"EL ANTICRISTO.
Maldición sobre el cristianismo”
FILOSOFIA / Hª DEL PENSAMENT
Alianza Editorial / Pàgines:
183 / ISBN 978-84-206-5354-9 / Tercera edició: 2011. Cinquena reimpressió: 2017
El 8 de gener de 1889, Franz Overbeck, historiador
del cristianisme, teòleg a Basilea i amic de Friedrich Nietzsche,
va arribar a Torí per recollir el filòsof, després d'una carta escrita per
Nietzsche i que li va mostrar l'historiador Jacob Burckhardt. A
la carta, l'historiador va veure que Nietzsche patia seriosament de demència
i Overbeck va anar a salvar el seu amic, si encara era a temps. En arribar, el
teòleg va trobar Nietzsche envoltat d’un munt de papers, entre els quals hi
havia el manuscrit de L'Anticrist,
acuradament embolicat en un foli. Overbeck es va emportar el manuscrit a
Basilea i allà es va disposar a ordenar les escriptures. Més tard, va enviar el
text al compositor Heinrich Köselitz,
més conegut com a Peter Gast, el
qual també va ser amic de Nietzsche fins que el filòsof va trencar amistat amb
aquest i Lou Andreas-Salomé.
Així, el febrer de 1889, Peter Gast i Franz Overbeck van decidir publicar, amb
moltes reserves, el manuscrit de L'Anticrist.
No va ser fins a 1893 que el text va caure en mans de la germana de Nietzsche, Elisabeth
Föster Nietzsche, qui el modificaria al seu gust, com va fer amb la resta
de les obres de Friedrich Nietzsche. Els originals no es recuperarien sinó fins
a mitjans dels anys seixanta del segle XX.
A L’Anticrist,
Nietzsche intentaria capgirar la concepció del cristianisme que es tenia a
finals del segle XIX. Per a Nietzsche, el déu del cristianisme contradiu la
vida perquè calumnia el “més ençà” i
promet un “més enllà” que salvi a
l’home de la vida mundana i del seu patiment. Aquest déu, el pathos o l'essència principal del qual
és la compassió, ha estat inventat després del falsejament que va patir la
història d'Israel en la mesura que Jahvé va passar de ser la consciència del
poder a ser aquell el qual es venjaria dels desobedients. Quan el déu d'Israel
ja no va poder salvar el seu poble, en comptes d'acabar amb aquest déu, se’l va
resignificar inventant el pecat, és a dir, la desobediència com a mal major;
però els déus són invencions dels pobles i, molt especialment, dels seus
sacerdots espirituals, per això la desobediència a Déu significa, en última
instància, la desobediència al sacerdot. El poder va passar dels guerrers
d'Israel als seus capellans.
Si el déu dels jueus representava la promesa consoladora
d'una vida eterna en un “més enllà”
que apaivaga el mal del “més ençà”,
Jesucrist representarà la vida eterna del “més
enllà” trobada en el “més ençà”.
Així, Crist és el redemptor, el que allibera tothom de la culpa, dels pecats,
de la desobediència a Déu i posa fi al poder sacerdotal. Tot i que la tasca
dels evangelis és predicar la vida pràctica de Crist redemptor, és a dir, la
pràctica de la remissió de tots els pecats, Nietzsche critica que aquesta
pràctica va morir a la creu: ningú va poder dur a terme el cristianisme perquè
ningú va oblidar les culpes i els pecats. Al contrari, els evangelistes, i en
especial Pau de
Tars, van tornar al poder sacerdotal com a mètode per salvar la culpa i,
així, assegurar-ne el poder personal. Nietzsche assenyala en els evangelis
diferents exemples del que no és el cristianisme, però presta especial atenció
al Gènesi com a mostra exemplificadora de la fundació mitològica del judaisme
sacerdotal.
EL MITE DEL GÈNESI
No explicarem aquí en què va consistir el mite del Gènesi,
però sí que ens aturarem en el simbolisme d'aquest. En ell es descriu un arbre
el fruit del qual està prohibit perquè en menjar d'ell “...se us obriran els ulls i sereu com a déus, coneixedors del bé i del mal...”
(Gènesi 3, 5). L'arbre
fa referència al coneixement, capacitat que ens permet pensar per nosaltres
mateixos i actuar com a déus, és a dir, no haver de dependre de Déu. Però els
mites en general són expressions de voluntats particulars, i el del Gènesi és
en aquest cas l'expressió del sacerdot. Així, aquest mite, que es va escriure
posteriorment a Moisès, no és un tractat sobre la història d'Israel per amor a
la història o un llibre escrit per interès científic, sinó que és un document
d'autodefinició i de persuasió: és la voluntat del sacerdot que no té interès
que els individus coneguin, perquè el saber (ciència) és contrari a la moral en
la mesura que el coneixement acaba amb les promeses utòpiques i posa en qüestió
les relacions de poder circumdants. Precisament el “més enllà” com a salvació a les tragèdies que ofereix la vida és la
promesa que el sacerdot ofereix mitjançant el control dels pecats. L'Església
ha alimentat la humanitat amb la idea del pecat i aquest mal s'ha de reparar.
El cristianisme, tal com l'Església ho ha explicat, especialment la catòlica,
al llarg de gairebé dos mil·lennis, no s'ha donat a conèixer a través dels
principis morals de Jesús el crucificat, l'objectiu del qual era eliminar els
pecats de la humanitat, sinó a través de la doctrina de Pau de Tars en la
mesura que aquest va tornar a la idea original de pecat. Amb el mite del pecat,
Pau va tornar al darrer judaisme, acabant així amb tota idea cristiana.
D'aquesta manera, segons Nietzsche, no són els apòstols “evangelistes”, és a
dir, predicadors del missatge de Crist, sinó “desevangelistes”, ja que han
tergiversat el missatge del crucificat. Aquests han estat els creadors del
cristianisme tal com el coneixem en la tradició d'Occident, encara que potser
hauríem d'anomenar “pablisme” allò
que coneixem com a cristianisme, en la mesura que és doctrina dels valors de
Pau, no dels de Crist.
EL CRISTIANISME
COM UNA INVENCIÓ DELS EVANGELISTES
Com hem vist, L'Anticrist
és una obra que intenta desmuntar la religió cristiana des de l'anàlisi de la
seva història, els documents i els fets més notoris. En aquesta anàlisi,
Nietzsche demostra que la religió que entenem com a “cristianisme” no pertany a
Jesucrist, sinó que és una invenció dels seus mal anomenats “evangelistes”.
Aquesta invenció inverteix fins i tot els valors de Crist per retornar a la
moral jueva, més concretament a la moral sacerdotal jueva. Certament, i com va
descrivint al llarg de l'obra, la paraula de Crist va venir per aturar la roda
dels pecats i obrir el camí al perdó, fins i tot dels més menyspreables. El
regne del cel ja no és amb Crist una recompensa ultramundana, sinó que habita
en cadascun dels individus: el regne del cel és l'acció moral de cadascú que fa
possible l'amor entre els individus. Tanmateix, allò que coneixem com a
“cristianisme” mai no va predicar això, sinó una cosa molt diferent, és a dir,
que el regne del cel és una recompensa ultramundana que es dona a través de les
accions pròpies del bé; és a dir, de les accions pròpies encomanades pel
sacerdot. Seguir la voluntat del sacerdot és la clau que obre la porta del
regne del cel.
Si el sofriment i la mort són la tragèdia de la vida, la
immortalitat esdevé la recompensa que ofereix el regne del cel, el regne creat
i promès pel capellà. Aquesta recompensa, però, fa menysprear la vida terrenal;
és a dir, menysprear la mateixa voluntat per seguir la del sacerdot. Al cap i a
la fi, el que Nietzsche acaba demostrant és que el cristianisme, més enllà
d'acostar-se a la doctrina de l'amor entre tots els individus, és més aviat la
doctrina de Pau de Tars. Aquest sacerdot va tenir com a objectiu desenvolupar
la seva voluntat de poder, que consistia a dur a terme el poder sacerdotal, el
seu poder sacerdotal, la seva voluntat de poder entre tots els éssers humans.
Per això Nietzsche ens adverteix que “…un
fa bé de posar-se els guants quan llegeix el Nou Testament...”. Tot i ser
un llibre breu i concís, a través de L’Anticrist
podem apreciar les tres idees principals de la filosofia de Nietzsche: la
voluntat de poder, la doctrina de l'etern retorn i el superhome.
LA VOLUNTAT DE
PODER
El concepte de “voluntat de poder” de Nietzsche ha tingut
diferents interpretacions, entre les quals hi ha la del domini d'un sobre els
altres. No va del tot desencaminada, però tampoc és exacta. Nosaltres l'entenem
millor com aquell concepte que expressa la idea de voler interpretar el món
segons com l'individu el percep, és a dir, segons la seva perspectiva o, en
termes kantians, servir-se del seu propi enteniment. Aquesta idea sorgeix a
través de l'observació del sacerdot que, per exemple, lluny de redimir el món,
pretén fer-ho i, aleshores, dominar-lo, per la qual cosa el sacerdot és una
manifestació més de la voluntat de poder, intrínseca a tots els éssers humans.
La qüestió és com dur a terme aquesta voluntat. Aquí és on entra la doctrina,
és a dir, la manera com s'interpreta. La promesa del “pablisme” (cristianisme) és la del “més enllà”. Aprofitant-se de la debilitat dels individus al “més ençà”, ofereix l'esperança salvífica
del “més enllà”. El motiu pel qual es
presenta aquesta doctrina és la salvació de les tragèdies que ens augura la
vida, però l'objectiu últim és aconseguir interpretar el món circumdant dels
altres individus a través de la voluntat pròpia per, al final, dominar-los.
EL SUPERHOME I
L’ETERN RETORN
Si bé el “pablisme”
és una mostra de la voluntat de poder d'una doctrina determinada que ens porta
a individus sotmesos al poder sacerdotal, Nietzsche proposa una nova moral: la
del “superhome”. Com hem pogut
observar, estar sotmès a la voluntat de poder sacerdotal vol dir no aplicar la
pròpia voluntat de poder, per la qual cosa la moral cristiana és
antillibertària. Al contrari, la proposta de Nietzsche no passa per eliminar la
voluntat de poder dels individus —cosa que és impossible—, sinó per dotar-los
d'una doctrina que els permeti alliberar-se del jou sacerdotal del pecat i del
“més enllà”, i poder realitzar la
pròpia voluntat de posseir. Recordem que la promesa del “més enllà” té com a motiu salvar les tragèdies del “més ençà” oferint un món utòpic on els
mals d'aquesta vida desapareixen: mitjançant la submissió al poder sacerdotal,
la porta del cel queda oberta. Això vol dir que hem de renunciar al “més ençà”, fer d'aquesta vida un camí de
sacrificis per a la següent, però això implica, alhora, sotmetre la nostra
voluntat a la del sacerdot, en la mesura que tota interpretació pròpia ens pot
conduir a conèixer el bé i el mal des de la nostra perspectiva i, en
conseqüència, esdevenir responsables. Aquesta responsabilitat, que és el més
proper a la divinitat, és la que ens obliga a respondre davant les
circumstàncies del “més ençà”, les
quals, a més, es repeteixen una vegada i una altra. Aquest pes de la vida, el
caràcter repetitiu i inevitable del qual el converteix en tràgic, és el motiu
moral del superhome: no evita fer-se càrrec del “més ençà” subordinant-lo a un “més
enllà”, sinó que l'afronta des de la pròpia perspectiva malgrat de la seva
repetició inevitable. Així, la doctrina de l'etern retorn és el “regal” que ens
deixa Nietzsche, és a dir, la creença que ens permet acceptar les repetitives i
inevitables voluntats de poder; la doctrina que no té com a objectiu menysprear
el “més ençà” per la seva tragicitat,
sinó acceptar-ho i dur-ho a terme.
ONTOLOGIA DE L’ESPERIT
LLIURE
Fet i fet, a través de les obres de Nietzsche es pot
apreciar que la seva intenció va consistir a enderrocar la tradició d'occident,
destruir la metafísica que supeditava els individus a una creença
supraterrenal. Així, per exemple, a través de L'Anticrist hem pogut observar que l'inici de la tradició
d'occident comença amb Pau de Tars, ja que és qui trasllada el judaisme més
enllà del poble jueu, eliminant tota possibilitat del cristianisme i supeditant
el “més aquí ” a un “més enllà”.
En aquest sentit, Nietzsche va realitzar un impressionant
estudi genealògic de la història del cristianisme i va constatar que la
voluntat de poder sacerdotal es va transmetre a través de la doctrina del
pecat. D'aquesta manera, Nietzsche obre la possibilitat d'una ontologia de l'esperit lliure; és a
dir, un estudi de l'ésser que és capaç de crear la seva pròpia moral o
perspectiva de la vida sense estar subordinat a ningú, creació que es fa a
partir de les experiències pròpies de la vida. D'aquesta manera, L'Anticrist, al·legoria per excel·lència
del superhome, és aquell que utilitza la pròpia voluntat de poder per
interpretar la vida des de si mateix, aplicant la doctrina de l'etern retorn;
és a dir, la doctrina que ensenya a viure al “més ençà” sense necessitat de la mentida del “més enllà”.
Si el lema de la il·lustració kantiana era sapere aude (serveix-te de la teva
pròpia raó o enteniment), no hi ha res més il·lustrat que interpretar el món a
partir de la pròpia experiència personal. Amb Nietzsche va començar la
destrucció de la tradició d'Occident, destrucció que s'ha dut a terme al llarg
del segle XX amb figures tan rellevants com Foucault, Arendt, Heidegger,
Lévinas, Butler i d'altres intel·lectuals que, posant en dubte les concepcions
de la tradició d'occident han obert un debat ontològic nou com en èpoques
anteriors ja va fer Occident. Estem davant de l'era de la mort dels vells ídols
i la creació dels nous i, enmig de totes dues, el pensament lliure dels
individus. Déu ha mort, però l'ombra de la tirania supramundana continua
vigent, per això Nietzsche és, avui més que mai, imprescindible per entendre la
nostra actualitat i tenir eines per resistir-la, resignificar-la i construir-la
de nou.
Podeu trobar més informació a:
Nietzsche
contra el cristianisme,
per Valèria Gaillard. El Punt (2-08-2004)
Friedrich
Nietzsche,
per FILOSÒFICA KALOSKAYA
En el diván
con Nietzsche,
per David Ortega. Democresía
El
anticristo de Nietzsche: una hermenéutica desde un cristianismo liberador, per Javier Prado Galán. (Octubre
2000)
El
Nietzsche del Anticristo,
per Miguel Morey. El Español
(21/06/2000)
Nietzsche
y el cristianisme,
per Juan José Tamayo. El País (29/12/2000)
Actualitzat a 9 de
gener de 2022
---------------------------------------------------------------------
"LA GENEALOGIA DE LA
MORAL.
Un escrit polèmic”
FILOSOFIA / Hª DEL PENSAMENT
Editorial Laia / Pàgines: 230 / Col·lecció Textos Filosòfics / ISBN
84-7222-590-9 / Edició: 1982.
La genealogia de la moral. Un escrit polèmic,
pertany, tot seguint a Gonçal
Mayos, al “...cinquè i darrer període
lúcid (1886-1890)...”
de Nietzsche. I retorna “...al seu
dissolutiu i desemmascarador estil més analític...”.
Va ser escrita desprès de la publicació de Més enllà del bé i del mal i,
efectivament, el seu estil sistemàtic i continuat, lluny de formes poètiques i
d’aforismes d’altres de les seves obres, no degué ser una decisió
arbitraria. Així, aquesta obra, potser
cruel i segur que molt agosarada, és la formulació d’una crítica de la moral
vigent (de la seva època) i qüestiona el valor mateix d’aquests valors. Per
tant, per Nietzsche, cal demostrar amb arguments convincents i cal tractar el
problema per una via adient: el de la interpretació.
De fet, s’ha d’entendre la interpretació com a genealogia. A partir
dels orígens, de la gènesi dels principis morals que regeixen Occident des de
Sòcrates, podrem desemmascarar les il·lusions i els enganys. Tanmateix, a banda
de la crítica, també s’ha d’entendre com l’intent d’edificar uns nous valors:
una teoria de valors o axiologia.
L’obra consta de tres assaigs, tractats o dissertacions.
El primer tractat, anomenat
“Bo
i dolent, bo i pervers”, s’inicia
amb una diferenciació entre el que Nietzsche denomina la moral del senyor i la
moral de l’esclau. El senyor és aquell que és amo de sí mateix, és a dir,
que pot dirigir el seu propi destí i lluitar per a modificar-lo. L’esclau, en
canvi, és el que depèn d’un altre -del senyor- que és qui regeix el seu
esdevenir. Nietzsche valora positivament l’autorrealització que duu a terme el
senyor i condemna sense pal·liatius l’actitud passiva de l’esclau. La
referència constant d’aquest a una realitat externa provoca que la seva força
interior no es manifesti en cap moment d’una forma espontània i lliure, sinó de
manera reactiva i coaccionada.
L’esclau té, en paraules de
Nietzsche, la mirada obliqua, i es mou únicament pel ressentiment que li produeix la seva pròpia debilitat d’esperit. En
el curs de la història la unió de tots els ressentits els ha portat a invertir
la mirada del món, a imposar els seus valors i convertir-se en dominadors. Amb
el triomf del ramat, la moral dels
esclaus imposa que el dèbil és el bo, mentre que el fort és el dolent; un ordre
moral contra natura en el que aquell que pensa per sí mateix, el que és
autòcrata, lliure i poderós, constitueix un perill per a tots els demés.
En la
història ha tingut lloc, per tant, una inversió dels valors per la que preval l’esclau i molesta el
senyor. Aquesta inversió dels valors no beneficia ni tan sols els propis
esclaus, sinó els conductors dels ramats, els líders menors que estaven
ansiosos per convertir-se en els nous senyors: els sacerdots jueus i cristians,
i els ascetes o sacerdots laics.
El
sacerdot jueu fou el primer que utilitzà el ressentiment de l’esclau per a
instigar a la rebel·lió en nom d’una religió que, d’altra banda, promovia una
forma d’autoritat tirànica canalitzada en les figures que ells mateixos
representaven. El poble jueu, envoltat sempre d’enemics reals i, quan no és
així, d’enemics imaginaris, és instigat pels seus sacerdots a odiar el més
fort, que és considerat com el culpable de les seves desgràcies. Per això
rebutja les pulsions que, a judici de Nietzsche, resulten ser les que afirmen la
vida: la sexualitat, el noble egoisme, l’agressivitat i la crueltat, exaltant,
en canvi, les pulsions que van contra natura: la revenja, el ressentiment i
l’odi. El jueu se sent a sí mateix com el poble escollit; els demés pobles no
són més que un perill. En definitiva: l’enemic dels jueus són tots els
demés.
El segon tractat s’anomena
“Culpa,
mala consciència i aspectes similars”. En aquest, el pensador alemany
analitza la figura del sacerdot cristià, al que considera una espècie de
perllongació del sacerdot jueu. L’únic que els diferencia és la direcció del
ressentiment, ja que per al cristianisme els culpables passen de ser els demés
a ser-ho un mateix. El cristià considera que ell mateix és el responsable d’una
falta originària que arrossega des del principi dels temps, sent a més
posseïdor d’una naturalesa dotada de vils instints i amb tendència al mal. Com
conseqüència d’aquest enemic intern, el ressentiment es converteix en mala
consciència. L’autocompassió i el remordiment són les manifestacions pròpies de
la moral cristiana que, a judici de Nietzsche, en lloc de salvar a l’individu
el que fan és conduir-lo a la infelicitat.
El tercer tractat s’anomena “Què
signifiquen els ideals ascètics?” i Nietzsche es refereix a aquells
laics que promouen els ideals decadents i negatius, basats, com els anteriors,
en el ressentiment. Amb la denominació de sacerdots ascètics al·ludeix al
polític, al moralista, al científic, al mestre o a qualsevol que proposi el
sacrifici personal com a mètode apropiat per a obtenir la felicitat,
refugiant-se en ideals basats en la cultura o en béns materials. L’asceta
promou la igualtat, el ateisme, la ciència o el no-res. Per a ell la mort de
Déu no significa una alliberació, doncs l’únic canvi que aquesta situació implica
és que hi ha que buscar nous motius o ideals decadents per els que sacrificar
la pròpia vida, de la mateixa manera que es feia anteriorment en el
cristianisme i en el judaisme.
Fet i fet, la lectura de
Nietzsche no és fàcil. Cal anar a poc a poc, rellegir, ser pacient...i ser com
una vaca... Ell mateix ens avisa al final del seu prefaci: “...per tal d’exercitar d’aquesta forma de
lectura com a art, cal sobretot allò que precisament avui dia s’ha
oblidat més –i per això encara no ha arribat l’hora de fer-se
llegidors els meus escrits-, cal allò que exigeix gairebé de
ser una vaca i no pas un home modern: rumiar...”
Tot amb tot, per
comprendre el llibre convindria especialment recordar, que com deia el professor
Josep Mª Calsamiglia en el pròleg (magnífic) d’aquesta edició catalana del text,
que: “...Per a la lectura dels seus
textos hem d’estar disposats a patir les ferides abans de participar en la seva
capacitat de penetració, en les articulacions dels judicis de valor, en la seva
genealogia del sentit...”. Per a Calsamiglia,
Nietzsche podria ser comparat a una flama, símil que –a més– el propi autor va
proposar en un vers de La gàia ciència. La filosofia nietzschiana és, doncs, més
valuosa per a destruir els pseudoconceptes morals que per a obrir un camí de
sortida al ressentiment i a la mala consciència nihilista. D’aquí que el propi
Calsamiglia acabi el seu pròleg sospitant també que els “...cops de martell han de destruir algunes
noves taules de valors...”.