Seguidors

dissabte, 27 d’agost del 2011

JONAS, Hans


 

"EL PRINCIPIO DE LA RESPONSABILIDAD"

Ensayo de una ética para la civilización tecnológica


ÈTICA / FILOSOFIA
Herder / Pàgines: 398 / ISBN 978-84-254-1901-0 / Edició: 1995.

Hans Jonas (1903-1993) va néixer a Mönchengladbach. Va estudiar filosofia i teologia a Friburg, Berlín i Heidelberg i finalment es va doctorar a Marburg, on va estudiar sota Martin Heidegger i Rudolf Bultmann. De família jueva, després de la Segona Guerra Mundial, va tornar a Palestina i va prendre part en la Guerra àrab-israeliana de 1948. No obstant això, va sentir que el seu destí no era ser un sionista, sinó ensenyar filosofia. El 1950 va marxar a el Canadà, ensenyant a la Universitat de Carleton i des d'aquí es va traslladar a Nova York el 1955 on va viure la resta dels seus dies.
“El principi de la responsabilitat. Assaig d’una ètica per a la civilització tecnològica”, publicat l’any 1979 en alemany, és un assaig sobre ètica. Un esquema del llibre es pot trobar a l’entrada de Wikipedia: Principio de responsabilidad.
Però en el seu primer capítol, “El caràcter modificado de la acción humana”, Jonas desenvolupa la tesi principal del seu assaig. Sintetitzat de forma breu, en aquest capítol Jonas estudia els canvis que s'han produït en la història de la humanitat posant l'accent en la vocació tecnològica de l'homo sapiens i en el que això representa des del punt de vista de la relació entre l'home i la natura i des del punt de vista de les relacions entre els homes; analitza les característiques de l'ètica existent, els vells i nous imperatius i l'absència d'una ètica orientada cap al futur. Hans Jonas discuteix a l'ètica kantiana el fet que la seva màxima principal apunta a la coherència lògica de l'individu en les seves accions, la qual cosa és insuficient quan s'ha pres consciència de la importància de la dimensió temporal, és a dir, de la responsabilitat col·lectiva amb els homes del futur. Reconeix, però, que hi ha hagut altres ètiques en la modernitat que no són ètiques de la contemporaneïtat i de la immediatesa, sinó que apunten cap al futur i avança que la seva pròpia ètica de la responsabilitat haurà de mesurar-se amb aquestes altres (religioses i laiques), en particular amb les que anomena utòpiques.
Hans Jonas comença el seu text assenyalant com a premissa inicial l'abús del domini de l'home sobre la natura, causant la seva destrucció. Fins a aquesta constatació, l'abast de les prescripcions ètiques estava restringit a l'àmbit de la relació amb el proïsme en el moment present. Era una ètica antropocèntrica i dirigida a la contemporaneïtat. La moderna intervenció tecnològica va canviar dràsticament aquesta plàcida realitat en posar la natura al servei de l'home i susceptible de ser alterada radicalment. D'aquesta manera, l'home va passar a tenir una relació de responsabilitat amb la natura, ja que la mateixa es troba sota el seu poder.
En aquest sentit, totes les ètiques tradicionals obeïen a premisses que s'interrelacionaven mútuament i que són les següents: 1) La condició humana, resultant de la naturalesa de l'home i de les coses, restava fonamentalment immutable per sempre. 2) Sobre la base d’aquest pressupòsit, es podia determinar amb claredat i sense dificultat el bé humà. 3) L'abast de l'acció humana i de la seva conseqüent responsabilitat estava perfectament delimitat.
D'aquesta manera, la capacitat inventiva es trobava sempre dins dels límits de l'acció de l'ésser humà, sense afectar la naturalesa de les coses extrahumanes. La naturalesa no era objecte de responsabilitat humana, ja que tenia cura de si mateixa. L'ètica tenia a veure amb l'aquí i l’ara.
A canvi dels antics imperatius ètics, entre els quals l'imperatiu kantià constitueix el paràmetre exemplar ("Actua de tal manera que el principi de la teva acció es transformi en una llei universal"), Jonas proposa un nou imperatiu: "Actua de tal manera que els efectes de la teva acció siguin compatibles amb la permanència d'una vida humana autèntica", o expressant de manera negativa: "No posis en perill la continuïtat indefinida de la humanitat a la Terra".
La tremenda vulnerabilitat de la natura sotmesa a la intervenció tecnològica de l'home mostra una situació inusitada, ja que ni més ni menys tota la biosfera del planeta està exposada a possibles alteracions, la qual cosa fa imprescindible considerar que no només ha d’anhelar el bé comú, sinó també el de tota la natura extrahumana.
Altres possibles intervencions en la naturalesa de l'ésser humà revelen les proporcions del desafiament per al pensament ètic, pel que fa a la condició humana pròpiament dita. Jonas planteja una sèrie d'interrogants crítiques. Pel que fa a la prolongació de la vida humana es pregunta: fins a quin punt això és desitjable? Sobre el control de la conducta humana: hem d’induir sentiments de felicitat o plaer en la vida de les persones a través d'estímuls químics? En relació amb la manipulació genètica, on l'home pren en les seves mans la seva pròpia evolució: estarem capacitats per al paper de creadors? Qui seran els escultors de la nova imatge de l'home? Segons quins criteris i d'acord amb quins models? L'home té el dret de canviar el patrimoni genètic del mateix home? I adverteix: "...Davant d'un potencial gairebé escatològic dels nostres processos tècnics, la ignorància sobre les últimes conseqüències serà, per si sola, raó suficient per a una moderació responsable..."[1].
Fet i fet, davant d'un poder tan extraordinari de transformacions estem desproveïts de regles que ordenin les accions humanes. Aquest enorme desajust només podrà reparar-se, d'acord amb Jonas, mitjançant la formulació d'una nova Ètica: l’imperatiu de la responsabilitat.
En formular el seu imperatiu de responsabilitat, Jonas està pensant no tant en el perill de la pura i simple destrucció física de la humanitat, sinó en la seva mort essencial, aquella que s'esdevé de la desconstrucció i de l’aleatòria reconstrucció tecnològica de l'home i del medi ambient. Hi ha una interacció entre la recerca i el poder. Aquesta nova ciència porta a un coneixement anònim, que ja no és fet per obeir la veritable funció del saber durant tota la història de la humanitat, la de ser incorporada a les consciències en la recerca meditada i ponderada de la qualitat de vida humana. És, en definitiva, un coneixement que ha desterrat els fonaments sobre el qual es podien establir normes. I aquestes es tornen insegures quan el saber humà les contradiu i fins i tot les nega. Tot amb tot, aquest coneixement no ha destruït el sentiment de les normes.
Així, davant les amenaces, la por pot ser el millor substitutiu de la virtut i la saviesa. En aquest sentit, les noves capacitats d’acció requereixen noves normes ètiques i, al capdavall, una nova ètica.


Podeu trobar a la web del professor Ramon Alcoberro, Filosofia i Pensament, una anàlisi d’aquesta obra titulada: Introducción a Jonas. També, a la Revista Observaciones Filosóficas, trobareu una reflexió de la Doctora en Filosofia, Célia Godina, titulat: Reflexiones sobre el principio de responsabilidad de Hans Jonas.


[1] JONAS, Hans: El principio de la responsabilidad. Ensayo de una ética para la civilización tecnológica. Barcelona: Herder Editorial. 1995. (Pàg. 56). ISBN 978-84-254-1901-0.