Seguidors

diumenge, 24 de desembre del 2017

GIL DE BIEDMA, Jaime


"VOLVER”

LITERATURA ESPANYOLA / LITERATURA CATALANA / SEGLE XX
Ediciones Cátedra /  Pàgines: 149 / ISBN 978-84-376-0879-2 / 12ª Edició: 2016.

Volver és una antologia realitzada per Dionisio Cañas sobre poemes de Jaime Gil de Biedma.  Per a molts, Gil de Biedma és un dels poetes més importants de la Generació dels 50. També una figura cabdal del panorama literari del darrer terç del segle XX de la literatura castellana. La seva poesia “...viene a ser la búsqueda y la invención de una identidad consciente del irreparable paso del tiempo, a la vez que se aferra, mitificándolos, a los fugaces instantes de felicidad y afirmación, tanto personal como social, que ese mismo tiempo depara...” (D.Cañas: pàg 11).

divendres, 20 d’octubre del 2017

diumenge, 15 d’octubre del 2017

Post -- ANGELA DAVIS: LA REVOLUCIÓ AVUI



El CCCB (Centre de Cultura Contemporània de Barcelona) ha organitzat, entre el 2 i 23 d’octubre, una debat sobre l’evolució i vigència del concepte de revolució en el nostre temps.

El passat 9 d’octubre va fer la seva intervenció Angela Davis. El context polític a casa nostra va planar en la seva intervenció.

Podeu sentir la seva conferència a:



Joan Burdeus ha fet, al Núvol, una molt interessant ressenya de la conferencia, amb el títol:

dilluns, 11 de setembre del 2017

LAFORET, Carmen


 
"NADA”

LITERATURA ESPANYOLA / SEGLE XX
Diario El País, S.L. /  Pàgines: 287 / ISBN 84-9815-005-1 / Edició: 2004.

Carmen Laforet és una escriptora poc coneguda dins de la història de la literatura en llengua castellana. La seva breu obra ha ajudat a aquesta desconeixença. I probablement també que fos una escriptora catalana en llengua castellana: coses del país, del d’aquí i del d’allà.

 Nada fou la seva primera novel·la. Escrita l’any 1944, quan l’autora només tenia 23 anys, va guanyar el Premi Nadal del 6 de gener de 1945, en ple franquisme. Sembla que la novel·la obtingué, de forma ràpida, un gran èxit de crítica i de públic.   

dijous, 24 d’agost del 2017

VALLÈS ALTÉS, Joan


 
"ELS SENYORS DE COLLBATÓ”

HISTÒRIA DE CATALUNYA
A3 COPISENY, S.L. /  Pàgines: 195 / ISBN 84-605-6744-3 / Edició: 1997.

Joan Vallès Altés va trepitjar Collbató, per primera vegada, l’any 1978. S’hi va enamorar i s’hi va quedar a viure. No va trobar, però, cap llibre que sintetitzes la història de Collbató. Aquest fet el va motivar a recopilar tot allò rellevant i significatiu del poble. Tot amb tot, l’abast de la tasca el va fer decidir per acotar l’estudi al període que abraça des del segle VIII fins als primers anys del segle XIX.
  
Els Senyors de Collbató, doncs, és fruit d’aquesta recerca. Tot i que l’autor manifesta que no és historiador ni erudit de les recerques documentals i que el que pretén és donar a “... conèixer la crònica d’un poble on no hi passa mai res...” (pàg. 15), l’obra està absolutament documentada. Tampoc s’han estalviat notes ni aclariments. 

Tanmateix, a banda de les dades històriques, el llibre també inclou algunes de les llegendes més populars de Collbató i el seu entorn, entre les quals destaca la llegenda d’en Mansuet.

Fet i fet, entre dades històriques i llegendes es configura l’esdevenir de Collbató, sempre amb el rerefons de la muntanya de Montserrat i del lligam amb la seva abadia.

Més informació relacionada a:
 
Actualitzat: 12/12/2022

dimecres, 26 de juliol del 2017

QUÈ ESTEM CONSTRUINT? (II). FRAGMENTACIÓ I SILENCI



Fa més de set anys que vaig escriure Què estem construint? L’article o comentari era un intent d’anàlisi històrica d’alguns conceptes que començaven a utilitzar, en aquells moments, els defensors del dret a l’autodeterminació de Catalunya. També intentava explicar les derives que prenia el concepte de nació[i] i el nacionalisme, en general, durant el segle XIX i bona part del XX. Tanmateix, l’article o comentari, acabava amb molts interrogants i dubtes sobre la necessitat d’un trencament entre Catalunya i Espanya.

dissabte, 1 de juliol del 2017

SMART CITY: ENTRE L'EFICIÈNCIA I L'OCI. EL DEBAT ENTRE TECNOLOGIA I CULTURA



Evgeny Morozov "...és un dels principals investigadors mundials de les implicacions socials i polítiques de la tecnologia..."[i].  Morozov destaca per ser molt crític amb la idea que els avenços tecnològics -la tecnologia per se- poguín resoldre una bona part dels problemes del nostre present i futur. Així, i en un marc ampli, podem situar el seu article, Ciudades y ciudadanos inteligentes, en el del debat que hi ha entre la relació de cultura i tecnologia. Un debat que: "... Per a alguns, l’aliança s’ha vist com una oportunitat; per a uns altres, com una amenaça al llarg de la història. Per a uns implica la superació de les limitacions físiques de l’espècie humana; per a uns altres comporta la pèrdua del natural i el desviament progressiu de la nostra autenticitat com a éssers vius..."[ii]. I, en un context més concret, el de mantenir una posició crítica respecte als "beneficis" de les anomenades smart city o ciutats intel·ligents. De fet, planteja la dicotomia entre la interconnexió permanent -teòricament productiva i, per tant, eficient- o la necessitat, també, de mantenir l'oci, tant en les nostres vides com en les nostres ciutats.

dijous, 1 de juny del 2017

OLIVIER, Roy


"GENEALOGÍA DEL ISLAMISMO”


ISLAM

Edicions Bellaterra / Biblioteca del Islam Contemporáneo / Pàgines: 159 / ISBN 84-7290-082-7 / Edició: 1996.


Pocs moviments actuals han estat tan estigmatitzats per Occident com l’islamisme. Els clixés, estereotips i tòpics d’Occident vers l’islamisme han anat des de considerar-lo simplement com un element desestabilitzador, o com un moviment quasi feudal que no ha arribat a la modernitat, fins a constatar que és una autèntica amenaça, assassina i salvatge. Molt probablement el nus de la qüestió l’hauríem de cercar en la idea que Occident sempre ha considerat que existeix una única modernitat (la nostra) i una única forma d’accedir a ella. Molt probablement l’islam ha posat en dubte els valors de la modernitat occidental i una de les conseqüències sigui l’islamisme.

dilluns, 1 de maig del 2017

L’ISLAM (8): ISLAM I ISLAMISME. DOS CARES DE LA MATEIXA MONEDA?



Des del prisma d’una única visió etnocèntrica i tanmateix eurocèntrica, Occident, en general, i els seus mitjans de comunicació, en particular, acostumen a barrejar i a posar en el mateix sac els termes islam i islamisme. A més, des dels atemptats de l’11 de setembre 2001, aquesta perspectiva unidireccional s’ha incrementat: se’ls ha associat amb el terrorisme. Tanmateix el llenguatge polític també ha contribuït a aquest confusionisme i reduccionisme i ha igualat islam i islamisme: “... De ser considerado [l’islam] un dique de contención contra el expansionismo soviético se convierte de nuevo en el símbolo de la barbarie con la que hoy apechamos. Muerto el comunismo, reaparece el Islam. El lenguaje de la Guerra Fría, luego de una breve pausa consecutiva a la caída del muro de Berlín que nos hizo soñar con el fin de la historia, recupera el protagonismo en el entorno político-religioso de la pasada presidencia imperial de Bush: la defensa de la democracia y las libertades frente a la ideología totalitaria cuya arma de destrucción masiva es el terror...”[1].

diumenge, 16 d’abril del 2017

L’ISLAM (7): EL CONFLICTE ÀRAB-ISRAELIÀ. CRÒNICA DEL PROCÈS DE PAU



El conflicte àrab-israelià (i Palestina) sembla formar part de l’ADN de jueus i àrabs. La conflictivitat és eterna, constant i sagnant. Però la guerra del Golf de 1990-1991 va canviar la situació geoestratègica de la zona i dels actors implicats. Efectivament, tal com assenyala Antoni Segura: “...La guerra havia deixat constància de la decadència soviètica i de la supremacia militar i del liderat mundial dels EUA. Al mateix temps, l’aliança dels règims àrabs i les potències occidentals i la no-intervenció directa d’Israel en el conflicte havien preparat el camí per a una posterior negociació entre àrabs i jueus en què fos possible intercanviar pau per territoris...”[1]. És, doncs, en aquest context que s’iniciaren tot un seguit d’iniciatives, reunions i negociacions conegudes com a procés de pau israelià-àrab-palestí, tal com l’anomena Isaías Barreñada[2].

dissabte, 1 d’abril del 2017

L'ISLAM (6): EL CONCEPTE DE GIHAD. FORMES I CONTROVÈRSIES.



El concepte de gihad és de constant i rabiosa actualitat. Molt sovint no és del tot conegut per la població del món occidental i a voltes està mal utilitzada pels mitjans de comunicació[1]. Tanmateix  perquè també té una pluralitat de sentits els quals, tant tenen a veure amb l’individu com amb la col·lectivitat, amb continguts tant espirituals com sociopolítics. Val a dir que, alhora, també és un concepte complicat donat que hi ha una forta diversitat interpretativa i que cap figura de la jerarquia religiosa islàmica explicita el seu significat i sentit concret. Tot plegat, fa que el terme  s’associï al terrorisme islamista. Però què és realment el gihad? Com cal interpretar-lo?

diumenge, 12 de març del 2017

L'ISLAM (5): EL XIISME. SÍMBOLS I SIGNIFICACIÓ POLÍTICA I SOCIAL



Pels xiïtes, Alí va ser el primer imam; el mot “xia” significa “...conjunto de adeptos o seguidores de una causa...”[1] i per això “xia d’Alí” significa el "partit d'Alí" o "facció d'Alí"). Pels xiïtes, Alí, hauria d'haver estat el primer successor per dret de Muhàmmad. Per tant rebutgen la legitimitat dels primers "califes ortodoxes o Ben Guiats" i només accepten com a guies religiosos els qui consideren descendents de la família del Profeta (Ahl al-Bayt) a partir de la seva filla Fàtima az-Zahra i del seu cosí Alí ibn Abi-Tàlib, marit de Fàtima i gendre de Mohàmmad, el Profeta. Aquests descendents són els imams, als quals s'atribueix una autoritat política i espiritual especial sobre la comunitat.

diumenge, 5 de març del 2017

L’ISLAM (4): FILOSOFIA, PENSAMENT I CIÈNCIA



Com ja hem comentat a L’ISLAM (2): ELS PILARS BÀSICS I LA UNICITAT DE DÉU, la religió a l’islam comprèn els nostres conceptes de religió i política: és una regla de vida, una llei. El principi de la unicitat de Déu no és aplicat només en la seva dimensió espiritual i religiosa, sinó també en l’esfera material i temporal (societat i política). La separació entre allò espiritual i allò material no té sentit a l’islam tradicional on la Xara o Llei islàmica fonamentada en l’Alcorà i en la Sunna regula alhora el comportament religiós i l’ordenament polític i social. Però que succeeix amb la filosofia, el pensament i la ciència? Com s’ha articulat amb el fet religiós i al llarg de la història? Quines relacions han mantingut?

dilluns, 20 de febrer del 2017

Post – DESPRÈS DEL 18 DE FEBRER




Per a ser sincer, no he participat activament en els actes organitzats per CASA NOSTRA CASA VOSTRA. No he anat a cap concert ni ha cap manifestació. I això no vol dir que la iniciativa o proposta dels organitzadors no s’ho valgui. Simplement m’he limitat ha signar el Manifest de la seva web.


Però el meu bon amic Rafa Granero m’ha obert els ulls. Ha volgut compartir amb mi una carta enviada a El País i a El Periódico, en data 19 de febrer, que subscric totalment, i que diu el següent: 

¿Sólo vanidad?
160.000 participantes da pie para sentirse orgullosos, incluso para legítimamente caer en cierta vanidad, por lo que no está de más que, ahora que todos nos felicitan, los que ayer participamos nos miremos de manera crítica.

Ya nos hemos manifestado por los más de 5.000 desgraciados que en el 2016 perdieron la vida en el Mediterráneo ¿para cuándo otra manifestación para exigir "casa nostra és casa vostra" para los 7000 desgraciados que a lo largo de ese mismo año han perdido la vida en España por algo con tan poco glamour como ser pobres?

Señores del arco parlamentario catalán, señora alcaldesa de Barcelona, señores organizadores de la manifestación del sábado 18 de febrero, pienso que les atañe mostrar que su participación no fue sólo para quedar encantados de verse y recibir loanzas y parabienes por su actuación: nuestro cuarto mundo, aunque mucho menos glamoroso, también les compete. 



Doncs si, coincideixo amb el meu amic. Efectivament, desprès del bany de progressisme i bones intencions que ens hem donat, també fora interessant que poséssim fil a l’agulla als problemes dels “refugiats” que tenim a casa. I, evidentment, no vull dir: “primer, els d’aquí”. 


Tal com es pregunta el meu amic Rafa Granero: ¿Només vanitat?