Seguidors

dissabte, 2 de juliol del 2011

LA MODERNITAT (II): ELS SEUS INICIS EN L’ART

Què és la modernitat en l’art? Què representa? Què significa? “... per “art modern” entenem un període de la història de l’art […]: no tothom, tanmateix, està d’acord a establir els límits cronològics de la modernitat: quan comença? Ja ha acabat? […] i des de la crítica de l’art, “art modern” no vol dir necessàriament el mateix que “art del període modern”, ja que no tot l’art que s’ha fet en aquest període s’ha de qualificar de “modern”...” (pàg.1. Estudis sobre la modernitat 2 - Francis Francina: La modernidad y lo moderno, pàgs. 11-14 Resum/adaptació Joan Campàs)[i]

                Cal, també, entendre que la major part dels mites sobre l’art modern tenen el seu origen en la pintura francesa de finals del XIX i cal intentar prescindir d’ells i ser conscients de fins quin punt aquests estereotips poden condicionar la nostra anàlisi.

                Tot amb tot, si comparem les obres realitzades entre 1870 i 1880 per Bouguereau (pintura acadèmica) i les de Manet, Monet i Morisot (pintura impressionista) poden establir-se diferencies en el tema, la tècnica, i l’ambientació. Per tant, allò modern és, en si mateix, “...una forma de diferenciació: la pintura moderna s’ha desenvolupat a partir d’una consciència clara de diferència...” (pàg.4. Estudis sobre la modernitat 2 - Francis Francina: La modernidad y lo moderno, pàgs. 11-14 Resum/adaptació Joan Campàs).

                Així, pel poeta i crític d’art Baudelaire, el conjunt d’interessos i plantejaments comuns a Manet, MonetMorisot és el que s’anomena modernitat. Baudelaire a El pintor de la vida moderna, publicat a Le Figaro el 1863, va utilitzar el terme modernité per a definir un sentiment de diferència amb el passat i per a descriure una peculiar identitat moderna. Per ell, allò modern no significa només el present, sinó que defineix una actitud  determinada envers el present. Aquesta actitud està relacionada, segons Baudelaire, amb una experiència concreta de modernitat, que és característica i distintiva del període modern: I concretava: “Jo entenc per ‘modernitat’ el que és efímer, fugisser, contingent, allò en el que la meitat és art i l’altra meitat és etern i immutable”. Transitori i fugisser per una banda, i etern per l’altra: són les dues cares del que és modern.

                Fet i fet, doncs, a la dècade de 1870, “...el concepte d’art com “impressió” es trobava associat a un reconeixement ”modern” de la condició subjectiva de la percepció o de l’experiència. També es trobava associat amb un estil que recollís un tipus de mirada personal i espontània. En aquest sentit, “impressionista” era qualsevol artista que utilitzés una tècnica no convencional que reflectís una visió del món que fos al mateix temps instantània i individual. El nom d’impressionista es va acabar identificant amb aquest moviment concret quan es va aplicar a un grup d’artistes que, el 1874, varen participar en una exposició “independent”, és a dir, al marge del Saló oficial. Tot i l’existència d’alguns crítics que varen utilitzar el terme de forma pejorativa (concretament destaca Louis Leroy en la crítica que es va publicar a Le Charivari el 25 d’abril de 1874)…” (pàg. 32. Els impressionistes Recopilació Joan Campàs)

Un públic modern, una nova mirada.

                Què aporten els impressionistes a l’art modern? L’ impressionisme neix com a evolució del Realisme i de l’escola paisatgística francesa de finals del segle XIX, que era ja un art estancat i sense originalitat. L’ impressionisme es correspon a una transformació social, econòmica i política cabdal: el creixement de la burgesia comença a introduir els seus costums a la societat. Hi ha canvis importants: durant l'hegemonia de l'academicisme, el jurat del Saló i el públic que hi anava, eren els jutges que atorgaven la qualitat d'una obra, en funció si aquesta s'adaptava o no als criteris oficials establerts. La Cort i l'Església deixaren de ser les principals consumidores d'art. Els artistes es varen veure en la necessitat de crear un mercat per a les seves obres i, per tant, d'adaptar-se al "gust" dels qui tenien diners i ganes de comprar obres d'art. Davant d'aquest nou públic, va ser necessària l'existència de marxants i galeries, de premsa i publicitat, que fessin d'intermediaris entre l'artista i el públic. La pintura “moderna” necessitava d’un públic “modern”. Baudelaire, per exemple, va proposar un tipus d’espectador bastant diferent: el dandi o el flâneur (derivat de flanêr, passejar). El perfecte flâneur era l’”espectador apassionat”, l’home modern que es trobava com peix a l’aigua passejant sense rumb entre les masses urbanes i la possessió més preuada del qual era l’anonimat que només la vida de la gran ciutat feia possible.

                La nova mirada d’aquest públic era "educava" per intel·lectuals (Zola, Baudelaire...), la premsa (amb les seves notes sobre les exposicions), les associacions dels propis artistes... però, en definitiva era el públic el qui comprava o no, les obres. Així els artistes hagueren de diferenciar-se de l'art tradicional, per la tècnica, els temes... (i sabem que la tècnica i el contingut estan sempre interrelacionats). Feien servir la tècnica que millor anava per connectar amb el nou públic burgès. Durant la dècada de 1870, els impressionistes es van esforçar per demostrar que el contorn de les coses no existia i que la llum era superior a la matèria. Eliminaren el color negre de la seva paleta, observaren que les ombres mai són negres, i que el blanc pur no existeix, sinó que la llum el carrega de matisos innumerables. Utilitzaren el color pur, i a vegades, el barrejaren sobre la superfície del quadre. I el camp passa de ser un lloc de treball a ser un espai d’oci, es comencen a fer excursions al camp, és el món que retrata Monet i Renoir

                També, es produeixen canvis a les ciutats, pren rellevància la vida nocturna: les cantants de cabaret, el ballet, els cafès i les seves tertúlies, un món del qual els pintors impressionistes extrauen els temes de les seves obres. Tanmateix als pintors impressionistes no els deixaven exposar en els llocs habituals, els tractaven de revolucionaris i d’anar en contra de les normes de la pintura. La primera exposició impressionista va ser al 1874, a l'estudi de Félix Nadar al Boulevard des Capucines. Tanmateix també es constata un canvi de l’ideal de bellesa pel de llibertat.

Alhora, es produeix l’ impacte del ferrocarril, és la primera vegada que s’experimenta el concepte de velocitat, la retina capta una realitat distorsionada. Apareix la fotografia i aquesta demostrar que el que determina la visió és el color i no el dibuix. I la pintura a l’oli en tub, els pintors ja no han d’elaborar amb cura les seves pintures, així, poden sortir del taller: "a plain air". El contacte amb la natura els hi proporciona una realitat plena de llum, gràcies a ella, de color. Fet i fet, és l’era dels rellotges, el temps obsessiona als homes, els nous pintors necessiten una pinzellada ràpida i hàbil.

                Els impressionistes eren de fet individualistes que estaven mancats de les ambicions pel que fa a la història universal, el fervor romàntic i les conviccions avantguardistes de les dues generacions anteriors d’artistes francesos i europeus. Nascuts al voltant del 1840, eren massa joves per pertànyer a la generació del 48, però massa vells per observar amb commoció i horror (la majoria des d’una distància segura) el desmembrament prussià de França el 1870-71 i la massacra francesa dels seus propis ciutadans durant la subsegüent repressió de la Comuna. Varen assistir a la industrialització de l’agricultura a províncies i a la haussmannització de l’espai urbà a París, i varen entendre que la vella França de l’autarquia agrària i els barris urbans separats havia deixat d’existir. A tots aquests esdeveniments i transformacions varen respondre majoritàriament amb la barreja oficialment aprovada de nostàlgia per l’antic i complaença amb el nou. D’aquesta manera els impressionistes foren testimonis passius o propagandistes actius de les naixents i modernes “formes d’esbarjo burgès” del seu temps, però el que varen aconseguir fou precipitar una crisi de la representació que va acabar amb la ruptura de la relació prèviament existent entre l’art i el seu públic.
 
                A principis de 1900, Europa es troba guanyada per la concepció impressionista de la pintura i dels seus principis teòrics. Però, la personalitat d'alguns dels seguidors inicials, que acceptaren l' impressionisme com a manifestació d'un antiacademicisme alliberador, adoptaren canvis divergents degut precisament a la multiplicitat de possibilitats que la ruptura de l' impressionisme amb les imposicions anteriors havia facilitat.

                Tots els artistes englobats sota el terme postimpressionisme van conèixer i van practicar en algun moment els postulats impressionistes. L' impressionisme va trencar els supòsits acadèmics, socials i econòmics vigents en l'art i, en el seu moment, va suposar una revolució i les seves obres van rebre fortes crítiques. En ser rebutjats en els circuits oficials, el grup dels pintors impressionistes va organitzar les seves pròpies exposicions i va mantenir una cohesió que va durar fins i tot quan, dècades després, alguns d'ells van assolir cert reconeixement. De la disgregació d'aquest moviment va néixer el Postimpressionisme en part com a evolució i en part com a ruptura.

                Un nou moviment artístic sorgirà com a reacció als postulats de l'objectivisme visual, defensats per l’ impressionisme. La tendència a prescindir de l'obra i de l'objecte en la seva realitat objectiva, per a utilitzar ambdós com a expressió dels sentiments i emocions de l'artista, dóna lloc a l'expressionisme, el sintetisme i abstencionisme, i al realisme d'un Toulouse-Lautrec, que reben, plegats, el nom de postimpressionistes.

El postimpressionisme: l’inici de la modernitat.

Tot i les innovacions i els canvis, l’ impressionisme no es primer moviment, el primer isme de la modernitat sinó el darrer de l’art clàssic. El primer serà el post-impressionisme. El terme s'aplica als estils pictòrics de finals del segle XIX i principis del XX, que apareixen després de l’ Impressionisme. Roger Fry, un crític britànic, el 1910, va inventar el nom de "post-impressionisme", quan es va fer a Londres una exposició de pintures de: Paul Cézanne, Paul Gauguin i Vincent Van Gogh. Aquests seran els artistes més representatius i les seves obres es caracteritzen per l’ús expressiu del color.

                El Post-impressionisme va ser tant una extensió de l’ impressionisme com un rebuig a les seves limitacions. S'agrupen les més diverses tendències, moltes de les quals són difícils de classificar cronològicament, ja que es corresponen amb artistes concrets i les seves inquietuds. Treballen en àrees geogràfiques distants entre si: Van Gogh a Arlés, Cézanne a Aix-en-Provence. Les seves formes més exagerades i l'ús del color, estructura i línies van obrir nous camins a la pintura del segle XX. Encara que els postimpressionistes van basar la seva obra en l'ús del color experimentat pels impressionistes,  “...van reaccionar contra el desig de reflectir fidelment la naturalesa i van presentar una visió més subjectiva del món...” (pàg. 4. Apunts sobre el post-impressionisme. Recopilació/adaptació Joan Campàs).

                Cézanne va influir al cubisme, Van Gogh, a l’expressionisme, i Gauguin, al fauvisme. Però també cal citar a Harry Lachman, Henri Rousseau, Georges Seurat, i Henri de Toulouse-Lautrec. Des d'un punt de vista artístic, el nou moviment propugnava la síntesi en lloc de l'anàlisi del color, la perfecció en lloc de la sensació òptica, l'expressió del tema per damunt de qualsevol altre efecte, un allunyament de l'objectivitat per tal de donar a l'autor i a l'espectador una més gran participació en l'anàlisi psicològica i emocional dels esdeveniments. Els postimpressionistes van continuar utilitzant colors vius, una aplicació compacta de la pintura, pinzellades distingibles i temes de la vida real, però van intentar dur més emoció i expressió a la seva pintura. Encara que sovint exposaven junts, no es tractava d'un moviment cohesionat. Experimenten amb diferents formes d’aplicar la pintura, des de les pinzellades puntillistes (es refereix a la tècnica de petits punts de color que es fonen a la retina) a les grans àrees de color.  Tanmateix, altres característiques genèriques, foren:

  • Importància de les teories del color i el seu efecte a l’espectador, pintura amb contingut comunicatiu.
  • Comença a aparèixer la visió personal de l’artista
  • Interès per la construcció de la forma, el dibuix i l'expressivitat dels objectes i figures humanes.
  • Temes de la vida real.
  • El gust purament estètic (Cézanne).
  • Concepció del quadre a força de cossos rigorosament geomètrics (Cézanne).
  • Utilització de colors purs amb gran càrrega emotiva (Van Gogh).
  • Creacions imaginatives a força de pinzellades cursives que intenten expressar l'angoixa i el desconsol interior (Van Gogh).
  • Interès per l'exòtic (Gauguin).
  • Creació de composicions simplificades i estàtiques, buscant l'harmonia de les masses cromàtiques tancades (Gauguin).


[i] Aquest material i els següents són en PDF. Els trobareu cercant-los en Google.
 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada