Seguidors

diumenge, 30 d’octubre del 2011

Post -- NIETZSCHE - Egoisme

Certament en molts fragments Nietzsche sorprèn, escandalitza i pot semblar desagradable. Tot llegint La genealogia de la moral en molts moments tinc aquesta impressió. Es tracta d’anar a poc a poc, pair-lo, repensar-lo,...

Tanmateix, dues consideracions més. Per una banda, el nostre presentisme. Estem acostumats a analitzar la història, la filosofia, els autors, les seves obres amb les nostres ulleres actuals, amb el nostre present. Per tant, anem carregats amb una motxilla d’idees preconcebudes, predeterminades. En aquest sentit, una cosa és veure i una altra mirar: tots hi veiem el mateix, però mirem de manera diferent i, així, tots interpretem diferent. Per altra banda, hi ha la pròpia qüestió del què és la filosofia. Què ens ha de dir un filòsof? Jo crec que no ha d’estar per a dir el que diu tothom, sinó per a obrir perspectives diferents i per a fer pensar coses noves, si pot. Per això Nietzsche ens sorprèn, ens escandalitza i a vegades sembla desagradable.

Però tot això pertany a un altre debat (o no?). Tornem a Nietzsche i el seu egoisme.

En el nostre entorn cultural, ser egoista és una d’aquestes conductes que potser es practiquen en privat, però que mai no es confessen en públic. És l’egoisme un valor? És bo? És dolent? En la nostra societat l’estratègia que té més èxit és la de presentar-se sempre i invariablement com a solidari i preocupat pel benestar dels altres. A més, l’egoisme fa lleig i té aquell punt de ressentiment propi de les passions tristes. No immutar-se quan altres es moren de misèria o de fam, sobretot si tenim ocasió d’intervenir per ajudar o de salvar algú que està en perill greu i no ho fem, en produeix d’entrada una situació de malestar i fins i tot de rebuig físic. Les persones normalment s’ajuden i col·laboren entre elles, de manera que intuïtivament l’egoisme està mal vist i tendim a rebutjar la companyia de gent considerada egoista.

De quin egoisme ens parlar Nietzsche? D’aquest que acabo de comentar? Del que entenem nosaltres, ara, en el nostre entorn, per egoisme?. Jo crec que no. Per Nietzsche una ànima noble és (i cal que sigui) “egoista”. I ho ha de ser perquè s’autoafirma a si mateixa. És perquè expressa un “ego”, una fortalesa pròpia que no pot deixar de fer-se palesa perquè emana de la fondària, del ser com s’és. De fet, qui no tingui un fort egoisme, qui no estimi el seu propi “ego”, necessàriament caurà en la moral del ramat (en l’esperit gregari), val a dir en el nihilisme.

diumenge, 23 d’octubre del 2011

Post -- NIETZSCHE - Vitalisme

El vitalisme (entès com a impuls, vivència... com a experiències) és el punt de partida de Nietzsche. Per a ell, la vida és el valor màxim, i no ha d’estar supeditada a cap altra valor o raó. Al llarg de la història la vida ha estat sotmesa a diversos sentits externs: món de les Idees, Déu, Raó, Progrés, Estat, desvalorant la vida en sí mateixa. Quan la consciència moderna ha posat en crisi aquests valors no n’ha quedat res, perquè la vida havia estat prèviament anihilada. El resultat d’aquesta història de negació i artifici és el nihilisme.

Nietzsche menysprea el vessant del nihilisme que renuncia a la vida, l’autèntica i efímera vida, amb els seus reptes i contradiccions, alegries i dolors. La vida com un valor en si mateix que cal acceptar tal com és; en cas contrari només hi ha una sortida: la mort.
 
Tot amb tot, la debilitat també es representada per la resignació, el ressentiment i la compassió, ... valors que neguen tota realitat que no sigui la seva, que neguen, en definitiva la vida.

I Nietzsche demana més vida. La voluntat de poder és la voluntat de ser més, de viure més, de demostrar una força creixent. Fet i fet, passió per la vida i desenvolupament de les pròpies facultats. La voluntat de poder és la força interior d’una experiència intransferible que fa que un mateix afirmi el seu ésser i el seu destí. Enfront de la immortalitat del més enllà, Nietzsche prefereix la immortalitat del moment present. Així, la voluntat de poder és la força de l’etern retorn: que l’instant es repeteixi eternament, que l’instant present esdevingui immortal.

dimecres, 12 d’octubre del 2011

Post -- NIETZSCHE - Esdevenir

Nietzsche té una determinada concepció de l'ésser. La seva equació fonamental diu aproximadament així: fins ara la metafísica ha considerat com a existent el que en veritat és només una il·lusió i una ficció, i ha rebutjat com a fals el que en veritat és l'únic ésser real i efectiu. Els filòsofs anteriors han negat l'esdevenir, la pluralitat, el testimoni dels sentits i ens han ofert una realitat estàtica, única i racional.

Nietzsche inverteix la base de partida de tota la metafísica tradicional, la contraposició entre ser i esdevenir: no hi ha cap ésser més enllà de l'espai i del temps, cap món de les Idees, sinó aquest món únic, real, efectiu, mòbil i vivent, el principi de moviment del qual és la voluntat de poder: moviment, temps i esdevenir, res més. I així, manifesta que “ser és esdevenir”.

Crec que l’esdeveniment i la realitat en Nietzsche estan en relació amb les concepcions, amb certes diferencies, que tenien Heràclit i Parmènides.

Per Parmènides l'ésser, per definició, ha de ser únic, perquè si hi hagués dos éssers (o més) entre ells, per a distingir-ne un de l'altre, caldria que enmig hi hagués el no ésser, cosa impossible perquè el no ésser no és (no existeix). Tanmateix, pel mateix motiu l'ésser ha de ser infinit, il·limitat, o estaria envoltat pel no ésser. Igualment ha de ser etern, ja que si deixés de ser ésser seria no ésser, absurd lògic.

En canvi, per Heràclit, el fonament de tot està en el canvi incessant. El ser esdevé i tot es transforma en un procés de continu naixement i destrucció al qual res no escapa. Recordeu aquella dita seva que tant s’ha repetit: “tot flueix”.

Així, Nietzsche té molts punts de contacte amb l’etern esdevenir de l’ésser i amb el canvi d’Heràclit. La realitat segons Nietzsche no és un “ser”, sinó un “fer-se” igual que la vida és tota ella canvi. No hi ha res d’etern com no sigui l’instant; precisament perquè tot flueix, no té sentit intentar congelar la realitat per mitjà de conceptes estèrils, que tal vegada resulten pràctics per gestionar la nostra vida quotidiana, però que poden acabar tenint ben poc o res a veure amb la realitat que pretenen reflectir i descriure.