Seguidors

dilluns, 9 de febrer de 2015

Concepte de pàtria: un esbós (I)



La pàtria torna a estar de moda. Però la idea de pàtria ha evolucionat al llarg dels  segles i de la història; d'aquí la dificultat de donar una definició omnicomprensiva per a totes les èpoques. Un esbós podria ser el següent.

A l'Atenes clàssica, el patriotisme era un sentiment de fidelitat cívico-religiós a les tradicions i a les institucions de la ciutat. Sòcrates és executat per antipatriota, és a dir, per negar la divinitat de Pal·les Atena, deessa d' Atenes. Mentres, Plató afirmava que no hem nascut per a nosaltres sinó per a la nostra pàtria.

A Roma, el concepte de pàtria es confon amb la idea de fidelitat a l'Imperi: existia un patriotisme únic per a tots els homes del món civilitzat. Així, Ovidi manifestava que l'amor a la pàtria és més fort que totes les raons del món i Sèneca sentenciava que ningú estima a la seva pàtria perquè és gran sinó perquè és seva.

Se sol afirmar que els pobles bàrbars, com que eren tribus nòmades, no van arribar a tenir consciència d'adscripció a una pàtria concreta, ja que es movien amb un sentit aterritorial. Un cop van conquerir l'Imperi Romà, es va anar decantant un sentiment de possessió territorial en el qual s'entreveu una tosca apreciació de la idea de pàtria.

I Maquiavel assenyalava que cap home d'honor censurarà a qui procuri defensar la seva pàtria, de qualsevol manera que la defensi (és a dir, amb les armes a la mà). Així, els humanistes del Quattrocento consideraven que l'oposat a un patriota és un ciutadà corrupte que anteposa els seus interessos o els del seu partit a la llibertat comuna. Però el patriotisme florentí del segle XV no es concep només com un compromís amb la república i la llibertat comuna, sinó que a més lloa la superioritat militar i cultural de la ciutat per infondre un cert orgull en els ciutadans.

L'Assemblea Nacional Francesa de l'11 de juliol de 1792 va declarar: La patrie en danger (La pàtria en perill). És a dir, tothom quedava mobilitzat; la Guardia Nacional també. Danton, Marat  i Robespierre demanaven exterminar els enemics de la pàtria. I poc desprès, per "defensar la pàtria" es creà el primer exercit nacional, l'embrió de tots els que han vingut desprès.

I per Bakunin: "...El Estado no es la patria; es la abstracción, la ficción metafísica, mística,  política y jurídica de la patria. La gente sencilla de todos los países ama profundamente a su patria; pero este es un amor natural y real. El patriotismo del pueblo no es sólo una idea, es un hecho; pero el patriotismo político, el amor al Estado, no es la expresión fiel de este hecho: es una expresión distorsionada por medio de una falsa abstracción,  siempre en beneficio de una minoría explotadora.
La patria y la nacionalidad son, como la individualidad, hechos naturales y sociales, fisiológicos e históricos al mismo tiempo; ninguno de ellos es un principio. Sólo puede  considerarse como un principio humano aquello que es universal y común a todas las  personas; la nacionalidad separa a las personas y, por tanto, no es un principio. Un principio es el respeto que cada uno debe tener por los hechos naturales, reales o sociales. La nacionalidad, como la individualidad, es uno de e sos hechos; y por ello debemos respetarla. Violarla sería cometer un crimen; y, hablando en el lenguaje de Mazzini, se convierte en un principio sagrado cada vez que es amenazada y violada. Por eso me siento siempre y sinceramente el patriota de todas las  patrias oprimidas..." BAKUNIN: La Libertad, Ed. Jucar (fragment).

Per a Marx la pàtria, és un concepte creat pel burgès per portar a la guerra al proletariat del seu país el qual s'haurà d'enfrontar a altres proletaris d'altres països. Per a Marx els treballadors no tenen pàtria perquè aquesta és una creació burgesa i perquè les condicions de vida del proletariat són iguals a tot arreu ja que l'explotació és comuna a tots els països capitalistes. Així,els obrers comunistes posen en primer lloc els interessos comuns del proletariat independentment de la seva nacionalitat.

Tot amb tot, el concepte de pàtria, des d'un punt de vista lingüístic, prové del terme llatí pater. Per tant, la pàtria sol designar la terra natal o adoptiva a la qual un individu se sent lligat per vincles diversos, com afectius, culturals o històrics. I des d'un punt de vista antropològic té unes connotacions molt lligades al concepte de clan, de tribu. 

I el problema esdevé quan al concepte se li dona una entitat superior a la del propi home, o dit d'una altra manera, quan la pàtria està per sobre de l'home: Fichte, Herder...i el romanticisme alemany tenen molt a veure amb la creació d'aquesta entelèquia. Una prova d'això últim son afirmacions com les que corren per la xarxa del tipus: Al capdavall, d’un català cosmopolita sense pàtria a un catxalot hi ha ben poca diferència

Per altra banda, si lliguem el concepte de pàtria amb el de capital la barreja ja resulta explosiva: hi ha alguns "patriotes" que tenen els seus comptes bancaris en "pàtries paradisíaques" (fiscalment parlant, és clar) o que fins i tot tenen el seu lloc de residència en altres "pàtries". I és que sempre cal recordar i tenir molt present que el capital no entén ni de pàtries ni de banderes.

Fet i fet, el concepte pàtria és una noció subjectiva i afectiva (sentimental). I té molt d'entelèquia (cosa, persona, situació, que només existeix en la ment sense realitat objectiva) i d'interès creat.