Seguidors

dimecres, 28 d’agost de 2013

CHAVES NOGALES, Manuel



"A SANGRE Y FUEGO. 
Héroes, bestias y mártires de España”


LITERATURA ESPANYOLA SEGLE XX
Libros del Asteroide / Pàgines: 284 / ISBN: 978-84-92663-40-8 / Quarta Edició: 2013.

Aquest estiu, gràcies a un regal del meu bon amic Pere, he descobert a Manuel Chaves Nogales. Us proposo, doncs, dos lectures del tot recomanables i quasi imprescindibles.

Manuel Chaves Nogales (1897-1944) va ser un dels escriptors i periodistes espanyols més importants de la primera meitat del segle XX. Com a director del diari Ahora va romandre a Madrid des de l'inici de la guerra fins a finals del 1936, quan el govern de la República es traslladà a València i ell decidí exiliar-se. “...Petit burgès liberal, ciutadà d'una república democràtica i parlamentària...”, tal com ell es definia, la seva obra ha estat molt poc coneguda.

I pot ser ho ha estat per la seva mort sobtada o per el que va escriure. El que va escriure és excel·lent i esfereïdor. Unes mostres de la seva prosa les tenim en les dues obres que comentem avui: A sangre y fuego. Héroes, bestias y mártires de España i La agonía de Francia.

En el cas de A sangre y fuego, un conjunt de nou narracions o relats, ens trobem, de ben segur, davant del millor que s'ha escrit a Espanya sobre la nostra guerra civil. Redactats entre 1936 i 1937 i publicats inicialment en diverses revistes internacionals, retraten diferents successos de la guerra que Chaves Nogales va conèixer directament: el propi autor ho manifesta en el Pròleg que escriu. Un pròleg, per cert, de 8 pàgines, en el qual analitza la conjuntura del moment i que és d’una extraordinària lucidesa.

La solidaritat i compassió pels qui pateixen en carn pròpia els horrors de la guerra permeten a Chaves observar els esdeveniments de la contesa amb una equidistància i una claretat sorprenents. A sangre  y fuego és, sens dubte, una de les narracions més intel·ligents i plenes de vida de totes les que he llegit sobre el tema, un veritable clàssic de la literatura espanyola.





"LA AGONIA DE FRANCIA”


LITERATURA ESPANYOLA SEGLE XX
Libros del Asteroide / Pàgines: 173 / ISBN: 978-84-92663-21-7 / Quinta Edició: 2011.

Pel que fa a La agonía de Francia, Manuel Chaves Nogales el comença a configurar a partir de novembre de 1936. Descoratjat pel rumb que està prenent la guerra civil, decideix abandonar Espanya i instal·lar-se amb la seva família a París. Allà col·laborarà amb la premsa francesa i llatinoamericana i fins i tot posarà en marxa una publicació semiartesanal sobre l'actualitat espanyola dirigida als exiliats republicans. El 1940, pocs dies abans que els nazis entrin a París, Chaves abandona la ciutat per dirigir-se a Bordeus i d'allà a Londres, on romandrà fins a la seva mort.

A La agonía de Francia Chaves Nogales se serveix dels seus coneixements i dels múltiples testimonis als quals va tenir accés a París per tractar d'explicar les raons que van portar a França a sucumbir davant el feixisme i signar un armistici amb Alemanya al juny de 1940. La seva àmplia experiència en temes internacionals i la seva extraordinària capacitat per interpretar els esdeveniments de l'actualitat van ajudar a traçar un lúcid relat sobre com el país que havia estat durant segle i mig el far de la democràcia al món es va posar en mans del nazisme. Publicat a Montevideo en 1941 i no recuperat fins gairebé setanta anys després, La agonía de Francia hauria de ser un llibre anomenat a figurar entre els assajos clàssics sobre la Segona Guerra Mundial.

Podeu trobar més informació sobre l’autor i les seves obres a:

dilluns, 26 d’agost de 2013

FAST, Howard



"ESPARTACO”

NOVEL·LA HISTÒRICA

Diario El País, S.L. / Pàgines: 447 / ISBN: 84-9815-221-6 / Edició: 2005.


M’atreviria a afirmar que tothom coneix Espartaco (Espàrtac, en català) a través de la pel·lícula, del 1960, protagonitzada per Kirk Douglas i dirigida per Stanley Kubrick, dos grans noms de la història del cinema. Però la pel·lícula està basada en la novel·la, del mateix nom, de Howard Fast. I això, potser, ja no ho coneix tothom.

Tanmateix, quan coincideixen el cinema i la literatura, són inevitables els paral·lelismes i les comparacions. Però, no ens enganyem, tot i el poder de la imatge, la literatura sempre guanya al cinema. Les paraules narren, plasmen i evoquen moltes més sensacions que les imatges. Aquest també és el cas d’Espàrtac.

Tot i que no tractarem en aquest comentari de fer una comparació entre la novel·la i la pel·lícula, aquesta es pren algunes llibertats amb l'Espàrtac històric. Aquest últim, per exemple, no era el cap de la revolta dels esclaus, sinó només una de les seves més importants figures. A més, sembla que hauria mort en combat i no crucificat. Però la pel·lícula és una gran pel·lícula, guardonada amb 4 Oscars, i la novel·la també ho és.

I cal assenyalar, d’entrada, que ho és perquè es tracta d’una gran novel·la històrica i d’un crit d’esperança a favor de la llibertat i contra la tirania. Contra la tirania no només de Roma sinó contra la tirania intemporal que recorre tots els temps.

Fast descriu al llarg dels diversos episodis, que van endavant i en darrera dels fets històrics, la societat romana en el context dels darrers anys de la República i en concret de la Tercera Guerra Servil, Ens explica, amb pinzellades subtils, com la República va degenerant en una teixit de corrupteles i com el seu mode de producció, l’esclavisme, comença a trontollar. En aquest sentit, és interessant com explica la diferència existent entre els esclaus, els treballadors (que, amb el temps, ja no són ciutadans romans) i els propis ciutadans romans. I com vivien i com eren tractats uns i altres.

I aquí és quan l’obra de Fast esdevé un crit contra la tirania i un clam d’esperança i a favor de la llibertat. La frase final així ho palesa: “...Y en tanto que el hombre trabaje y otros hombres tomen y usen el fruto de los que trabajan, el nombre de Espartaco será recordado, susurrado algunas veces y proclamado en voz alta y clara otras veces...” (pàg. 447). I contra la legitimitat de l’ús de la violència i de com s’utilitza el poder.

Un clam d’esperança i de llibertat que Fast també reclamava pel seu temps. Es va unir al Partit Comunista dels Estats Units el 1944 i va ser cridat pel Comitè d'Activitats Anti-Americanes. Va rebutjar divulgar els noms dels contribuents al Joint Antifascist Refugee Committee (Comitè d'Ajuda als Refugiats Antifeixistes), que havia comprat un antic convent a Tolosa per convertir-lo en un hospital en què treballaven els quàquers ajudant refugiats republicans de la Guerra Civil Espanyola, i el van empresonar el 1950 per desacatament al Congrés. Mentre estava a la presó, va començar a escriure Espàrtac.

dissabte, 3 d’agost de 2013

VIAN, Boris



"LA HIERBA ROJA”

LITERATURA FRANCESA
Editorial Bruguera / Pàgines: 178 / ISBN: 84-02-07094-9 / Edició: 1980.

L'enginyer Wolf i el seu ajudant, el mecànic Lazuli, construeixen una màquina del temps gràcies a la qual Wolf pretén, mitjançant el retorn a la seva infància, conjurar tots els errors i totes les obsessions que li havien assetjat llavors. Només exorcitzant aquelles ombres estarà, creu ell, en condicions de recuperar la facultat de gaudir dels fugaços instants de felicitat que li brinda la vida.

En algún lloc he llegit que aquesta novel·la està considerada com la més intimista i menys burlesca de Boris Vian, i que moltes de les situacions remeten sens dubte a la seva vida personal. Tot amb tot, la història inspira tendresa i una desbordant fantasia que fa que atrapi al lector de principi a fi.

Trobareu un parell de comentaris a: