Seguidors

diumenge, 30 d’agost del 2009

ALCOBERRO, R. / MENSA, J. / LURI, G. / PORTA, J.Mª / COSTA, M. / MAYOS, G. / DEFEZ, A.

 
 
 
 
 
"HISTÒRIES DE LA FILOSOFIA"

FILOSOFIA
La Busca edicions / Pàgines: 180 / ISBN 978-84-96987-03-6 / Edició: 2007.

 

En aquest llibre es recullen les conferències pronunciades a l'Ateneu Barcelonès al llarg del curs 2006-2007. El títol de les conferències i els seus autors són:

Jaume MENSA: "Sòcrates i la maièutica platònica".
Exposa i determina fins a quin punt el mètode maièutic, descrit pel personatge Sòcrates, pot correspondre amb el mètode socràtic.

Gregorio LURI MEDRANO: "El platonisme com a parricidi".
Des de la constatació que hi ha més d'un Plató possible, s'argumenta la filosofia de Plató com a parricidi. Gregori Luri es basa: "... en dos textos que considero complementaris: Sofista i Fedó. Si el primer text es proclama el parricidi, en el segon es desenvolupa aquesta proclama en un exercici filosòfic parricida. El pare, en tots dos casos és, evidentment, Parmènides. (...) El que pretén [Plató] és fer saltar els límits de les categories parmenídees, forçant-les, amb la intenció d'arribar a conclusions que Parmènides no podria compartir..." (pàg. 28 i 29).

Josep Maria PORTA FABREGAT: "Els tres cims del pensament cartesià".
Per l'autor, els tres eixos fonamentals del pensament cartesià es troben en les reflexions sobre el mètode, la metafísica i la moral.

Miquel COSTA: "Actualitat de Hume".
Es fa una síntesi de dues de les tesis més paradigmàtiques de l'empirisme humeà, que són: la naturalesa de la nostra ment, que per ell consisteix en un simple << manat de percepcions que se succeeixen >>, i la denúncia de la transició del "ser" al "deure". A la vegada, partint d'aquestes tesis, Miquel Costa constata com el pensador contemporani, John Searle, les ha reprès i aprofundit.

Miquel COSTA: "Lectura de John Stuart Mill".
Aborda dos temes: l'utilitarisme moral i la llibertat, que John Stuart Mill (1806-1873) exposà en les seves dues obres potser més famoses: L'utilitarisme (1861) i Sobre la llibertat (1859).

Gonçal MAYOS: "Nietzsche contra el seu temps, d'antimodern a antinihilista".
Excel·lent síntesi de l'evolució del pensament de Nietzsche en la qual s'estableixen les següents etapes:
  • Des que neix el 1844 fins al 1872. Publica El naixement de la tragèdia i se'l pot considerar com antimodern.
  • Des de 1872 fins a 1879. Abandona la docència i el món acadèmic.
  • De 1880 a 1883. Creu que pot trobar una aliança en la ciència com a destructora de supersticions, màscares, trampes i fal·làcies de la tradició occidental.
  • De 1883 a 1886. Redacta Així va parlar Zaratustra. Conscient de la radicalitat en la seva crítica i sospita, intenta explicar-se d'una manera més metafòrica i seguint el model dels llibres inspirats en les grans religions.
  • De 1886 a 1890. Publica Més enllà del bé i del mal, preludi d'una filosofia de futur. La via simbòlica i mística és substituïda per una encara més radical aplicació de la sospita com a recerca genealògica.
Finalment, en Gonçal Mayos, constata les manipulacions i instrumentalitzacions que ha sofert el pensament de Nietzsche.

Ramon ALCOBERRO: "Apunts per a un debat sobre l'irracionalisme".
S'apunten algunes consideracions sobre el debat Racionalitat/Irracionalitat.

Antoni DEFEZ MARTIN: << Que quedin els pensaments en calma >> "Sobre el sentit de la filosofia en Wittgenstein".
Tal com s'explicita en el títol, s'aporten algunes consideracions sobre el sentit de la filosofia de Wittgenstein.
 
Actualitzat: 01-01-2023

dissabte, 29 d’agost del 2009

ELIADE, Mircea

"EL MITO DEL ETERNO RETORNO"

HISTÒRIA ANTIGA / FILOSOFIA DE LA HISTÒRIA

Alianza Editorial / Pàgines: 156 / ISBN 84-206-3607-X / Edició: 2006


Per a Mircea Eliade, la mentalitat arcaica es mou per arquetips i no accepta la història. Els pobles feliços no tenen història. És un constant cicle de l'etern retorn que es renova cada any com el dels déus de la vegetació. En el moment que es tanca el cicle el caos torna i poden tornar els morts, com la lluna, que és el primer mort que ressuscita periòdicament. El mal es comprèn com unes ascesi per millorar el següent cicle. Uns determinats dies al començament de l'any ens indiquen com serà aquest. També a començaments de l'any hi ha la cerimònia d'expiació, en la qual es llança fora del poble al boc expiatori o es expulsa els dimonis. Això provoca el mite de l'Edat d'Or i de les successives edats separades per cataclismes o diluvis. Plató és un exponent de aquesta concepció arcaica.

Els jueus estableixen la Història com un reflex de la personalitat de Jahvè que castiga amb el mal als que s'aparten d'Ell, però al final la història acabarà i el Messies establirà el regne etern de l'Edat d'Or.

L'home antic es defensava de la Història abolint periòdicament gràcies a la repetició de les cosmogonies o donant-li un significat metahistòric: convertint el personatge històric en un heroi mític i l'esdeveniment històric en categoria mítica. Es arribarà a dir que Gengis Khan era el nou David que anava a realitzar les profecies d'Ezequiel.

Per als cristians, la Història és lineal, una línia que va des de la caiguda a la Redempció que és un fet únic que es dóna una vegada per totes i per a tots. No obstant això la idea lineal de la Creació, caiguda, Redempció i fi del món està travessada per fenòmens cíclics com la influència dels astres en la vida.

A l'Edat Moderna i a la Il·lustració, la teoria de la Història és la d'un procés infinit, encara que en l'actualitat i en economia es torna un altre vegade a l'idea dels cicles. Per al marxisme, l'Edat d'Or està al final, no al principi de la història.

Finalment, Eliade ens dóna una explicació dels horrors històrics. Aquests es van suportar com a càstigs de Déu i com anuncis d'una nova era. Per superar el terror a la història hi ha la fe que fa a l'home totpoderós i li permet participar en la creació d'una manera ontològica (Si teniu fe podeu dir a la muntanya que es faci a la mar). L'home té llibertat que li concedeix autonomia en un món regit per lleis i la certesa que les tragèdies històriques tenen un sentit, encara que no sigui evident per als homes.

divendres, 28 d’agost del 2009

GRAN CABDILL SEATTLE

 
 
 
"NOSALTRES SOM UNA PART DE LA TERRA"

HISTÒRIA CONTEMPORÀNIA / HISTÒRIA DELS ESTATS UNITS
J.J. de Olañeta / Pàgines: 45 / ISBN 84-9716-055-X / Edició: 2002


"...L'estat de Washington, al nord-oest dels Estats Units, fou la pàtria dels duwamish, un poble que -com tots els indis- es considerava part de la Naturalesa, la respectava i la venerava, i, des de feia moltes generacions, vivia amb ella en harmonia.
L'any 1855, el catorzè president dels Estats Units, el demòcrata Franklin Pierce, proposà als duwamish que venguessin les seves terres als colons blancs i que ells se n'anessin a una reserva. Els indis, això, no ho entengueren. Com es podia comprar i vendre la terra?. Per a ells, l'home no pot posseir la terra, com tampoc pot ser amo del cel, de la frescor de l'aire o de la luïssor de l'aigua.
El Cabdill Seattle, el gran cap dels duwamish, donà la resposta, a petició del Gran Cabdill dels blancs, amb un discurs la saviesa, crítica i prudent esperança del qual encara avui, 140 anys desprès, ens sorprèn i admira.
"...Les meves paraules són com les estrelles, mai no s'extingeixen...", va dir el Gran Cabdill Seattle..."
 
Aquest va ser el seu missatge. El seu poble no ha sobreviscut, les seves paraules no foren escoltades.

BOWRA, C. M.

 
 
"INTRODUCCION A LA LITERATURA GRIEGA"

HISTÒRIA ANTIGA / Hª LITERATURA GREGA
Editorial Gredos / Pàgines: 357 / ISBN 978-84-249-2877-3 / Edició: 2008



Síntesi sobre la literatura grega clàssica, organitzada per estils literaris, de l'especialista i  professor sir Cecil Maurice Bowra.

BOSCH, Aurora

 
 
"HISTORIA DE LOS ESTADOS UNIDOS. 1776-1945"

HISTÒRIA CONTEMPORÀNIA / HISTÒRIA DELS ESTATS UNITS
Crítica / Pàgines: 551 / ISBN 84-8432-623-3 / Edició: 2005


Recent síntesi sobre la història dels Estats Units, fins a 1945, amb especial èmfasi sobre els moviments, grups, minories, partits que conflueixen al llarg del període analitzat.

NEL·LO, Oriol

 
 
 "AQUÍ, NO¡ Els conflictes territorials a Catalunya"


GEOGRAFIA HUMANA / CONFLICTES TERRITORIALS
Editorial Empúries / Pàgines: 457 / ISBN 84-7596-380-3 / Edició: juliol 2003


El llibre fa un recorregut pels principals (setze) conflictes territorials de Catalunya a càrrec  d'un grup d'experts universitaris. Com a nexe d'unió entre aquests, el mateix professor Nel·lo confegeix una Introducció en la qual determina orígens, dinàmiques i alternatives a aquests conflictes.

Entre d'altres, els conflictes analitzats són: el parc eòlic de les serres de Pàndols i Cavalls, l'abocador de Cardona, el camp de golf de Torrebonica, la línea elèctrica de les Gavarres, l'estació d'esquí de Vaquèira, el traçat de la línia del TGV, la contaminació per purins a L'Urgell i el Segrià, etc.

El denominador comú de tots aquests conflictes és l'us i gestió del territori. Tanmateix també cal destacar el seu caràcter reactiu i local, que cal contextualitzar en els moviments anomenats amb l'àcrònim NIMBY ("Not In My Back Yard").

Una excel·lent, però, alhora, àcida síntesi la podem trobar a la web de la Societat Catalana de Geografia
 

dijous, 27 d’agost del 2009

MONTSERRAT TORRENTS, José

 
 
"LA SINAGOGA CRISTIANA"


HISTÒRIA DEL CRISTIANISME / JUDAISME
Editorial Trotta / Pàgines: 348 / ISBN 84-8164-754-3 / Edició 2005


L'objecta històric que contempla el professor Montserrat és la secta judeocristiana des dels seus orígens fins a la seva transformació en una nova religió. I l'arc cronològic cobert d'aquest estudi abraça, grosso modo, entre els anys trenta i el 135, és a dir, des de la mort de Jesús fins a la segona guerra jueva.

En la contraportada interior hi trobem un breu resum que he traduït al català: "...Les primeres generacions de cristians pertanyien plenament a la religió jueva, i en el llibre sagrat, la Bíblia, trobaven inspiració. La proclamació del messies Jesús no els estranyava de les sinagogues, ans al contrari, els presentava com fidels fills de la promesa de Déu a Abraham. Convençuts de la imminència de la fi del món, alguns cristians van sostenir que els pagans, molts dels quals freqüentaven les sinagogues com simpatitzants, havien de ser admesos en el si del poble elegit sense passar per la circumcisió. Pau de Tars va ser el capdavanter d'aquest judaisme renovat, que va ser rebut amb entusiasme en els cercles d'Israel més sensibles a les profecies universalistes. La proposta innovadora va ser rebutjada pel judaisme més ortodox, en particular pel de Palestina, i també per alguns grups de seguidors del messies Jesús. Tots els escrits cristians primitius, el Nou Testament, són obres redactades des de l'interior de la religió jueva. Entre finals del segle I i principis del II la secta cristiana es va separar de la sinagoga i es va constituir en església, conservant, però, el llibre sagrat d'Israel..."

Una síntesi més completa és la de l'antropòleg Josep Sellarès i que podem trobar a Espai de Llibertat

BERGER, Peter L.

 
"INVITACIÓ A LA SOCIOLOGIA. 
Una perspectiva humanística"

SOCIOLOGIA
Herder Editorial / Pàgines: 222 / ISBN 978-84-254-1530-2 / Edició 2007


Una idea general d'aquest llibre la podem trobar en la mateixa contraportada:"...Aquesta introducció a la sociologia és una invitació a un tipus de passió molt particular.  La sociologia és una forma de consciència característica de la modernitat. És una forma  de consciència que  implica la capacitat de mirar-se una situació, i de comprendre-la, des dels punts de vista respectius d'uns sistemes contradictoris d'interpretació. Implica igualment la voluntat de desenmascarar les pretensions i la propaganda per les quals els homes es camuflen llurs accions els uns als altres. I és, d'altra banda, el reflex de la consciència d'un món en el qual els valors han quedat radicalment relativitzats..."



dimecres, 26 d’agost del 2009

MAYOS, Gonçal

 
 
"LA IL·LUSTRACIÓ"

HISTÒRIA MODERNA. HISTÒRIA DEL PENSAMENT
Editorial UOC / Pàgines: 102 / ISBN 84-9788-518-X / Edició: octubre 2007



El llibre és una síntesi sobre la Il·lustració. En el mateix es destaquen:
  • Quines són les idees i els pensadors bàsics de la Il·lustració.
  • Quin és el context històric, social i polític en què es va desenvolupar.
  • En quins períodes i moments es pot distingir el seu desenvolupament.
  • Quines interpretacions més importants s’han donat
  • Quin paper ha tingut la Il·lustració en la història humana i quin ha estat el seu llegat.
Es constata la Il·lustració com un “...procés de llarga duració en evolució interna i que es relaciona amb d’altres processos superposats (alguns dels quals el poden contenir en ser més llargs, globals i bàsica, com la mateixa Modernitat)...” (pàg.17), que no només “...s’inscriu en l’alta cultura sinó en el marc més decisiu i fonamental de la mentalitat i de les formes de vida social...” (pàg.17). També cal remarcar que “...les idees i la societat il·lustrada no apareixen arreu igual i en el mateix moment...” (pàg. 17).

La periodificació que s’estableix és la següent:
a) ELS INICIS (1688-1723)
b) LA CONSOLIDACIÓ (1723-1750)
c) TRIOMF I AUTOCRÍTIQUES (1750-1774)
d) L’INICI DE LES REVOLUCIONS (1774-1789)
e) REVOLUCIÓ FRANCESA: ENTUSIASME I POR (1789-1806)

Per més informació es pot consultar: La web d'en Gonçal Mayos

dimarts, 25 d’agost del 2009

GROSSMAN, Vasili

 
 
"VIDA Y DESTINO"
 
HISTÒRIA CONTEMPORÀNIA. SEGLE XX / NARRATIVA RUSSA

Galaxia Gutenberg / Pàgines: 1104 / ISBN 978-84-8109-703-0 / Edició 2007


"...Vida i destino és una novel·la escrita l'any 1959 per Vasili Grossman, i és considerada l'obra mestra del seu autor. Tècnicament, és la segona meitat del llibre en dues parts concebut per l'autor amb el mateix títol, però mentre la primera meitat (la novel·la Per una causa justa), escrita durant el domini de Stalin i publicada per primera vegada el 1952, expressa lleialtat al règim, Vida i destí critica amb duresa l'estalinisme. Le Monde l'ha descrit com "la més gran novel·la russa del segle XX." o "la Guerra i pau del segle XX.
És una novel·la amb múltiples facetes, sent una de les seves idees que la Gran Guerra Pàtria va ser la lluita entre dos estats totalitaris semblants. La tragèdia de la gent corrent és que ells han de lluitar a la vegada contra els invasors i el totalitarisme del seu propi estat. Nacionalsocialisme i comunisme eren el mateix concepte..." Obtingut i traduït al català de WIKIPEDIA: "Vida y destino" (en data 25 d'agost de 2009.)

És molt aclaridor, tant pel que fa a l'aportació de dades sobre l'autor, de la novel·la i del mateix context històric, l'article de Robert Chandler, Vasili Grossman. En nombre de los que yacen en la tierra


És una novel·la cabdal.


Actualitzat: 25/02/2024

dimarts, 4 d’agost del 2009

BREY, A.; INNERARITY, D.; MAYOS, G.

 

 
"LA SOCIETAT DE LA IGNORÀNCIA"

HISTÒRIA CONTEMPORÀNIA. SEGLE XXI

Infonomia / Pàgines: 62 /


Es tracta d'una interessant reflexió sobre la influència que les noves formes de comunicació tenen sobre l'individu i sobre el funcionament i la distribució del poder en les societats democràtiques. El text repassa l'altra cara de la Societat del Coneixement, en la qual els ciutadans, "infoxificats", s'enfronten a una dificultat creixent per interpretar la realitat d'un món que és cada dia més complex i impredictible.

Els assaigs de l'Antoni Brey, Daniel Innerarity i Gonçal Mayos constitueixen una síntesi lúcida del nostre comportament social com a espècie. L'evolució exponencial de la tecnologia, l'aclaparadora pressió sobre els recursos no renovables, així com el creixement demogràfic estan produint una situació d'incertesa sobre el nostre futur al planeta.

La hiperconnexió que es produeix a conseqüència de la socialització de la revolució cientificotècnica ens fa incrementar la complexitat en els processos de relació social de la nostra espècie, com mai s'havia produït. Segons s'argumenta, la complexitat que ha emergit és un producte evolutiu i no es pot gestionar, en contra del que alguns espècimens humans pensen; segons s'afirma, l'únic que podem fer com a Homo sapiens, per enfrontar-nos al futur, és treballar per poder manejar la incertesa plantejant escenaris hipotètics i aplicant models que, en qualsevol cas, s'haurien de tenir en compte empíricament.

La tecnologia i la seva socialització generen tensions i divisions en les nostres estructures etològiques i culturals. No s'ha produït, doncs, una socialització efectiva del coneixement i això impedeix que caminem cap a la societat del pensament, tal com hauríem de fer. Per tant, les dicotomies històriques continuen en ple progrés i ni els experts ni els erudits ni tampoc els savis tenen prou capacitat per integrar la informació de què disposem.

L'individualisme ha de deixar pas a la individualitat, és a dir, les persones hem d'actuar no com espècimens, sinó com constructors socials, aportant de forma crítica els nostres coneixements a l'organització de l'espècie. Això, per ara, no és així, malgrat la socialització de la cultura i de l'educació. Ara, com diu Antoni Brey en el seu opuscle, ens envaeix la societat de la ignorància.

Ara bé, per poder realment superar aquest punt, hauríem de treballar en la perspectiva de generar una nova consciència crítica d'espècie. Només amb una evolució responsable, construïda a través del progrés conscient, podrem convertir coneixement en pensament, allunyant d'aquesta manera de la societat de la ignorància.

Som els protagonistes involuntaris i accidentals d'un moment singular de la trajectòria de la humanitat, un temps de canvis profunds que justifiquen la proposta d'inaugurar una nova etapa en la cronologia de la història: la Segona Edat Contemporània.

La Societat de la Ignorància es pot descarregar gratuïtament a Infonomia.
 

Actualitzat: 25/02/2024

dilluns, 3 d’agost del 2009

HOBSBAWM, Eric J.

    

"HISTORIA DEL SIGLO XX"

 HISTÒRIA CONTEMPORÀNIA / SEGLE XIX

Editorial Crítica, S.L. / Pàgines: 576 / ISBN 84-8432-042-1 / Edició: juny 2007


Aquest llibre és la culminació d'una vida d'investigació, reflexió i obra escrita d'un dels grans historiadors del segle XX. La visió general que té Eric J. Hobsbawm del “segle XX curt” constitueix una impressionant proesa en la qual fa palesa la seva saviesa i de perspicàcia en una forma poc freqüent dins de la literatura especialitzada en aquest camp.

El llibre està organitzat en tres parts. La primera, L'Època de les Catàstrofes analitza la Primera Guerra Mundial, la Revolució Russa, la Gran Depressió, el Feixisme i la Segona Guerra Mundial. Des d'un principi, es revela la notable perspectiva tant en el capítol sobre les arts d'aquest període com a la part titulada L’Ocàs dels Imperis. Qui estigui familiaritzat amb el treball d’en Hobsbawm no se sorprendrà ni de la seva meditada i minuciosa història social contemporània ni de la seva vasta erudició que destaca especialment en la seva anàlisi sobre els moviments artístics com ara el surrealisme. La part 2 es titula L'Època Daurada i cobreix el període que s'inicia amb la Guerra Freda fins a arribar a l'apogeu de la “Pax Americana”. En aquesta fase, Hobsbawm dedica un capítol al Tercer Món, examina l'impacte dels canvis tant socials com culturals i avalua el “socialisme real” de la Unió Soviètica. La part 3 es denomina L’esfondrament i és un intent d’en Hobsbawm per donar-li significat a les dècades posteriors als anys seixanta i al lent lliscament del món cap a crisis econòmiques, socials i, més recentment, ecològiques.

Una breu ressenya escassament pot fer justícia a la vasta, profunda i 'exhaustiva crònica d’en  Hobsbawm. En conseqüència, aquesta revisió es limitarà a examinar la globalització del capitalisme i les seves ramificacions socials, clau subjacent en els fils conductors que entrellacen els conflictes, el caos i els extremismes del segle XX. Hobsbawm no planteja una anàlisi que emmarqués artificiosament els principals esdeveniments mundials entre 1914 i 1991. Més aviat fa una lectura personal del fet històric i no defuig polemitzar amb ortodòxies, d'esquerra o de dreta. No obstant això, Hobsbawm no deixa de manifestar-se clarament a favor de les classes treballadores, els pobres i els oprimits.

Hobsbawm presenta l'escenari d'esdeveniments de segle XX analitzant la massiva violència, empresarialment organitzada i sense precedents tecnològics, que va ser la Primera Guerra Mundial. Sens dubte, Estats Units va ser el gran triomfador i amb escassos sacrificis emergí de la guerra com la primera potència financera i industrial. Aquesta conflagració va atiar la Revolució Russa de manera que per algun temps la Unió Soviètica seria una poderosa força i una alternativa a l'organització capitalista del món. Irònicament, aquest conflicte imperialista va marcar l'inici de la liquidació formal (si no és que econòmica) dels imperis vuitcentistes i la creació d'una miríada de noves “nacions”. La guerra va fer veure a la brutalitat com una cosa normal per a alguns dels seus participants. És el cas de Hitler, qui introduiria en la política la implacable i homicida mentalitat de les trinxeres. El feixisme pretenia omplir el buit de poder generat pel col·lapse dels antics règims a Alemanya i Itàlia i va mobilitzar els “homenets” petits burgesos que es veien a si mateixos com una opció entre els grillons del gran capital i un moviment obrer gairebé revolucionari. Igualment va alimentar els nacionalismes, l'anticomunisme i els deliris de superioritat racial que al seu torn, van enfortir l’antisemitisme propiciatori de manera que, tot i certa retòrica anticapitalista, el feixisme ràpidament es va acomodar en el món dels grans negocis.

No obstant això l'ascens del feixisme i el reinici de la guerra a iniciativa dels vençuts, no hauria ocorregut si no és pel col·lapse sense precedent de l'economia capitalista internacional. La depressió mundial dels anys trenta va ser una condició necessària, però no suficient per al principi de la Segona Guerra Mundial. Alemanya, Itàlia i el Japó es van rearmar i es van preparar per a la guerra. En el marc d'una contínua (de cas depurada) hegemonia capitalista, les democràcies occidentals van respondre a la depressió amb programes de govern dissenyats per reciclar l'economia i al mateix temps atenuar tant les penalitats de les masses d'aturats com els riscos de rebel·lions populars massives. L'Estat tenia un indiscutible paper econòmic per a exercir perquè gairebé ningú parlava de “mercats lliures” no regulats. De fet, “planejar” es va convertir en una consigna a mesura que es va observar que l'economia en creixement de la Unió Soviètica semblava haver escapat al col·lapse.

Dues guerres mundials van contribuir a subordinar els vells poders europeus al poder industrial i militar dels Estats Units, que va impulsar la transformació del món en un lloc segur per als nord-americans i el gran comerç global. Sota el paraigua nuclear dels EEUU, Europa Occidental i el Japó van reconstruir les seves economies. Només la Unió Soviètica va semblar representar un repte i un obstacle als objectius d'expansió del capitalisme: d'allí els quaranta-cinc anys de Guerra Freda. Tot i això, aquest conflicte, donat el paper econòmic de la despesa militar i molt probablement a causa d'ell, els vint-i-cinc anys posteriors a la Segona Guerra Mundial van ser, en paraules d’en Hobsbawm, un “etapa daurada” de creixement econòmic i prosperitat; en particular, per als Estats Units, Japó i Europa Occidental. (Aquest va ser, per descomptat, un fenomen desigual que va excloure a sectors significatius de la població fins i tot dins del món desenvolupat. Més endavant em referiré als punts de vista d’en Hobsbawm sobre el Tercer Món.) En tots aquests països d'economies en creixement i sindicats forts -amb el comunisme rus pressionant intensament- es va conformar un complex pacte social entre el capital i el treball amb l'Estat com a mediador. Les lliçons dels anys trenta semblaven haver estat assimilades. Aquest període d'optimisme i prosperitat va tenir, però, una vida notablement curta. Segons Hobsbawm l'etapa daurada va finalitzar entre 1973 i 1975 en termes molt similars a una clàssica depressió recurrent que va reduir la producció industrial en les economies de mercat desenvolupades al 10% en un any i el comerç internacional en un 13%. A l'Àfrica, Àsia Occidental i l'Amèrica Llatina el creixement del PIB per capita es va estancar. Als vuitanta, la major part de la població es va empobrir i la producció va caure al llarg de gairebé tota la dècada. Ningú va poder seriosament dubtar que per a aquestes regions del món, els vuitanta van ser una etapa de severa depressió. Pel que fa a la zona que corresponia al “socialisme real” occidental (la Unió Soviètica i els seus satèl·lits) es pot dir que passat 1989, les seves economies es van col·lapsar absolutament.

El capitalisme, què Marx va caracteritzar com propens a patir crisis, va semblar un cop més donar-li la raó. Però al mateix temps la suposada alternativa marxiana, “el socialisme realment existent”, havia mostrat simultàniament la seva pròpia ruïna. Hobsbawm no elabora dures lliçons d'aquests fenòmens, però suggereix algunes formes de visualitzar el món contemporani que són de profunda rellevància per a tota discussió racional de les crisis contemporànies.

Abans de res cal no oblidar la visió en retrospectiva d’en Hobsbawm en el sentit que el comunisme rus mai va ser realment una opció viable. L'estructuració de l'Estat rus i de la seva economia es va donar a partir d'una sèrie de respostes limitades i forçades per les difícils realitats en què s’enfrontava la naixent Unió Soviètica. Lenin i els bolxevics van veure la revolució proletària a tot el món o almenys la seva realització dins de l'Alemanya desenvolupada, com una possibilitat de treure a Rússia del seu endarreriment. No esperaven sobreviure aïllats o construir “el socialisme en un país”. Per a Hobsbawm, cap de les condicions que Marx o qualssevol dels seus seguidors havien considerat essencials per a la implantació d'una economia socialista van estar presents en aquesta enorme extensió territorial que virtualment es considerava sinònim de l'endarreriment econòmic i social a Europa. Les polítiques de Stalin de col·lectivització forçosa i de suport per a un ràpid desenvolupament de la indústria pesant, van semblar impulsar a la Unió Soviètica al segle XX i la van preparar per enfrontar-se a l’assalt alemany i fins i tot generar un creixement econòmic substancial, però a un enorme cost per al poble rus, en particular els camperols que constituïen la majoria en la societat russa. De fet, l'agricultura col·lectiva va ser un fracàs gairebé des del principi i la direcció burocràtica de l'economia va acabar per esclerotitzar. Sens dubte la Guerra Freda va donar lloc a una major rigidesa i va justificar una repressió permanent al mateix temps que la despesa militar atabalava creixentment les esquenes del poble treballador.

La Unió Soviètica es va enfonsar; els sectors bel·licistes nord-americans es van emportar el crèdit d'això i el capital mundial es va proclamar triomfador. Els ideòlegs neoliberals que es trobaven a l'ofensiva des dels anys setanta i controlaven les polítiques governamentals en els països més poderosos com Gran Bretanya i els Estats Units, a partir dels vuitanta van afirmar que el lliure comerç i l'economia de mercat lliure haurien de treure a l'antiga Unió Soviètica de la sotragada. Mentre aquests grups governants intentaven, amb algun èxit, desmantellar el pacte social establert com a resposta a la Gran Depressió dels trenta, les dècades dels setanta i els vuitanta així com l'inici de la dels noranta, van ser el context en el qual l'economia mundial es va veure arruïnada per una sèrie de caigudes i depressions. Tots els problemes que havien alimentat les crítiques al capitalisme abans de la Segona Guerra Mundial -pobresa, atur massiu, manca d'habitatge, fam i inestabilitat- reaparegueren i potser en major escala. La diferència entre rics i pobres va créixer. Segons Hobsbawm, la tragèdia històrica de les dècades de crisi (període de 1970 a 1990), va ser que la producció es va desfer de les persones amb més rapidesa de la qual tenia la capacitat de l'economia de mercat per generar nous llocs de treball. Més encara, aquest procés es va veure accelerat per la competència mundial, les pressions financeres sobre els governs que -directament o indirecta- eren els majors ocupadors i després de 1980, per la llavors prevalent teologia del lliure mercat que pressionava perquè es transferís ocupació a formes empresarials que maximitzessin les utilitats; en particular, a firmes del sector privat que, per definició, no tenen altre interès que el del seu propi benefici.

Així com va passar als anys trenta, la crisi posterior dels anys setanta ha tingut conseqüències particularment terribles per al Tercer Món. Taxes de natalitat molt més altes i taxes de mortalitat històricament més baixes han generat poblacions creixents, mentre que l'agricultura camperola tradicional ha estat soscavada forçant milions de persones a abandonar la terra i dirigir-se a les grans ciutats. De fet, Hobsbawm considera a l'explosió demogràfica en els països més pobres com a molt probablement el canvi més significatiu que hi ha hagut al “segle XX curt”. És poc factible que el capitalisme mundial pugui generar suficients llocs de treball que proporcionin encara que sigui una magra subsistència a l'enorme quantitat de persones a la recerca de treball. Els governs tercermundistes semblen cada vegada menys capaços d'enfrontar les seves diverses dificultats. En termes de deute extern, a partir dels setanta, 28 països devien cadascun més de 10 mil milions de dòlars; mentre que els tres gegants (Brasil, Mèxic i Argentina), devien, cap al 1990, entre 60 i 110.000.000.000 de dòlars. 24 països incloent tots els de l'Àfrica subsahariana devien més del que produïen.

Si els governs del Tercer Món semblen impotents per superar els problemes de l'ocupació decreixent i de l'agudització de la pobresa, què dir dels governs del món desenvolupat? D'acord amb Hobsbawm, les transnacionals eludeixen cada vegada amb més facilitat la regulació i el control de l'Estat-nació. La desocupació tecnològica creix; la indústria es desplaça cap a les àrees de nivells salarials baixos; les polítiques ideològicament influïdes per la noció de lliure mercat  afebleixen i fins i tot eliminen els mecanismes que l'Estat solia aplicar per disminuir els efectes socials causats per l'afany de lucre de les corporacions internacionals. "L'economia mundial és una maquinària cada vegada més poderosa i sense control. Podria ser controlada? Si fos així, per qui?

Hobsbawm no té una resposta a aquesta pregunta. En el seu lloc, s'albira un viratge dels països al seu interior, la balcanització de la política marcada per la xenofòbia, el predomini de la identitat ètnica i de molt variats fonamentalismes. Aquesta política no és ni remotament capaç d'enfrontar els principals problemes mundials que ell identifica en el demogràfic i l'ecològic. La població del món segueix creixent i els demògrafs esperen que s'estabilitzarà en al voltant de 10 mil milions de persones en algun moment proper a l'any 2030 degut fonamentalment a un descens de les taxes de natalitat al Tercer Món. Aquestes enormes xifres aparellades a una economia basada en un creixement interminable, auguren una catàstrofe ecològica. Des d'ara existeix ja una aclaparadora evidència dels efectes debilitants de la contaminació, els gasos provinents del fenomen d'hivernacle, l'extinció massiva d'espècies, la destrucció de les selves tropicals i l'esgotament de terra i els recursos naturals. Hobsbawm augura que si es mantingués de manera indefinida (suposant que això fos possible) una taxa de creixement econòmic com l'haguda en la segona meitat del “'segle XX curt”, les conseqüències per a l'entorn natural d'aquest planeta, incloent-hi a l'espècie humana com a part d'ell, serien irreversibles i catastròfiques.

El “segle XX curt” està arribant al seu final sense que s'hagi desenvolupat una estratègia per fer-li front a les seves crisis. La desaparició de l'URSS possiblement ha suprimit un conjunt de “solucions” utòpiques, però l'enorme poder econòmic del 'capital corporatiu ha generat un lideratge polític que ara sembla tenir el camp obert per a la seva pròpia ideologia utòpica de capitalisme de “lliure mercat”, sense cap regulació i de laissez-faire. Tot i la incertesa que té Hobsbawm sobre el perfil del futur, ell no dubta que la utopia de “lliure mercat” no té res a oferir. De fet, Hobsbawm creu que solament 3 qüestions es poden dir amb prou certesa. 1a: qualsevol solució a la crisi ha de ser mundial; 2a: les polítiques han de ser realistes i radicals i les solucions de mercat no són ni una cosa ni l’altra; 3a: s'ha de buscar un desenvolupament “sostenible” en el curt termini. D'altra banda, a llarg termini, s'hauria de configurar un equilibri entre la població, els recursos renovables a consumir i els efectes de l'acció humana sobre el medi ambient. No obstant això, Hobsbawm no identifica els agents del canvi i encara que ell suggereix que una bona part d'aquest canvi existeix sota la forma de “mancances” en el món, aquestes particularitats ja de gran magnitud en els països més pobres, comencen a sorgir en els més rics. Aquests nuclis humans poc han d'esperar de la permanència del capitalisme “realment existent”. Encara més, Hobsbawm subratlla clarament que un ordre social econòmicament humà, ambientalment raonable i més equitatiu, seria incompatible amb una economia mundial basada en la recerca il·limitada del benefici per a empreses dedicades per definició a aquesta finalitat i competint les unes contra les altres en un lliure mercat mundial. 

 

Actualitzat: 18/02/2024



----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------


 "LA ERA DE LA REVOLUCIÓN. 1789-1848"

 
HISTORIA CONTEMPORÀNIA / SEGLE XIX
Editorial Crítica, S.L. / Pàgines: 311 / ISBN 84-8432-250-5


"L'era de la revolució. 1789-1848" ofereix una visió global de les transformacions que van tenir lloc entre 1789 i 1848, des de la Revolució francesa i l'enlairament de la industrialització britànica fins a la revolució de 1848 i el Manifest Comunista. Una visió que no es limita als esdeveniments polítics i als avenços econòmics, sinó que abasta temes tan diversos com els nacionalismes, les lluites camperoles, el moviment obrer, les idees religioses, la ciència o les arts. "L'era de la revolució. 1789-1848" és un llibre aclaridor sobre els orígens i els fonaments del món contemporani.


Es poden llegir alguns dels recents articles d'en Hobsbawm a Rebelión

------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
 
"EL MUNDO NECESITA RECUPERAR LOS VALORES DE LA ILUSTRACION."

HISTORIA CONTEMPORÀNIA / SEGLE XX
Publicat a La Vanguardia el 2 de desembre de 2007.


En aquesta entrevista, analitza les grans qüestions contemporànies, des del futur d'Europa a les grans migracions passant per la persistència del model dialèctic entre esquerres i dretes.

A continuació reproduïm integrament l'article:


El historiador británico Eric Hobsbawm es una referencia tanto para los estudiosos del siglo XX como para los analistas del presente. Sus tesis marxistas no dejan a nadie indiferente y consiguen el efecto de una tormenta de ideas. En esta entrevista, analiza las grandes cuestiones contemporáneas, desde el futuro de Europa a las grandes migraciones pasando por la persistencia del modelo dialéctico entre izquierdas y derechas.


Eric J. Hobsbawm, nacido en Alejandría en 1917, es el historiador vivo más leído del mundo. A sus 90 años, sus libros siguen despertando un interés masivo entre un público interesado por el siglo XX y por el presente. Recientemente estuvo en Barcelona, donde de la mano de la editorial Crítica, pronunció una conferencia (12 de noviembre, en el CCCB) y el amplísimo sótano de la institución se quedó pequeño por la gran afluencia de personas, que superó, de largo, los siete centenares. Esta capacidad de convocatoria de Hobsbawm se explica porque, además de ser miembro del grupo de historiadores marxistas británicos, es un analista muy influyente entre la izquierda en el mundo.

El autor de las eras históricas contemporáneas, que concreta en la de la revolución (1789-1848), la del capital (1848-1875), la del imperio (1875-1914) y la de los contrastes, convertida ésta en una canónica Historia del siglo XX, es un referente intelectual por su claridad teórica, capacidad generalizadora y perspicacia por los detalles. Sus argumentos, basados en el saber crítico y en documentados razonamientos, convierten su lectura en una sugestiva tormenta de ideas sobre el presente y las perspectivas de futuro. Todo ello al margen de que se esté o no de acuerdo, por ejemplo, con respecto a su posición euroescéptica, por citar una de las cuestiones. Aprovechando su estancia entre nosotros, hemos recabado su opinión acerca de ocho grandes temas del presente: la hegemonía mundial, la guerra del siglo XXI, la dualidad entre derecha e izquierda, el futuro de Europa, la tendencia fundamentalista en las grandes religiones, las grandes migraciones, la complejidad del presente y la receta para entender el mundo actual.


¿Qué sustituirá al viejo sistema de hegemonías que regía el mundo?
Estamos en un momento de declive de la hegemonía mundial. Estados Unidos sigue siendo el país más potente y hegemónico, pero a raíz de lo acontecido en la guerra de Iraq, no está en condiciones de desempeñar el papel que ha tenido hasta ahora y el que pretendía el presidente George W. Bush seguir desempeñando. Nos encontramos, pues, al final de un periodo de la historia occidental que se ha distinguido por un gran crecimiento económico y tecnológico que ha traído como consecuencia una gran acumulación de riqueza. Sin embargo, y a pesar de este declive, la hegemonía occidental está en disposición de proyectar su enorme influencia por el gran capital acumulado en la educación y en las instituciones científicas.

Por otra parte, China está adquiriendo fuerza para convertirse en una primera potencia mundial, aunque los dirigentes chinos no han demostrado hasta el momento tener las aspiraciones hegemónicas que en el pasado tuvieron Gran Bretaña y, más tarde, Estados Unidos. Por tanto, la cuestión es en la actualidad la caída de poderes hegemónicos y la emergencia de otros países, fundamentalmente China.

¿Vamos, pues, hacia un nuevo equilibrio mundial?
Según mi opinión, el principal cambio que se está produciendo es de orden político y tiene dos vertientes. Por una parte, el mundo se encuentra en un proceso de balcanización, de emergencia de pequeños poderes. Piense en Europa, por ejemplo. En 1913 había apenas 20 países. Todavía no ha transcurrido un siglo y ya son el doble. Paralelamente a este proceso, los países grandes se vuelven más poderosos, y no sólo las grandes potencias industriales tradicionales, sino los países con economías emergentes, como son la citada China, India, Brasil y otros. Esto obliga a los primeros a negociar con los segundos en condiciones de igualdad en plataformas como la Organización Mundial del Comercio o instancias similares. Por tanto, el nuevo equilibrio tendrá que producirse entre las antiguas potencias y las emergentes.

Hay quien piensa que el nuevo equilibrio se dará entre Estados Unidos y la Unión Europea. No es seguro, entre otras razones porque las políticas europeas han estado alineadas con las estadounidenses. Si ha habido un cierto enfrentamiento ha sido únicamente en el aspecto económico. Por otra parte, hay problemas de equilibrio que no son globales sino regionales. Y la mayoría de estos problemas surgen en Oriente Medio y en el Sudeste Asiático. Allí es donde aparece hoy el principal peligro para el equilibrio mundial, porque, junto con África, son las áreas donde surgen las grandes guerras y las catástrofes sociales.

¿Cómo será la guerra del siglo XXI?
Grandes guerras como las de la primera mitad del siglo XX, que conforman el siglo más sangriento de la historia, son posibles pero no probables. Las grandes guerras entre países creo que están prácticamente excluidas. De hecho, ya han estado ausentes en el siglo XX en las Américas (con la salvedad de la guerra del Chaco, entre 1932 y 1935, entre Bolivia y Paraguay) y es muy difícil imaginarlas, ahora, en la Europa occidental y central. En Asia sigue siendo una posibilidad, pero creo que el equilibrio entre China, India y Pakistán la hacen menos probable.

En cambio, lo que es más corriente en la actualidad son los conflictos bélicos dentro de un estado con la intervención militar desde otros estados, desde fuera. Esta es la situación en Oriente Medio y en Afganistán. Y la característica principal de estos conflictos es que la actividad militar es relativamente pequeña, pero sus efectos sobre la población civil es desproporcionadamente grande. En la actualidad, la proporción de víctimas civiles de cualquier guerra se sitúa entre el 80 y el 90%, cuando en la Primera Guerra Mundial la cifra sólo fue del 5%. En cambio, el personal militar y el número de soldados que interviene en los conflictos es relativamente pequeño.

(En Guerra y paz en el siglo XXI, Eric Hobsbawm esboza la siguiente previsión: “En el siglo XXI, la guerra no será tan sangrienta como lo fue en el siglo XX, pero la violencia armada, que dará lugar a un grado de sufrimiento y a unas pérdidas desproporcionadas, continuará omnipresente y será un mal endémico, y epidémico por momentos, en gran parte del mundo. Queda lejos la idea de un siglo de paz”).

¿Está vigente la dualidad derecha-izquierda?
Sí. Aunque ha cambiado su naturaleza, tanto que apenas es reconocible. Esto se debe en gran parte al declive de las ideologías de progreso que arrancan de los procesos revolucionarios de Francia y de Estados Unidos, en el XVIII, en los que sustentó la izquierda. Uno de los hitos de ese cambio es la revolución iraní de 1979. Una revolución social en toda regla, pero no realizada según la ideología tradicional. Es en gran parte uno de los grandes problemas del presente y es que las revoluciones que antes eran consecuencia del descontento social, ahora se mueven por otras ideologías, por otros problemas. Sin embargo, la dualidad derecha-izquierda sigue presente en los países ricos de Occidente porque está profundamente arraigada. En otras partes del mundo, cuando se produce un movimiento revolucionario, la bandera que se levanta es todavía una reminiscencia de aquella ideología liberadora, especialmente en algunos movimientos populares de América Latina, donde sigue existiendo una izquierda histórica. Hay otros ejemplos, donde se observan diversos elementos en mezcla. Por ejemplo, en India ha aparecido un movimiento emergente de clase media, religiosa y de derechas, al mismo tiempo que está en declive el movimiento nacionalista, el del Partido del Congreso, que lideró la independencia, todo ello conviviendo con la presencia de un partido comunista muy potente. En general, por tanto, mientras existan ricos y pobres habrá diferencias ideológicas en forma de derechas e izquierdas. Incluso, aunque los pobres no sean muy pobres, los ricos son cada vez más ricos, de forma que la dualidad por la que me pregunta seguirá existiendo.

¿Existe una regresión fundamentalista en las grandes religiones?
Sí, en la mayoría. Incluso en el budismo. Pero no son regresivos. Se trata, en muchos casos, de fenómenos nuevos que nada tienen que ver con la tradición. Por ejemplo, me remito de nuevo a la revolución iraní de 1979. La propuesta del ayatolá Jomeini no tiene nada que ver con el islam tradicional. De hecho, lo que propone es un Estado moderno, con una base territorial. Otro ejemplo es el fundamentalismo judío, que en el pasado estuvo claramente enfrentado con el Estado sionista y que, desde 1967, no sólo es sionista sino que es imperialista. Otro ejemplo es el fundamentalismo protestante norteamericano, que se ha vuelto profundamente republicano, y no siempre fue así. Otro caso es el del fundamentalismo evangelista en Brasil, que no está alineado con la extrema derecha sino que apoya al Partido de los Trabajadores de Lula. Por tanto, es preciso analizar estos movimientos fundamentalistas a fondo para saber hasta qué punto son o no regresivos.

¿Es el futuro de Europa más Europa?
La situación de la Unión Europea se ha complicado a partir de la ampliación hacia el este. Y se complica en la medida en que Europa se ha convertido en parte de la política local, un factor que se ha comprobado en los referendos sobre la Constitución. La conclusión es que si democratizas las decisiones sobre Europa, los europeos pueden votar en contra y eso genera muchas dudas. El tratado de Lisboa se aprobará con el refrendo de los votantes de un solo país, Irlanda. En los demás países serán los parlamentos los que lo ratificarán. La idea original del tratado de Roma de crear una federación o un bloque ya no es realista. Es imposible crear una política exterior y una fuerza militar única. De hecho se viene a dar la razón a la vieja idea del general De Gaulle de la Europa de las patrias, con una excepción, junto con la creación de un Tribunal Supremo, que es la económica mediante la implantación del euro y no en todos los países de la Unión. Según mi opinión, la Unión Europea ha fracasado en el ámbito legislativo, en el ejecutivo y sólo ha logrado cierto éxito en el judicial. El origen de ese fracaso, según mi opinión, es que la Unión Europea se basa en una reacción pasajera a las grandes guerras de la primera mitad del siglo XX y es su pluralidad la que la identifica, una pluralidad que viene desde el imperio romano. La conciencia de Europa como entidad geográfica es muy moderna. De hecho, nace de una pequeña comunidad elitista en Francia, Gran Bretaña y Rusia, que se relaciona a través de las fronteras a finales del XVII, y que les une, además de una lengua que es el francés, las ideas de racionalidad, progreso y mejora de la condición humana. Por tanto, la idea de que la identidad de Europa tiene una base cristiana tampoco es válida. Estas elites acabarán conformando las naciones estado, en movimientos contradictorios entre la unión y la división. A medida que se pierde el miedo a la guerra, aparece la balcanización, que es el proceso en el que nos encontramos, y movimientos xenófobos por un sentimiento de diferencia. Y con culturas locales, globalizadas. Por tanto, la tendencia histórica va contra la Unión Europea.

¿Cuál será el impacto de las migraciones en los países desarrollados?
Creo que se puede afirmar que el principal impacto es desproporcionado con respecto al número de personas que emigran, que es relativamente pequeño. Este impacto en los países que reciben inmigrantes es que crea problemas sociales y políticos. Especialmente, políticos. La fuerza de este factor se puede ver reflejada en el siguiente hecho. La mayoría de los gobiernos, bajo una fuerte influencia del neoliberalismo, han asumido las consecuencias de los movimientos de capitales y de los factores de producción. Pero ni uno solo de ellos ha logrado hacerlo con el movimiento de las fuerzas de trabajo. En Europa era relativamente sencillo controlar estos movimientos migratorios cuando eran pequeños, pero ahora se complica porque cuando uno ha entrado en Europa, se puede mover libremente dentro de ella. Por otra parte, es difícil imaginar cómo debe crecer Europa sin renovar su fuerza de trabajo.

¿El futuro europeo es un melting pot como ocurre, por ejemplo, en Brasil?
El futuro no es tanto Brasil como el modelo estadounidense, porque no es tanto un problema de color de la piel como la existencia de grandes núcleos urbanos de integración relativamente fácil, como ocurre en Londres y en Barcelona y Madrid, donde hay pocos problemas de fricción. En cambio, el problema es cultural. Volviendo al caso de Londres, hay población procedente de India, Pakistán o Bangladesh, con unas diferencias culturales y religiosas que causan problemas especialmente a partir de las segundas generaciones porque insiste en mantenerse diferenciada y separada culturalmente. Una de las cosas que me deja perplejo es que este problema no haya surgido en Latinoamérica. Ha habido, sí, grandes movimientos migratorios entre países sin que haya habido problemas de fricción, ni provocado reacciones nacionalistas.

¿Es ahora el mundo más complejo, o nos lo parece?
Claro que es más complejo. En casi todo, por la mezcla de lo viejo y lo nuevo, que coexisten. Esto nos hace vivir en la incertidumbre de no saber hacia dónde vamos. Las reglas antiguas ya no funcionan o se están debilitando. Mientras que no están claras las nuevas, hay un vacío en el que intentamos ubicarnos. Y esto es especialmente verdad en los países desarrollados y en las viejas instituciones. Se ve en la debilidad de la Iglesia católica en países como Irlanda o España. Sí, definitivamente, el mundo es más complejo.

Ante este horror vacui , ¿cuál es la receta?
En mi opinión, el mundo necesita recuperar los valores de la ilustración, para afrontar el futuro. Aquellos que creen en el progreso humano, de toda la humanidad, a través de la razón, la educación y la acción colectiva.