"SOBRE LA PAZ PERPETUA”
ÈTICA SEGLE XVIII
ÈTICA SEGLE XVIII
Alianza Editorial / Pàgines: 107 / ISBN: 978-84-206-7338-7 / Edició: 2009.
Al llarg de la història nombrosos personatges s'han qüestionat si és possible aconseguir un estat de pau permanent, i si així és, com arribar-hi. Tots han acabat plantejant una pregunta: com poden els països assolir un estat de pau?
Aquesta és precisament la qüestió sobre la qual Kant reflexionà davant del paper tan important que va tenir la guerra en el desenvolupament de la societat i la política en el període que li va tocar viure.
Fou el 1795 quan el filòsof va escriure l'obra Sobre la pau perpètua, un tractat en el qual analitzà alguns dels aspectes més rellevants que s'han de donar per poder parlar realment de pau, una pau afavorida per una nova estructura mundial i una perspectiva de govern, diferent de la que havia tingut lloc fins a aquell moment, per a cadascun dels estats.
Sobre a la pau perpètua es divideix en una "Introducció" que presenta el tema; una "Primera Secció", que conté sis "articles preliminars"; una "Segona Secció”, amb tres "articles definitius"; dues "Clàusules addicionals de garantia" i dos "Apèndixs".
En els articles preliminars l’objectiu de Kant és eliminar les condicions que faciliten la guerra. No fan referència a la instauració de la pau en ella mateixa, sinó a les seves condicions de possibilitat indirectes. Es refereixen al que ha de ser absolutament evitat si es pretén tenir la possibilitat d'establir una pau perpètua; pertanyen, doncs, al nivell d'"haver de ser" i es dedueixen de la mateixa idea de pau. El seu examen permet comprendre aquesta idea abans d'analitzar concretament la seva instauració.
En el Primer article definitiu Kant defineix la manera de govern que millor garanteix la pau: per ell és la constitució republicana. Kant pren de Hobbes la descripció de la humanitat en estat de naturalesa: llei del més fort i guerra de tots contra tots. Hobbes creia que els homes decidien sortir de l'estat de naturalesa per escapar de la misèria de la guerra mentre que Kant entén que és un deure moral el que empeny l'home a sortir d'aquest estat de barbàrie. El contracte social pel qual els homes abandonen l'estat de naturalesa implica en Kant, d'una banda, el respecte a la llibertat de l'individu, ja que aquest és un dret natural tant en Kant com en Rousseau (l'individu es converteix en colegislador) i, d'altra banda, la submissió a l'autoritat del sobirà encarregat de fer complir les lleis perquè sense aquest sotmetiment a l'autoritat l'estat es desintegraria. Kant coincideix en això amb Hobbes perquè segons ambdós la naturalesa de l'home és radicalment dolenta i necessita un poder coactiu absolut per al compliment de la llei. Per altra banda, la constitució republicana està influenciada per Locke i està mediatitzada pel principi de representativitat i de la separació de poders. El principi de representativitat allunya Kant de la proposta de democràcia directa o assembleària de Rousseau que per Kant és el pitjor dels despotismes. En canvi, aquest principi de representativitat allunya Kant de l'absolutisme de Hobbes. A més, Kant defensa la separació de poders de Montesquieu, ja que el seu no compliment faria degenerar el sistema en despotisme. Aquesta proposta kantiana s'acosta a les modernes democràcies representatives. Malgrat això Kant, potser per por a la censura, opta per la monarquia en lloc de la democràcia com el sistema més apropiat per a introduir les reformes adequades per a progressar cap a la constitució republicana. Finalment, si per a Rousseau tots els individus són ciutadans amb dret a legislar, per a Kant hi ha ciutadans passius (sense dret a vot) i ciutadans actius (amb dret a vot). En aquest aspecte Kant s'allunya de l’igualitarisme il·lustrat i està més proper al liberalisme censatari de Locke.
En el Segon article definitiu Kant parla de la formació d'una federació d'Estats republicans, en la línia de Rousseau. La proposta del pensador, per aconseguir la pau perpètua, es basa en la creació d'una federació d'Estats independents, en què cada un d'aquests, alhora, ha d'oferir les garanties d'un Estat de Dret i sostenir-se en una constitució republicana per poder garantir la llibertat dels ciutadans, que per Kant és un dret originari i personal, la dependència de tots respecte a una mateixa legislació, i la defensa de la igualtat davant la llei, exceptuant al sobirà que és el qui ha de fer-la complir i sense el qual no seria possible el govern.
En el Tercer article definitiu, defensa un ordre cosmopolita molt d'acord amb els ideals universalistes de la Il·lustració. Kant considera que els éssers humans han de tenir llibertat de visita i comerç però no de conquesta. Kant és absolutament contrari als teòrics de la guerra justa que van legitimar, per exemple, la conquesta d'Amèrica.
En el primer suplement, havent demostrat fins ara que la pau és un deure i -a més- una exigència de la raó, Kant dona encara una altra volta al problema. Cal demostrar que la pau no és un desig pietós i que està inscrita en la naturalesa com a principi regulador.
En el segon suplement, l'article secret, ens obliga a considerar la relació entre el paper del filòsof i el Sobirà en l'ordre polític. Per Plató el bon ordre polític només arribaria quan els filòsofs es transformessin en reis o quan els reis estudiessin filosofia. No obstant això, Kant està ja molt lluny d'aquesta utopia. El filòsof, segons Kant, ha d'estar sotmès també al Sobirà, no pot fer ús de la desobediència civil, i només li està permès aconsellar al governant. El governant, per la seva banda, està obligat a garantir la llibertat d'expressió.
Finalment, en l’Apèndix, tracta de les relacions entre ètica i política respecte a la pau perpètua. La tesi bàsica de Kant és que no val el plantejament de Maquiavel de sotmetre l'ètica a la política (el fi justifica els mitjans) sinó que cal reconciliar ètica i política. Per a Kant el polític ha de ser "astut com la serp" però "sense engany, com els coloms".
Comptat i debatut, segons el meu parer, després de més de dos-cents anys, els éssers humans no hem aconseguit arribar a la pau, i és que fins que els països, les societats i, sobretot, les persones, no siguem capaços de respectar-nos unes a altres no aconseguirem un estat de pau total, en el qual poder viure sense conflictes. És, doncs, “la pau perpètua”, una realitat o una utopia?