Seguidors

dilluns, 26 d’agost de 2013

FAST, Howard



"ESPARTACO”

NOVEL·LA HISTÒRICA

Diario El País, S.L. / Pàgines: 447 / ISBN: 84-9815-221-6 / Edició: 2005.


M’atreviria a afirmar que tothom coneix Espartaco (Espàrtac, en català) a través de la pel·lícula, del 1960, protagonitzada per Kirk Douglas i dirigida per Stanley Kubrick, dos grans noms de la història del cinema. Però la pel·lícula està basada en la novel·la, del mateix nom, de Howard Fast. I això, potser, ja no ho coneix tothom.

Tanmateix, quan coincideixen el cinema i la literatura, són inevitables els paral·lelismes i les comparacions. Però, no ens enganyem, tot i el poder de la imatge, la literatura sempre guanya al cinema. Les paraules narren, plasmen i evoquen moltes més sensacions que les imatges. Aquest també és el cas d’Espàrtac.

Tot i que no tractarem en aquest comentari de fer una comparació entre la novel·la i la pel·lícula, aquesta es pren algunes llibertats amb l'Espàrtac històric. Aquest últim, per exemple, no era el cap de la revolta dels esclaus, sinó només una de les seves més importants figures. A més, sembla que hauria mort en combat i no crucificat. Però la pel·lícula és una gran pel·lícula, guardonada amb 4 Oscars, i la novel·la també ho és.

I cal assenyalar, d’entrada, que ho és perquè es tracta d’una gran novel·la històrica i d’un crit d’esperança a favor de la llibertat i contra la tirania. Contra la tirania no només de Roma sinó contra la tirania intemporal que recorre tots els temps.

Fast descriu al llarg dels diversos episodis, que van endavant i en darrera dels fets històrics, la societat romana en el context dels darrers anys de la República i en concret de la Tercera Guerra Servil, Ens explica, amb pinzellades subtils, com la República va degenerant en una teixit de corrupteles i com el seu mode de producció, l’esclavisme, comença a trontollar. En aquest sentit, és interessant com explica la diferència existent entre els esclaus, els treballadors (que, amb el temps, ja no són ciutadans romans) i els propis ciutadans romans. I com vivien i com eren tractats uns i altres.

I aquí és quan l’obra de Fast esdevé un crit contra la tirania i un clam d’esperança i a favor de la llibertat. La frase final així ho palesa: “...Y en tanto que el hombre trabaje y otros hombres tomen y usen el fruto de los que trabajan, el nombre de Espartaco será recordado, susurrado algunas veces y proclamado en voz alta y clara otras veces...” (pàg. 447). I contra la legitimitat de l’ús de la violència i de com s’utilitza el poder.

Un clam d’esperança i de llibertat que Fast també reclamava pel seu temps. Es va unir al Partit Comunista dels Estats Units el 1944 i va ser cridat pel Comitè d'Activitats Anti-Americanes. Va rebutjar divulgar els noms dels contribuents al Joint Antifascist Refugee Committee (Comitè d'Ajuda als Refugiats Antifeixistes), que havia comprat un antic convent a Tolosa per convertir-lo en un hospital en què treballaven els quàquers ajudant refugiats republicans de la Guerra Civil Espanyola, i el van empresonar el 1950 per desacatament al Congrés. Mentre estava a la presó, va començar a escriure Espàrtac.