dilluns, 9 d’agost de 2010

EURÍPIDES

"MEDEA"

LITERATURA CLÀSSICA

Editorial Gredos, S.A. / Pàgines: 60 / Volum 6 / ISBN: 84-249-2466-5 / Edició 2000.

Com d'altres tràgics, les obres d'Eurípides tracten de llegendes i esdeveniments de la mitologia d'un temps llunyà, molt anterior al segle V a.C. d'Atenes. Però les obres que va fer eren aplicables al temps en què ho escrigué, sobretot a les crueltats de la guerra. En l'etapa madura de la seva vida els temes de la seva producció s'anaren desvinculant cada cop més de la tradició preestablerta, amb variació i introducció de nous temes. El filòsof alemany Friedrich Nietzsche el considera l'artífex de la decadència de la tragèdia en la seva obra “El naixement de la tragèdia”. Se l'ha comparat amb Rousseau per la seva modernitat, massa allunyada del pensament dominant pel seu moment, amb un bon desenvolupament psicològic dels seus personatges, especialment dels femenins: la comparació de la Clitemnestra de “l'Orestiada” d'Èsquil amb la seva més realista “Medea” ho deixa ben clar. Se l'ha criticat, en canvi, per fer servir amb massa freqüència el recurs fàcil del deus ex machina per resoldre les seves obres.

Medea” és una tragèdia que formava part d'una tetralogia: les tragèdies “Filoctetes” i “Dictis”, i el drama satíric els “Segadors”. L'obra va ser representada en el seu conjunt per primera vegada l'any 431 aC a Atenes, dins de les festivitats de les Grans Dionisíaques on va obtenir el tercer premi.

L'argument de la tragèdia ve precedit per la història de l'expedició de Jàson i els Argonautes, els herois que van viatjar fins a Còlquida per apropiar-se del velló d'or. Segons la mitologia Jàson va aconseguir el velló d'or gràcies a l'ajuda de Medea, la qual va trair al seu pare Eetes, rei de Còlquida, per amor a Jàson. A canvi de la seva cooperació Jàson va fugir amb ella i s'hi va casar posteriorment.
Quan Medea i Jàson arriben a Corint, Jàson es promet amb Glauce, filla del rei Creont. Medea ha de sortir del país immediatament per ordre de Creont, però li suplica al rei que la deixi estar-s'hi un dia més i ell li ho concedeix. Fingint gratitud envia als seus fills amb regals per a Glauce, un vestit i una corona d'or. La princesa mor enverinada al posar-se els presents i també mor Creont en abraçar el cos inert de la seva filla. Medea, per acabar de consumar la seva venjança, mata els seus fills. La tragèdia finalitza quan Medea, preparada per fugir a Atenes en un carro protegit per Sol, li mostra els cadàvers dels nens a Jàson, que queda horroritzat per l'infanticidi.

"LAS TROYANAS"

LITERATURA CLÀSSICA

Editorial Gredos, S.A. / Pàgines: 55 / Volum 7 / ISBN: 84-249-2467-3 / Edició 2000
Formava part d'una tetralogia que estava formada a més per les tragèdies “Alexandre” i “ Palàmedes”, i pel drama satíric “Sísif”.
Va ser presentada, juntament amb “Alexandre” i “ Palàmedes”, en les Grans Dionísies, a l'Olimpíada noranta-una, any 415 a. C. Va obtenir el segon lloc, per darrere d'una tragèdia de Fenocles que va obtenir el primer lloc.

Eurípides ens situa en l'últim dia de Troia. La flota està a punt de partir, i les troianes estan sent sortejades. Posidó es lamenta de Troia, la ciutat que protegia, a causa de la imminent destrucció que esdevé en mans dels grecs. Davant ell es presenta la deessa Atenea, el seu rival en aquesta guerra, indignada perquè han tret a Cassandra del temple on li rendia culte, per això no afavorirà als grecs en el seu retorn.

Hècuba, mostra la desesperació dels vençuts. Pregunta pel destí de cada troiana, que no pot ser altre que l'ésser malmaridadas amb algun vencedor. Andròmaca ha estat assignada al fill d'Aquiles, Hècuba, a Odisseu, Cassandra, la seva filla, a Agamèmnon, Políxena també filla de Hècuba, ha de ser sacrificada a la tomba d'Aquiles, creant un gran efecte dramàtic. Cassandra, canta la seva cançó de noces, el seu Himeneu, ple d'odi contra Agamèmnon, anunciant que serà el seu casament, la causa de la ruïna del cap militar dels aqueus.
Tanmateix, els aqueus decideixen matar el fill d'Andròmaca i Héctor, tirant-lo a vall de les muralles d’Ilión.
Menelau apareix en escena per dur-se a Helena, prometent matar-la quan arrivin a Esparta, on no volen anar les presoneres, per ser el bressol dels seus mals. Hècuba lloa la decisió de Menelau de matar Helena, més li adverteix sobre els encants d'aquesta dona i la possibilitat que li torni a enamorar en el viatge.
Helena es defensa argumentant que la culpa és de Príam, que no va matar a Paris quan va néixer, donant compliment tal com estava profetitzat al destí de Troia, que havia de ser destruïda si el nen no moria. Culpa també a Afrodita que, en el famós judici de Paris, va prometre concedir a aquest el llit d'Helena. Paris havia sentenciat que era la més bella de les deesses en contesa, i va preferir aquest premi al d'Atenea, que li oferia la conquesta de Grècia, o d'Hera que li va oferir Europa i Àsia si l'elegia.
Hècuba li respon que no va ser Afrodita la vencedora, sinó Afrosine, la luxúria, i que a totes les seves insensateses donen els homes el nom d'Afrodita.
L'obra cobra més dramatisme encara amb el petit cos de Astíanax, el fill d'Hèctor i Andròmaca, que és rebut per Hècuba perquè sigui enterrat per instruccions de la seva mare, que ja ha partit.
Acaba amb les instruccions als soldats perquè cremin Troia, partint les presoneres en les naus aquees cap a un destí incert.

Aquesta és una obra plena de dramatisme per les conseqüències de la guerra. Es destaca la crueltat dels vencedors, que en la seva desmesura, (hybris) no tenen pietat amb els vençuts, ni respecte als déus, ja que profanen els seus temples. Ni tan sols tenen consideració amb els nens, manifestant així obertament la seva por a ells quan creixin.
No hi ha dubte que Eurípides, el dramaturg filòsof, se separa obertament, com en altres obres, de la concepció dels déus de la seva època, portant la seva reflexió molt més enllà.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada