Per a nosaltres la llegenda d'Enees està definitivament lligada a una epopeia. De la mateixa manera que Èdip és l'inoblidable heroi tràgic de l'Èdip rei de Sòfocles, Enees és -des de l'aparició del gran text virgilià- el protagonista de l'Eneida de Virgili. I és des d'aquest text clàssic com hem de rememorar la seva figura d'heroi piadós i polític. La genial reelaboració de la matèria mítica en aquesta epopeia, que és el millor exemple d'una èpica culta i no pas popular, una obra refinada i construïda d'encàrrec, mostra bé com un mite pot cobrar una nova dimensió en la literatura.
L'Eneida cobra els seus perfils més definits en ser situada en el seu context històric. No només perquè, com en altres poemes èpics llatins, contingui referències ocasionals a un passat històric pròxim, sinó perquè Virgili ha adaptat el mite a un present modelat per la política d'August. De fet, es constata el pas d’un discurs mític –el del món anterior a Roma- a un altre de lògic. Així, el seu poema projecta les intencions imperials d'aquest sobre un escenari mític, per donar a l'empresa imperial un caire fatídic. Intenta justificar el destí de Roma com a compliment d'un pla diví que comença amb l'actuació d'Enees, el pietós heroi fundador i complidor del Fatum, i que culmina sota l'ègida d'August. El poema el va començar Virgili l'any 29 aC, quan es proclamava el triomf d'Octavi i s'accepta com a príncep de Roma el vencedor d'Accium, alhora que aquest restaurador manifesta el seu zel conservador i religiós i fa consagrar el gran temple d'Apol·lo al Palatí. El fundador del nou ordre, que pren el títol d'August, de fortes ressonàncies religioses, va instar llavors al seu poeta predilecte a consagrar a la mítica fundació de Roma un poema èpic, que celebrés la fundació de la ciutat per designi diví.
Desviant l'atenció del mite de Ròmul i Rem (que no convenia evocar, ja que l'assassinat d'un germà per l'altre podia suscitar el record de la guerra fratricida recent en la qual Octavi havia acabat sagnantment amb el seu cunyat i camarada Marc Antoni), August havia escollit com un heroi emblemàtic i providencial a Enees, el fundador de la família Júlia, amb la qual entroncava el seu propi llinatge. L'epopeia de Virgili no arrela en un mite romà o itàlic arcaic, com altres poemes del gènere, ni pressuposa una tradició oral popular. Sorgeix intencionadament com un relat docte, amb una estructura formal molt acurada i sobre l'estela dels poemes d'Homer. De seus dotze Cants, els sis primers formen una rèplica de l'Odissea -amb la fugida de Troia, arrasada pels aqueus i les aventures de l'errant príncep exiliat fins a la seva arribada al Laci-, mentre que els sis últims -batalles i setges a Itàlia fins al duel final en què Enees dona mort a Torn- són un correlat llatí de la Ilíada.
Però a la Ilíada, tot i ser el poema d’Aquil·les, hi ha una multiplicitat d’herois. I tots combaten per l’honor, tant en la seva expressió d’aconseguir riquesa i honor (Aquil·les), com per un sentiment de compromís vers els ciutadans de Troia (Hèctor). El fet, doncs, d’anar cap a la glòria els converteix en idèntics. A l’Odissea, però, hi ha un únic heroi: Ulisses. I, a més, és un heroi de molts viatges, de moltes cares, de moltes veritats, en el qual, a banda de les seves aventures de tipus guerrer, destaca pel seu art en la seducció, l’enginy i l’astúcia (metis). És, també, un heroi més humà que els de la Ilíada. Ulisses esdevé un heroi-home, capaç d’expressar-se de forma natural i oberta, que enganya, que es presenta com si fos un altre, que creu que si donar la pròpia identitat li pot crear problemes no ho fa. És, alhora, solitari i aventurer i, en definitiva, un heroi de carn humana i amb una personalitat complexa.
Les reminiscències homèriques són ecos cercats pel poeta, que no vol rivalitzar amb el patriarca Homer, sinó caminar a la seva ombra pel camí prestigiós dels seus hexàmetres. En els cants II i III compte Enees a la cort de Dido a Cartago les seves aventures, tal com ho havia fet Ulisses a la cort de Feacis (a Odissea, cants IX-XII). Al cant VI Enees baixa -amb la branca daurada i aconsellat per la sibil·la de Cumes -al món dels morts, com va fer Ulisses en el cant XI de l'Odissea. La imitació i el reflex del poema homèric serveix també per destacar en els seus contrastos el que Virgili vol ressaltar com a propi del seu heroi.
Aquest doble rostre de l'Eneida, la seva atenció als models homèrics com a paradigmes emblemàtics, i la seva concepció profètica i simbòlica de la trama mítica, s'adverteix sobretot en aquesta visita d'Enees a l'Hades. És un tema tradicional que Virgili ha col·locat al centre del poema. Però mentre que Ulisses va a l'Hades a consultar Tirèsias sobre el camí de retorn a Ítaca, aprofitant la breu estada per xerrar amb els seus antics companys en aquest ombrívol i nostàlgic àmbit, Enees té un propòsit molt més transcendent i més "nacional".
Tot l'episodi està molt ben escenificat. L'entrada d'Enees en aquest món d'ultratomba és molt més solemne que la travessia d'Ulisses. El paisatge que envolta l'entrada a la caverna de la sibil·la la de Cumes és impressionant i lúgubre. En aquest fantasmagòric àmbit es va a trobar no només amb figures del seu propi passat -els herois troians i l'amant Dido, ara desdenyosa- sinó també, quan avança amb el seu pare pels Camps Elisis, amb les grans figures de la història de la futura Roma, fins August. La visita al món dels morts abasta no només el passat, sinó indicis futurs del gloriós destí de Roma, en un quadre profètic. Enees se sent compromès en aquest pla nacional que donarà al poble romà i els seus caps el domini del món. Així sap que el seu destí personal es transcendeix en aquesta missió de cabdillatge de tot un poble i surt com transfigurat de la visita a l'Hades. Una cosa que no té precedent ni paral·lel a l'Odissea. Ara l'heroi veu clar el seu destí, i acata piadosament aquest destí com un deure. L'heroi "piadós", pius Aeneas, assumeix, amb una lúcida submissió, el seu paper, amb un amor fati estoic i exemplar. Encarar la construcció de l'Imperi com una necessitat històrica, en què els cabdills successius es veiessin com a instruments de la voluntat divina, era el que August volia. Enees era un instrument diví, com ell mateix, heroi piadós, pius, així que complia amb el seu deure familiar, dux fatalis així que encarnava la decisió de la divinitat.
No sabem per què va voler Virgili, en els seus últims dies, cremar el manuscrit de la seva Eneida, quan en la seva composició havia treballat durant més de deu anys. L'explicació més habitual, encara que no la més versemblant, diu que estava insatisfet de la seva realització i preferia aniquilar el text que deixar-ho amb algunes petites imperfeccions. El cas és que mai sabrem quants dubtes i recels van assaltar a Virgili en els seus últims moments. Sabem que va ser tímid, gelós de la seva intimitat, ambigu en les seves passions, de salut delicada i humor melancòlic. La seva sensibilitat i el seu sentit musical del vers li predisposava a ser un gran líric. El seu temperament l'allunyava dels exercicis de les armes i de la política activa. És estrany que aquest gran poeta, tan sensitiu, tan refinat en les seves lectures i les seves paraules, tan delicat en la composició dels seus versos, acabés celebrat com un poeta èpic, per un llarg relat d'heroics furors i de propaganda imperial, com un èmul romà d'Homer.
Actualitzat: 18/05/2024