Seguidors

dimecres, 10 d’agost del 2011

LA POSTMODERNITAT (I): ALGUNES NOTES


Hom ha constatat que les pròpies característiques i contradiccions de la Modernitat han fet desaparèixer la idea d’un possible món feliç i han comportat frustració. El progrés indefinit de les ciències i el desenvolupament il·limitat de la tècnica s’han posat en dubte. I la confiança cega en la raó, que prometia la construcció d’un món més habitable i més just es va trencar amb les dues guerres mundials, amb els camps de concentració, amb els conflictes armats que persisteixen per arreu del món, amb les injustícies estructurals que generen pobresa, exclusió, etc. Com a conseqüència d’aquest desencantament, d’aquesta desil·lusió, ha aparegut un nou paradigma cultural que alguns autors com Lipovetsky, Lyotard, Foucalt, Vattimo, etc han anomenat com a Postmodernitat

Així, la postmodernitat sorgeix en el moment en que es manifesta la crisi en relació a las idees de la modernitat. I com a paradigma cultural es fa difícil la seva definició. Amb tot, en podem constatar, resumint i de forma breu, algunes de les seves característiques en:

Incredulitat davant dels grans relats. Els grans relats, és a dir, les grans visions integrades de la realitat que donen sentit a la nostra vida, ja no tenen la força que tenien. Algunes de les institucions que sostenien aquests grans relats eren la família, la democràcia, la política, l’església, el sindicalisme És el que assenyala D.Harvey quan afirma sobre autors postmoderns com Foucalt i Lyotard: “...que ataquen explícitament qualsevol noció que suposi que las coses poden connectar-se o representar-se per mitjà d’un meta-llenguatge, meta-relat o meta-teoria. (per a ells) Les veritats universals i eternes, si existeixen, no poden especificar-se...”[1]. Actualment, aquests relats han deixat pas en la nostra societat a petits relats o “micro-relats”, que inclouen tot tipus de tendències, que intenten complir aquesta funció, de forma fragmentaria i efímera, de proposar valors i orientacions.
Relativisme moral. L’absència d’aquests grans relats en la nostra societat ha donat lloc a una cultura en la qual el món de les conviccions, dels valors absoluts i dels grans ideals han passat a segon pla. Actualment agafem els valors que poden satisfer les nostres necessitats immediates. Ja no existeixen valors absoluts, tots són relatius i depenen de la persona que els accepta o els rebutja. Així, aquest relativisme moral te connotacions de tot tipus: per una banda, accepta moltes possibilitats diferents i no imposa una per sobre de les altres, i per l’altra, sovint mostra que no som capaços de comprometre’ns veritablement amb uns valors i fer d’aquests el motor de la nostra vida. És en aquest sentit que han aparegut formes de fer basades en: les preocupacions per l’ecologia i la cura del medi ambient, la defensa del principi a la diferència (la diversitat, el multiculturalisme, etc) i la propugnació de la tolerància, diversitat i pluralitat vers la cultura uniformitzadora.
Prioritat de l’estètica sobre l’ètica: hedonisme i narcisisme. Vivim en una cultura on l’hedonisme (la recerca del plaer pel plaer) i el narcisisme (el culte al cos, el mite de l’eterna joventut, el viure bolcats exclusivament cap a un mateix...) tenen un lloc central i són elements bàsics realitzadors de la nostra vida. En aquests sentit, l’hedonisme identifica el bé amb el plaer, sobretot amb el plaer sensorial i immediat. Les coses són bones segons el plaer que ens reporten. Predomina una concepció estètica de la vida. Totes les realitats que comporten dolor o sofriment tendeixen a amagar-se: la mort, la malaltia, l’envelliment...La cura del cos, l’obsessió per la salut, l’educació física, els tractaments macrobiòtics, la cirurgia estètica...es converteixen en les grans preocupacions contemporànies.
Consumisme i individualisme. Un altre aspecte rellevant en els models de vida actuals és el  consumisme. Possiblement és l’aspecte més fàcil d’identificar. Moltes dades afirmen l’existència d’un consumisme desproporcionat: constaten que el 20% de la població mundial consumeix el 86% dels bens i serveis de la terra. Mentre uns quants no tenim temps de consumir tot allò que comprem, molts d’altres no poden comprar allò que necessiten per viure. Aquesta és una de les claus per entendre la pobresa del món. Al comprar les persones aconseguim una sensació de benestar que ens ajuda a evadir-nos de les frustracions que rebem de l’entorn i del nostre sentiment de buit. El termòmetre de la nostra felicitat és la quantitat de coses que tenim o podem arribar a tenir. Per altra banda, també ens trobem amb un model que posa al centre l’autorealització de cada individu, posant en segon terme tot projecta comunitari, tot projecte de vida que inclogui els altres. El bé comú, per al jo individualista, s’entén com la suma de béns individuals de les persones que componen la societat. És com un gran pastís al què cal contribuir en la menor mesura possible, però del qual cal beneficiar-se al màxim.

Fet i fet, a partir de 1968-1973, hi ha un nou canvi en la societat, i això es plasma en l’art postmodern. Així, la postmodernitat ens parla del fracàs del projecte modern, a causa de la crisi política, cultural i ideològica. Ja no es creu en el progrés, no hi ha confiança en el futur, s'ha renunciat a les utopies, les classes socials s'han diluït, l'economia s'ha globalitzat, és una època de desencís, d'individualisme i d'introspecció. 

En aquest sentit, l'art postmodern es caracteritza per la seva oposició al projecte de l'art modern vist com una evolució, com un reflex de la societat que l'envolta i el genera; rebutgen principalment el principi programàtic de l'art d'avantguarda de principis del segle XX. Els postmoderns assumeixen el fracàs dels moviments d'avantguarda com el fracàs del projecte modern: les avantguardes pretenien eliminar la distància entre l'art i la vida, universalitzar l'art; l'artista postmodern, en canvi, és autoreferencial, l'art parla de l'art, no pretenen fer una tasca social.

L'art modern havia admès la impossibilitat d'aprehendre la realitat, evolucionant fins i tot a formes artístiques immaterials: el minimalisme, l'art conceptual, el Land Art, el body-art, l'art povera, els happenings; aquesta crisi de l'objecte artístic va fracassar en gran part a causa de les galeries, que es van apropiar d'aquests nous estils i els van mercantilitzar. L'art postmodern torna sense pudor al substrat material tradicional, a l'obra d'art-objecte, elimina l'art per la vida en favor de l'art per l'art, sense pretendre fer cap revolució, cap ruptura. Així com en el pop-art la imatge tenia per missió desmitificar, fer una alienació i objectualització del món contemporani, en l'art postmodern es dóna la imatge per la imatge, sense contingut ni significació, com a simple producte de la societat consumista.

Els postmoderns afirmen que el fracàs de l'art d'avantguarda és la impossibilitat d'incidència en la Història real, en el comportament de les col·lectivitats, per molt que recorri a la denúncia i el compromís. S'ha produït un desfasament entre l'art i la societat, ja que l'artista ha evolucionat, però el públic s'ha quedat en un model de percepció provinent de cànons clàssics. Davant la crisi de l'objecte artístic dels anys 70, els postmoderns el reprenen com a reivindicació de l'art com a institució, atès que ha fracassat la pretensió avantguardista d'integrar l'art amb la societat. Davant les propostes de l'art d'avantguarda, els postmoderns no plantegen noves idees, ni ètiques ni estètiques; només reinterpreten la realitat que els envolta, mitjançant la repetició d'imatges anteriors, que perden així el seu sentit. La repetició tanca el marc de l'art en l'art mateix, s'assumeix el fracàs del compromís artístic, la incapacitat de l'art per transformar la vida quotidiana.

Davant de la idea de progrés, i evolució de les avantguardes artístiques, l'art postmodern defensa la cultura popular, la hibridació, es caracteritza per l'eclecticisme, la mixtificació, el nomadisme -anar d'un estil a un altre- i la deconstrucció -prendre elements estilístics del passat- etc. Així com l'avantguarda es basava en la innovació, l'experimentació, l'evolució, els postmoderns tornen als mètodes clàssics, a la pervivència de formes i estils artístics del passat, creant una barreja d'estils, caient en la repetició, la reinterpretació, el resultat d'aquesta barreja indiscriminada de temes i estils dóna lloc al "pastitx", concepte que els postmoderns assumeixen amb orgull.
Com altres aspectes de la societat, els criteris pels quals es regia fins a ara han canviat radicalment. Entre els factors que han propiciat aquest canvi podem citar:
  
  • l' impacte de les noves tecnologies,
  • l'aparició de nous mitjans electrònics d'expressió,
  • la gran incorporació de la dona a l'àmbit creatiu,
  • les noves formes de relació personal,
  • l'acceptació de la diversitat sociocultural,
  • i el reconeixement de l'homosexualitat.

Tot això es reflecteix en els temes que tracten els artistes i en els mitjans que utilitzen. Hi ha una absència d'un discurs artístic predominant, d'una personalitat artística dominant, comparable amb un Picasso, un Pollock o un Warhol. S’intenta connectar amb el públic. L'art intenta implicar-se en el món, oblidant la seva abstracció, i s’obre a assumptes de la vida com: el sexe, la mort, la violència, el cos humà, canvis socials. Freqüentment, hi ha una temàtica de denúncia: opressió de la dona o de les minories, problemes racials, lluita contra la sida, etc.

Com a conseqüència, existeix una gran diversitat d’estils: des del realisme a l'abstracció serial, del surrealisme a la pintura pura elemental: heterogeneïtat d’opcions. En general, eclecticisme en estil i tècnica. I la gran llibertat expressiva és la característica més valuosa de la cultura plàstica actual. 

S'incideix en la tradició com retorn als models clàssics de programa artístic. L'artista és lliure per transitar en qualsevol època o estil del passat, prenent lliurement qualsevol referència d'altres autors. Els artistes postmoderns recorren per igual a l'art clàssic i al d'avantguarda, fins i tot els moviments artístics immediatament anteriors a ells. Així mateix, barregen sense problemes imatges de l'art tradicional amb el còmic, el graffiti, imatges publicitàries o de mitjans de comunicació de masses. També recorren a tota mena de tècniques artístiques, des de les tradicionals a les derivades de les noves tecnologies. Assumeixen l'art com a objecte i com a finalitat en si mateix, no com a vehicle de transmissió d'una realitat cultural circumdant.

Sobre la Postmodernitat, també podeu llegir BLADE RUNNER.


[1] Harvey, D. (1998 [1990]) La condición de la posmodernidad. Investigación sobre los orígenes del cambio cultural. Amorrortu Editores: Buenos Aires: p. 25-84 (capítols “Modernidad y modernismo” i Posmodernismo”, pàg. 62).