Seguidors

divendres, 17 de maig de 2013

Post -- TRISTAN E ISEO: COMENTARIS ADDICIONALS



Us haig de confessar una certa predilecció per Tristany i no veig l’obra com una eina moralitzadora i de construcció col·lectiva. A la inversa, per tot arreu traspua dissolució i impuls de desestabilització social.

Hi ha, és evident, una primera antítesi, superficial, molt marcada cronològicament: el conflicte medieval entre l’amor i el deure (la fidelitat feudal). Oposició que n’amaga una altra, potser més intemporal: la tensió entre la recerca de la felicitat privada i el vampirisme de la societat, que nega tal aspiració amb obligacions imposades.

El radicalisme extrem que abranda l’amor al Tristany, impermeable a la mínima rebaixa, converteix individu i comunitat en dos absoluts antagònics i n’impedeix la conciliació.

Sense compromís possible, la passió només es realitza al marge de la norma col·lectiva. Incapaç de renunciar al seu dret natural d’existir, la felicitat, exclosa del marc cortès, té ara una deriva anàrquica, nihilista. En la tossuderia de gaudir-la, els amants esdevenen, literalment, outlaws: marginats socials, fugitius condemnats a una existència salvatge, mig animalitzada, al bosc; l’antònim, doncs, de la cort i la civilització cavalleresca.

L’adulteri, fixem-nos-hi, ni lleva les imperfeccions de l’ànima ni s’integra a cap codi estamental: des de la perspectiva cavalleresca, aïlla l’individu, el fa asocial, l’engabia en una amoralitat malaltissa, que solament reclama, com si descrivís sempre el mateix cercle, la satisfacció de l’obsessió. Analitzada amb aquestes premisses, la febre del Tristany és profundament anticortesa.

Amor, arravatament, passió, ….fins a la mort i la tomba: “...Y los antiguos decían que estos arboles enlazados habían nacido de la virtud del filtro y eran símbolo de los amores de Tristan e Iseo, a quienes la muerte no había podido separar...” (pàg. 233)

Yllera, Alicia (1984). Tristán e Iseo. Madrid: Alianza Editorial. ISBN: 978-84-206-7430-8

Podeu llegir mes a: Tristan e Iseo