La postmodernitat
va anar prenen força amb les crítiques al paradigma racional-cartesià.
El
terme postmodern es defineix per oposició a allò que és modern. I la modernitat
engloba el paradigma cartesià i la Il·lustració. A més de les crítiques
filosòfiques i científiques, alguns esdeveniments històrics i socials han
contribuït a la creació de la societat postmoderna. Les guerres mundials, el
colonialisme racionalista, els desequilibris ecològics, els desequilibris
socio-econòmics, les reivindicacions de les minories, el paper del feminisme,
el creixement del sector terciari i la caiguda del sector primari, el gran
creixement de les ciutats, la crisi de les famílies, el paper de la joventut,
el creixement de la classe mitjana... han estat esdeveniments que han obligat a
qüestionar-se la idea de progrés i, amb això, a repensar la modernitat.
Per això, la postmodernitat també inclou una
reflexió sobre aquesta societat canviant que va sortir durant la segona meitat
del segle XX. L’industrialisme i el marxisme proletari, que eren les visions
emergents a la fi del segle XIX, han donat pas al postindustrialisme. Ara,
l’important és el coneixement i no els béns de producció i el capital. Per
altra banda, les noves tecnologies han permès que la tècnica formi part de la
cultura i que incideixi en la manera de
pensar i en les nostres vides. Les trajectòries professionals no són ja lineals
ni ascendents. La formació necessària per a la vida és canviant i requereix un
reciclatge permanent, de manera que els joves solen tenir millors habilitats
per a determinades tasques. La cultura del consum i del màrqueting s’ha obert
pas per a prioritzar l’espectacle capaç de cridar l’atenció per damunt de les
necessitats vitals. El consumisme és oci; estil de vida. La societat està
fragmentada. Els mitjans de comunicació dominen les narracions en la
postmodernitat. Aquests girs socials han estat basats, entre altres coses, en
els efectes que la crítica del model racionalista va tenir sobre el pensament.
Perquè
el pensament postmodern es fonamenta en la desmitificació dels trets
característics del paradigma cartesià. Amb la postmodernitat s’acaba el mite
del progrés. No hi ha un
desenvolupament racional i menys un desenvolupament guiat per l’home. L’home ja
no és el centre de totes les coses; l’antropocentrisme ha de ser revisat i la
voluntat individual repensada per a retallar-la i acotar-la.
El relativisme epistemològic i
la incertesa formen part del nou marc. Ja no són possibles, doncs, les cosmovisions
estables. La cerca de la veritat no té sentit, entre
altres coses, perquè tampoc té sentit el subjecte cartesià, ni l’autonomia
kantiana com a voluntat pura. Els metarelats s’han convertit en inútils; el
coneixement és limita a allò proper. El saber és saber per a gestionar el
present. La filosofia dirigeix la seva mirada vers aquest present. No hi ha
línies contínues. La discontinuïtat és la norma, juntament amb la diferència i
la multiplicitat.
Amb la
postmodernitat, doncs, no hi ha realitat, ni veritat, tot és informació,
imatge, efímer i canviant. Només l’erosió del principi de realitat pot trencar
amb les visions absolutistes dels metarelats totalitzadores. Malgrat tot, en
aquesta mateix postmodernitat hi té cabuda l’ecologisme com a forma de repensar
el viure i la relació amb una natura culturalitzada i re-creada. La tolerància
també forma part de la postmodernitat. Des del moment en què la pluralitat és
la norma, la tolerància ha de ser el camí per a possibilitar l’alteritat. I
aquesta alteritat només té cabuda en aquest marc si s’accepta el principi de la
diferència, que no és una mera qüestió social, sinó profundament conceptual i
filosòfica.
La
postmodernitat també fa més complex l’ésser humà. Aquest passa de ser el
subjecte a formar part d’un complex més ampli i que l’engloba.
Les
crítiques al paradigma cartesià, juntament amb la postmodernitat, ens permeten
parlar del model de la complexitat com a nou marc conceptual.