Seguidors

divendres, 5 d’agost del 2011

LA MODERNITAT (IV): LES SEGONES AVANTGUARDES EN L'ART

Es denomina així a una sèrie de moviments artístics que van començar a aparèixer en el context de la Segona Guerra Mundial (1939-45) i que es van desenvolupar fins a finals dels anys 60. És un dels períodes més rics quant a tendències i moviments artístics, més o menys estructurats.
Els efectes traumàtics de la guerra es van veure reflectits en l’obra i els moviments artístics del moment: signes d’ansietat, emocions intenses; semblaven descobrir la bellesa de la matèria estripada, del caos, de la destrucció.
Després de la reorganització política i econòmica del món a causa de la guerra, va haver-hi un desplaçament de la capital de l’art, París, i Europa en general, a EEUU, i concretament a la ciutat de Nova York; molts dels artistes es veieren obligats a exiliar-se i dugueren allí el seu art d'avantguarda, on van seguir desenvolupant-lo i van influenciar a altres artistes.
El final de la Segona Guerra Mundial és un punt d’inflexió. Sense cap mena de dubte, l’hegemonia política, econòmica i cultural correspon als Estats Units. És el moment en què la Guerra Freda gelarà les consciències i res podrà deslliurar-se a la mirada intransigent dels nous senyors. La lluita ideològica i propagandista, que tindrà també en l’àmbit cultural i artístic un espai de confrontació, persistirà durant més de quatre dècades. L’aposta per l’emancipació de qualsevol mena s’esllanguirà i esdevindrà un horitzó llunyà i molt problemàtic. El capitalisme monopolista s’afermà. La racionalitat que havia configurat la modernitat és entesa ara com a tècnica administrativa, com a gestió simple, desproveïda de qualsevol concepció política alliberadora i jutjada com a neutral, asèptica. La modernitat mateixa havia avançat en aquesta direcció en insistir sobre les formes, en la renovació, en els processos científics, en l’objectivitat i en l’avenç cap a un cert funcionalisme: hom pot acontentar-se en l’acompliment del previst pel càlcul racional, sense ni interrogar-se pel conjunt, ni pel significat darrer de les accions. D’aquesta manera es podia permetre que els muralistes mexicans fessin la seva obra, si es posava cura a amagar, a obviar o a silenciar la intenció que els animava i que donava sentit a la seva obra. Hom va poder desvincular la modernitat del projecte d’emancipació que de sempre l’havia acompanyat.  Les qüestions de moral i política quedaven oblidades en un racó. La crítica artística posarà l’èmfasi en la realització, en la tècnica, en el problema concret al qual l’obra d’art dona resposta. El cas del crític Clement Greenberg i les seves consideracions sobre el paradigma i la culminació de la modernitat és ben il·lustratiu respecte el que analitzem. Per aquest autor el cànon assenyala que les pintures han de quedar desproveïdes d’aquell espai il·lusori on havia estat possible narrar, descriure o figurar. La “planor” era una conquesta definitiva. La nova manera de pintar, la moderna, s’havia d’adreçar només a l’ull i havia de donar prioritat a les propietats i els efectes formals. Per la seva banda, l’escultura havia de ser construïda i no pas esculpida o modelada, a més de ser primordialment visual. Observem que la crítica de Greenberg i altres és prou reductiva: molta obra dels cinquanta i dels seixanta no entra en les categories de la pintura o l’escultura, ja que són instal·lacions o performances, per exemple; a més que s’ha mantingut durant temps l’exclusió de moviments avantguardistes importants, com ha succeït amb el dadaisme.
També, la societat de consum i el capitalisme es desenvolupen en aquest temps; així el col·leccionisme es dispara i l'art es converteix en un objecte d'especulació. Sorgeixin tendències en contra d'aquests aspectes; la ironia i el sentit de l'humor apareixen en l'art amb moviments com el Pop art, mentre que, per altra banda, altres exalten els materials de rebuig de la societat de consum, com l’Art Povera o Nou Realisme.
Al mateix temps, neix una voluntat d'intel·lectualitzar l'art, d'arribar directament a l’intel·lecte de l'espectador, el Minimalisme i l’Art Conceptual, o a utilitzar l'art com a mitjà per a exterioritzar els sentiments de l'artista, com l’Expressionisme abstracte.
Fet i fet, després de la Segona Guerra Mundial es percep una ruptura clara amb el concepte tradicional d'art. Primer es va abandonar la composició pictòrica convencional i les referències a l'àmbit acadèmic per artistes com Pollock a EEUU, Mathieu a França, Wols a Alemanya i Appel i Jorn del Grup Cobra, que igual que Duchamp no van sacrificar el valor de l'obra d'art. Al mateix temps va sorgir la performance, art d'acció, que van fer artistes com John Cage, la teoria del qual dels processos a l'atzar combina la filosofia occidental amb la fenomenologia oriental i allibera l'art dels seus preceptes convencionals. Introdueix l'atzar en l'art com tècnica per a distanciar l'art de l'egocentrisme de l'art des del Renaixement. A Japó sorgeix el Gutai Group (1954), a França, George Mathieu i després Yves Klein, a Nova York, que introdueix el terme happening (1959). Es tractava de rebutjar materials i mètodes convencionals, carregats de característiques culturals, socials i polítiques burgeses. La idea era desmitificar el valor de l'objecte d'art i posar el concepte de creativitat en contacte directe amb la realitat.
Cap a la meitat dels anys cinquanta els grans inversionistes fan la seva  aparició en el mercat de l’art.  Per tal que el funcionament fos l’adequat, calia un cert cànon fiable que atorgués valor i significat, que orientés tendències, que definís futurs, que donés respectabilitats. Una part de la crítica i de les organitzacions museístiques assumiren aquest paper que acaba per institucionalitzar-se en polítiques d’exposicions temporals, d’acceptació de llegats, donacions, fundacions, de relació amb galeristes....  D’aquesta manera, la integració de moltes obres dins les institucions de l’art modern s’ha fet previ oblit del seu caràcter reivindicatiu i d’oposició.
La hipòtesi de la mort de l’art i la relació de l’art amb la vida, a més de la mercantilització, es convertiren en un tema de debat de la mateixa manera que la hipòtesi de la mort mateixa de l’art i la seva relació amb la vida. Els “happenings”, les instal·lacions, els “assemblages”, els “performances”, manifestacions artístiques afavorides per la contestació dels anys 60, donaren cabuda a l’imprevist i a l’espontaneïtat de l’espectador que podia esdevenir partícip. Per la seva banda, l’art povera, l’art objectual i l’art conceptual intentaven defugir la mercantilització, en tant feien èmfasi en els processos de creació, difícilment cosificables, difícilment reduïbles a pes, a mesura, a valor crematístic, en definitiva. Tanmateix, no s’ha de considerar inevitable que les noves propostes artístiques no poguessin ser integrades per part del “sistema”: qualsevol proposta, si és prou allunyada del seu context, pot ser interpretada de manera que traeixi la intenció inicial.
La pluralitat de les avantguardes també es fa palesa en el seu final. Els moviments i les propostes es multipliquen i es percep una certa manca d’objectius i de coherència, d’esgotament, de fragmentació.  Art reduccionista, el minimalista,  l’objectual, l’art ecològic, el de l’entorn ...  responen sens dubte a l’eclosió de noves energies, però amb prou feines podien ser conceptualitzats i explicats més enllà dels entesos. La sensació d’acceleració de la novetat per la novetat, de la ràpida successió d’estils són alguns senyals de la crisi.
Comptat i debatut, hom ha plantejat que les mateixes característiques i contradiccions de la modernitat han fet desaparèixer la idea d’un possible món feliç i han comportat frustració. El progrés indefinit de les ciències i el desenvolupament il·limitat de la tècnica s’han posat en dubte. I la confiança cega en la raó, que prometia la construcció d’un món més habitable i més just es va trencar amb les dues guerres mundials, amb els camps de concentració, amb els conflictes armats que persisteixen per arreu del món, amb les injustícies estructurals que generen pobresa, exclusió, etc.
A conseqüència d’aquest desencantament, d’aquesta desil·lusió, ha aparegut un nou paradigma cultural que alguns autors com Lipovetsky, Lyotard, Foucalt, Vattimo, etc. han anomenat com a Postmodernitat.  Però això ja són figues d’un altre paner.