El CONTEXT
Els segles XV, XVI i XVII van
representar una època de reforma a tots els nivells. En ells es va produir un
canvi de mentalitat que va afectar tots els àmbits de la vida i que, de forma
tradicional, s’ha apreciat més clarament en el camp de les arts i la
literatura. És el que es coneix com a Renaixement.
Amb el Renaixement s’assoleix un nou
mode d’enfrontar-se amb el món i d’entendre les relacions de l’home amb la
natura, produint un capgirament dels valors que fins llavors havien restat immutables.
Els humanistes sentien que recuperant la cultura de l´Antiguitat, els seus
textos, llengua, etc, aconseguirien posar les bases per a perfeccionar la
cultura de la seva època. Amb tot, el Renaixement no fou un simple moviment de
copia o imitació, ja que va partir de l’estudi de l’estètica grecollatina
caracteritzada per l’ordre i l’equilibri, sinó que pensaven en modificar-la
segons la seva conveniència. Bona mostra n’és el cas de Leonardo da Vinci. Cal dir però,
que tampoc es pretenia una atac a la ciència medieval, si més no, es criticava
la manera de concebre-la.
Així, creien que s’havia de
crear un nou mètode per estudiar la ciència. Una de les tasques del humanistes
va ser la reflexió sobre la naturalesa,
investigant els seus fenòmens i descobrint les seves lleis, actitud primordial
del saber científic. I aquesta contemplació es manifestarà molt clarament
en la representació artística: es retornarà al naturalisme i a la relació
harmònica entre l’home i la natura a partir del concepte de proporció. La
representació de l’home va ser el fet primordial en l’art del Renaixement, ja
que l’home era el centre de totes les creacions. Tanmateix, també es pren consciencia
de què la seva època és diferent i per ell el
Cosmos deixa de ser fix i immutable, arrelat a veritats universals, per a
convertir-se en un món que evoluciona i canvia, en el que descobreix
infinites possibilitats d’acció i se sent lliure. Amb el Renaixement el cos
humà renuncia a ser considerat una closca insignificant que recloïa una ànima immortal
per ser vista com l’obra més perfecta i digna de Déu. El cos va començar a
definir-se com un microcosmos equivalent al macrocosmos de l’univers i, com que
en aquest regnava un ordre absolut, es dedueix que al cos també deu haver-hi un
ordre. Conseqüentment neix aleshores
l´interés per una ciència que faciliti un mètode rigorós. L’home esdevé
llavors el centre de l’activitat humana i també de l’univers; la concepció teocèntrica del món que havia regnat
a l´Edat Mitjana, es substituïda per una d’antropocèntrica, tal i com ho
expressa la teoria astronòmica copernicana.
LA
PERIODIFICACIÓ
El canvi més important de tots
els ocorreguts al Renaixement no es donà en la política o en la religió, per
molt importants que aquests pogueren semblar, sinó en les idees científiques.
Aquest canvi dugué a l’anomenada revolució
científica per la qual s’esfondrà tot l’edifici dels pressupòsits
intel·lectuals heretat dels grecs i santificat pels teòlegs musulmans i cristians,
a la vegada que un sistema radicalment nou venia a ocupar el seu lloc.
Amb tot, cal periodificar la revolució científica en un període de temps
el qual abraça des de finals del segle XV i principis del segle XVI fins a
finals del segle XVIII, i que es produeix a Europa, especialment a Itàlia,
França, Alemanya i Anglaterra. Hom a dividit en tres etapes aquest període:
la primera, 1440-1540, on destaca l’aportació de Copèrnic amb el seu model
astronòmic, alternatiu al ptolemaic; una
segona, 1540-1650, on es manifesta el reforçament del model copernicà per
part de Galileu
i Kepler
i l’aparició de nous mètodes experimentals. Dins d’aquesta segona etapa,
apareixen filòsofs com Bacon, a Anglaterra, i Descartes, a França. A la tercera fase, 1650-1690, apareixen
les societats científiques i científics com Boyle, Hooke, Huygens, Leibniz o Newton. En la revolució
científica del segle XVII, es desenvolupen sobretot els camps de la mecànica i l’astronomia,
camps que es fusionaran en el model astronòmic i natural newtonià, que es
basava en l’acceptació d’una llei del moviment dels cossos aplicable tant en l’àmbit
terrenal com en el celestial: la llei de
la gravetat. La matemàtica experimenta també un gran desenvolupament,
especialment perquè apareix un nou esperit, explicitat per Galileu, que demana una
correspondència entre teoria i experiència i que permetrà l’elaboració d’una
nova imatge del món quantitativa, secular i infinita, contra una d’antiga que
prové de la tradició aristotèlico-ptolomeica qualitativa, teològica i limitada.
Fet i fet, en aquesta síntesi ens cenyim a la primera i segona fases de
la revolució científica, o al que també s’ha anomenat com a revolució copernicana, per concretar
més aquesta etapa.
ELS CANVIS
Fou en el camp de l’astronomia, doncs, on es produí la
primera i, tal vegada, la més important ruptura del sistema d’idees heretat
dels antics. Abans d’aquest fet estem encara en el món de l'Antiguitat, que
conserva les idees dels grecs clàssics:
hi ha un món celestial i un món sublunar;
la terra és el centre de l'Univers, els seus materials són impurs i obeeixen a
regles capricioses. Els cossos celestials, en canvi, són purs i els seus
moviments són perfectes i eterns. Això no vol dir que tots els astrònoms
medievals fossin platònics o aristotèlics. La major part de savis seriosos de l’època
sabien que la gran quantitat d’hipòtesis ad hoc necessàries per salvar
el geocentrisme era poc elegant i massa complexa. Hi ha discussions
inacabables, però s’oblida interrogar la Naturalesa. I no es
disposava tampoc d’un mètode matemàtic prou treballat.
Copèrnic, Kepler, Galileu i Newton són considerats els
fundadors de l’astronomia moderna.
Però l’abast de la seva obra sobrepassa de molt l’àmbit de la nova física per
tal d’influir decisivament en la imatge que els humans tenen no tan sols del
món sinó d’ells mateixos. Entre el llibre de Copèrnic (1543) i el de Newton
(1687) transcorren menys de cent cinquanta anys, però la ciència i la
comprensió de l’home i del món passen per una profunda mutació que en bona part
cal atribuir a aquests quatre pioners. Però després de Copèrnic, Kepler, Galileu i Newton ha triomfat una nova
visió del món, matematitzada i poc relacionada amb l’aparença. Com s’acostuma a
dir: el Cosmos (finit, tancat) se substitueix per l'Univers (infinit,
però mesurable, científicament comprensible). La imatge que els humans
tenen del món físic queda esberlada. La Terra ha perdut la seva centralitat, però els
materials de la terra i del cel han trobat la seva unitat: la matèria i les seves
lleis són universals. La ciència reposa ara sobre principis mecànics sòlids, té
un mètode fecund -alhora experimental i racional- i totes les ciències que
neixin d’ara endavant prendran com a model la Mecànica Celeste de Newton. Es posa en marxa la
civilització moderna.
Tot seguint a R.Alcoberro, el
següent esquema[1] ens pot
ajudar a comprendre el canvis, sense voler ser mecànic ni lineal, que van
produir-se entre la ciència, que podríem generalitzar com a medieval, i la que
podríem establir com a moderna.
CIÈNCIA
MEDIEVAL
|
CIÈNCIA
MODERNA
|
Cosmos tancat.
|
Univers obert
|
Geocentrisme
|
Heliocentrisme
|
Religió
|
Autonomia davant la
religió
|
Autoritat
|
Observació i
experiència
|
Qualitativa
|
Quantitativa
|
Cosmos finalista
|
Estructura mecànica
del món
|
LES APORTACIONS
Nicolau Copèrnic (1473-1542) va néixer
a Polònia. Va estudiar dialèctica i filosofia a la Universitat de
Cracòvia, i dret, medicina, grec i astronomia a Bolonya i Pàdua. Les seves
obres principals són el Commentariolus (1512), obra en la qual s’esbossen
ja les seves idees fonamentals, però que fou d’abast limitat exclusivament al
seu cercle d’amics i col·laboradors i el De Revolutionibus orbium coelestium
libri sex (1543), on ja apareix el seu nou model astronòmic completament
exposat i desenvolupat.
El De Revolutionibus se suposa que arribà en mans del seu autor poc abans de
morir. Copèrnic, ja fos pel temor al rebuig, a la crítica o a la censura, no va
fer pública la seva gran obra fins al cap de 40 anys d’haver ideat llur teoria.
No fou fins que finalment, instat per amics i coneguts i especialment pel seu
deixeble Rheticus
(1514-1574), que es va decidir a editar-lo. Cal dir però que anteriorment, Rheticus
havia editat Narratio prima (1540), obra on exposava a grans trets el
sistema del seu mestre i que havia tingut un èxit considerable. No obstant, la
publicació del De Revolutionibus va ser confiada a un clergue luterà
anomenat Andreas
Ossiander, el qual, mig escandalitzat, mig temorós de la resposta
repressiva de la Inquisició,
va escriure un pròleg al llibre explicant que les teories exposades eren tan
sols un artifici matemàtic per tal de facilitar els càlculs astronòmics, però
que en cap cas s’havia intentat reproduir el real model cosmològic. Ja fos per
aquest pròleg, pels interessos de l’Església en els càlculs astronòmics i
possiblement relacionats amb la reforma del calendari, o fos per la pròpia
complexitat de l’obra, que li dóna un caire críptic, l’Església no va prohibir
les seves teories fins el 1616.
Copèrnic
presenta un univers que té com a centre a un sol immòbil, al voltant del qual
giren les orbes circularment i aguantant els planetes errants.
Primer de tot ocupem-nos del sol: l’heliocentrisme
(hauríem de precisar que Copèrnic no va situar el centre
exactament al sol, sinó que el moviment dels astres es troba referit al centre
de l’òrbita de la Terra que a la seva vegada gira al voltant del sol)
o potser millor helioestatisme, ja que l’astrònom concep l’astre com a immòbil,
xoca amb la tradició ptolemaica i aristotèlica, i alhora s’enfronta amb els
principis bíblics. Rebutjada també per la impossibilitat d’explicar les
variacions de la lluminositat del planeta Mart des d’una perspectiva
geocèntrica, Copèrnic
va haver de buscar un nou centre, i va escollir el Sol, ja fos perquè una òrbita
planetària centrada en el sol permetia explicar les retrogradacions dels
planetes, o bé per raons de tipus estètic: Copèrnic tenia una profunda inspiració
pitagòrica, segons la qual el lloc central l’hauria d’ocupar allò més bonic i
més honrat, oposant-se a la aristotèlica que considera allò central com allò
més baix i indigne.
Passem ara a un altre aspecte important: el moviment de la
Terra. Copèrnic
exposarà, superant l’absurditat i l’atac al sentit comú, que la Terra, com a esfera i
planeta que és, al igual que tots els altres, té moviment. Tampoc s’avergonyeix
d’expressar que ha dirigit la seva mirada cap a l’Antiguitat on alguns autors
ja ho havien expressat, com ara Heràclides (388 aC-315 aC) i Filolau
(470 aC-inicis s.IV aC). No obstant, Copèrnic és innovador en un aspecte: és el
primer, exceptuant a Aristarc (310 aC-230 aC), que va veure el
moviment terrestre com a resposta a un problema científic. Va concebre un triple i simultani moviment de la Terra.
La Terra, segons Copèrnic, doncs, realitza: una òrbita circular
anual al voltant del sol, i a la vegada gira al voltant del seu eix. El tercer
moviment sorgí degut a la necessitat d’explicar perquè la Terra assenyalava sempre un
mateix punt de l’esfera celest tot i el seu moviment orbital anual. Es tracta
d’ un moviment cònic i anual de l’eix. Tot i això, l’astrònom, sense cap motiu
aparent, no es mostra molt clar en la seva argumentació, i posa èmfasis tan
sols en destacar les avantatges qualitatives que aporta el seu sistema.
Per últim parlarem dels planetes.
Per a Copèrnic, el moviment dels cossos celests, al igual que el de la Terra, és circular uniforme,
o bé una combinació d’ambdós. De la mateixa manera, un cop acceptat el triple
moviment terrestre, també quedaran justificats tant la variació del temps
utilitzat en recórrer l’el·líptica dels diferents planetes com el seu moviment
retrògrad, el qual serà tan sols un moviment aparent produït per l’òrbita de la Terra. Aconsegueix,
doncs, explicar les dues grans irregularitats del moviment planetari sense la
necessitat de recórrer als epicicles majors. D’altra banda Copèrnic tan sols necessitarà
set cercles (un per cada planeta conegut i un altre per a la lluna). Semblava
doncs que els sistema copernicà era molt més simple i econòmic que el del seu
antecessor Ptolomeu.
Però el problema apareix quan s’intenten obtenir dades quantitatives i no tan
sols qualitatives: aleshores el model del polonès es complica, i s’han d’afegir
més de vint cercles als set inicials. Aquest fet juntament amb la poca millora de
la precisió dels càlculs provoquen que amb Copèrnic, ni el problema dels planetes es
resolgui, ni el paradigma cosmològic es simplifiqui.
Johannes Kepler (1571- 1630),
va néixer a Alemanya i va estudiar astronomia i matemàtiques. La seva aportació
fonamentalment és el descobriment de les lleis
sobre el moviment dels planetes que va plasmar en les seves obres Astronomia
Nova i Harmonices Mundi. Va ser ajudant del també astrònom Tycho Brahe
i matemàtic de la cort de l’emperador Rodolf II. També va realitzar
contribucions importants en el camp de la òptica i va ajudar a legitimar els
descobriments astronòmics del seu contemporani Galileu Galilei. Copernicà
convençut, va desenvolupar un sistema matemàtic que demostrés coherentment el
sistema heliocèntric: va intentar extreure totes les conseqüències del nou
model i va plantejar-se la qüestió de la dinàmica celest.
No obstant, el pensament de Kepler es debatia entre la matemàtica, la
física i el misticisme pitagòric i neoplatònic. Així ho demostra en el seu primer
llibre important, el Mysterium cosmographicum on exposa, tot intentant
demostrar un ordre matemàtic a l’Univers, que els cinc cossos sòlids platònics
(cub, icosàedre, octàedre, tetràedre i dodecàedre) separaven les esferes dels
sis planetes existents. Aquesta teoria però, la va rebutjar posteriorment.
Kepler,
com a deixeble de Brahe i a la mort d’aquest (1601) va
heretar-ne tot el seu corpus
d’observacions. Al igual que el seu mestre, no creia en l’existència de les
esferes cristal·lines, i influït pel neoplatonisme va desenvolupar la idea
d’una anima motrix.
Aquesta teoria que es relacionava en certs punts amb el contemporani magnetisme
de Gilbert,
fou fonamental per al desenvolupament de les seves lleis. Aquestes tres lleis planetàries van permetre a Kepler
acabar amb el problema dels planetes després d’anys d’investigació centrats en
el moviment de Mart i agafant com a base els càlculs i observacions de Brahe.
Les dues primeres lleis astronòmiques apareixen en Astronomia Nova,
(Praga 1609). La primera deia que la trajectòria orbital dels planetes era
el·líptica i no circular com s’havia cregut fins al moment, i que un dels focus
de dita el·lipsis estava ocupada pel sol. La segona és l’anomenada llei de les
àrees que deriva de l’errònia llei de les velocitats i postula que el temps
recorregut és igual a l’àrea recorreguda. El sistema cosmològic s’ha
simplificat: ja no seran necessaris epicicles, ni excèntriques ni equants...La
seva tercera llei, recollida en Harmonices Mundi (1619), ja no descriu
el moviment planetari, sinó que és d’un gènere diferent i concorda perfectament
amb les seves ànsies de buscar les harmonies regulars que regien el món. Els
últims anys de la seva vida els va dedicar a completar les taules astronòmiques
de Tycho,
encara que és va basar en el seu propi sistema. Seran les Taules Rudolfines,
publicades l’any 1627 i caracteritzades per la seva gran precisió.
Galileu Galilei (1564-1642), nascut a Itàlia, va estudiar a les universitats de Pisa,
Pàdua i Venècia. Buscava una interpretació matemàtica del cosmos, va dirigir el
telescopi cap al cel i va quedar sorprès de la visió: l’Univers presentava gran
quantitat d’estrelles desconegudes. De la mateixa manera, al enfocar la lluna,
va poder observar les irregularitats que presentava la seva superfície
(cràters, muntanyes...), i que el Sol, presentava unes taques que apareixien i
desapareixien: la immutabilitat de
l’Univers i la superioritat del món supralunar quedaven totalment descartats.
De la mateixa manera, la sorpresa en observar que Júpiter tenia quatre llunes
que es movien al seu voltant a l’igual que segons Copèrnic es movia la Lluna al voltant de la Terra fou considerable, però
arribà al seu grau màxim en observar les fases de Venus, que demostraven
clarament la teoria heliocèntrica. El telescopi fou doncs una bona arma per
enfrontar-se amb els que negaven el sistema copernicà, però no era una prova
definitiva. Tot i això amb el telescopi va generalitzar l’observació del
cosmos, tant en astrònoms i experts com en aficionats i curiosos. De totes
maneres, el sistema copernicà no fou totalment acceptat pels astrònoms fins el
segle XVIII.
Les noves observacions que Galileu
realitzà les publicà en el Sidereus Nuncius (1610), juntament amb una
clara defensa del sistema copernicà. La Inquisició va començar a reaccionar davant
aquestes “desobediències teològiques” i va prohibir el De Revolutionibus
el 1616. El 1632 Galileu va ser jutjat i obligat a desmentir públicament tot
allò referent a l’esquema copernicà i en especial la seva última obra: Diálogo
sobre los dos sistemas principales del mundo (1632). En el fons, Galileu
hagué d’afrontar la polèmica teològica per demostrar que el sistema copernicà
podia ser compatible amb el cristianisme: l’any 1615, va fer seva una frase del
cardenal Baronius que resumeix molt bé la relació entre ciència i fe: “...La Bíblia ens diu com anar al cel; però no pas com
va el cel...”
Galileu també va dur a terme un interessant estudi sobre la ciència del moviment,
en especial sobre les lleis de cinemàtica i dinàmica, i es va acostar força al
concepte modern d’inèrcia. Totes aquestes formulacions matemàtiques serviran de
base per al desenvolupament de la mecànica, encapçalada pel físic anglès Isaac Newton
(1642-1727). Però això ja pertany a una altra síntesi.
LES REPERCUSSIONS
Les repercussions
d’aquestes aportacions forniren tot un conjunt de canvis i conseqüències, tant
en l’àmbit metodològic com en el filosòfic i religiós. Sense volgué caure en un
simple detallisme, ens assembla adient enumerar els següents punts:
Conseqüències metodològiques:
- Desconfiança davant les “intuïcions”, ingènues, del sentit comú com a intèrpret de la realitat.
- S’incrementa el valor de l’observació i de l’experiència i la necessitat de la verificació empírica.
- Apareix un nou criteri de veritat.
- La deducció, que havia regnat des de Parmènides, cedeix el tron a la inducció. Galileu la practica i Bacon realitza la tasca de justificar-la teòricament i d’elaborar la seva metodologia.
- L’expressió de la realitat es matematitza.
- Cada branca de la ciència s’independitza de les altres.
Conseqüències filosòfiques:
- S’ensorra l’autoritat d’Aristòtil. Es demostra que s’equivocà amb l’establiment dels sistema geocèntric i amb la defensa del mètode deductiu i de l’especulació pura.
- Canvia el concepte de ciència: ja no interessa allò que és ontològic, sinó el que és fenomènic; la realitat subjacent, sinó el comportament aparent.
Conseqüències religioses:
- S’inicia l’autonomia de la ciència davant de qualsevol autoritat.
- L’autoritat de les Sagrades Escriptures comença a perdre valor, tant en el terreny científic com en el religiós.
- L’home deixarà de ser el centre del cosmos.
A nivell polític, les repercussions concretes seran el procés que el Sant
Ofici obre a Galileu
i la seva abjuració. Però la derrota de Galileu és ressonant i mai cap derrota no ha
estat tan fructífera. El maltractament infringit a Galileu desperta indignació i
encara avui desacredita els seus enemics. Però així la ciència conquereix la
seva independència i el sistema proposat per Copèrnic només trobarà
objeccions purament formals. Tanmateix, per
primer cop una construcció científica fa posar en crisi -i desplaça- la imatge
que una societat té de si mateixa. Per primer cop també un savi es veu obligat a definir
públicament l’estatut de la seva tasca, davant la resistència que provoquen les
seves hipòtesis. Hi ha, doncs, una doble problemàtica. Epistemologia i física es reconsideren globalment. I això marca una
crisi de consciència i una crisi de civilització.
[1] ALCOVERRO, R. (2008): Galileu Galilei: ciència, mètode i fe. Els
fundadors de l’astronomia moderna. A
“Filosofia i Pensament”, en data 23 de desembre de 2008.
Actualitzat: 14/11/2024