TURRÓ, Salvi

 

"FILOSOFIA I MODERNITAT. La reconstrucció de l’ordre del món"

 FILOSOFIA CONTEMPORÀNIA / SEGLE XXI

EDICIONS DE LA UNIVERSITAT DE BARCELONA / Pàgines: 228 / ISBN 978-84-475-3966-6 / 2016.

 

A Filosofia i Modernitat: La reconstrucció de l’ordre del món Salvi Turró ens presenta tot un seguit de textos realitzats al llarg de la seva carrera d’investigació i docència per entendre la Modernitat com a època, així com les línies de filiació, continuïtat i ruptura entre la filosofia moderna i la filosofia medieval. Però també reprèn en aquest llibre un debat tan candent com el de la postmodernitat i la Modernitat, a partir dels elements històrics i conceptuals que determinen l’evolució filosòfica del segle XVII al XIX.

 

SEGLE XIX: L’ECLOSIÓ DE LES IDEOLOGIES, LES MASSES I LA DESRAÓ.

Tot sovint es considera el segle XIX com el de l’eclosió, el del sorgiment sobtat, de les ideologies, les masses i la desraó. És correcta aquesta afirmació? Hi ha cap relació entre els tres conceptes?

HAN, Byung-Chul

"LA SOCIEDAD DEL CANSANCIO "

FILOSOFIA CONTEMPORÀNEA / SEGLE XXI

HERDER / Pàgines: 118 / ISBN 978-84-254-3854-7 / 2ª Edició 2021

Vivim en la tirania de la positivitat. El dogma és: “sí que podem”. No importa les latituds, els idiomes, o la cultura. Tu, jo, i nosaltres, hem de ser feliços i tenir èxit en tants projectes com ens proposem. L'èxit empresarial significa produir, però, sobretot, no deixar de fer-ho. Guiats pels nostres líders espirituals, ens enriquim d'un lèxic entusiasmat de possibilitats, benediccions i superlatius. Aquesta és la bona nova, la nova fe. I això ens està emmalaltint. A aquesta conclusió arriba Byung-Chul Han en el seu llibre La sociedad del cansancio.

L'autor revisa els pensaments de reconeguts filòsofs (Freud, Arendt, Ehrenber, Deleuze, Foucault, etc.) sobre les malalties de la societat en un intent de diagnosticar el que està succeint ara. Un bon exemple és el seu examen de les afirmacions de Hannah Arendt, en el sentit que hem renunciat al nostre individualisme i ens hem convertit en engranatges de màquines. I això genera una societat massa cansada i esgotada per pensar.

 

DICKENS, Charles

 

 

"HISTORIA DE DOS CIUDADES "

 LITERATURA ANGLESA / SEGLE XIX

DIARIO EL PAIS / Pàgines: 469 / ISBN 84-96246-40-X / Edició 2004

“...Eran los mejores tiempos, eran los peores tiempos, era el siglo de la locura, era el siglo de la razón, era la edad de la fe, era la edad de la incredulidad, era la época de la luz, era la época de las tinieblas, era la primavera de la esperanza, era el invierno de la desesperación, lo teníamos todo, no teníamos nada, íbamos directos al Cielo, íbamos de cabeza al Infierno; era, en una palabra, un siglo tan diferente del nuestro que, en opinión de autoridades muy respetables, solo se puede hablar de él en superlativo, tanto para bien como para mal...” Així comença Historia de dos ciudades de Charles Dickens (1812-1870). És l’inici, espectacular, esfereïdor, i admonitori,  del clàssic que millor recrea -i de forma gens partidista- la major revolta social de segle XVIII, des de les dues ciutats que, en aquell moment, il·luminaven el món: París i Londres. Historia de dos ciudades és una d'aquestes petites joies de la literatura que no només transcendeix al seu temps en l’àmbit artístic sinó també en el social, en el polític i, si m'escureu, fins i tot en l'ètic, el moral i l'humà (entengui cadascú aquests conceptes com els entengui). Però val a dir que aquesta novel·la és una història de personatges, com ho són totes les obres de Dickens. És una aventura i un drama de final sorprenent i una mica inesperat (només una miqueta) ambientada en dues ciutats europees que en el segle XVIII semblaven viure moments històrics diferents: Londres i París. La Londres de Jordi III i el París Revolucionari dels sans culottes. Cal advertir, però, que no és aquesta una novel·la històrica... però vaja... que no només s'aprèn alguna cosa, sinó molt, de la història que va ser la Revolució Francesa.

QUÈ ESTEM CONSTRUINT? (VI). SOBRE ELS INDULTS

EL DIEC2 ens diu que INDULTAR és: 1) Perdonar (a algú) la pena o part de la pena que té imposada o 2) Eximir d’una obligació.

Contra els indults es va celebrar una manifestació el passat 13 de juny a la Plaça Colon de Madrid. Convocaven i encapçalaven la manifestació: PP, VOX i Ciudadanos.

Contra els indults, avui, davant del Liceu, l’ANC, Òmnium i els CDR se sumen amb mobilitzacions a la plantada del Govern de la Generalitat, a l'esdeveniment del president del Govern espanyol.

Així estem: independentistes irredempts al costat del PP, Vox i les restes de Ciudadanos en contra dels indults.

Si us plau, vull un altre país. Amb urgència.

DES DEL CONFINAMENT (4)

Un ampli sector de les societats occidentals no està acostumat a la incertesa. Moltes persones del primer món gaudeixen de drets fonamentals que no els tenen una altra part important de la humanitat. I encara que la desigualtat i la precarietat colpegen fort, és indubtable que aquí hi ha més gent que en altres llocs amb accés a llum, aigua calenta, habitatge digne, comoditats i absència de guerra.

Ens van dir que havíem arribat a la fi de la Història, que el model econòmic capitalista, amb l’avantguarda tecnocientífica, eren la panacea infal·lible. El neoliberalisme ens va acostumar al campi qui pugui. Davant d'això, assumir petits sacrificis temporals i renunciar al jo, el primer es converteix, a ulls d'alguns, en alguna cosa inconcebible, incapaços de deixar de banda l'individualisme i d'entendre el necessari que és evitar la saturació dels hospitals, vacunar-se i protegir la salut col·lectiva.

Tot això, evident a ulls de moltes persones, no està tan clar per a altres. El nostre món occidental, més acostumat que la resta de la humanitat a certa comoditat i seguretat, enfronta malament la debilitat. Ens van convèncer que érem infal·libles i gairebé invulnerables, allunyant la nostra finitud de la vida quotidiana. La fragilitat va ser estigmatitzada i deportada, assenyalada com a característica impròpia de l'ésser humà totpoderós de segle XXI, aliè al dolor de les mancances dels altres i ignorant que aquests altres no estan només enllà de les nostres fronteres. És el moment, ja, de la política?

VILLALONGA, Llorenç

 "BEARN O LA SALA DE LES NINES "

  

LITERATURA CATALANA / SEGLE XX

EDICIONS 62 / Pàgines: 251 / ISBN 84-297-1620-3 / Primera edició: setembre de 1980

 

Llorenç Villalonga (Palma de Mallorca, 1897-1980) va exercir de psiquiatre durant tota la seva vida, professió que va compaginar amb l'escriptura. Vilallonga va escriure novel·les, llibres de relats, obres de teatre i articles periodístics. Entre la seva producció literària destaquen La mort de dama (1931) i, sobretot, Bearn o La sala de les nines, publicada originalment en castellà el 1956. Però el reconeixement, tant a l'autor com a l'obra, no arribaria fins a la dècada dels seixanta, amb la publicació de la versió catalana d'aquesta novel·la.

ESPRIU, Salvador

 

 

"LAIA "

LITERATURA CATALANA

EDICIONS 62 / Pàgines: 118 / ISBN 84-297-0295-4 / Catorzena edició: desembre de 1982.

Laia és la història d'una dona marcada pel destí, davant del qual ni la seva voluntat ni la seva força interior hi poden fer res. Tot i que la seva veritable malaltia era el seu voltant, el poble on vivia i les relacions de violència normalitzada implícita i explícita, entre els amos i els altres, però sobretot entre els homes i les dones. En vint-i-dos capítols breus, veiem passar la infantesa de Laia, com es casa i el matrimoni esdevé un desastre, li neix un fill malalt que acaba morint. I com moren amants i coneguts enmig d'una epidèmia de còlera i d'una tempesta en què la natura l'únic que fa és tornar a posar les coses a lloc i deixar clar que, passats els desastres naturals, el desastre de la vida al poble continuarà sense solució possible per a qui, com Laia, no és com els altres.

DELIBES, Miguel

 

"LAS RATAS”

LITERATURA ESPANYOLA / SEGLE XX

DESTINOLIBRO / Pàgines: 175 / ISBN: 84-233-0724-7 / Desembre 1984.

 

El 1963, amb quaranta-tres anys, Miguel Delibes rebia el Premi de la Crítica per Las ratas, publicada el 1962. Delibes ja havia editat fins a aquest moment set novel·les, diversos volums de contes i un parell de llibres de viatges. Era director del més important diari de la seva ciutat natal i tenia seriosos enfrontaments amb el Ministeri d'Informació i Turisme. El Ministeri no estava molt conforme amb la línia del que publicava El Norte de Castilla ni amb les seves campanyes de denúncia de la situació en què es trobava el camp castellà.