Seguidors

dissabte, 28 d’abril del 2012

EVOLUCIÓ I PRINCIPALS FASES EN LES FORMES D'ORGANITZACIÓ DEL PODER POLÍTIC FINS AVUI


Les formes d’organització del poder polític no han estat, evidentment, sempre iguals i han anat evolucionant en el sí de la història i amb la mateixa societat. A grans trets, potser podríem constatar que a mesura que la societat ha anat canviant també s’han produït canvis en les formes d’organització política. De fet, “...les primeres formes d’un poder polític estructurat i permanent és una característica pròpia de les societats sedentàries...”[1]. Així, l’home neolític amb el seu nomadisme i la revolució agrària transformaren, a poc a poc,  la societat i anaren creant comunitats on s’anà confegint un poder polític amb identitat pròpia i amb unes estructures reconeixibles i estables. Els seus objectius elementals i bàsics foren la fixació d’uns objectius compartits. De fet, l’existència d’aquest mateix poder polític permeté integrar i cohesionar aquesta mateixa societat i s’abandonaren progressivament els criteris d’identificació a partir del llinatge.

Fet i fet, des d’aquestes primeres formes d’organització política fins a l’actualitat, on l’estat és la forma dominant, pot constatar-se que l’evolució ha estat constant i diversa. Tanmateix, des de la ciència política hom a establert una classificació, més o menys acceptada, entre les formes d’abans de l’aparició de l’estat, anomenades preestatals, i la pròpia evolució del mateix estat. La diferència fonamental entre aquestes dos grans caracteritzacions cal cercar-la en que en les formes preestatals no existeix una diferència entre l’esfera pública i privada. Els ésser humans viuen plegats i identificats amb el seu esdevenidor col·lectiu. En canvi, amb l’aparició de l’estat modern, aquest s’identifica amb l’esfera pública. Per altra banda, una altra diferència, la podem trobar en que en l’estat modern l’àmbit conceptual de la política s’estableix en relació amb l’existència del poder. 

Tot amb tot, les formes preestatals del poder polític van ser els  imperis hidràulics, les formes antigues (la polis de la Grècia Clàssica i la República de Roma), el model esclavista i el model feudal.

Els imperis hidràulics, que d’altres han anomenat “societats segmentades” i Marx “societats de mode de producció asiàtic”, foren les primeres societats sedentàries caracteritzades per desenvolupar activitats agràries però amb una idea gairebé inexistent de la propietat i un poder polític sense delimitar. No existia un poder polític delimitat i diferenciat d’altres funcions o poders socials. Però si que existia un identificació simultània de les elits entre les funcions polítiques i religioses. És l’inici de l’aparició del lideratge polític.

Les formes antigues, eren les formes d'organització política de la Grècia Clàssica (polis) i de la Roma republicana. En aquestes societats ja es combinaven formes de comerç amb activitats agràries. I on l’esclavisme tenia un paper destacat. Tanmateix, són societats amb grans possibilitats de participació política dels homes ciutadans (no de les dones i els esclaus), on hi ha una gran rotació en les tasques de direcció. Això comportà una igualtat política fortament arrelada i una identificació de l’individu amb la comunitat, és a dir, una consciència col·lectiva on no hi ha separació entre l’àmbit públic i el privat.

El model esclavista es caracteritza per la construcció d'una organització de poder extraordinàriament burocratitzada, amb un emperador en el vèrtex superior que legitima el seu poder d'acord amb un origen diví. Aquest fet trenca el principi d’igualtat política de les societats antigues i, així, la idea de ciutadà es substituïda per la de súbdit. Tanmateix, amb el creixement de les fronteres i l’augment dels esclaus desapareix el concepte de “democràcia”.

El model feudal és l'antítesi de la idea de l'existència d'un estat o d'un poder polític central. És caracteritza per la multiplicitat de poders locals vertebrats entorn a un senyor feudal i amb relacions de vassallatge. Aquestes es configuren a través de relacions de adscripció i lleialtat. No existeix, doncs, una separació d’esferes que permetin identificar un poder polític. En definitiva, aquest és múltiple i divers.

La transició cap a l'estat es comença a produir cap al segle XVI. Les crisis dels parlaments medievals, l'aparició de la classe burgesa i l'enfrontament entre governants i Església van contribuir a l'aparició de l'Estat. Val a dir, també, que les contribucions teòriques d’autors del segle XV i XVI com Maquiavel(1469-1527)  i Bodin (1530-1596), amb conceptes com l’estat com a associació autònoma amb moral pròpia i raó particular (de Maquiavel) i el concepte de sobirania com a justificació de la monarquia absoluta (de Bodin), ajudaren a fornir l’edifici del concepte de l’estat modern.

Així, les característiques d'aquesta nova idea d'estat són la unificació del poder, l’especialització amb la professionalització de l'activitat política i la territorialització del poder, és a dir, l’estat estableix relacions d'acord amb un territori i no segons uns vincles personals com en el model feudal.

Fet i fet, l’estat, des de la seva aparició, ha passat per diverses etapes prou diferenciades entre elles, tot i haver mantingut les característiques que acabem de definir com a pròpies de l’organització estatal. Així, podem constatar que sota el denominador comú de l’estat s’han produït i evolucionat un seguit de formes de dominació estatal.

Les formes de dominació estatal van ser les monarquies absolutes, després va sorgir l'Estat liberal gràcies a l'aparició de la burgesia i al naixement del capitalisme i finalment, l'estat del benestar; l'estructura d'estat actual de la majoria de països democràtics contemporanis, que es caracteritza pel creixement de la despesa pública a un ritme més que proporcional en referència al creixement de l'economia, la transformació qualitativa de l'actuació pública mitjançant la creació de noves institucions amb formes innovadores d'intervenció estatal i la previsió referent al fet que les noves necessitats financeres de l'estat es cobriran mitjançant un impost progressiu sobre la renda.

Segon Esping-Andersen, sociòleg amb molt treballs sobre l’estat del benestar, n’hi ha de diversos tipus, depenent de la relació que s'estableix entre l'estat i el mercat, del grau de desmercantilització, i de l'estructuració social que la intervenció pública provoca. Així està l'Estat de benestar liberal, que es caracteritza per l'ajuda cap a aquells que no tenen recursos, l'Estat de benestar corporativista, mitjançant la intervenció pública es persegueix el manteniment i la consolidació dels estatus socials ja existents, l'Estat de benestar socialdemòcrata, que pretén ampliar la universalització i la desmercantilització plena de la classe mitjana. A aquesta classificació, Peter Abrahamson hi afegeix un model definit com a catòlic. Aquest model es caracteritza per posar èmfasi en la societat civil, per una institució familiar molt fort i per un nivell de compensació del benestar baix. En aquest model d'estat es trobaria Espanya.

Tot amb tot, hom està d’acord que l’estat de benestar ha passat per diferents etapes. La primera d’elles seria l’anomenada d'experimentació, que va de 1870 a 1925, em la que l’aspecte més cabdal seria les relacions entre responsabilitat social i democràtica (un fet importantíssim va ser la seguretat social). La segona etapa és la de consolidació, que es va produir entre els anys 1919 i 1940. En aquesta etapa es consolida la política econòmica keynesiana, una confiança política i social més àmplia sobre la intervenció de l'estat i la legitimació de les garanties socials com a drets de la ciutadania. I la tercera etapa, anomenada d'expansió que comprèn els anys des de 1950 fins a 1973. El fet important d’aquesta etapa rau en la relació que s'estableix entre la despesa social i l'expansió econòmica. A grans trets, aquesta època de expansió es podria relacionar amb l'inici de la fi de les ideologies. Però l'estat de benestar no està lliure de crítiques, i en aquest sentit es caracteritza per ser pragmàtic, societarisme i de modernització.

En l’actualitat, hom comença a plantejar-se una redefinició de l’estat del benestar en el que, molt probablement, en sorgirà una nova etapa històrica.
 

[1] SANCHEZ i PICANYOL, Jordi: UOC - TEORÍES I SISTEMES POLÍTICS. Política i poder. L’organització social de la política . Mòdul 1. 2004. Pàg. 24

dijous, 5 d’abril del 2012

LA POSTMODERNITAT (III): ÉS LA POSTMODERNITAT UNA NOVA RACIONALITAT?


Gott ist tot” (“Déu ha mort”). Aquesta frase central del pensament nietzschià no és una vulgar qüestió d’ateisme, no és només la mort d’un Déu religiós. Vol dir, tal com acertadament explica Ramon Alcoberro:

que arreu ens hem quedat sense criteri i que, per tant, ens manca una primera veritat a partir de la qual poder valorar les coses. Déu era només el nom que donàvem al predomini de les Idees tristes sobre la vida; en conseqüència, la seva mort significa que ens manca una primera veritat a partir de la qual valorar les coses, no hi ha criteri d’ordre perquè Déu era model i imatge del suprasensible. Ara la mort de Déu significa la subversió total i absoluta dels valors. Hem perdut no només el Déu cristià sinó el criteri suprem que ens permetia valorar[1]

Dit d’una altra manera, Nietzsche no només anuncia la mort de Déu sinó la de qualsevol divinitat o absolut que ocupi el seu lloc: Raó, Estat, Història, Ciència, Progrés... Però en el fons, tenia un projecta: en el seu cas, la instauració d’una voluntat de poder i la transvaloració de valors. Al igual que els altres filòsofs de la sospita, tot i qüestionar els valors (racionalitat, cientificitat i progrés) de la Modernitat, tots manifestaven el desig d’aconseguir una nova utopia.
Tanmateix, els filòsofs de la postmodernitat (Lyotard, Vattimo, etc..) van diagnosticar la malaltia i van manifestar que els “grans relats” o “metarelats” han deixat de ser creïbles.  No hi ha gran diferència entre el relat  il·lustrat de la independència de l’home per mitjà del coneixement i la igualtat, el relat capitalista de la redempció de la pobresa a través del desenvolupament tècnic i el relat marxista de l’emancipació del treballador per la transformació de les relacions productives. Fet i fet, aquests “metarelats” responen a un mateix esquema: són metàfores de la cerca incessant, terrible i exasperant, d’una raó que expliqui la totalitat.
Així, la postmodernitat ha esdevingut un terme clau i que ha generat polèmica en el debat cultural contemporani a partir dels anys 50 i 60, inicialment als USA, i comú en la filosofies europea a partir dels 70. Literalment conté el sentit d'una posterioritat respecte al que és modern, tot i que el seu significat no fa referència a una determinació temporal (és important aclarir aquesta no temporalitat): postmoderna no és l'època que ve després de la moderna; postmodern indica més aviat una diversa manera de comparar-se amb el que és modern que no és d'oposició (en el sentit anti-modern), ni de superació (en el sentit d'ultra-modern).
Encara que no sigui el signe del final del que és modern, el postmodern està lligat a l'experiència d'una ruptura o d'una crisi, en particular als discursos apocalíptics, que sovintejaven als anys 60, sobre la fi de l'art, de la filosofia, de la història, de la política... Tanmateix, la dificultat de definir el que és postmodern ve donada per la dificultat de definir el que és modern. Ni tan sols els seus límits cronològics estan clars: es fa iniciar la modernitat amb l'emergència de la burgesia del segle XV, amb la Reforma protestant, amb la ciència de Galileu i Newton, amb la Il·lustració o amb la segona revolució industrial de finals del XIX.
En aquest context ens preguntem si la postmodernitat: és una nova racionalitat? És aquesta nova racionalitat, un nou metarelat? 

Dels metarelats als microrelats.
Com ja hem assenyalat, la postmodernitat no és una època que es trobi després de la modernitat com a etapa de la història. El "post" de la postmodernitat, pot considerar-se espaial abans que temporal. La postmodernitat no és un temps concret ni de la història ni del pensament, sinó que és una condició humana determinada, com insinua Lyotard a La condició postmoderna.
Una condició humana que Lyotard i Welsch l’expliquen com  la fi dels grans projectes de la nostra cultura, com una ruptura amb  la raó per la influència exercida pels "grans relats", els quals, considerant-los com a models de totalització i uniformadors, resultaven nocius per a l'ésser humà perquè buscaven una homogeneïtzació que elimina tota diversitat i pluralitat: 

Las experiencias de pluralización y fragmentación siempre se vivieron como un mal. El bien solo podía hallarse en la unidad y la totalidad. Se trata de un prejuicio eterno, que aún habita en la mayoría de nosotros. Pero el pensamiento postmoderno se ha liberado de esa obsesión de unidad y totalidad. La postmodernidad comienza allí donde el todo termina.[2]

Per això, la postmodernitat es presenta com una reivindicació de l'individual i local davant l'universal. La fragmentació, la babelització, no és ja considerada un mal sinó un estat positiu perquè permet l'alliberament de l'individu, que despullat de les il·lusions de les utopies centrades en la lluita per un futur utòpic, pot viure lliurement i gaudir el present seguint les seves inclinacions i els seus gustos. Així, la postmodernitat pot considerar-se com una espècie d’edat de la cultura. És l'era del coneixement i la informació, els quals es constitueixen en mitjans de poder; època de desencís i declinació dels ideals moderns, és la fi, la mort anunciada de la idea de progrés.
Amb la deslegitimació de la racionalitat totalitzadora procedeix el que s'ha anomenat la fi de la història. La postmodernitat revela que la raó ha estat només una narrativa entre d'altres en la història, una gran narrativa, sens dubte, però una de tantes. Estem en presència de la mort dels metarelats, en la qual la raó i el seu subjecte (com a  posseïdors de la unitat i la totalitat) volen a trossos. Si es mira amb més deteniment, es tracta d'un moviment de deconstrucció del cogito i de les utopies d'unitat. En aquest sentit, la destotalització del món modern exigeix ​​eliminar la nostàlgia del tot i la unitat. Com a característiques dels “topoi”  postmoderns podrien esmentar els  següents: deconstrucció, descentració, disseminació, discontinuïtat, dispersió.  Aquests termes expressen el rebuig del cogito que s'havia convertit en una cosa pròpia i característic de la filosofia occidental, de manera que sorgeix una obsessió epistemològica pels fragments.
Com dèiem abans, la ruptura amb la raó totalitzadora suposa l'abandó dels grans relats, és a dir, de les grans narracions, del discurs amb pretensions d'universalitat i el retorn de les petites històries o microrelats. Després de la fi dels grans projectes apareix una diversitat de petits projectes que encoratgen modestes pretensions. Aquí s'insisteix en el irreductible pluralisme dels jocs de llenguatge, accentuant el caràcter local de tot discurs, i la impossibilitat d'un començament absolut en la història de la raó. Ja no hi ha un llenguatge general, sinó multiplicitat de discursos. I ha perdut credibilitat la idea d'un discurs, consens, història o progrés en singular: en el seu lloc apareix una pluralitat d'àmbits de discurs i narracions. 

Las sociedades postmodernas ya no conocen una descripción única. Como dice Lytard: “El lazo social no está hecho de una única fibra. Se trata de un tejido donde se trazan un número indeterminado de juegos de lenguaje que obedecen a reglas diferentes. Y nadie habla todos esos juegos porque carecen de un metalenguaje universal”.[3]

A més d'assenyalar que la desmitologització dels grans relats és el característic de la postmodernitat, cal aclarir que aquests metarelats no són pròpiament mites, en el sentit de rondalles. Certament tenen per fi legitimar les institucions i pràctiques socials i polítiques, les legislacions, les ètiques. Però, a diferència dels mites, no busquen aquesta legitimació en un acte fundador original, sinó en un futur per aconseguir, en una idea per realitzar. Per aquest motiu la modernitat és un projecte.  Lyotard ho assenyala quan diu: 

Los grandes relatos que ella requiere no son mitos sino relatos de emancipación. Igual que aquéllos, éstos cumplen una función de legitimación. Legitiman instituciones y prácticas sociales y políticas, legislaciones, éticas, maneras de pensar, simbolismos. A diferencia de los mitos, estos relatos no encuentran su legitimada en actos originarios “fundantes”, sino en el futuro que se ha de promover, o sea, en una Idea por realizar. Esta Idea (la de la libertad, la “luz”, el socialismo, el enriquecimiento general) posee un valor de legitimación porque es universal. Da a la modernidad su modo característico: el proyecto, esto es, la voluntad orientada hacia un fin.[4]

 Fet i fet, el món postmodern ha rebutjat els metarelats. Aquests són la justificació general de tota la realitat, és a dir, la dotació de sentit a tota la realitat. Cap justificació pot arribar a cobrir tota la realitat, ja que necessàriament caurà en alguna paradoxa lògica o alguna insuficiència en la construcció. L'home postmodern no creu ja en els metarelats, l'home postmodern no dirigeix ​​la totalitat de la seva vida d'acord amb un sol relat, perquè l'existència humana s'ha tornat tan enormement complexa que cada regió existencial de l'ésser humà ha de ser justificada per un relat propi , per això s’anomenen microrelats.
El microrelat té una diferència de dimensió respecte del metarelat, però aquesta diferència és fonamental, ja que només pretén donar sentit a una part delimitada de la realitat i de l'existència. Cada un de nosaltres té diferents microrelats, probablement separats de metarelats, que entre ells poden ser contradictoris, però l'ésser humà postmodern no viu aquesta contradicció perquè ell mateix ha delimitat cadascuna d'aquesta esfera fins convertir-les en fragments. L'home postmodern viu la vida com un conjunt de fragments independents entre si, passant d'unes posicions a altres sense cap sentiment de contradicció interna, ja que aquest entén que no té res a veure una cosa amb una altra. Però això no vol dir que els microrelats no siguin canviables sense major esforç, ja que els microrelats responen al criteri fonamental d'utilitat, és a dir, són de tipus pragmàtics.

De l’esgotament de la raó moderna a la modernitat incompleta
Però el pensament  postmodern, no és sinònim de debilitat. El pensament feble, anomenat per Vattimo, és el portaveu de la sospita, és un pensament eminentment crític. No tolera cap pretensió totalitària sobre la realitat ni pretén  transcendir els límits del microrelat. Tal com assenyala Welsch “...Los conceptos posmodernos contienen actualmente mayor potencial crítico que las concepciones modernas…”[5] .
Tanmateix, darrere de cada intenció totalitària, de cada metarelats com a pretensió d'interpretació última i definitiva sobre la realitat i el sentit del món s'amaga un interès del poder, d'un poder manifest o ocult, que, a través del llenguatge, vol sotmetre la realitat a una visió unívoca i normativa, anul·lant i buidant la potencialitat humana de fer i crear mons.
Hem de situar el punt de partida d'aquest paradigma -de l'assalt a la raó- en la filosofia de Nietzsche, encara que situat poc abans, contemporani al Il·luminisme, hem de fer justícia al Romanticisme, corrent continental que va iniciar la crítica de la Modernitat posant èmfasi, ja no en la raó, sinó en la intuïció, l'emoció, l'aventura, un retorn al primitiu, el culte a l'heroi, a la naturalesa i a la vida, i per sobre totes les coses una volta al panteisme. Nietzsche s'encarregarà de revitalitzar aquests motius gairebé un segle més tard, imprimint el seu segell propi, una filosofia els trets essencials de la qual han de ser l'individualisme, un relativisme gnoseològic i moral, vitalisme, nihilisme i ateisme, tot això sobre un teló de fons irracionalista. Hom a considerat Nietzsche com l'origen dels filòsofs postmoderns, doncs ell va ser el primer a mostrar l'esgotament de l'esperit modern. De manera més àmplia, Nietzsche és qui millor representa l'obsessió filosòfica de l'ésser perdut, del nihilisme triomfant després de la mort de Déu. Allò postmodern apareix, doncs, com a resultat d'un gran moviment de deslegitimació dut a terme per la modernitat europea, del qual la filosofia de Nietzsche seria un document d'hora i fonamental. Així, amb la postmodernitat, es diu adéu a la idea d'un progrés unilineal, sorgint una nova consideració de la simultaneïtat, es fa evident també la impossibilitat de sintetitzar formes de vida diferents, corresponents a diversos patrons de racionalitat.
                Tot amb tot, i a l’altra banda del debat,  Habermas ha platejat la idea que el projecte modern ha quedat incomplet en el seu ideal il·lustrat d'emancipació i d'assoliment d'una condició de vida integral, no dispersa entre la fragmentació i l'especialització a les que constreny la societat industrial. Així, afirma que:

El proyecto de la modernidad aún no se ha realizado, y la recepción del arte es solo un ejemplo. El proyecto intenta volver a vincular diferencialmente a la cultura moderna con la práctica cotidiana, que todavía depende de sus herencias culturales pero que se empobrece si se limita a tradicionalismo. Ese nuevo vínculo puede establecerse solo si la modernización de la sociedad se desarrolla en una dirección diferente.[6]

Habermas distingeix entre els elements propis de la modernitat, substancialment divergents del seu projecte originari, de les reaccions postmodernes a la cultura d'avantguarda. Per a ell, la racionalitat il·lustrada era una racionalitat universal, encara que referida a camps específics de l'activitat humana (el coneixement, la moral i l'art), conreava un ideal de vida en la que aquests diversos àmbits trobessin una integració, es feia portadora d'una expectativa d'emancipació i de millora, de justícia social i de felicitat.
Per altra banda, el no compliment d'aquest projecte -que per a ell ha de ser novament reprès- és deguda a la primacia unilateral de la racionalitat tecno-instrumental. Habermas ho expressa així:

La diferenciación de la ciencia, la moral y el arte ha desembocado en la autonomía de segmentos manipulados por especialistas y escindidos de la hermenéutica de la comunicación cotidiana. Esta escisión está en la base de los intentos, opuestos a ella, de rechazar la cultura de la especialización[7]

L'aporia de la modernitat és, doncs, el perill d'una societat exclusivament tècnica.
Tot i així, des d’una altra vessant ideològica, Berman ens recorda que Marx ja va donar algunes claus en la relació entre la cultura de la modernitat i l'economia i la societat burgesa. Una societat on les vides són controlades per una classe dominant amb interessos creats en el canvi, però també en la crisi i el caos, per a les que l'estabilitat és sinònim de mort. En aquesta autodestrucció innovadora se situa el drama de l'home modern que ha apartar els econòmicament ineficients i expandir-se d’una manera cada vegada més enginyosa i innovadora.  I conduint fins i tot a que els valors siguin convertits en valors de canvi. Per Berman, Marx sabia que havíem de començar on érem: psíquicament nus, despullats de tota aurèola religiosa, estètica, moral, i de tot vel sentimental, retornats a la nostra voluntat i energia individual, obligats a explotar als altres i a nosaltres mateixos per tal de sobreviure, i malgrat tot agrupats per les mateixes forces que ens separen.

La postmodernitat: una nova racionalitat, un nou metarelat?
Postmodern, concepte multi-significatiu, que es presenta com un moviment polièdric, en el que regeix el gust per les cites, la re-examinació irònica dels estils i formes del passat, és un terme inadequat i, en ell mateix, irònic (al·ludeix, amb el terme post, a una dimensió temporal i, alhora, impugna la historicitat com a successió). El prefix post és el menys adequat per a denominar una experiència que es sostrau a la lògica del que és modern, la de la temporalitat lineal i progressiva. També el terme post-historicitat manté la mateixa problemàtica: així mateix ens podríem demanar que pot significar un "després" de la història.
Les interpretacions del postmodern se centren en les visions d'aquesta "posterioritat", entesa com el final del mite: del progrés, de la superació, del culte a la novetat, de la ruptura; sobre la que s'ha consumat l'experiència de la modernitat. Més que una nova concepció de la història, el postmodern és l'imposar-se d'una lògica no lineal, sinó més aviat cíclica; un reprendre la imatge de l'etern retorn de Nietzsche que serveix per a il·lustrar el nexe indissoluble entre "avanç" i "retrocés", “post” i “pre”, futur i passat. Aquest caràcter cíclic desfà la funcionalitat de categories oposades com tradició/ruptura, imitació/innovació, evolució/revolució, conservadorisme/progrés.
Més significatiu és recórrer a la imatge del rizoma (un conjunt de ramificacions, empelts, rels sense jerarquització ni unitat) proposada per Deleuze i Guattari, o la del laberint, present a la literatura contemporània, d'Eco a Borges, o a la de la xarxa sense centre: imatges que suggereixen la condició de nomadisme teòric del pensament postmodern, comparat per Marshall McLuhan amb el nomadisme paleolític. El nomadisme teòric és propi d'un pensament que es mou lliurement i transversalment sobre un territori que ha esdevingut accessible per la reducció de la distància com a conseqüència del desenvolupament de les tecnologies de la comunicació, territori de coneixements que s'hibriden, es contaminen, interactuen recíprocament, on tot és mediat i mediatitzat. Per constatar-ho, en el camp de l’art  només cal veure i analitzar les obres de Cindy Sherman, Lorna Simpson, Jana Sterback o Esther Mahlangu; simptomàticament i significativa, totes elles, dones.
En tot aquest procés hi ha tingut un paper important el desenvolupament de la ciència i la consegüent reflexió epistemològica (particularment Thomas S. Kuhn i Paul K. Feyerabend), la teoria de la relativitat d'Einstein, el principi d'indeterminació de Heisenberg, el teorema de Gödel, que han anat minant, per una banda, la idea cartesiana d'un món regit per les relacions deterministes (lineals), i per altra, el projecte, sempre cartesià, de una mathesis universalis, com instrument de la descripció totalitzadora de la realitat. També cal afegir-hi l'adveniment de les TIC i la revolució digital, amb l'emergència del paradigma xarxa, que porta la idea dels nous paradigmes científics (relativitat, indeterminació, no totalitat) al nivell de l'experiència quotidiana.
Es tracta, doncs, d'un tipus de pensament en el qual caben temàtiques disperses i, sovint, conjuntades sense un fil teòric clar. La postmodernitat és, així, una reflexió sobre aquest nou model de societat, sobre les seves bases materials i els seus productes culturals. Com a procés de descobriment, suposa un gir de la consciència, la qual ha d'adoptar una altra manera de veure, de sentir, de constituir-se, ja no de ser, sinó de sentir, de fer. Descobrir la dimensió de la pluralitat suposa descobrir també la pròpia immersió en el que és múltiple.
El nou metarelat de la postmodernitat, a més de ser una reflexió sobre la societat i sobre la cultura contemporània, és també l'intent de definir una nova forma de racionalitat: una racionalitat que, com en la teoria wittgensteiniana i els jocs lingüístics, reprèn el llegat kantià amb la finitud (després de les pretensions totalitzadores de l'idealisme), renuncia al principi d'identitat com a principi suprem, i segueix itineraris transversals, no lineals, discontinus. O com Rorty ens planteja en l’àmbit de la filosofia, on aquesta no ha d’estar tancada en un departament professional, sinó que ha d’exercir-se en la cruïlla interdisciplinar i en la “conversa” amb altres ciències humanes. Una racionalitat no monolítica sinó plural. Perquè, tal com assenyala H.R. Fischer: “...no hay una racionalidad definitivamente vàlida o legitimable, sino sólo paradigmas locales, válidos en sentido limitado...”[8]




[1] ALCOBERRO, R: FRIEDRICH NIETZSCHE (1844-1900) UNA INTRODUCCIÓ [en línia] http://www.alcoberro.info/V1/nietzsche1.htm [Consulta realitzada en data 20 de desembre de 2011]
[2] Welsch. Topoi de la postmodernidad.
[3] Welsch. Topoi de la postmodernida.
[4] Lyotard. La deslegitimación del proyecto ilustrado y el escenario de la posmodernidad.
[5] Welsch. Topoi de la postmodernidad
[6] Habermas: La modernidad como proyecto inacabado. Dimensión de la crisis y nueva perspectiva.
[7] Habermas: La modernidad como proyecto inacabado. Dimensión de la crisis y nueva perspectiva.
[8] FISCHER y otros (comp.) (1997): “Sobre el final de los grandes proyectos”. En: El final de los grandes proyectos. Barcelona: Gedisa. (1997). ISBN 84-7432-582-X
 
 
Actualitzat:02/06/2023