El conflicte àrab-israelià (i
Palestina) sembla formar part de l’ADN de jueus i àrabs. La conflictivitat és
eterna, constant i sagnant. Però la guerra del Golf de 1990-1991 va canviar la
situació geoestratègica de la zona i dels actors implicats. Efectivament, tal
com assenyala Antoni Segura: “...La guerra havia deixat constància de la
decadència soviètica i de la supremacia militar i del liderat mundial dels EUA.
Al mateix temps, l’aliança dels règims àrabs i les potències occidentals i la
no-intervenció directa d’Israel en el conflicte havien preparat el camí per a
una posterior negociació entre àrabs i jueus en què fos possible intercanviar
pau per territoris...”[1].
És, doncs, en aquest context que s’iniciaren tot un seguit d’iniciatives,
reunions i negociacions conegudes com a procés
de pau israelià-àrab-palestí, tal com l’anomena Isaías Barreñada[2].
