Seguidors

diumenge, 24 de febrer del 2013

LITERATURA MEDIEVAL IV: LA PREDESTINACIÓ I LES ANTICIPACIONS A LA CHANSON DE ROLAND


En el context de la França del segle XI conflueixen i es juxtaposen elements de llarga durada que podríem constatar com, per una banda, la lluita per l’afirmació de diversos poders (monàrquic, nobiliari, eclesiàstic) i, per l’altra, la fixació d’un moment emblemàtic en què el present trobava el seu començament. Tanmateix, també hi influïa la reflexió per la guerra i la seva legalitat, la guerra justa, la qual anava configurant un nou concepte de guerra santa i de croada contra els enemics de la fe. En un moment, doncs, de crisi i de canvis en la societat europea, tal com afirma S. Cingolani: “...La Cançó de Rotllan dóna la seva peculiar interpretació a aquesta realitat mítica i històrica i, […] als nous valors socials que es debatien al final del segle XI…”[1].
LES ANTICIPACIONS
Però, com es basteix aquesta interpretació? Com s’explica i com es configura? De fet, tot seguint Cingolari: “... Com la poesia grega arcaica, tampoc la poesia medieval no sap crear o descriure una situació complexa de manera orgànica. La fragmentació dels detalls, de cada part, per a formar un grup que no deixa sentir una unitat col·lectiva en moviment és una característica d'aquesta poesia, […]. L'efecte poètic, la suggestió, s'aconsegueix seguint uns paràmetres expressius diferents dels clàssics als quals estem acostumats…”.[2]

Així, la narració es construeix, des d’una vessant de tècnica literària, d’estil i de forma, en constant moviment, entre diferents plans: la realitat i la seva expressió per mitjà de metàfores; el present, tot sovint entreteixit de relats del passat, i amb anticipacions de futures tragèdies. Tanmateix, es crea un espai escènic visual i fixat per on es desenvolupa l’acció i per on ens fan moure els personatges.

Un element típic de la tècnica de la cançó és l'efecte d'anar endavant i enrere en el temps causat per la utilització de les tirades paral·leles, acompanyat per les freqüents anticipacions narratives. Amb la tècnica de l'anticipació, el poeta potencia l’element tràgic; la inevitabilitat del destí és un element constitutiu del poema, justament anticipant-lo. D'aquesta manera, tal com explica Cingolani: “... la tensió narrativa no es construeix sobre la sorpresa o l'inesperat, sinó sobre la conclusió inevitable del drama, el qual projecta la seva ombra obscura damunt tots els successos...”[3]. Un exemple d’anticipació el podem trobar en el moment que se’ns anticipa la traïció de Ganeló:

"Guenes i vint, ki la traïsun fist.
Des ore cumencet le cunseill que mal prist." [4]

Un altre exemple és el somni de l’emperador, abans de la designació de Rotllan cop a cap de la reraguarda, que li anuncia allò que passarà.

“Tresvait le jur, la noit est aserie.
Carles se dort, li empereres riches.
Sunjat qu'il eret al greignurs porz de Sizer,
Entre ses poinz teneit sa hanste fraisnine.
Guenes li quens l'ad sur lui saisie;
Par tel air l'at estrussee e brandie,
Qu'envers le cel en volent les escicles.
Carles se dort, qu'il ne s'esveillet mie.

Apres iceste altre avisiun sunjat:
Qu'il en France ert, a sa capele, ad Ais,
El destre braz li morst uns vers si mals.
Devers Ardene vit venir uns leuparz,
Sun cors demenie mult fierement asalt.

D'enz de la sale uns veltres avalat,
Que vint a Carles le galops e les salz,
La destre oreille al premer uer trenchat,
Ireement se cumbat al lepart.
Dient Franceis, que grant bataille i ad;

Il ne sevent, liquels d'els la veintrat.
Carles se dort, mie ne s'esveillat.” [5]


LLUITA DE PODERS I DE VALORS
Però la conclusió inevitable del drama respon a la situació de lluita de poders i de crisi que comentàvem anteriorment. La Cançó de Rotllan reflexa l’enfrontament entre els partidaris de la guerra, al capdavant dels quals hi ha Rotllan i la major part del joves, i els partidaris de la pau, representats per l’emperador Carles, Turpí, Ganeló i els savis ancians. És, de fet, la lluita entre el poder del rei de França  i l’emergència dels grans nobles del regne. I, tanmateix, és l’enfrontament entre dos sistemes de valors.

Els partidaris de la pau, amb l’emperador Carles al davant, estan cansats de tanta mort i destrucció de tants anys de lluites. Les seves terres necessiten govern, política, i no més guerres. Però els joves, l’exponent dels quals és Rotllan, defensa el sentiment d’honor i el valor personal, a voltes amb supèrbia, oblidant que les batalles es guanyen gràcies a la solidaritat i disciplina de les tropes, al sentit col·lectiu, i no per iniciativa personal. Emergeixen, doncs, certs ideals d’honor individualista, de proesa personal, els quals comencen a penetrar en la societat. Fet i fet, Rotllan té el coratge de l’emperador Carles però li manca la seva saviesa i això significa un perill per a tots.

En aquesta dinàmica, apareix el sentiment tràgic germànic del destí de l’heroi. Rotllan ha de morir: el seu sacrifici és necessari per al restabliment de l’equilibri i la pau. En l’ètica germànica, el fet que la mort sigui inevitable i predestinada, a més de ser l’única mort digna per a un guerrer, ajuda a acceptar-la. També hi ajuda la concepció de la vida ultraterrena: tots els guerrers valerosos tornaran a trobar-se al costat de les seves divinitats en espera de la lluita final amb el mal i el caos. Però  tal com assenyala Cingolani: “...Al contrari, en la Cançó de Rotllan no hi ha catarsi, perquè el martiri encara no té un valor suficient per si mateix i no té el poder emocional i racional del destí. La religió és, al capdavall, una cosa que es queda en la superfície, no és interioritzada; la seva funció autèntica és la de diferenciar els francs, que es troben en la justícia, dels pagans sarraïns, que són en l'error....”[6].

I l’Església també malda per les seves parcel·les de poder. Aquesta es troba tot just al començament de la seva obra de cristianització de l'ètica de la noblesa i de la cavalleria. La concepció que en tenen els cavallers encara és molt diferent de la de l'Església. Per a la major part de l'aristocràcia de finals del segle XI la religió és, certament, una part fonamental de la vida, i ho demostra l'àmplia acollida de la Primera Croada entre la petita noblesa. Aquests aristòcrates, encara no ortodoxament cristians, ja fa segles que no són germànics i pagans, i han perdut el sentiment íntim del destí. El martiri és una consolació del cel per a una tragèdia totalment terrena. Un cop desapareguda la concepció del destí, la qual les hauria lligat, les dues esferes de la vida (la terrena amb la ultraterrena, sempre dins una òptica guerrera) es queden sense cap relació entre elles.

Ras i curt, doncs, estem davant d’una tragèdia terrena, humana. Els odis i les dolentes relacions entre Rotllan i Ganeló, el primer fill incestuós de l’emperador Carles i fillastre més tard del mateix Ganeló, configuren un triangle que, tal com assenyala Ch. Gellinek, “...només es sosté gràcies els lligams del feudalisme...”[7]. Tanmateix, les preses de decisions de cadascun d’ells, a voltes incomprensibles i a vegades inoperants, configuren comportaments més propers a les lluites de poder que a elevats desafiaments morals. Fet i fet, no deixen de ser l’expressió del seu temps.        


[1] CINGOLANI, S.M.: MATERIAL UOC. INTRODUCCIÓ A LA LITERATURA EUROPEA. (2011). La tradició èpica a l’edat mitjana europea. Pàg. 34.
[2] Ibidem. Pàg 28
[3] Ibidem. Pàg 50
[4] BIBLIOTHECA AUGUSTANA: La Chanson de Roland. AOI (v. 178-179).
[Consulta en data 30 d’octubre de 2012]
[5] BIBLIOTHECA AUGUSTANA: La Chanson de Roland. AOI (v. 720-735).
[Consulta en data 30 d’octubre de 2012]
[6] Ibidem. Pàg 62.
[7] Gellinek, Ch. (1985). "A propósito del sistema de poder en el Cantar de Roldán". A: Epopeya e Historia (pàg. 147-156). Barcelona: Argot.

dissabte, 16 de febrer del 2013

ANÒNIM - TRISTAN E ISEO

"TRISTAN E ISEO”


LITERATURA MEDIEVAL / NOVEL·LA
Alianza Editorial / Pàgines: 233 / ISBN: 978-84-206-7430-8 / Tercera edició: 2011.


Com és que una obra del segle XII ha transcendit totes les èpoques i ha obtingut tanta popularitat?. Estem davant d’un “clàssic”? Són Tristany i Isolda els que van “inventar” l’amor? No els faltava raó als diversos narradors de la llegenda de Tristany i Iseu (altres versions del seu nom són Isolda, Iseult, Isolde, Yseult, Isode, Isoude, Isotta, etc.), quan anunciaven que aquell bell conte d'amor i de mort, perviuria a la memòria mentre existís el món. I és que l'amor passional més gran de tota la literatura occidental (potser, el primer?) és el que existia entre els dos amants, que, entre grans alegries i penes, es van estimar i van morir el mateix dia, ell per ella i ella per ell.

Tristany i Isolda segueix avui captenint després de tants segles. I ho fa gràcies a la bellesa que destil·la el relat, al seu simbolisme, al misteri, a la màgia i a la passió sense mesura que tanca aquell amor humà impossible. Fet i fet, probablement també aquesta fascinació està lligada a la dimensió transgressiva de la temàtica, que enaltia un amor adúlter i carnal. (Hi ha un altre exponent, un altre personatge, a l’Edat Mitjana, que també s’emmarca dins l’amor adúlter: és Lancelot. Però la història de Lancelot no és subversiva perquè esdevé el perfecte amant i el perfecte cavaller i perquè, a més, no mort).

Una “obra proteïforme”
El romanç de Tristany i Isolda té els seus precedents en la cançó de gesta medieval. Aquest gènere literari era de caràcter oral, en vers i difós pels joglars. Tanmateix les cançons de gesta eren poemes narratius medievals en llengua romànica, centrats en fets històrics barrejats amb elements llegendaris. La cançó de gesta era divulgada pels joglars ambulants, que recitaven o cantaven davant tota mena d'oients: des del públic refinat de la cort fins al de fires, mercats o peregrinacions.

Al segle XII, aquest tipus d'obres passaran a  anomenar-se roman courtois. A mitjan segle XII, apareix un gènere literari nou que deixa de banda les tècniques orals dels  joglars i se centra en les possibilitats que ofereix l'escriptura. A més, es deixa també de banda  el territori de la història i es passa al de la ficció: és el que s'anomena roman courtois. Manté, pel que fa a la relació amb la literatura èpica, el protagonisme dels herois.

Però la història de Tristany ens ha arribat per un conjunt heterogeni de textos, els autors dels quals no van vacil·lar a interpretar i reescriure les fonts, sense cap dubte també molt diverses, que van manejar. La diversitat de les versions conservades i la gran quantitat d'al·lusions als protagonistes i episodis que trobem en la literatura cortesana contemporània també donen testimoni de la fascinació que va exercir l'obra.

Efectivament, cal aclarir d'entrada que no hi ha "una" història de Tristany. Tal com assenyala Meritxell Simó, “...quan parlem del Tristany no ens referim a una obra única, sinó a un conjunt heterogeni d'obres inspirades en la mateixa matèria: unes de firmades i altres d'anònimes, unes d'extenses i altres de breus, compostes en vers i en prosa, i escrites en les llengües més diverses. El Tristany és una obra proteïforme que perviu a través dels segles en un procés permanent de reescriptura...”[i].

Així, la llegenda celta de Tristany i Isolda, d’autor desconegut, ha estat recopilada en vers o en prosa per diversos autors i esdevingué una de les temàtiques de més popularitat de la literatura medieval, l’anomenada matèria de Bretanya.  Per aquesta ens referim a un conjunt de narracions basades en fonts de procedència bretona, majoritàriament orals, i ambientades en un escenari bretó. La matèria de Bretanya penetra en la literatura occidental a mitjan segle XII i esdevindrà un dels canals principals d'expressió dels ideals de la societat cavalleresca i cortesana. A grans trets, podem diferenciar tres blocs temàtics dins de la matèria de Bretanya:
• La matèria artúrica, que aglutina els relats referits al rei Artús i a la seva cort.
• La matèria tristaniana, formada per l'abundant literatura que va sorgir entorn del tema dels amors del cavaller Tristany i la reina Iseu.
• Els lais bretons.

La crítica moderna considera que aquesta diversitat és un tret constitutiu de l'obra des dels seus mateixos orígens. Tanmateix, al començament del segle XX, el filòleg francès Joseph Bédier va intentar reconstruir una història unitària utilitzant per a elaborar-la totes les versions conservades. Aquesta reconstrucció no va existir a l’edat mitjana però com a reconstrucció artificial dona al lector modern un coneixement ampli i útil de la llegenda tristaniana.

Comptat i debatut, quins són els autors de Tristany i Isolda? Quines versions hi ha? I quines diferències hi podem trobar?

Les versions
Tot i que Alicia Yllera ens parla de “la tesis oriental” de l’origen de la llegenda de Tristany segons la qual aquesta provenia de la novel·la persa Wis y Ramin de Gurgani, poeta persa del segle XI, composta entre el 1050 i 1055 però amb un desenvolupament de la historia entre el 247 aC – 244 dC, i remarca els trets originàries de la matèria de Bretanya, també assenyala els diferents aspectes de fusió que configuraren el text: “...Nos parece probable que en zonas celtas de las Islas Británicas (posiblemente en el norte de Inglaterra o en Gales) se crease una leyenda en torno a Drystan, amante de Essyllt, esposa de March. Los cuentistas bretones la adaptaron y divulgaron. Muy pronto se añadieron las aventuras juveniles del héroe, diversos motivos tomados de la tradición clásica y anécdotas folklóricas. En las cortes anglonormandas y francesas, tal vez por la influencia de los cuentistas bretones, se fundió la leyenda con elementos procedentes de Wis y Ramin y de Qays y Lubna (o de obras semejantes, llegados a Occidente a través de la España musulmana. Los relatos orientales transformaron la primitiva leyenda celta. A partir de tan diversos elementos se formó la primera gran novela de amor del mundo occidental...”.[ii]

Tot amb tot, les dues versions més antigues que conservem de la història de Tristany, tal com assenyala Meritxell Simó, són: “...el Tristany de Tomàs d'Anglaterra (cap a 1170), probablement un clergue anglonormand de l'entorn d'Enric II Plantagenet, i el de Berol (cap a 1180)...”[iii]. I totes dues ens han arribat en estat fragmentari.

A més, aquestes obres s'han pogut reconstruir amb l'ajuda de versions estrangeres emparentades. És el cas de les versions alemanyes d'Eilhart von Oberg (final del segle XII) i de Gottfried von Strassbourg (principi del segle XIII), i de la Tristramssaga noruega (1226) de Frère Robert.

Tanmateix, a aquest corpus hem d'afegir les versions perdudes. Tenim notícia del Tristant d'un tal La Chièvre al qual s'al·ludeix en el Roman de Renart i d'una narració sobre El rei Marc i Iseu la rossa que cita Chrétien de Troyes en enumerar totes les seves obres en el pròleg de la seva novel·la Cligès.

I finalment cal destacar  al Tristany  en  prosa, una obra decisiva per a la posterioritat de la llegenda en la literatura europea. Cap a mitjan segle XIII (1230-1240), el Tristany en prosa reelabora extensament els episodis ja tradicionals aportant com a novetat la inserció de la història dels amants en l'univers artúric. Al costat d'aquesta confluència de la matèria tristaniana i de la matèria artúrica, que integra Tristany en la companyia dels cavallers de la Taula Rodona, el tret més vistós de l'obra és la visió negativa del rei Marc, configurat, en oposició al rei Artús, com un personatge vil i anticortès, que en la seva crueltat arribarà a assassinar Tristany. Un altre element característic de l'estètica del Tristany en prosa és la presència d'insercions líriques en la trama narrativa. Es tracta de lais, presentats com a creació poètica dels personatges per a alleugerir la pena amorosa o per a evocar determinats moments de la seva aventura sentimental.

Així, tal com assenyala Meritxell Simó: “…la prosificació francesa del Tristany serà la font de les versions tristanianes que es van escriure posteriorment en altres llengües europees…”[iv].

Les diferències en les versions de Tomàs d’Anglaterra i de Berol
Enmig d'aquest allau de versions la crítica, basant-se en diferències estilístiques, argumentals i de concepció de la matèria, “...ha distingit dues grans famílies textuals que gravitarien en l'òrbita de Tomàs d'Anglaterra i de Berol. Del Tristany de Berol procedeix la versió alemanya d'Eilhart von Oberg i la Folie de Berna, textos que aparentment representarien la tradició més antiga i més fidel a les fonts originals. En la versió de Tomàs d'Anglaterra es refereix explícitament, citant-lo diverses vegades, Gotfried von Strasbourg, i també en deriven el text de la Folie d'Oxford i la saga en prosa noruega de Frère Robert...”[v]

Si Tomàs d'Anglaterra pinta la fatalitat de la passió amorosa, Berol n'accentua la dimensió transgressiva. Això s'adverteix en un tractament molt personal del llenguatge i en la invenció d'episodis que, absents en altres versions, es construeixen sobre una disposició calculada de gestos, objectes i accions simbòliques.

Tomàs d'Anglaterra, accentuant la idea de la fatalitat, elabora una pintura devastadora de la passió amorosa, que contrasta amb l'exaltació optimista del cant trobadoresc; Berol, per la seva banda, revelarà el seu caràcter subversiu i asocial, dit d'una altra manera, denunciarà, allò que emmascara la literatura cortesa contemporània: la inserció impossible del desig en l'espai social. La concepció diferent de tots dos autors es manifesta tant en el pla estilístic com en el pla argumental, mitjançant la invenció de determinats episodis, que condensen el sentit de cada versió.

Argument, localització i símbols
En l’actualitat, l’argument de Tristany i Isolda és el que ha difós el romanticisme del segle XIX mitjançant l'òpera del mateix nom de Richard Wagner, excepcional en la seva composició musical. Però aquest  argument difereix del de les diverses versions del segle XII. Una síntesi del d’aquelles versions és el següent:

“...Tristany, orfe des del seu naixement, es cria a casa del seu oncle matern el rei Marc de Cornualla. La seva primera gesta serà la derrota del gegant irlandès Morholt sota l'amenaça del qual vivia la cort de Marc. Ferit de gravetat en el combat, l'heroi arriba a les costes irlandeses, on, fent-se passar per joglar, rebrà les cures de la bella Iseu, que li guarirà les ferides. De tornada a la cort, un dia el rei Marc declara que es casarà amb la dona a qui pertanyi el cabell d'or que li ha portat una oreneta. Tristany reconeix a l'acte el cabell d'Iseu i, disfressat aquesta vegada de mercader, parteix de nou per portar-la-hi al seu oncle.
A Irlanda, venç un terrible drac i obté així per a Marc la mà d'Iseu, que, per segona vegada, li cura les ferides del combat. En la travessia de tornada a Cornualla els joves beuen per error el filtre amorós que la mare de la núvia havia preparat per a la nit de noces i no poden evitar cedir a la violència del desig. La nit de noces, la donzella Brangén substitueix Iseu al llit del rei perquè aquest no descobreixi la traïció.
A la cort se succeeixen una sèrie d'episodis que narren la relació clandestina de Tristany i la reina, espiats a tota hora pels barons traïdors del rei i pel nan Frocín. Finalment, sorpresos i condemnats, els amants aconsegueixen escapar i es refugien al bosc de Morrois, on arrosseguen una vida dura i errant.
Un dia Marc els descobreix al bosc, però en veure que dormen castament, vestits i amb l'espasa de Tristany clavada a terra separant els seus dos cossos, els perdona. La mediació de l'ermità Ogrin facilitarà la reconciliació amb el rei. La reina torna a la cort, on aconsegueix sortir indemne de l'acusació d'adulteri gràcies a un jurament ambigu, i Tristany parteix a l'exili.
A la Petita Bretanya, Tristany es casa amb Iseu de les Blanques Mans, la bellesa i nom de la qual li recorden la reina. Tanmateix, no es decideix a consumar el matrimoni i encara tornarà a visitar Iseu en companyia del seu cunyat Kaherdin. Més endavant, ferit greument, Tristany envia Kaherdin a buscar la reina Iseu i tots dos acorden que si aconsegueix portar-la ho anunciarà posant al pal una vela blanca. Quan Kaherdin i Iseu estan arribant, Iseu de les Blanques Mans, al corrent de la situació i portada pel despit, anuncia al seu espòs que veu apropar-se un vaixell amb veles negres. Tristany es deixa morir i quan Iseu arriba al seu llit mor també pel dolor...”[vi]

Un altre element interessant és el de la localització on esdevé la història, els llocs per on viatge Tristany i el mapa d’Europa del segle XII.

Tintagel és la ciutat cornuallesa on se situa el centre de l'acció de tota l'obra. Diu la llegenda que el rei Artús va néixer al castell de Tintagel.  La Bretanya continental és el lloc on passa la major part de la història de Tristany amb Isolda de les Blanques Mans, al bosc de Brocelianda.  L'acció del romanç de Tristany i Isolda s'esdevé a la Cornualla (Cornwall), a Irlanda, i a la Bretanya continental o Armònica. 


Extret del blog Letras heridas en data 8 de febrer de 2013
A Google Maps i cliqueu sobre les línies i xinxetes.


Extret del blog El Blogavant en data 8 de febrer de 2013

No cal dir que la llegenda i la novel·la està plena d'elements mítics i referències a la mitologia clàssica, com Teseu i el Minotaure de Creta, les veles negres i blanques del vaixell, la mort de Píram i Tisbe, els caràcters de bruixa de Medea i Isolda, etc . I el filtre màgic pot ser una metàfora del tret inevitable de l'amor, força imparable a la qual ningú pot resistir.

Tristany i Isolde en altres arts
La universalitat i l'atemporalitat de la temàtica expliquen la fertilitat de la matèria tristaniana que, depassant les fronteres de l'edat mitjana, ha donat lloc a nombroses recreacions modernes: operístiques, pictòriques, literàries i cinematogràfiques.

El compositor Richard Wagner, basant-se en la versió romanç de G. von Strassburg, en la seva pròpia biografia i en la filosofia de Schopenhauer, va compondre l'òpera Tristany i Isolda, entre 1857 i 1859.

En pintura, algunes de les representacions de Tristany i Isolda són les de Edmund Blair Leighton (1852-1922), Herbert James Draper (1863-1920), Louis Rhead (1858-1926). També Salvador Dalí, en va fer una representació l’any 1944.


Tristany i Isolda, per E. Blair Leighton (1902).
Oli sobre tela 128.52 × 147.32 cm (50.6 × 58 in)[vii]



Tristany i Isolda, per H. James Draper (1901)[viii]



La partida de sir Tristany i la bella Isolda, per Louis Rhead (1926)[ix]

  

Tristany i Isolda, per S. Dalí (1944).
Oli sobre tela 26.7 cms X 48.3 cms. Fundación Gala-Dalí [x]

El romanç de Tristany i Isolda ha tingut una història llarga i variada literatura i ha tingut un impacte considerable en el desenvolupament de la literatura occidental des de la seva aparició. Ja hem comentat anteriorment algunes de les diverses versions més importants.

En la impressionant web Tristan and Isolde, en anglès, en l’apartat de literatura, podeu trobar, tota mena d’escrits, poemes, manuscrits, etc... relacionats amb la llegenda i la història. 
              
    A nivell cinematogràfic, cal destacar la pel·lícula dirigida per Kevin Reynolds, Tristany i Isolda (2006),  i protagonitzada per James Franco i Sophia Myles.

A mode de conclussió
Fet i fet, és cert que l'èxit que va assolir el Tristany en l'Edat Mitjana obeeix essencialment a l'originalitat i la novetat de la llegenda en el context en què va aparèixer: els cercles aristocràtics de l'Europa del segle XII.

Tanmateix, la temàtica de la mateixa també hi contribuí. En una societat en la qual l’amor quedava arraconat en una segona fila i subjugat per un concepte de matrimoni més proper a un contracte econòmic i patrimonial, un amor adúlter com el de Tristany i Isolda devia de trencar esquemes i motlles. Una alenada d’aire fresc que anticipava els canvis dels temps, que ja el propi segle XII estava configurant.

En aquest sentit, seria interessant veure la concepció de l’amor en aquest període i veure com evoluciona i com es plasma en la literatura d’aquells temps, fet que potser analitzarem en una altra “dèria”. Però, la originalitat i l’èxit l’amor tristanià ve donat perquè és diferent. Allunyat de la lliure elecció del cor que reivindicaven els trobadors i del seu ideal de mesura i domini de les passions, aliè a la dimensió educativa que la cultura cortesa havia atribuït al sentiment amorós, l'amor tristanià és un amor destructiu, que condueix inexorablement a la mort; i és un amor transgressiu que atempta contra els valors i convencions socials.

Comptat i debatut, els Romeu  i Julieta i Els amantes de Terual, vindrien molt més tard. Qui i quan, doncs, es va “inventar” l’amor?




[i] SIMÓ, M.: MATERIAL UOC. INTRODUCCIÓ A LA LITERATURA EUROPEA. (2011). Prosa. Pàg. 40
[ii] YLLERA, A.: “Introducción” a Tristan e Iseo. (2011). Alianza Editorial. Madrid.
[iii] SIMÓ, M.: MATERIAL UOC. INTRODUCCIÓ A LA LITERATURA EUROPEA. (2011). Prosa. Pàg. 48
[iv] Ibídem. Pàg. 50
[v] Ibídem. Pàg. 51
[vi] Ibídem. Pàg. 40
[vii] WIKIPEDIA. Tristan e Isolda [en línia]:
[viii] Ibídem. Tristan e Isolda [en línia]
[ix] Ibídem. Tristan e Isolda [en línia]