Seguidors

dissabte, 20 de març del 2010

ORWELL, George

 
 
"HOMENAJE A CATALUÑA"

LITERATURA ANGLESA

Diario El Pais, S.L. / Pàgines: 297 / ISBN 84-89669-68-6 / Edició: 2003

Com a membre del Partit Laborista Independent, George Orwell es va allistar, igual que milers d'estrangers, per lluitar per la defensa de la República espanyola durant la Guerra Civil. Va arribar a Barcelona el desembre de 1936 i el mateix dia s'allistà i fou assignat com a milicià a l'antiestalinista POUM.
 
La seva participació el va motivar escriure Homenatge a Catalunya, on descriu la seva admiració pel que és identificat com a absència d'estructures de classe en algunes àrees dominades per revolucionaris d'orientació anarquista. Però també critica el control soviètic del Partit Comunista d'Espanya i les mentides que es feien servir com a propaganda per la manipulació informativa.

Més informació a:

QUÈ ESTEM CONSTRUINT?


"Som una nació; tenim història, llengua i cultura pròpies. Com qualsevol poble del món, tenim dret a l'autodeterminació". Darrerament aquestes dues frases sonen cada dia més en la nostra quotidianitat. De fet, són l'expressió d'una manera de pensar que cada cop pren més força en el si de la nostra societat. Les consultes populars sobre la independència, l'aparició de noves plataformes pel si, i el posicionament de determinats partits i organitzacions polítiques palesen un creixement del moviment independentista.

Però aquest article no vol qüestionar les consultes populars, altrament licites del tot, ni el seu caràcter d’exercici de llibertat. Ni el dret a l'autodeterminació, concepte tanmateix amb una multiplicitat de significats en tots els àmbits. No se’ns entengui malament. Només pretén esbossar alguns elements de reflexió, plantejar alguns dubtes i moltes preguntes davant de postures que tendeixen a estar en possessió de la veritat, a interpretar la història d'una determinada manera, a caure en conviccions que no es discuteixen... De fet, i molt sovint, també cal constatar que les fermes conviccions son també una presó. Altrament, escriure sobre la independència, o sobre les pròpies consultes populars, impliquen prendre postura, comporten definir-se. I potser no s'estan aportant tots els elements per un debat transparent i no parcial, a banda del que pot significar socialment si, potser, no si està del tot d'acord.

Per altra banda, quan les postures (les que defensen la independència de Catalunya i les que postulen el centralisme espanyol) semblen cada cop més enrocades, més intransigents, quan no hi han matisos i quan tot és blanc o negre, quan uns són els bons i els altres els dolents, i a l'inrevés també, hom te la percepció que ens endinsem en viaranys poc dialogants, en camins de conseqüències imprevistes i, potser, sense sortida. Per això també aquest article. Per què, amb els plantejaments i actituds actuals, cal preguntar-nos, cap a on anem? què estem construint? O, potser és que aquestes postures no són tant diferents i formen part d'un mateix tot (el nacionalisme)?. Anem, doncs, a pams, repassem alguns conceptes i fem una mica de síntesi històrica.

L'independentisme. És evident que és un moviment polític que cerca la independència d'un país, d'un poble, d'una nació. És també una de les expressions radicals del nacionalisme. Tanmateix l'ONU reconeix el dret a independitzar-se a partir del principi d'autodeterminació. Però les lectures i interpretacions d'aquests principi poden ser diverses. Segons algunes lectures, només els pobles internacionalment considerats amb el status de colonitzats (per cert, ho estem nosaltres de colonitzats?) s'hi poden acollir. A la pràctica però, en el segle XX nombroses nacions europees han assolit la independència sense trobar-se en aquesta situació i per diverses circumstàncies, com és el cas de Noruega (el 1905), les repúbliques bàltiques d'Estònia, Letònia i Lituània (el 1992, arran de l'ensorrament de l'URSS) o Eslovàquia (arran de la Revolució de Vellut del 1989, Txecoslovàquia va deixar de ser una república socialista i, uns anys més tard, el 1993, els seus pobles van decidir, per mutu acord, dissoldre's en dos estats, la República Txeca i la República Eslovaca), entre d'altres. Així, doncs, cal analitzar les circumstàncies que han conduit a la independència en cada cas perquè són determinants.

L'autodeterminació. En política va ser formulada per primer cop, el gener de 1918, pel president dels Estats Units Woodrow Wilson dins dels seus Catorze Punts, com a elements necessaris per aconseguir la pau, desprès de la Gran Guerra o Primera Guerra Mundial. També va ésser un principi important en el Tractat de Versalles per dibuixar les fronteres de l'Europa Oriental. Ras i curt, s'utilitzà el concepte d'autodeterminació, per primer cop, per intentar resoldre la problemàtica de les fronteres i les ubicacions de poblacions senceres d'una bona part de l'Europa de l'est, al final de la Primera Guerra Mundial i de la caiguda dels 3 grans imperis del XIX. Tot amb tot, molts dels conceptes resumits en l'ideal d'autodeterminació poden trobar-se en documents anteriors com ara la Declaració d'Independència dels Estats Units d'Amèrica. I, fet i fet, el dret a l'autodeterminació ha estat reclamat en decennis recents per pobles d'arreu del món en un procés que històricament s'ha anomenat com descolonització, és a dir, la independència de colònies que pertanyien als “imperis” europeus. Tanmateix, l’autodeterminació també, i en la majoria dels casos, és proposada per una minoria ètnica o religiosa que persegueix la independència d'una majoria per evitar la seva discriminació, persecució i opressió. (Per cert, és també aquest el nostre cas?).

La nació. El concepte de nació és un fenomen modern, originat a Europa i que es desenvolupa amb dues concepcions ben diferents. Una d'elles neix del món de la  Il·lustració i del Liberalisme i l'altra del món del Romanticisme.

Pel que fa a la primera, el Liberalisme, que enfonsa les seves arrels en el segle XVII amb autors com John Locke, serà l'àmplia corrent filosòfica i política de la qual es nodriran les primeres teories sistemàtiques de la nació i les seves realitzacions polítiques. Com una oposició als principis teòrics de l'Antic Règim, els liberals del XVIII van qüestionar els fonaments de les monarquies absolutes, i això afectava especialment al concepte de sobirania. Enfront de la noció de súbdit va introduir el de ciutadà, així el subjecte de sobirania deixava de ser el rei per ser la nació. Els seus criteris estaven basats en el racionalisme, la llibertat individual i la igualtat davant la llei, al marge de consideracions ètniques o culturals. Es tractava, per tant, d’una concepció de nació estrictament política.

La Revolució Americana marca una fita en aquest sentit i influirà notablement en la Francesa. La Declaració d'Independència dels Estats Units en el primer cas i la Declaració dels Drets de l'Home i del Ciutadà en el segon, són textos molt representatius de l'esperit que animava la nova mentalitat. Com demostra explícitament la segona declaració esmentada, hi havia en l'ambient intel•lectual de l'època una concepció universalista dels nous valors liberals i democràtics. I això es traduïa en que els requisits considerats per a la formació de nacions eren iguals per a tothom. N'hi havia prou amb la voluntat dels individus de constituir-se en comunitat política. L'autodeterminació s'entenia llavors, i aquests és un dels seus significats més cabdals, com el pas de la condició de súbdits (serfs d'un rei) a la de ciutadans (homes lliures i iguals davant la llei), o dit d'una altra manera, com la instauració de la democràcia i l’adveniment de la modernitat.

Pel que fa a la segona, l'expansió militar napoleònica per Europa, que en teoria pretenia estendre els valors heretats de la Revolució Francesa, va propiciar l'aparició de reaccions nacionalistes contra l'invasor. Destaca el nacionalisme germànic, ja que les seves característiques són justament les oposades al liberal nord-americà i francès, configurant així un concepte diferent de nació: la nació cultural en sentit contemporani, és a dir, amb un component ètico-polític.

Els principals inspiradors del nacionalisme germànic van ser  intel·lectuals i literats adscrits als corrents idealistes i romàntics com Herder, impulsor del moviment Sturm und Drang (tempesta i impuls) o Fichte. Aquesta concepció es pot definir en essència per la seva contraposició als valors de l'anterior: enfront del canvi racional cap al progrés i la justícia es proposa el pes de la història i les tradicions; enfront del cosmopolitisme es defensa les particularitats dels pobles; enfront de la raó es planteja l’instin. D’aquí la importància dels símbols (les banderes, els himnes, la recuperació de personatges mítico-històrics, etc) Per als esmentats teòrics, la nació definida per ells té un dret inalienable a dotar-se d'una organització política pròpia. És a dir, a constituir-se en Estat. Però a diferència del model liberal franc-nord-americà, aquesta nació, com a subjecte polític, no s'entén simplement com una suma d'individus que exerceixen la seva voluntat, sinó com una entelèquia superior. Tot poble, segons ells, té uns trets propis que el defineixen, distingint-se així de tots els altres; s’hi estableixen, doncs, tot un seguit de trets diferencials. És aquesta personalitat cultural diferenciada o essència pròpia, la Volkgeist que definia Herder i que ve a significar "l'esperit del poble", el "caràcter nacional, és la que permet singularitzar el poble amb vista a determinar qui és el subjecte polític (és a dir, la nació tal com l'entenien ells) amb autèntica legitimitat per constituir-se en Estat. Però aquesta identitat no es fa visible per la mera expressió de la voluntat d'un conjunt d'individus en un moment donat. És una cosa més transcendent, ja que el poble que és la base de la nació romàntica seria com un organisme viu i perdurable, i una entitat moral d'ordre superior a la simple suma de les seves parts. Per als nacionalistes romàntics alemanys la Volkgeist, permanent i supraindividual, és objectiu, mentre que el sufragi és subjectiu. És a dir, invertien les categories dels liberals. El nacionalisme que s'entronca amb aquesta concepció romàntica de la nació és, doncs, un conjunt d'elements (ideologia, sentiment, cultura, moviment social, etc) que té com a eix vertebrador i causa final la nació o, dit d'altre manera, la deïficació de la nació.

Aquestes dues concepcions han esdevingut antagòniques i a partir del nacionalisme s'han produït grans enfrontaments en el segle XX. Així, els nacionalismes de l'època imperialista forçaren la Primera Guerra Mundial i el feixisme i el nazisme, la expressió més brutal i dretana del nacionalisme d'entreguerres, encengueren la flama de la Segona Guerra Mundial. Tanmateix, el patriotisme totalitari del "socialisme en un sol país", esdevingué en stalinisme. Tot amb tot, la concepció liberal de la nació i la democràcia, hereva de 1789 i de 1848, ha perviscut amb els seus defectes i virtuts, amb certes reformes positives del capitalisme, desprès de la Segona Guerra Mundial, amb l'estat del benestar, o negatives, com la voluntat del mercat com a única llei (tatcherisme i neocons).

Recentment, i a partir de la crisis dels vuitanta i de la transnacionalització de l'economia, han anat ressorgint diverses formes de nacionalisme, diferent del de finals del XIX i de la primera meitat del XX, per la combinació de tres elements: a) la resistència dels estats-nació a la seva degradació els a conduit cap al nacionalisme per mantenir la seva autonomia regional davant de la globalització, b) l'egoisme col·lectiu per la riquesa, a partir del noranta, que ha generat encara més diferències econòmiques entre rics i pobres ha conduit al desig d'una segregació per part dels rics, c) com a resposta de la revolució cultural dels anys 1950-1970, molts ciutadans i sectors de població s'han sentit orfes i desposseïts, han cercat i fomentat l'aparició i formació de grups identitaris conduint a processos de desintegració i fragmentació. Fet i fet, hi ha un constant nacionalisme banal, tal com a constatat Michael Billig, que impregna la quotidianitat en els mitjans de comunicació i els hàbits rutinaris (les celebracions pel triomf de seleccions de futbol o basquet i pel títols aconseguits repetidament per un determinat equip de futbol ho palesen).

Tot amb tot, però, que no se’ns confongui. No discutim si som una nació, concepte absolutament abstracta, per altra banda. El que volem saber és quina de les dues concepcions estem albirant. O dit d'altra forma, quin és el model que es vol adoptar.

Per altra banda, les relacions entre Espanya i Catalunya han estat de tots colors. El denominador comú, però, que les ha marcat ha estat el grau e intensitat del nacionalisme existent a les dues bandes. I als interessos, econòmics i polítics, que al cap i a la fi són els que marquen diferències, de les elits, classes dominants, grups socials preeminents, partits i empreses destacats que en cada moment i circumstància històrica les han determinat. Cal recordar, doncs, que el poble, la ciutadania, sempre ha anat a remolc.

Ras i curt, doncs, s'obren més dubtes. I tot el ventall de grups, moviments, partits i persones que demanen la independència no defineixen un projecta clar i nitit. En aquest sentit, per exemple, se’ns plategen diversos interrogants:

a) A nivell social. La població catalana, realment té una problema amb la seva relació amb Espanya?. La preocupació de la gent del carrer és aquesta? Les nostres avies i avis i el conjunt de la gent que viu a Catalunya ens sentim oprimits?. Els 600.000 aturats que viuen a Catalunya tenen aquestes preocupacions?. I a Espanya? O estem confonent el tot amb determinats sectors polítics i periodístics? Perquè a Espanya també hi ha altres pobles, no? O és que els obviem?

b) A nivell econòmic. Quines empreses volen la independència? Quins sectors estratègics industrials tenim nosaltres? Quines són les grans empreses, que un cop siguem independents, seran exportadores i crearan riquesa i llocs de treball?. Per altra banda, quins són els nostres recursos naturals? I la nostra capacitat de I+D+I?. Tanmateix, farem més centrals nuclears per tenir llum i energia? I els cementiris nuclears, on els posarem?. Com farem front als sectors financers especuladors?. Hem de confiar amb determinades entitats financeres “catalanes”? O cal tornar a recordar que el capital no té pàtria ni bandera?

c) A nivell polític. És probable que es configuri una república i que demanem el ingrés a la CEE. Però, i a l'OTAN?. Crearem un exercit català, també? I a nivell intern, donarem la independència a la Vall d'Aran?. I amb València i les Illes Balears, què farem?. Demanarem el Rosselló, el Conflent, el Vallespir, mitja Cerdanya i el Capcir a França?.

d) A nivell filosòfic. La necessitat de pertinença a un "som" obliga a marcar diferències en front de qualsevol altra. Es defineix una ratlla que convida poc al diàleg. Potser haurem de recordar les paraules d'Hipàtia a la pel·lícula Àgora:

“...Hipàtia: Quina és la primera regla d'Euclides?
Silèsia: Si dues coses són iguals a una tercera, totes són iguals.
Hipàtia: Bé. I no sou tots dos semblants a mi? [...] Vull dir-vos això a tots els que esteu en aquesta habitació (hi ha cristians, pagans, jueus, negres, esclaus) És més el que ens uneix que el que ens separa. I passi el que passi al carrer, som germans. Som germans..."

Tanmateix, les tensions entre Espanya i Catalunya, i d'altres pobles de la península (que a vegades des d'aquí oblidem perquè la nostra asimetria es fixa massa en només nosaltres mateixos), reflecteixen la manca de trobar un model de relació i de vertebració, un paradigma de convivència, d'encaix a tots els nivells. Cal seguir treballant però en la línia del diàleg, d’allò que ens uneix, del que podem compartir. Tenim eines i instruments que cal seguir desenvolupant i perfeccionant (ja no ens recordem del nou finançament?). I també caldria deixa el passat en el seu lloc i deslliurar-nos d’essències pàtries perquè, tal com afirmava John Elliot, en la celebració del 50e aniversari de la mort de Jaume Vicens Vices: “...Una societat massa limitada pel seu passat no està equipada per a les exigències del futur, i la Catalunya d'avui no és aliena a aquesta regla...”. Què estem, doncs, construït?

Jaume Munné Orensanz
20 FEBRER 2010