"ESPARTACO”
NOVEL·LA HISTÒRICA / LITERATURA NORD-AMERICANA
Diario El País, S.L. / Pàgines: 447
/ ISBN: 84-9815-221-6 / Edició: 2005.
M’atreviria a afirmar que tothom
coneix Espartaco (Espàrtac,
en català) a través de la pel·lícula, del 1960, protagonitzada per Kirk Douglas i dirigida
per Stanley Kubrick,
dos grans noms de la història del cinema. Però la pel·lícula està basada en la
novel·la, del mateix nom, de Howard
Fast. I això, potser, ja no ho coneix tothom.
Tanmateix, quan coincideixen el cinema
i la literatura, són inevitables els paral·lelismes i les comparacions. Però,
no ens enganyem, tot i el poder de la imatge, la literatura sempre guanya al
cinema. Les paraules narren, plasmen i evoquen moltes més sensacions que les
imatges. Aquest també és el cas d’Espàrtac.
Tot i que no tractarem en aquest
comentari de fer una comparació entre la novel·la i la pel·lícula, aquesta es pren
algunes llibertats amb l'Espàrtac històric. Aquest últim, per exemple, no era
el cap de la revolta dels esclaus, sinó només una de les seves més importants
figures. A més, sembla que hauria mort en combat i no crucificat. Però la
pel·lícula és una gran pel·lícula, guardonada amb 4 Oscars, i la novel·la també
ho és.
I cal assenyalar, d’entrada, que ho és perquè es tracta d’una gran novel·la històrica i d’un crit d’esperança a favor de la llibertat i contra la tirania. Contra la tirania no només de Roma sinó contra la tirania intemporal que recorre tots els temps.
Fast descriu al llarg dels diversos
episodis, que van endavant i endarrere dels fets històrics, la societat romana
en el context dels darrers anys de la República i en concret de la Tercera Guerra Servil. Ens explica, amb pinzellades subtils, com la República va degenerant en un teixit de corrupteles i com el seu mode de producció, l’esclavisme, comença a
trontollar. En aquest sentit, és interessant com detalla la diferència existent
entre els esclaus, els treballadors (que, amb el temps, ja no són ciutadans
romans) i els mateixos ciutadans romans. I com vivien i com eren tractats uns i
altres.
I aquí és quan l’obra de Fast esdevé
un crit contra la tirania i un clam d’esperança i a favor de la llibertat. La
frase final així ho palesa: “...Y en
tanto que el hombre trabaje y otros hombres tomen y usen el fruto de los que
trabajan, el nombre de Espartaco será recordado, susurrado algunas veces y
proclamado en voz alta y clara otras veces...” (pàg. 447). I contra la legitimitat
de l’ús de la violència i de com s’utilitza el poder.
Un clam d’esperança i de llibertat que
Fast també reclamava pel seu temps. Es va unir al Partit Comunista dels Estats Units
el 1944 i va ser cridat pel Comitè d'Activitats Anti-Americanes. Va rebutjar divulgar
els noms dels contribuents al Joint Antifascist
Refugee Committee (Comitè d'Ajuda als Refugiats Antifeixistes), que havia comprat
un antic convent a Tolosa per convertir-lo en un hospital en què treballaven
els quàquers ajudant refugiats republicans de la Guerra Civil Espanyola, i el
van empresonar el 1950 per desacatament al Congrés. Mentre estava a la presó,
va començar a escriure Espàrtac.
Actualitzat: 11/02/2024