Seguidors

divendres, 13 de juliol de 2012

QUATRE CONCEPTUALITZACIONS EDUCATIVES DE LA MODERNITAT: ROUSSEAU, MAKARENKO, NEILL I ILLICH


El concepte d'educació ha evolucionat durant el transcurs de la història. Des de la paideia grega fins a l'educació per competències la manera de concebre l'educació ha experimentat una transformació profunda. El procés educatiu depèn, en última instància, de la concepció antropològica. Els ideals de formació estan determinats socialment, culturalment i políticament. Gràcies a una determinada concepció de la persona, es projecta un determinat procés educatiu que pretén desenvolupar aquesta concepció en cada ciutadà. Així, trobaríem notables diferències entre el pensament grec i l'era cristiana, o entre el pensament medieval i la modernitat.

En el nostre món contemporani podem trobar diverses conceptualitzacions sobre l’educació i multitud d’autors que les configuren i argumenten. Tots ells reflexionen sobre la idea d’educació, d’educand, d’educador i d’acció educativa. La meva tria és la que us presento a continuació.

Jean-Jacques Rousseau
Rousseau (1712-1778), en el seu Emili o de l’educació, defensa un naturalisme pedagògic. Pretén una mena d’utopisme que reconstrueixi la societat a partir d’un ordre natural. Oposant-se a l’Antic Règim pretén una societat sense classes. L’educació seria útil per a aquesta reforma social, ja que seria l’instrument més idoni per aconseguir-ho.

La concepció de Rousseau es pot inscriure dintre de l’optimisme pedagògic. Per a ell l’educació tindria un enorme potencial per transformar la societat i completar la naturalesa de l’ésser humà, millorant-lo a partir del desenvolupament de la raó.

Per a Rousseau el nen és un ésser diferent a l’adult, amb les seves lleis, els seus interessos i la seva pròpia evolució. Cal així partir de la natura i de les característiques del nen i no de l’adult per portar a terme la tasca educadora.

L’èmfasi en el procés educatiu recauria en l’aprenentatge més que en l’ensenyament. La família, mare i pare, i el preceptor han de fer de guia del procés, d’orientador i no de transmissor, buscant aquest desenvolupament harmònic de totes les facultats.

Rousseau té una concepció idealista de l’educació i sosté que s’ha de potenciar el desenvolupament intern de les facultats o del coneixement de l’educand. Així el coneixement seria un procés en el qual s’haurien de desenvolupar de manera harmoniosa totes les facultats pròpies de l’ésser humà.

Rousseau creu que la persona és educable i l’educació pot provenir de tres fonts possibles, per aquest ordre: de la naturalesa, de les coses i de les persones. La finalitat pròpia de l’home és el compliment de la naturalesa mateixa, que és una barreja harmoniosa d’aquestes tres influències formatives.

Rousseau defensa que l’home és bo per naturalesa i que és la societat que el perverteix o corromp. El filòsof s’oposa a les idees de l’Antic Règim i fa una defensa de la llibertat de la persona, rebutjant la dissolució de la individualitat en la col·lectivitat com passava en la societat estamental de l’Antic Règim. Ell té una nova concepció liberal i burgesa de la identitat que respon als ideals il·lustrats.

Anton Semiónovitx Makàrenko
Makàrenko (1888-1939), té una concepció de l’educació basada en la importància de la col·lectivitat i del treball col·lectiu, al servei dels ideals d’una societat socialista, que s’inspiren en el pensament marxista i en el moviment obrer a Rússia.

Makàrenko dóna molta importància a la disciplina, considerada com el resultat general de tota la tasca educativa, i al règim, entès com la pràctica d’una sèrie de normes per obtenir una bona educació. El règim és només un procediment educatiu, un mitjà basat en les tècniques disciplinàries. La disciplina seria el resultat de tota l’educació.

En la concepció de Makàrenko l’educand s’ha de posar al servei de la col·lectivitat i integrar-se a través del treball, disciplinant-se i col·laborant amb la societat i l’estat comunista. Li queda així poc marge per a la seva individualitat i la llibertat de consciència. També s’ha de tenir en compte que moltes de les idees de Makàrenko es van elaborar en centres que sobre tot tractaven de reeducar joves abandonats i fins i tot delinqüents, amb conductes fins a cert punt antisocials.

L’educador en Makàrenko és una figura central en l’educació, ja que és la persona que s’encarrega de fer complir la disciplina, de transmetre coneixements i vetlla perquè els joves s’integrin en la col·lectivitat. La família també ha de col·laborar en la tasca de buscar la felicitat dels fills i d’integrar els individus en la col·lectivitat.

Però en Makàrenko, a més d’insistir en la disciplina i el règim, també hi ha diferents consells sobre procediments per aprendre i per educar els infants o joves. Per exemple destaca que s’ha d’afavorir un conjunt de influències constructives sobre els futurs ciutadans socialistes: l’educació política àmplia, la instrucció general, el llibre, el diari, el treball, l’actuació social, el joc, l’esbarjo i el descans. A més recull tota una sèrie de consells concrets sobre el règim o les normes de convivència en els centres educatius o en la família: objectius racionals, constància en l’aplicació de les normes, horaris, moderació de veu, atmosfera tranquil·la, reflexió sobre l’eficàcia dels càstigs...

Alexander Sutherland Neill
Neill (1883 – 1973) defensa una teoria educativa no autoritària i pretén buscar educar els nens per a una vida feliç amb l’objectiu de produir un adult equilibrat. Critica l’educació i les institucions tradicionals que s’imposaven sobre la llibertat del nen i busca una autoregulació dels propis nens, en un clima de llibertat, autogovern, autocontrol i donant molta importància a l’educació de les emocions. Neill, en una concepció psicoanalista, tracta d’eliminar dels infants les pors, els complexos, les inhibicions i les frustracions.

Neill concep al nen com un ésser bo, innatament sensat i realista, en una concepció molt propera a la de Rousseau. Si el nen actua d’acord amb els seus interessos i sense pressions esdevindrà un adult equilibrat i feliç, i aprendrà motivat per la seva pròpia curiositat.

L’educador és un igual que viu en la mateixa comunitat escolar que el nen, però que no té un poder especial per sobre del nen. Les normes de convivència neixen d’una assemblea on participen alumnes i educadors i on tots voten les normes comunes per regir-se. Les classes que imparteixen són voluntàries, però cada professor pot seguir en mètode que consideri oportú.

Neill va fundar Summerhill. Summerhill era un internat, una comunitat on convivien els educador i els educands. Les activitats lectives eren voluntàries, els nens podien escollir les que volien o no anar-hi i els professors escollien els diferents mètodes d’ensenyament-aprenentatge segons el seu parer. Neill donava molta importància al factor emocional, i el seu objectiu era bàsicament desenvolupar l’autoconfiança, la personalitat i el caràcter dels nens i no tant la instrucció.

Iván Illich
I. Illich (1926 – 2002) va fer una crítica de la institucionalització de l’escola tant en els sistema capitalista com en el comunista, a partir dels context dels anys 70, emmarcat en una crisi econòmica que revelava com els sistemes educatius no contribuïen totalment a una igualtat d’oportunitats i a una distribució real de la renda. Illich critica aquests dos sistemes econòmics per estar orientats bàsicament a la producció i a un consum incentivat artificialment. L’escola seria còmplice d’aquests sistemes productius que comporten una distribució desigual de la renda i al mateix temps dels coneixements. L’escola, en tant que productora i distribuïdora de coneixements, contribueix a la reproducció d’aquestes desigualtats i fomenta la societat del consum.

Així Illich aposta per una desinstitucionalització de l’escola per superar el monopoli de l’escola institucional en la distribució dels coneixements i en la reproducció de l’ordre social a través de la selecció de les persones i l’establiment dels coneixements a consumir.

Per a Illich l’educand hauria de poder basar-se en la seva voluntat per aprendre independentment a partir de la seva responsabilitat, de la llibertat i pel plaer d’aprendre allò que li agrada.

L’educador no tindria una posició institucional. Tota la societat seria educadora. Les persones que tenen coneixements serien estimulades per compartir-los i aquestes persones podrien ensenyar a qui volgués aprendre els seus coneixements.

L’electrònica moderna, les computadores i els telèfons podrien proporcionar la infraestructura que donaria un nou significat a aquesta llibertat d’aprendre i de formar-se, en una relació entre iguals i sense classes socials derivades de la diferent distribució del coneixement.

Elements compatibles i incompatibles entre les quatre propostes teòriques dels autors.
Penso que Rousseau, Illich i Neill es centren en l’autonomia de l’infant (paidocentrisme) i busquen recuperar la seva llibertat, la seva natura, partir dels seus interessos, de les seves capacitats i de les seves especificitats diferents a les dels adults. Aquests autors busquen desenvolupar l’autonomia de les persones en els processos educatius. En aquest tres autors els educadors passen a tenir un paper més secundari i és l’educand qui marca el ritme i les característiques dels seu aprenentatge.

En canvi, Makàrenko dóna més prioritat a la tasca de l’educador, figura que garanteix l’aplicació del règim i la disciplina als educands que s’han d’integrar en la societat comunista.

Rousseau i Makàrenko destaquen el paper molt important de la família en l’educació dels infants. A Neill la família, al tractar-se d’un internat, ocupa un lloc bastant marginal. Crec que en Illich, encara que en aquest text no ho menciona, implícitament la família tindria un paper destacat, perquè si no hi ha una escola institucionalitzada, es suposa que els nens i nenes en les seves primeres etapes de vida bàsicament estarien a càrrec de la seva família.

En Makàrenko i Neill les institucions escolars tenen molta importància, ja que bàsicament les seves experiències es van desenvolupar en internats. Però veig els seus objectius bastant oposats, en Makarenko desenvolupar nens al servei d’una societat comunista i en Neill hi ha un gran esperit comunitari però de tipus llibertari o anarquista.

Rousseau i Illich critiquen de manera molt contundent les escoles institucionalitzades. Rousseau la de l’Antic Règim i Illich l’escola dels anys 70, la qual no ha aconseguit eliminar les grans diferències socials.

En Rousseau la llibertat s’aconsegueix bàsicament a través de l’individualisme. En Illich i Neill la llibertat es troba en la vida social entre iguals, però a través de l’autogestió. En Makarenko es destaca la vida col·lectiva i la integració en la societat a través del treball.

Crec que els quatre autors van posar més èmfasi en els objectius generals de l’educació i en els papers dels educands i educadors i no tant en les metodologies concretes d’ensenyament-aprenentatge. Aquestes són orientacions de tipus general  i no existeix una teoria i una praxis que parlin de com aconseguir objectius concrets tal i com es contempla en els moderns sistemes educatius.

En resum, penso que hi ha un gran contrast entre les visions educatives de Rousseau, Illich i Neil, per una banda, i per una altra la de Makarenko, connectant més les tres primeres amb les concepcions educatives actuals sobre la personalitat dels nens i nenes.

En tots quatre veig una concepció positiva de la persona humana, i una creença en la tasca educativa, encara que des de diferents posicions.