dissabte, 29 de setembre de 2018

Post – A LA MEMÒRIA DE JOSEP FONTANA


En els darrers temps, la figura de l’historiador Josep Fontana ha estat fortament vilipendiada per molta gent, tan pels partidaris del procés com per molta intel·lectualitat espanyola. 

L’article de Gonzalo Pontón, La responsabilidad de los historiadores (El País 29-IX-2018), torna a situar les coses al seu lloc i és un petit-gran homenatge a la figura de Josep Fontana.

dijous, 6 de setembre de 2018

QUÈ ESTEM CONSTRUINT? (III). CONSTRUCCIÓ D’UNA REALITAT


Seguim en el laberint, en el bucle sense fi. Però avui vull compartir amb tots vosaltres dos articles que m’han semblat que palpen la realitat.

divendres, 10 d’agost de 2018

GOYTISOLO, Juan


"SEÑAS DE IDENTIDAD

LITERATURA ESPANYOLA SEGLE XX
Editorial Seix Barral / Pàgines: 422 /  ISBN 84-322-5003-1 / Edició: abril de 1980.

Si a Espanya ha existit un escriptor a la vegada tant estimat com repudiat aquest és Juan Goytisolo. Mort el 2017, va saber d'exilis, de silencis i de crits de llibertat. Tot plegat en una de les obres més sòlides de la literatura en castellà.

El 1931 els presagis d'una guerra civil a Espanya estaven a la vista. La confrontació entre espanyols finalment esclatà. Va ser el 1936 quan va començar una de les guerres més documentades, però també més cruels i doloroses. Encara més per als que van tenir pèrdues que van marcar les seves vides. Juan Goytisolo, juntament amb els seus germans Luis i José Agustín van perdre a la seva mare el 1938 durant un bombardeig franquista a Catalunya. I d'aquí en endavant van caminar sols i molt lluny, com tants d’altres.

dissabte, 26 de maig de 2018

LA POSTMODERNITAT (IV) - Déu ha mort, Marx també i jo mateix no em trobo gaire bé


“...Durant el revolucionari Maig del 68 francès, un jove de París va aconseguir sintetitzar una complexa actitud vers el món en una única frase, que va pintar a la paret d’un edifici: "Déu ha mort, Marx també i jo mateix no em trobo gaire bé”. La postmodernitat representa aquest esperit: sorgeix com una reacció davant el fracàs del projecte modern, que proposava un món de metes que donés sentit a la vida. Autors com Jean-François Lyotard o Jean Baudrillard es troben entre els principals teòrics d’aquest fenomen cultural i filosòfic, que sorgeix durant la segona meitat del segle XX. La postmodernitat es fonamenta en la negació de moltes de les característiques de la modernitat: s’abandonen la vocació de transcendir o de ser universals, l’existència d’un destí personal i col·lectiu o la validesa de les utopies.


diumenge, 13 de maig de 2018

MANFREDI, Valerio Massimo


"TEUTOBURGO”

NOVEL·LA HISTÒRICA / ROMA
Grijalbo /  Pàgines: 383 / ISBN 978-84-253-5525-7 / 1ª Edició: Abril 2017.

Valerio Massimo Manfredi és arqueòleg i historiador. Però és molt més conegut per les seves novel·les històriques del món clàssic. Teutoburgo és, a data d’avui, la més recent. En aquesta, Manfredi, torna al període romà per narrar, unint èpica i rigor històric, la història de dos germans. De fet, de dos guerrers. Les seves decisions i eleccions els van conduir, per camins diferents, al bosc de Teutoburg, on es va produir l'enfrontament decisiu entre romans i germànics, en una batalla que va canviar el destí d'un imperi.

Tot comença quan els dos germans corren pel bosc: Armin vol mostrar al seu germà Wulf  “el camí que no s’acaba mai”. Una via pavimentada de pedres polides, tan bella com si fos obra dels propis déus, que els soldats romans estan construint prop del seu poble, al cor de l’aspra i salvatge Germania. Una calçada que creua boscos, rius, pantans i ni tan sols s'atura davant les muntanyes. Mentre estan admirant-la, senten els passos d'una patrulla romana. Malgrat oposar resistència, acaben sent capturats. No obstant això, no els maten. Armin i Wulf són els fills del cabdill dels queruscs, un guerrer poderós i estimat per la seva tribu. Són portats a Roma en qualitat  d’ “hostes” de Cèsar August, qui els deixa a cura del centurió Marc Celi Taure.

Anys després els dos joves s'han convertit en Arminius i Flavus, dos experts soldats respectats per tots i que han sabut guanyar-se la confiança del propi emperador. Però, perviu encara la crida de la sang? Podria la fidelitat als seus portar-los a trair la terra que els ha adoptat?

Podeu trobar una selecció de les novel·les de Valerio Massimo Manfredi, amb un petit resum, a Blog de Jack Moreno

Més informació a:

diumenge, 4 de març de 2018

NIETZSCHE AVUI: LA VIGÈNCIA DE LA SOSPITA



Tot i que no som massa conscients, el pensament de Friedrich Nietzsche va ser explosiu: les seves obres van dinamitar la història universal i la van partir en dos. Abans d'ell prevalia la confiança en la raó, en la ciència, l'ètica i els valors, en la història i l'ordre social i polític, en la religió i Déu, en la fe i el progrés. Abans de Nietzsche, existia una esperança en alguna cosa o en algú i hi havia una set de seguretat que l'home sadollava amb certa facilitat; predominava la creença en què alguna cosa ens vinculava i ens unia, i en què existia un centre ordenador. 

dissabte, 17 de febrer de 2018

NIETZSCHE I ELS FILÒSOFS DE LA SOSPITA



El món modern es caracteritza, des de Descartes, per atorgar la prioritat al subjecte enfront de la realitat. Separa el jo de les coses, el tanca en si mateix, es complau amb les seves evidències, i acaba no trobant camins per accedir al món exterior ni al de les altres consciencies. El subjecte converteix tot allò que l’envolta en objecte, és a dir, en alguna cosa que és i es constitueix des de la subjectivitat. Aquest objecte, a més, reduït a res extensa, a pura exterioritat, manca en si mateix de significació rellevant per al objecte, és un desert de significacions i es converteix en objecte útil.

diumenge, 28 de gener de 2018

AMAT, Jordi



"LA CONJURA DE LOS IRRESPONSABLES”

CATALUNYA / POLÍTICA
Editorial Anagrama / Pàgines: 107 / ISBN: 978-84-339-1618-1 / 1ª edició: desembre 2017.


La conjura de los irresponsables, en la seva edició en castellà -i La confabulació dels irresponsables, en català-, és la crònica de tot un seguit d’accions polítiques, conduïdes per un grapat de polítics, de forma irresponsable, fins a arribar a la situació actual: la del col·lapse total de la política. Una conjura, en castellà, és una conspiració d’un grup de persones. I una confabulació, en català, és la unió de diverses persones per causar un perjudici a un altre o altres. El terme conjura, en castellà, i el seu significat com a conspiració, em semblen molt més greus, més potents que el de confabulació. És per aquest motiu que vaig escollir l’edició en castellà i perquè d’alguna manera el seu autor ja l’anunciava així en el si del seu article de La Vanguardia, Un fracaso colosal, del 24 de setembre de 2017.

diumenge, 21 de gener de 2018

PER A QUÈ SERVEIX LA PERSPECTIVA DE GÈNERE?



Què és la perspectiva de gènere?
La perspectiva de gènere o els estudis de gènere “...configuren un àmbit transdisciplinari d'estudis que se centra en l'anàlisi de les construccions de gènere i les seves conseqüències de tot tipus (socials, culturals, econòmiques, polítiques, estètiques, psicològiques...)...”[i]. No és una mirada descriptiva sinó analítica, que té els seus orígens en “...la confluència de diferents disciplines i interessos, entre les quals podem destacar la sociologia dels anys cinquanta, les teories del psicoanalista Jacques Lacan, el treball de feministes com Julia Kristeva o Judith Butler i les obres de diferents antropòlogues...”[ii]. I tanmateix, entronquen amb “...el saber feminista, que, per a Dorlin, és una genealogia en sentit foucaultià, i el seu objectiu és dur a terme una tasca d'historització d'una relació de poder i, al mateix temps, una tasca de conscienciació d'aquest poder...”[iii]. La perspectiva de gènere, doncs, constata i mostra com les relacions de gènere són sovint relacions de poder, jerarquia i desigualtat i no simplement relacions dicotòmiques, simètriques i complementàries, que és com les presenta de vegades el sentit comú.

divendres, 19 de gener de 2018

S’HA DE PARLAR DE GÈNERE O DE GÈNERES?



S’HA DE PARLAR DE GÈNERE O DE GÈNERES?

El gènere com a construcció social
El gènere s’ha considerant, molt sovint, com una categoria adscrita al sexe i categoritzada amb el format binari de femení/masculí o home/dona. De fet, en l’actualitat, aquesta és una categorització encara molt vigent i en la que hi creuen molts sectors de població. De fet, és una categorització que té un component que considera el gènere com essencialment biològic.