Marx
planteja que les ideologies existents són falses i criticables perquè creen una
“falsa consciència”: els interessos de la classe dominant, la capitalista, són
egoistes i particulars. La ideologia dels que manen, afirmarà, tendeix a
estabilitzar l’estructura de la societat, fent que els que ostenten el poder
continuïn manant i es perpetuïn en ell gràcies als aspectes ideològics de la filosofia, religió,
art, política... que defensen i imposen a les classes oprimides (masses):
d’aquesta creença en diu “creença en espectres”. Aquestes ideologies,
manté, també intervenen en la dialèctica històrica, influint –de vegades de
forma preponderant– en la base econòmica de la societat.
Tanmateix,
per Marx, en el procés de desenvolupament de les forces productives, s’entra en
contradicció amb les relacions socials i polítiques. Es trontolla l’equilibri
social i apareixen noves classes socials que entren en conflicte amb els que conserven
el poder, però frenen el desenvolupament de les forces productives,
originant-se un període de revolució social. En el cas de la moderna societat
capitalista, la nova classe social que va emergint lentament és el proletariat,
que apareix com a classe antagònica de la burgesia. En aquest procés també
s’originen canvis en la superestructura ideològica determinats per la base
econòmica. No obstant això, encara que la concepció materialista de Marx
emfatitza el fet que la superestructura ideològica està determinada per la base
econòmica, no nega que es produeixi un fenomen d’interacció recíproca.
Per
altra banda, la consciència de classe, és a dir, la presa de consciència per part
dels explotats de la seva situació real en contra de les idees de la ideologia
dominant, és un factor imprescindible per canviar de manera revolucionària
l’estructura econòmica. Perquè, segons diu Marx, una idea es converteix en
força material quan és assumida conscientment. D’aquí s’infereix que, perquè es
doni un procés revolucionari, no n’hi ha prou que existeixin les condicions
econòmiques i estructurals de confrontació entre forces productives i relacions
de producció. A més a més, és necessari que la dita confrontació salti al pla
de l’activitat política mitjançant la prèvia presa de consciència dels agents
revolucionaris que són, en cada època històrica, la classe explotada que
sorgeix amb el desenvolupament de les forces productives.
Els plantejaments de Nietzsche
Nietzsche s’aixecà contra tota ideologia que pugui suposar pessimisme, en tant que falta de
confiança en l’home i la seva voluntat, o desesperació,
en tant que abandonament en mans d’un no fer, ni que sigui amagat sota
l’ascetisme. Així renegarà del romanticisme i del cristianisme. També s’oposà
fermament a l’idealisme i al positivisme. Acusà l’idealisme de metafísic i
creador d’un “anti–món”, que condueix al nihilisme perquè posa com a objectiu
de l’home un més enllà que no existeix. I al positivisme, d’ingenu i de tenir
l’absurda pretensió d’intentar reduir la vasta realitat a un conjunt de
conceptes teòrics i racionals.
Nietzsche presenta principalment la seva pugna contra aspectes –que Marx agrupa sota la infraestructura,
considerant-los secundaris i determinats– com la moral i la religió, la
metafísica idealista i el cientifisme. Considera que la moral i la religió cal ensorrar-les,
especialment la cristiana, perquè són falsos valors inventats pels febles. De la
metafísica idealista, especialment, la platònica i per la teoria dels dos mons,
la titlla expressament d’invenció i gran mentida i de menystenir i negar la
vida real. I combat el cientifisme perquè és l’instaurador de creences
immutables. Fet i fet, en Nietzsche, lluny de la batalla política, el seu camp
de combat és sobretot el de la moral.
Marx i el nihilisme
Tal
com afirmava Hegel,
tot està en procés de superació constant. Marx, arrelat en el pensament de Hegel, pot ser vist com la
superació d'aquest. Una superació que es concretaria en un capgirament de l'Idealisme Absolut
de Hegel: les propietats que Hegel atribuïa a la Idea,
Marx les atribueix a la Matèria. La seva
filosofia no serà un idealisme sinó un materialisme, un Materialisme
Històric en el qual les condicions materials o econòmiques,
tot seguint unes lleis dialèctiques, són el motor de la història; no la Idea com deia Hegel. Les
Idees, les ideologies són vistes com un resultat, una
conseqüència, una superestructura generada per l'estructura econòmica.
Tota
l'obra de Marx sorgeix d'un impuls ètic, d'una crítica moral a l'estat
de coses del seu moment històric; però no vol ser un moralista sinó un
científic. El seu anhel no és comprendre o interpretar el món, el seu anhel és transformar-lo. Transformar el
món vol dir fer-lo més humà, vol dir crear un món en el qual l'home
pugui arribar a ser ell mateix un cop superades les alienacions que
el mutilen; per tot això el seu pensament és un humanisme. Quines alineacions?
Són moltes les alienacions en què es troba l'home de carn i ossos del
seu temps, però totes elles són alienacions secundàries i recolzades en una
alienació bàsica: l'alienació econòmica.
També
de Hegel pren Marx els tres moments del procés de superació o dialèctic.
Un procés fet d'oposicions o contradiccions que es reconcilien: una afirmació
(una tesi o una situació inicial), una negació (antítesi o la negació,
alienació, de la situació inicial) i una negació de la negació (una
síntesi o una reconciliació dels oposats). Ara bé, Marx rebutja l'ús abstracte
i allunyat de la vida quotidiana del mètode dialèctic. Per a ell, les
contradiccions són concretes i materials: el capitalisme industrial engendra la seva negació concreta en el proletariat,
la classe dels que no tenen res, la classe negada, i aquesta contradicció se
superarà en una societat sense classes, la negació de la negació. És
més, tota la història de la humanitat
està plena de contradiccions concretes.
Nietzsche i el nihilisme
Per Nietzsche,
el nihilisme té dues significacions diferents. D’una banda, en sentit
negatiu, designa el llarg procés de decadència de la cultura occidental que
es va iniciar amb el socratisme i es va prolongar amb el platonisme i,
especialment, amb la religió judeocristiana. Aquesta decadència
és fruit d’una plena inversió de valors perquè, des de Sòcrates, s’ha posat la
vida en funció de la raó en comptes de posar la raó en funció de la vida.
Aquest conceptualisme socràtic-platònic es va accentuar amb el cristianisme
(que Nietzsche qualifica de "platonisme popular"), els valors de
sotmetiment del qual, de resignació i de culpabilitat, són el fruit del
ressentiment contra tot el que és vital. El fruit de tot això ha estat la
pèrdua de sentit de l’esdevenir, la formació d’una moral d’esclaus i d’una
metafísica de botxins, que té en els sacerdots als seus oficiants. En aquest
sentit, el nihilisme és el compliment de l’essència de la metafísica occidental
decadent, i coincideix amb el moviment històric propi de la cultura occidental.
Però,
d’altra banda, el nihilisme té un sentit positiu encarnat en el mètode genealògic nietzscheà que
desemmascara els falsos valors i proclama que “Déu ha mort”, la qual cosa
significa que no hi ha pròpiament un sentit, i que aquells que havien estat
considerats els valors suprems es desvaloren. Això té un valor plenament
positiu, ja que llavors el nihilisme, entès com la destrucció dels valors
tradicionals, apareix com l’estat dels esperits forts que neguen activament
aquests falsos valors, i prepara el camí per a l’adveniment del superhome.
Així, doncs, segons Nietzsche, el nihilisme té dos aspectes: un negatiu, en
quant que és l’essència de la tradició jueu-cristiana-platònica; i un altre
positiu, com a acció negadora dels falsos valors i com a reflexió sobre els
motius que han conduït a ell.
La sospita
Nietzsche
comparteix amb Marx (i Freud)
l'actitud de sospita i denúncia. Què és sospitar? És intuir que les
coses no són tal com semblen. La sospita porta a anar més enllà de
les aparences, a cercar el fons amagat i soterrat de les coses. Marx, Nietzsche
i Freud seran coneguts amb l'expressió filòsofs de la sospita. La sospita de Marx i Engels fou de caràcter
socioeconòmic: al cor de l'esplendorós sistema capitalista hi batega sofriment,
alienació i explotació. La sospita de
Nietzsche és global i radical: els valors de la cultura
occidental ja no són valen, són valors buits i no pesen realment en la vida de
les persones.
La
cultura occidental sovint ha donat primacia a la raó. Els il·lustrats del segle
XVIII divinitzen la raó: una eina que ens capacita per analitzar i entendre-ho
tot. En el segle XIX, amb el positivisme, la raó científica vol tenir la
darrera paraula. Nietzsche, altrament, intueix que la natura, l'activitat
humana, la vida en la seva totalitat, escapen a les capacitats de la raó
científica. La vida no és matematitzable; la vida és història, procés,
canvi, irracionalitat. El més hàbil i capacitat per acostar-se al cor de la
vida no és el filòsof ni el científic, és l'artista. L'artista està dotat
d'una capacitat d'entendre la realitat i la vida que manca al científic. I
entre totes les arts, la música és la que expressa la realitat vital amb més
plenitud. Nietzsche és el més apassionat representant d'aquest vitalisme.
El paper de Darwin,
Dostoievski i Dilthey
L'Origen
de les espècies i La descendència de l'home, de Darwin,
van causar un impacte molt
favorable entre els ambients filosòfics de tendència materialista. També és
segur que Nietzsche havia llegit les obres de Darwin i que admirava
l’espectacle estètic de la selecció natural i la lluita per la vida. Com a
teoria científica, el darwinisme té poca influència sobre el Superhome, malgrat
que sovint Nietzsche empri la paraula "raça" (perquè aquest mot a
principis del XIX i del XX tenia una significació que ultrapassava el sentit
biològic i, a l’engròs, significava "grup humà" i
"fraternitat"). El Superhome no és mai una raça biològica (a més
Nietzsche es considerava anti-germànic i admirava els esforços de Polònia per
la independència), sinó una exigència vital, el nou principi de valoració
moral. El principi de selecció natural no funciona en el Superhome, que té una
significació clarament crítica-moral i no biològica. Els més poderosos d’un
règim polític o de la biologia no són necessàriament "els forts" de
la concepció nietzscheana, perquè la noció de poder en Nietzsche no és
equivalent a domini. El domini és el "mal" poder, el poder que ofega
la vida.
En Dostoievski, les
seves obres condensen temes com la relació de l'home amb Déu, l'angoixa moral
de l'home modern i les apories de la llibertat humana. Altres punts recurrents
en la seva obra són: el suïcidi, l'orgull ferit, la destrucció dels valors
familiars, el renaixement espiritual a través del patiment –que n'és un dels
punts capitals–, el rebuig a Occident i l'afirmació de l'ortodòxia russa i el
tsarisme.
Dostoievski
fou un gran coneixedor de l'ànima humana i dels impulsos contradictoris que
sorgeixen de l'inconscient. Per ell no hi havia imaginació més rica que la
mateixa vida, a la qual l'artista sempre ha de ser fidel. També comprengué, amb
lucidesa genial, les contradiccions de la societat capitalista.
Dilthey intentà de
completar l'obra de Kant amb una gnoseologia de les ciències de l'esperit i una
crítica de la raó històrica. Separà radicalment, per llur contingut, les ciències de l'esperit i les ciències de la natura, i intentà
aclarir la naturalesa del saber històric, o dit d’una altra manera, determinar
com és possible el coneixement històric. Negà tant el coneixement metafísic com
el naturalisme i, cercant de superar un relativisme historicista, s'orientà cap
a una filosofia de la vida.
