Seguidors

diumenge, 20 de març del 2016

POST 4: PARADIGMA RACIONAL I POSTMODERNITAT



La postmodernitat va anar prenen força amb les crítiques al paradigma racional-cartesià.

El terme postmodern es defineix per oposició a allò que és modern. I la modernitat engloba el paradigma cartesià i la Il·lustració. A més de les crítiques filosòfiques i científiques, alguns esdeveniments històrics i socials han contribuït a la creació de la societat postmoderna. Les guerres mundials, el colonialisme racionalista, els desequilibris ecològics, els desequilibris socio-econòmics, les reivindicacions de les minories, el paper del feminisme, el creixement del sector terciari i la caiguda del sector primari, el gran creixement de les ciutats, la crisi de les famílies, el paper de la joventut, el creixement de la classe mitjana... han estat esdeveniments que han obligat a qüestionar-se la idea de progrés i, amb això, a repensar la modernitat. 

Per això, la postmodernitat també inclou una reflexió sobre aquesta societat canviant que va sortir durant la segona meitat del segle XX. L’industrialisme i el marxisme proletari, que eren les visions emergents a la fi del segle XIX, han donat pas al postindustrialisme. Ara, l’important és el coneixement i no els béns de producció i el capital. Per altra banda, les noves tecnologies han permès que la tècnica formi part de la cultura  i que incideixi en la manera de pensar i en les nostres vides. Les trajectòries professionals no són ja lineals ni ascendents. La formació necessària per a la vida és canviant i requereix un reciclatge permanent, de manera que els joves solen tenir millors habilitats per a determinades tasques. La cultura del consum i del màrqueting s’ha obert pas per a prioritzar l’espectacle capaç de cridar l’atenció per damunt de les necessitats vitals. El consumisme és oci; estil de vida. La societat està fragmentada. Els mitjans de comunicació dominen les narracions en la postmodernitat. Aquests girs socials han estat basats, entre altres coses, en els efectes que la crítica del model racionalista va tenir sobre el pensament. 

Perquè el pensament postmodern es fonamenta en la desmitificació dels trets característics del paradigma cartesià. Amb la postmodernitat s’acaba el mite del progrés. No hi ha un desenvolupament racional i menys un desenvolupament guiat per l’home. L’home ja no és el centre de totes les coses; l’antropocentrisme ha de ser revisat i la voluntat individual repensada per a retallar-la i acotar-la. 

El relativisme epistemològic i la incertesa formen part del nou marc. Ja no són possibles, doncs, les cosmovisions estables. La cerca de la veritat no té sentit, entre altres coses, perquè tampoc té sentit el subjecte cartesià, ni l’autonomia kantiana com a voluntat pura. Els metarelats s’han convertit en inútils; el coneixement és limita a allò proper. El saber és saber per a gestionar el present. La filosofia dirigeix la seva mirada vers aquest present. No hi ha línies contínues. La discontinuïtat és la norma, juntament amb la diferència i la multiplicitat. 

Amb la postmodernitat, doncs, no hi ha realitat, ni veritat, tot és informació, imatge, efímer i canviant. Només l’erosió del principi de realitat pot trencar amb les visions absolutistes dels metarelats totalitzadores. Malgrat tot, en aquesta mateix postmodernitat hi té cabuda l’ecologisme com a forma de repensar el viure i la relació amb una natura culturalitzada i re-creada. La tolerància també forma part de la postmodernitat. Des del moment en què la pluralitat és la norma, la tolerància ha de ser el camí per a possibilitar l’alteritat. I aquesta alteritat només té cabuda en aquest marc si s’accepta el principi de la diferència, que no és una mera qüestió social, sinó profundament conceptual i filosòfica. 

La postmodernitat també fa més complex l’ésser humà. Aquest passa de ser el subjecte a formar part d’un complex més ampli i que l’engloba.

Les crítiques al paradigma cartesià, juntament amb la postmodernitat, ens permeten parlar del model de la complexitat com a nou marc conceptual.