Seguidors

diumenge, 25 de gener de 2015

UNAMUNO, Miguel de



"LA TIA TULA"

LITERATURA ESPANYOLA / SEGLE XX
El País / Pàgines: 141 / ISBN: 84-9815-006-X / Edició: 2005.

Des de sempre he sentit una gran simpatia per la figura de Miguel de Unamuno. Potser per la lectura de joventut de molts fragments de la seva obra El sentimiento trágico de la vida; potser per ser un dels intel·lectuals més controvertits i contradictori del segle XX o potser per ser més filòsof que escriptor. 

Unamuno va néixer a Bilbao el 29 de setembre de 1864 i està considerat com el membre més influent de la Generació del 98. Llicenciat en filosofia i lletres, va començar a treballar com a professor a 1883 mentre col·laborava en diverses revistes. Les seves teories sobre la identitat basca van xocar amb les tesis nacionalistes de Sabino Arana. Després d'una temporada a Europa, Unamuno va tornar a Espanya, on va ser nomenat rector a la Universitat de Salamanca.

De tendències polítiques socialistes i republicanes, va patir repetidament el boicot de grups conservadors. Sota la dictadura de Primo de Rivera va ser desterrat a Fuerteventura per, posteriorment, exiliar-se a París fins a la caiguda del règim militar. Després de la proclamació de la II República, en la qual va jugar un paper important, decideix allunyar-se del món polític, visiblement decebut després de complir una primera legislatura com a diputat independent.

Durant la Guerra Civil espanyola va prendre partit pel bàndol colpista, però després de la seva primera defensa de l'alçament va arribar a una tremenda decepció i penediment en comprovar la purga política i els afusellaments del nou règim dictatorial. Després d'una coneguda discussió pública amb Millán Astray (veure l'apartat: "L'incident amb Millan Astray"), en què li va deixar anar el seu famós "Vencereu però no convencereu", Unamuno va acabar els seus dies reclòs a casa, sumit en una gran depressió i solitud.
En la seva obra s'aprecia clarament l'esperit de la Generació del 98 representat en el seu "Em dol Espanya", el lament més utilitzat pels intel·lectuals de final de segle per parlar de la maldestre evolució d'una Espanya a cavall entre velles glòries i noves misèries. Unamuno va tractar el tema des de l'assaig cervantí, usant el Quixot com a exemple i metàfora, fins a escrits de caràcter més filosòfics on s'aprecia la influència de Kierkegaard o Hegel.

L'eix de la seva obra, sobretot en el tram final, és la disjuntiva entre, per una banda, el seu  racionalisme i, per l'altra, la seva necessitat de creure en un Déu superior, en una bondat suprema, potser per donar un sentit últim a l'existència. Miguel d'Unamuno va morir a Salamanca el 31 desembre 1936.

La tia Tula és, sobretot, una novel·la que s'interroga per l'amor maternal, la castedat, la sexualitat,... No obstant això, la repressió sexual de l'època resultava contradictòria per a les dones, ja que havien de ignorar la seva pròpia satisfacció sempre en benefici del seu marit i, a la vegada, constituir una família. Aquest conflicte moral es troba representat en Gertrudis (o Tula), qui utilitza la seva influència, primer sobre la seva germana i posteriorment sobre Manuela, per formar la família que ella mai podrà tenir, per la seva obsessió per romandre absolutament pura.

No obstant, el que Unamuno pretenia, en realitat, era realitzar una crítica contra el cristianisme i la infravaloració de la dona en la religió, posant en evidència les unions matrimonials que consentien pràctiques com el sororat (és a dir, quan l'home quedava vidu, s'havia de casar amb una germana de la seva dona). Amb aquesta finalitat, l'autor construeix un personatge capaç d'oposar-se als convencionalismes de la religió cristiana sense importar-li el que puguin pensar d'ella a partir de les seves decisions.

Per aquest motiu Gertrudis opta per dedicar tota la seva existència a la família que havia format gràcies a altres dones, però sense corrompre el seu cos, com una forma de protestar contra aquesta imposició del matrimoni.

És més, resulta molt interessant el tractament del sexe. Tot i que també es troba present al llarg de tota novel·la, sempre és tractat de forma indirecta. Cal advertir que la majoria dels mals que afligeixen Gertrudis tenen el seu origen en la unió carnal: l'embaràs que va acabar amb la vida de Rosa, el romanç entre Ramiro i Manuela, les pretensions de Don Juan,etc. Per tant, sempre es troba associada amb un esdeveniment negatiu per a la protagonista que justifica la seva actitud.

Cal assenyalar que, tot i que l'autor adopta el paper de narrador, la seva posició ideològica respecte a aquestes qüestions és perceptible en Gertrudis, qui fa gala d'un caràcter poc freqüent en les dones d'aquella època. De fet, resulta poc creïble que tot i ser-nos presentada com una dona forta i independent, acaba incorrent en una contradicció quan observem la seva necessitat de ser mare, encara que els fills no siguin seus. És a dir, l'autor no sap retratar el conflicte al qual ha d'enfrontar-se una dona, ja que està descrita des de la perspectiva d'un home. A més, no està correctament construït per representar aquesta posició a causa que, en realitat, té valors massa conservadors respecte a la família.

Tot i això, Unamuno desenvolupa la història de manera que sempre afavoreixi a Tula. Una bona prova d'això són la resta de personatges que intervenen en la trama, totes submises i infravalorades pels homes de la història, sinó també de la pròpia Gertrudis, qui les manipula en el seu propi benefici encara que elles no siguin conscients, encegades per la imatge beatífica que s'han format de la seva persona.

En el mateix sentit, tots els personatges masculins han estat retratats per justificar l'odi de Gertrudis cap al gènere masculí i, a la vegada, la posició de l'autor contra la repressió sexual que exercien en la dona.

Únicament aquells que es mostren sol·lícits als seus desitjos i la obeeixen sense qüestionar adquireixen un major protagonisme, mentre que la resta són descrits de forma que resulten poc interessants per al lector o directament provoquen el seu rebuig. Per aquest motiu, els únics fills ressaltats per Unamuno són precisament aquells que obeeixen a la seva tia sense qüestionar-la en cap moment.

Malgrat els interessants debats teològics entre el pare Álvarez i Gertrudis, aquests fragments resulten insuficients per justificar l'actitud egoista de la protagonista. D'altra banda, el mateix fervor religiós de la protagonista representa una contradicció cap a la seva forma de pensar. La pròpia Tula acaba convertint-se en una tirana per aconseguir el seu propòsit de formar una família a qualsevol preu, imposant-se sempre sobre els altres. En conseqüència, el missatge principal de la novel·la es veu eclipsat per la veneració d'Unamuno cap a ella, arribant a convertir-la en una figura beatífica al final del llibre.

Arran de tots aquests factors, La tia Tula acaba convertint-se en una novel·la plena de convencionalismes i tòpics, en què la seva protagonista acaba convertint-se en una figura repressora de la seva "família", tal com l'església pretenia fer amb ella. Si bé alguns fragments són una magnífica crítica contra l'opressió de la religió cristiana contra la dona, resulten insuficients per a canalitzar la història. Per tant, el missatge que Unamuno pretenia transmetre a fi de despertar consciències, queda eclipsat davant l'actitud megalòmana de Gertrudis que ve a demostrar que "...Es perd la virginitat de la fe per adquirir la maternitat de la raó...".


El director de cine Miguel Picazo va fer una adaptació cinematogràfica de la novel·la l'any 1964. Els personatges principals, Gertrudis i Ramiro, van ser representats per Aurora Bautista i Carlos Estrada. La pel·lícula, situada en els anys 60 en una ciutat de províncies espanyola, es va convertir en un referent del que s'anomenà nou cinema espanyol, per la censura que va patir.