Seguidors

dimarts, 22 de març de 2016

POST 5: EL PARADIGMA DE LA COMPLEXITAT



El paradigma de la complexitat sorgeix en el marc de la postmodernitat.  La postmodernitat ha permès que el paradigma de la complexitat (Edgar Morin, Paris 1921, és el seu màxim representant)  no es quedi a nivell de crítica i d’estudi, sinó que abasti tots els àmbits de la vida. Quins són, doncs, els trets més característics del paradigma de la complexitat, que s’oposa de manera clara i frontal al paradigma de la racionalitat i a qualsevol determinisme? Vegem-ho.

La vida i el món són complexos. No és possible abastar la majoria de fenòmens que ens passen des del pensament lineal, racional. Tanmateix, la probabilitat, la incertesa, l’atzar... formen part del corpus de coneixement actual. I no podem obviar-les. La complexitat no pot ser expressada, doncs, des de lleis úniques o idees simples.  Per a aproximar-nos al coneixement, no només ho hem de fer des de la reducció analítica. L’esquematització racionalista és reduccionista i insuficient. Si analitzem el coneixement per parts, el que fem és que ens estem deixant les relacions entre aquestes parts. Les relacions que establim són, al cap i a la fi, tan importants com les dades que simbolitzem en les parts analitzades.

Per altra banda, tot procés ha de ser vist des de la vida i amb una mirada polièdrica, per tant, no ens podem quedar només amb l’abstracció cartesiana. Com a procés està immers en l’esdevenir i està influenciat per múltiples interaccions. Les interaccions són constants i s’influeixen mútuament; de fet, cal veure els processos com a sistemes circulars que actuen a base de diferents bucles. I, a més, en qualsevol procés hi ha un factor d’aleatorietat que es pot exemplificar en soroll que li ve de l’exterior. 

La distinció entre subjecte i objecte no té cabuda en el paradigma de la complexitat. No hi pot haver dualisme, sinó que hi ha multilateralisme. Tot ha de ser vist com interactiu i polifònic. No podem copsar res des de posicions no implicades directament en el procés de coneixement. Tota acció de coneixement implica pertorbar allò que anem a conèixer. Per això, el coneixement és canviant i fragmentari. I també comporta desconeixement, no-saber. De fet, en el paradigma de la complexitat no hi ha coneixement en majúscules, sinó perspectivisme de la vivència del subjecte múltiple. El mite cartesià del subjecte s’ha revelat en el món de la complexitat com constructe o objecte ideal del propi pensament desarrelat de la vida. 

Fet i fet, tampoc podem oblidar el paper del caos. Els sistemes caòtics són deterministes, però impredictibles. Petites variacions en les condicions inicials generen grans diferències en els resultats. El determinisme, doncs, no significa, de cap manera, predicció. No podem conèixer els errors que afectaran en gran mesura els resultats posteriors. Només un coneixement il·limitat per part de l’ésser humà podria pal·liar aquest problema; tanmateix, com que l’ésser humà és finit, això no és possible. 

El caos, però, té característiques ben curioses. Per una banda, és necessari que hi hagi caos per arribar a qualsevol mena d’ordre, perquè cal destacar que hi ha ordre en el caos. De fet, l’ordre sorgit del caos és una de les característiques del món. D’alguna manera, es pot dir que l’atzar té una forma que el precedeix i el fa ordenat. Els elements caòtics poden revelar-nos un cert ordre en esquemes propis de la complexitat que, en el marc del model racionalista, haurien estat negligits. 

Comptat i debatut, tal com ens indica Joan Campàs a Hipertext i Complexitat: “... La realitat és, doncs, polisèmica, com el mateix hipertext, admet diferents lectures i cap és definitiva (en contraposició amb la lectura monosèmica pròpia de la modernitat). Recordem la distinció de Barthes entre obra i text: d'obra només n'hi ha una, de textos tants com lectors sàpiguen llegir...” (pàg. 4).

Tot això era impensable en l’anterior paradigma cartesià. És per aquest motiu que la complexitat implica una nova forma de veure la racionalitat i el pensament. En aquest punt de la cerca, hem de concretar i escollir algun suport per on seguir. 

Una possibilitat consisteix en relacionar el nou paradigma amb les noves tecnologies per a arribar a parlar d’un entorn cultural diferent. Si aquest nou entorn cultural comporta noves formes d’expressió, de ben segur que l’hipertext n’és una d’aquestes. 

Fet i fet, tal com afirma Joan Campàs a Hipertext i Complexitat: “...l'hipertext se'ns mostra com el final d'un procés de complexificació creixent de la nostra relació amb l'escriptura i amb el saber, que troba la seva expressió en dues característiques essencials:

  •  l'hipertext està constituït per un conjunt no estructurat a priori d'elements (els nodes) que, vinculats els uns amb els altres, formen un sistema: tota acció sobre un dels elements reconfigura la totalitat
  • cada activació de l'hipertext per un usuari determina un recorregut singular i provoca una estructuració provisional del conjunt

És en aquesta interacció constructiva d'un subjecte amb un conjunt variable i fluctuant de coneixements que l'hipertext pot ser considerat com una resposta adequada al repte de la complexitat...” (pàg. 13)

diumenge, 20 de març de 2016

POST 4: PARADIGMA RACIONAL I POSTMODERNITAT



La postmodernitat va anar prenen força amb les crítiques al paradigma racional-cartesià.

El terme postmodern es defineix per oposició a allò que és modern. I la modernitat engloba el paradigma cartesià i la Il·lustració. A més de les crítiques filosòfiques i científiques, alguns esdeveniments històrics i socials han contribuït a la creació de la societat postmoderna. Les guerres mundials, el colonialisme racionalista, els desequilibris ecològics, els desequilibris socio-econòmics, les reivindicacions de les minories, el paper del feminisme, el creixement del sector terciari i la caiguda del sector primari, el gran creixement de les ciutats, la crisi de les famílies, el paper de la joventut, el creixement de la classe mitjana... han estat esdeveniments que han obligat a qüestionar-se la idea de progrés i, amb això, a repensar la modernitat. 

Per això, la postmodernitat també inclou una reflexió sobre aquesta societat canviant que va sortir durant la segona meitat del segle XX. L’industrialisme i el marxisme proletari, que eren les visions emergents a la fi del segle XIX, han donat pas al postindustrialisme. Ara, l’important és el coneixement i no els béns de producció i el capital. Per altra banda, les noves tecnologies han permès que la tècnica formi part de la cultura  i que incideixi en la manera de pensar i en les nostres vides. Les trajectòries professionals no són ja lineals ni ascendents. La formació necessària per a la vida és canviant i requereix un reciclatge permanent, de manera que els joves solen tenir millors habilitats per a determinades tasques. La cultura del consum i del màrqueting s’ha obert pas per a prioritzar l’espectacle capaç de cridar l’atenció per damunt de les necessitats vitals. El consumisme és oci; estil de vida. La societat està fragmentada. Els mitjans de comunicació dominen les narracions en la postmodernitat. Aquests girs socials han estat basats, entre altres coses, en els efectes que la crítica del model racionalista va tenir sobre el pensament. 

Perquè el pensament postmodern es fonamenta en la desmitificació dels trets característics del paradigma cartesià. Amb la postmodernitat s’acaba el mite del progrés. No hi ha un desenvolupament racional i menys un desenvolupament guiat per l’home. L’home ja no és el centre de totes les coses; l’antropocentrisme ha de ser revisat i la voluntat individual repensada per a retallar-la i acotar-la. 

El relativisme epistemològic i la incertesa formen part del nou marc. Ja no són possibles, doncs, les cosmovisions estables. La cerca de la veritat no té sentit, entre altres coses, perquè tampoc té sentit el subjecte cartesià, ni l’autonomia kantiana com a voluntat pura. Els metarelats s’han convertit en inútils; el coneixement és limita a allò proper. El saber és saber per a gestionar el present. La filosofia dirigeix la seva mirada vers aquest present. No hi ha línies contínues. La discontinuïtat és la norma, juntament amb la diferència i la multiplicitat. 

Amb la postmodernitat, doncs, no hi ha realitat, ni veritat, tot és informació, imatge, efímer i canviant. Només l’erosió del principi de realitat pot trencar amb les visions absolutistes dels metarelats totalitzadores. Malgrat tot, en aquesta mateix postmodernitat hi té cabuda l’ecologisme com a forma de repensar el viure i la relació amb una natura culturalitzada i re-creada. La tolerància també forma part de la postmodernitat. Des del moment en què la pluralitat és la norma, la tolerància ha de ser el camí per a possibilitar l’alteritat. I aquesta alteritat només té cabuda en aquest marc si s’accepta el principi de la diferència, que no és una mera qüestió social, sinó profundament conceptual i filosòfica. 

La postmodernitat també fa més complex l’ésser humà. Aquest passa de ser el subjecte a formar part d’un complex més ampli i que l’engloba.

Les crítiques al paradigma cartesià, juntament amb la postmodernitat, ens permeten parlar del model de la complexitat com a nou marc conceptual.

dissabte, 19 de març de 2016

POST 3: HIPERTEXT I POSTMODERNITAT



Des de fa temps que m’interessen especialment els aspectes relacionats amb la postmodernitat. En aquest bloc podeu trobar tot un conjunt d’enllaços relacionats amb aquesta temàtica. Però no havia relacionat mai la postmodernitat amb l’hipertext i m’ha sobtat, agradablement, les relacions que estableix Joan Campàs entre els dos conceptes en el seu llibre Escriptures Hipertextuals. Aprendre a llegir i a escriure a la Galàxia Internet, en el sentit que la teoria hipertextual ha intentat “...alinear-se epistemològicament en les files del postmodernisme, presentant l’hipertext com una realització de les seves idees teòriques i oposant-lo al llibre imprès...” (pàg 20)

Així, en Joan Campàs, ens parla de la diferència de noció entre “text clàssic” i el “text postmodern”. En aquest sentit, “...El text clàssic era, doncs, una unitat tancada sobre ella mateixa (una unitat lingüística més una unitat semàntica) i el treball d’escriptura restava separat del treball de lectura: l’autor era el mestre i amo del seu text, el lector havia de respectar aquest domini i mestratge, i la seva tasca consistia a resseguir l’itinerari lineal de lectura dissenyat d’entrada per l’autor, i a escollir un sentit igualment determinat anticipadament...” (pàg 23). 

En canvi, la noció de “text postmodern” “...que neix de la combinació de l’estructuralisme, el marxisme i la psicoanàlisi al final dels anys seixanta, principalment a França: el text serà, a partir d’ara, pensat com un fragment de llenguatge ubicat ell mateix en una perspectiva de llenguatges...” (pag. 25). D’aquesta manera “...El text postmodern ja no és un producte, sinó una producció, és a dir, que mai s’acaba, que sempre és potencialment infinit, perquè escenifica el joc del significant, que té la primacia sobre el significat, en el sentit que el text escapa al seu autor com al seu lector: el text no pertany ningú, ningú no el domina...” (pag. 25).

En resum, pel que fa al text postmodern “... un text no el constitueix una filera de paraules, de les quals es desprèn un únic sentit, sinó per un espai de múltiples dimensions en què es contrasten diverses escriptures, cap de les quals és l’original. El text és un teixit de cites que provenen dels mil focus de la cultura...” (pàg. 25)

diumenge, 13 de març de 2016

POST 2: L'APROXIMACIÓ RACIONALISTA AL CONEIXEMENT



Cal retenir l’anàlisi de Joan Campàs, que fa a Escriptures Hipertextuals. Aprendre a llegir i a escriure a la Galàxia Internet (pàg. 12 i 13), sobre “... el període de la història de les ciències inaugurat per Descartes i Galileu...”. Diu que “...està col·locat sota el signe de la simplificació i l’ordre...”. I afirma que “...Des del segle XVI, l’aproximació racionalista al coneixement s’ha basat en les certeses que la ciència tenia com a objectiu construir. A partir del segle XVII, els humans consideren la natura per a descobrir-hi les lleis que la governen...”

“...Aquesta nova actitud que marca l’inici de l’aventura del pensament occidental té diverses conseqüències:


  • distancia el subjecte pensant (res cogitans) de la realitat sobre la qual es pensa (res extensa),
  • estableix una ruptura entre ciència i filosofia i posa el coneixement sota l’imperi de tres grans principis el conjunt dels quals constitueix el que es pot anomenar paradigma de la simplificació.


1) El primer principi és el de la disjunció, que considera que l’objecte del coneixement ha d’estar separat del subjecte que coneix, i que cada disciplina s’ha de constituir de manera autònoma.

2) El segon principi és el de reducció, que privilegia el coneixement dels constituents d’un sistema més que la seva globalitat.

3) El tercer principi és el d’abstracció, que ho remet tot a equacions i fórmules que governen entitats quantificades. La natura, segons Galileu, és “un llibre escrit en caràcters matemàtics”, i Descartes somniava en “una Física que fos tot geometria”.

Des de Plató, el pensament occidental ha anat a la recerca d’un principi d’ordre que justifiqués i expliqués l’ordre de l’Univers. L’observació dels planetes i el descobriment de la regularitat dels seus moviments suggerien, en efecte, que l’Univers era regit per lleis. La gravitació universal newtoniana va ser decisiva (si existeixen l’ordre i els sistemes ordenats, cal que hi hagi un principi ordenador o un subjecte ordenador: per a Newton encara és Déu, per a Laplace és la “necessitat immanent”). Els esforços adreçats a desxifrar aquest ordre van dur savis i filòsofs a simplificacions que han permès, sens dubte, grans progressos en el coneixement científic, però ha comportat també el rebuig de tot allò que semblava contravenir l’ordre buscat. Nocions com temps irreversible, atzar objectiu, complexitat, etc. foren eliminades de l’horitzó conceptual del pensament occidental. A més, aquesta aproximació determinista va permetre elaborar presentacions relativament fixes i progressives dels aprenentatges. Fins al segle XIX foren la literatura i l’art els que assumiren la funció de traduir i fer sentir la complexitat del món, dels éssers i de les societats. La frontera entre “cultura científica” i “cultura lletraferida” quedava, així, consolidada....”

Però l’aparició de la complexitat, del paradigma de la complexitat,  a principis del segle XIX faran trontollar aquestes idees d’un món ordenat, de certeses matemàtiques i de determinisme.