Seguidors

divendres, 29 de juliol de 2011

LA MODERNITAT (III): LES PRIMERES AVANTGUARDES EN L'ART

            La transició del segle XIX al XX comportà nombrosos canvis polítics, socials i culturals: per una banda, el fracàs de la Comuna de París suposà l'auge polític i econòmic de la burgesia, que visqué a les últimes dècades del segle XIX un moment de gran esplendor, reflectit en el modernisme, moviment artístic posat al servei del luxe i l'ostentació desplegats per la nova classe dirigent. Amb tot, els processos revolucionaris efectuats des de la Revolució Francesa i el temor a que es tornessin a repetir van portar a les classes polítiques a fer una sèrie de concessions, com les reformes laborals, les assegurances socials i l'ensenyament bàsic obligatori. Així, el descens de l'analfabetisme comportà un augment dels mitjans de comunicació i una major difusió dels fenòmens culturals, que adquireixen major abast i rapidesa de difusió, sorgint la “cultura de masses”.

                Per altra banda, els avenços tècnics, especialment en el terreny de l'art, l'aparició de la fotografia i el cinema, van portar a l'artista a plantejar-se la funció de la seva feina, que ja no  consistia a imitar la realitat, ja que les noves tècniques ho feien de forma més objectiva, fàcil i reproduïble. Igualment, les noves teories científiques portaren als artistes a qüestionar-se l'objectivitat del món que percebiem: la teoria de la relativitat d'Einstein, la psicoanàlisi de Freud i la subjectivitat del temps de Bergson provocaren que l'artista s'allunyés cada cop més de la realitat. Així, la recerca de nous llenguatges artístics i noves formes d'expressió comportà l'aparició dels moviments d'avantguarda, que suposaren una nova relació de l'artista amb l'espectador: els artistes avantguardistes cercaven integrar l'art amb la vida, amb la societat, fer de la seva obra una expressió de l'inconscient col·lectiu de la societat que representa. Alhora, la interacció amb l'espectador provoca que aquest s'involucri en la percepció i comprensió de l'obra, així com en la seva difusió i mercantilització, factor que portarà a un augment de les galeries d'art i dels museus.

                Fet i fet, l'avantguarda està íntimament lligada al concepte de modernitat, caracteritzat per la fi del determinisme i de la supremacia de la religió, substituïts per la raó i la ciència, l'objectivisme i l' individualisme, la confiança en la tecnologia i el progrés, en les pròpies capacitats de l'ésser humà. Així, els artistes intentaren posar-se al front del progrés social i expressar, mitjançant la seva obra, l'evolució de l'ésser humà contemporani.

                Així, durant el període que va des de començaments del segle XX fins a l' inici de la segona guerra mundial (1945) es desenvolupen a Europa diversos moviments artístics que tindran una gran importància en l'evolució posterior de l'art.

                El fauvisme, l'expressionisme i el cubisme són els primers moviments innovadors que obren el pas a totes les renovacions posteriors. Els seus nous plantejaments revisen els conceptes, no tant acadèmics, sinó sensorialistes, i desenvolupen un nou sentit de la idea plàstica, valorant per sobre de tot el subjectivisme, en relació amb el món objectual i la llibertat expressiva.

                En els anys transcorreguts entre les dues guerres mundials (1918-1945) sorgeixen nous moviments com el dadaisme i el surrealisme, que donaren al concepte d’avantguarda un nou sentit, més enllà de la mera idea d'innovació, a l'intentar trencar el status burgès de l'obra d'art autònoma i intentar la unificació de l'art i la vida, concepció aquesta que arribarà a exercir una influència decisiva en artistes posteriors.

                També, es desenvolupen altres moviments artístics ja insinuats en els anys precedents com el neoplasticisme i l'orfisme, en els quals s'adverteix el triomf d'un estil concebut sobre la comprensió de la bellesa intrínseca de les formes pures, esquemàtiques i geomètriques.

                Per altra banda, les avantguardes van veure en l'art "primitiu" una alternativa a l'art europeu, al que trobaven desvitalitzat i incapaç d'innovar.

                Tanmateix una de les característiques del segle XX és la importància de l'aparició i difusió de la fotografia, com a mitjà de reproducció; l’art perd part d’aquesta funció, els artistes no necessiten mostrar la realitat tal com és.

Fauvisme, expressionisme i cubisme


                El Fauvisme, sorgí a principis del segle XX a París durant un breu període (1904-1907), entorn dels artistes Henri Matisse, André Derain i Maurice Vlamink. El nom va ser imposat per Louis Vauxcelles en la crítica que va fer del Saló de Tardor de 1905, a causa dels violents mètodes de pintura utilitzats per aquests artistes, fins a tal punt que els hi van dir el grup dels Fauves, que en català significa "les feres".

                Va aparèixer cronològicament amb l'expressionisme alemany, amb una base de protesta oposat al naturalisme, a l’ impressionisme i a les rígides maneres del postimpressionisme de Seurat i Signac.

                Les seves principals influències vénen de Paul Gauguin i de les idees de Zola, Nietzsche, Stirner i Huysmans.  El fauvisme va estar liderat per Henri Matisse (1869-1954), i es va convertir en el grup més experimental de París al proclamar la llibertat d'expressió a través de la utilització dels colors purs, l'exageració del dibuix i les perspectives forçades.

                El mestre del grup va ser Gustave Moreau, en l'escola del qual van estudiar Matisse i Rouault, Marquet, Manguin, Camoin i Puy. Moureau no ensenyava cap doctrina sinó que forçava als seus alumnes a pintar amb independència i amb la tècnica que fos més adequada al seu temperament. De l'obra de Gauguin van aprendre la llibertat en l'ús del color, que van dur a l'extrem (els colors com cartutxos de dinamita, que diria Derain), així com l'alliberament del temperament i l' instint personal. També admiraven la capacitat de síntesi i el sentit decoratiu de l'obra de Gauguin.

                Una de les característiques del fauvisme és el gust per l'art africà negre i la influència que aquest va exercir en les obres. Se sap com Maurice Vlaminck admirava profundament les màscares procedents de la Costa d'Ivori. Aquest gust per "allò altre" es generalitza en un ambient que cada vegada camina més cap a l'avantguarda. L'art dels pobles primitius no és per imitar, sinó que planteja un evident allunyament de les formes naturalistes per a tendir a l’esquematització.

                En 1904, Matisse va pintar “Luxe, Quietud i Voluptuositat”, considerada com l'obra síntesi del postimpressionisme. La utilització subjectiva del color i la simplificació del dibuix van sorprendre a tots quan va ser exposat en el Saló dels Independents en 1905. En el Saló de Tardor de 1906, va ser exposat el “Retrat de la Sra. Matisse” també de Matisse, que va ser interpretat com una caricatura de la feminitat i com una excentricitat. La repulsa de la crítica va convertir als fauvistes en el grup més avançat de París.

                                El grup va entrar en crisi en 1907, amb l'aparició de “Les Senyoretes del carrer Avinyó” de Picasso. El fet de no haver format un grup coherent, a pesar dels seus èxits, va influir en què en 1908 el grup es dissolgués, seguint cadascú dels seus membres camins diferents.

                Pel que fa al Cubisme, va transcórrer entre 1907 i 1914, tenint com principals fundadors a Pablo Picasso, considerat el líder del moviment, i Georges Braque. El cubisme tractava les formes de la naturalesa per mitjà de figures geomètriques, representant totes les parts d'un objecte en un mateix pla. La representació del món passava a no tenir cap compromís amb l'aparença real de les coses.

                Comparteixen determinats aspectes com l'admiració, en l'obra de Seurat i, sobretot, de Cézanne (aquest pensava que la natura està formada a partir d’esferes, cons i altres figures geomètriques). A més segueixen a Matisse en la nova admiració per l'art dels pobles no europeus, l'escultura africana i oceànica, sobretot de les escultures i màscares africanes.

                El cubisme comença en 1907, amb l’obra “Les senyoretes del carrer Avinyó”, de Pablo Picasso (aquest és el nom original de Les senyoretes de Avignon). “Quan vàrem començar a pintar cubista, no teníem la més mínima intenció de descobrir el cubisme sinó d’expressar les nostres inquietuds”, va dir Picasso.

                Es poden distingir dues fases en el desenvolupament del cubisme:

  • Fase analítica (1907-1912) Els elements de les figures es descomponen en formes geomètriques cada vegada més petites: la figura i fons es barregen. Utilitzaven multiplicitat de vistes, creant una nova forma de l'objecte real.
  • Fase sintètica (1912-1921) Utilització del collage. Es fa servir parts de la realitat en el quadre, es reprèn el color, com a recurs plàstic, i en aquest tipus d'obres la multiplicitat de vistes de la imatge disminueix

L'Expressionisme sorgeix a Alemanya a principis del segle XX, en el mateix moment que el fauvisme francès. Va rebre el seu nom en 1911 en ocasió de l'exposició de la Secessió berlinesa, en la qual es van exposar els quadres fauvistes de Matisse i els seus companys francesos, a més d'algunes de les obres precubistes de Pablo Picasso. L'expressionisme s'entén com una accentuació o deformació de la realitat per a aconseguir expressar adequadament els valors que es pretén posar en evidència, i es va manifestar com una reacció parcial a l’ impressionisme. Per l’expressionisme és més important el contingut que la forma. L'objectiu és expressar l’interior de l’ésser humà. No es requereix una bona tècnica pictòrica ni un resultat estèticament correcte. L'important és transmetre el sentiment i la subjectivitat. La fi és que l'espectador que contempla, se senti atabalat, espantat o deprimit, segons l'estat que es vulgui transmetre. Potencien l' impacte emocional a l'espectador a través del color, les formes retorçades, la composició agressiva, etc. Intentaven modelar la realitat per a potenciar l'emoció interior.

En 1914, van ser també etiquetats com expressionistes el grup dels pintors alemanys de Dresden, Die Brücke (El Pont), i de Berlín a partir de 1911; i Der Blaue Reiter (El Genet Blau), format en 1912 en Munic, al voltant d'un almanac, dirigit per Kandinsky.

Aparició d’altres ismes: la importància del context.


L’ inici de la primera guerra mundial coincidí amb un  moment de gran expansió i força de les avantguardes. Al final de les hostilitats Europa estava molt  a prop de la revolució. Els soldats, que havien patit la barbàrie de les trinxeres, havien tornat a casa convertits en revolucionaris. La revolta russa era el model a seguir. Europa va viure una forta onada revolucionària que va ser reprimida arreu sense contemplacions.   La reacció conservadora, l’ascens del feixisme i la deriva sagnant cap al stalinisme definien i marcaven la situació posterior, davant la qual no es podia, ni tampoc es volia, ser neutral. Però els espais de llibertat, de trobada i d’experimentació es van anar tancant. Les avantguardes van viure un temps de politització accentuada: els dadaistes estaven a favor de la revolució i els seus successors surrealistes es van alinear amb el trotskisme. Mentre, els expressionistes alemanys de la “nova objectivitat es comprometien socialment, però alguns futuristes italians es deixaven seduir pel feixisme. La Bauhaus va tenir moltes dificultats amb el nazisme fins que al 1933 va ser tancada. El cert és que ni l’avantguardisme  rus i ni l’alemany no van poder resistir  Hitler i Stalin

A París, el retorn a un cert art figuratiu de tall academicista era el resultat de les crides a l’ordre conservador. És també el temps d’un cert inici d’institucionalització de les avantguardes, a través del tractament de temes més planers i de la  presència pública més freqüent,  quotidiana i oberta a un públic més ampli.

El govern dels Estats Units patrocinà una aposta anti-moderna a través del Federal Art Project en el marc de la política intervencionista dels anys trenta.  L’estat pretenia ajudar els artistes nord-americans per tal que fessin un art genuïnament nord-americà, allunyat dels paràmetres de la modernitat artística europea, considerada massa esquerrana i elitista. No obstant, les aportacions de Jackson Pollock, de Rothko o de Kooning  mostraven una ideologia ben diferent a la demandada per les autoritats. En aquells temps, cal considerar també les aportacions d’una important immigració política i cultural europea que fugia del nazisme.


diumenge, 24 de juliol de 2011

MAQUIAVELO, Nicolas


"EL PRINCIPE


HISTÒRIA DEL PENSAMENT MODERN

Alianza Editorial, S.A. / Pàgines: 134 / Volum 818 / ISBN: 84-206-1818-7 / Segona Edició: 1982.

La introducció que ens dona la Viquipèdia és del tot encertada per contextualitzar El Princep: “... El Príncep (Il Principe) és un tractat de política escrit per Nicolau Maquiavel (1469 - 1527). L'obra, redactada el 1513, interrompent temporalment la redacció dels Discursos sobre la primera dècada de Tit Livi, va ser completada no més tard del primer semestre de 1514; fou dedicada a Llorenç de Mèdici a qui va dedicat també el darrer capítol (XXVI), escrit versemblantment al mateix temps que la dedicatòria per a exhortar-lo a alliberar i unificar políticament Itàlia. El Príncep fou publicat pòstumament el 1532 i representa una fita en el desenvolupament d'una concepció realista de la política. L'obra ha estat considerada com el punt de partida de la ciència política moderna atès que Maquiavel, fonamentant-se en el naturalisme renaixentista, trenca amb la dependència de la política a la moral, a la religió o a la idealització i realitza una anàlisi i descripció de la societat que es basa en la realitat efectiva, segons principis realistes i immanents...” ( Viquipèdia, consulta realitzada en data 18 de juliol de 2011).
Però, què es pot afegir a la quantitat ingent de comentaris, anàlisi, estudis, etc que s’han fet sobre aquesta obra? Només algunes notes breus i uns brevíssims comentaris.

ELS CONCEPTES
Les idees exposades per Maquiavel giren a l’entorn dels següents conceptes:
Fortuna: apareix de forma constant en aquesta obra, al mateix temps que oscil·la en diferents matisos. S’ha la pot identificar amb l'atzar i el destí, amb designis ocults, o simplement, amb els ferris límits de la realitat. Per això la fortuna pot ser adversa o amiga i el problema el qual se li planteja a l'home és com saber acomodar-se davant les seves variacions.
Virtut: un altre dels conceptes que apareixen en aquesta obra. La virtut és oposada i alhora complementària de la fortuna i se la pot entendre com la capacitat d'acció raonada de l'home. És una barreja dinàmica de prudència, astúcia i habilitat.
Necessitat: concepte en el qual subjau el concepte antropològic de l'home: ésser que es mou a la recerca del benefici personal. Davant d'aquesta naturalesa humana, cal un poder que sigui capaç d'ordenar, de regularitzar la convivència mútua de l'ésser humà: aquest és el concepte de necessitat.

CARACTERISTIQUES DE L’HOME POLÍTIC
Maquiavel defineix la política com una esfera d'acció en la qual predomina una activitat humana que consisteix en la lluita per l'obtenció de poder i el seu posterior manteniment. Alhora descriu el poder com una relació asimètrica entre dues parts, en la qual hi ha una que imposa la seva voluntat i una altra que acata aquesta decisió.
Al mateix temps estableix una mena de paradigma, una afirmació que és la base per a l'elaboració de tota la seva teoria desplegada en l'obra, i és la següent: la realitat és dinàmica.
Ara bé, Maquiavel situa l'home dins de l'esfera d'acció, la política, i alhora interactua amb altres elements en una realitat donada. Concretament Maquiavel afirma que en ser la realitat dinàmica, un príncep no pot aferrar-se a coses estàtiques, tal com amistats, virtuts, defectes. En interactuar el príncep amb la realitat ha de ser ell també dinàmic, adaptar-se a les situacions canviants per així obtenir i/o conservar el poder. Això no requereix la divulgació d'aquests canvis; és possible l'actuació, és a dir, aparentar una condició benèvola davant la majoria per l'adopció d'altres.
Al meu parer, bé es podria redundar en la discussió de que si un està d'acord o no amb la caracterització política de Maquiavel: la de l'home dinàmic a la recerca de poder. No és la qüestió aquesta, o si més no la més important; al meu entendre la qüestió cabdal és: perquè l'home busca el poder? La meva postura és creure que l'home ja neix amb una set de poder i és el de ser artífex del seu propi destí. Ara bé, l'home s'adona que per ser amo del seu propi destí  ha de ser amo del destí d'altres. I així busca imposar la seva voluntat sobre la dels altres, i aquest és el poder descrit per Maquiavel. En conclusió, la política és inherent a la condició humana, conclusió a la qual també arriba Maquiavel. Això alhora comporta una altra conclusió: tothom és un potencial “competidor”, i aquesta “hiper-competència” potencial fa que es desenvolupin tots els mitjans possibles per a l'obtenció i/o conservació de poder. És així que siguin habituals les aliances, les traïcions, els enganys, les aparences.

CONCEPTE DE POBLE EN RELACIÓ AL PODER
Maquiavel reconeix l'existència de sectors heterogenis dins de l'estat, els quals tenen diferents interessos. Un d'aquests sectors és el poble i segons ell té l'objectiu de no ser dominat per la noblesa. Maquiavel reconeix la importància del poble, però només el relaciona amb les possibilitats que li donava al príncep per poder mantenir-se en el poder. Perquè el poble no és més que una font de poder i, alhora, la més segura, per una de les seves característiques: és un sector nombrós però és també el més fàcil de dominar donat el seu objectiu simple i noble, que és, el de no ser oprimit. Maquiavel distingeix entre dues possibilitats d'arribar al principat: pel suport dels nobles i pel suport del poble. I aconsella arribar al principat amb el suport del poble per les característiques abans explicades. Així, el poble és vist com una figura mal·leable, que assegura el manteniment del poder sempre que se’l satisfaci.
No vaig a dir si aquesta concepció de Maquiavel està bé o malament, perquè aquesta afirmació està subjecta a valors que cada un professa, alhora que els mateixos no són compartits per tots. Cal preguntar-se si aquesta concepció del poble està present en aquests temps. Pel que sembla està present i és bastant freqüent que passi. L'aplicació de polítiques d'Estat que proporcionen una relativa felicitat col·lectiva permet a la persona o grups que ostenten el poder prendre determinades decisions que proporcionen seguir en el poder.

CONCEPCIÓ DE NATURALESA HUMANA EN RELACIÓ AL PODER
Maquiavel considera que l'home és pervers per naturalesa (com Hobbes, més tard) i que es mou entorn a interessos individuals a la recerca del seu propi benestar. La seva ambició el porta a cometre accions de diferent índole, les quals poden comportar conseqüències tant favorables com desfavorables. Per tant, assegura que l'home és egoista, que només pensa en el mateix. Davant d'aquesta concepció, Maquiavel diu que cal una força dominant que sigui capaç d'imposar-se sobre la resta. Aquesta idea és la base del concepte de necessitat. Hi ha d'haver un poder que sigui capaç de mantenir unit a l'estat, un cos polític que imposi la seva voluntat sobre la resta.
No cal dir que la naturalesa de l'home és molt complexa i no se la pot simplificar en només un nombre reduït de variables. L'ésser humà tendeix a adaptar-se a un mitjà que és dinàmic per sobreviure, la qual cosa el porta a cometre actes impensats en situacions extremes. Però actua d'aquesta manera justament en situacions que mereixen aquest comportament. L'ésser humà no és egoista perquè sí, ho fa perquè el medi en què es desenvolupa influeix a actuar d'aquesta manera. Però això no és una negació de que l'egoisme formi part de la naturalesa de l'home, sinó una afirmació que l'egoisme no és l'únic que predomina en els seus actes. I així com l'egoisme forma part tal naturalesa humana el forma també altres qualitats com el solidaritat, l'ambició, la ingenuïtat, l'altruisme i altres més. Considero que Maquiavel dóna per fet la seva concepció de naturalesa de l'home no d’ una manera universal, sinó en un àmbit reduït, en el qual hi ha regles que defineixen les pautes de comportament. A més, prendre aquesta concepció com a realitat universal porta a l'error de generalitzar una situació a partir de vivències pròpies, un error tan comú i freqüent avui en dia.

NOTES ADICIONALS
  1. Cal considerar El Princep de Maquiavel com el primer text del realisme polític. En essència, el realisme polític consisteix a substituir la imaginació sobre la forma ideal que haurien d'adoptar les relacions entre els homes per l'anàlisi de les seves relacions efectives. Es tracta, abans que res, d'entendre. Aquest és el primer imperatiu per al filòsof que es proposa pensar la política i actuar-hi; i això, com a condició de la seva efectivitat: només la comprensió dels mecanismes que regeixen l'activitat política pot garantir a l'acció el seu èxit. És, d'altra banda, la lògica de la modernitat: conèixer per actuar.
  2. Diu un tòpic famós que el príncep no sols ha de ser bo, sinó que a més a més ho ha de semblar. El raonament de Maquiavel obliga a corregir-lo, i a substituir-lo pel següent: el príncep no ha de ser bo, però costi el que costi ho ha de semblar. No ha de ser bo, o no es mantindrà en el poder (perquè no pot comptar que els altres homes ho siguin; si tothom fos bo, no hi hauria problema polític); però ho ha de semblar, o tampoc no s'hi mantindrà (perquè, a la curta o a la llarga, els altres no li ho permetran).
  3. Per Maquiavel el que importa és el resultat, el fi: aconseguir el poder d’un Estat fort i saber-lo mantenir. Si el príncep aconsegueix conservar la seva vida i l’Estat “tots els mitjans que hi hagi aplicat seran jutjats honorables”, fins i tot pel poble mateix, perquè no cal al·legar engany respecte del funcionament del joc polític: qui està en possessió del poder també està en possessió de la raó i la veritat. Per això Rousseau acabà qualificant tota aquesta ciència política de senzilla frivolitat intel·lectual: sovint, qui decideix el comportament d'un príncep no és la raó d'Estat, sinó el caprici d'una favorita o el mal de ventre d'un ministre.

Podeu trobar aquesta obra a Internet a La Editorial Virtual. Per altra banda, podeu llegir un bon dossier sobre Maquiavel a la web del professor Ramon Alcoberro, Filosofia i Pensament, en l’apartat anomenat Maquiavel.

dissabte, 16 de juliol de 2011

Post --CIÈNCIES SOCIALS / HUMANES (III)


Hem d’esperar el mateix de la física que de la psicologia? Podem experimentar en igualtat de condicions amb la Química que amb la Historia? Podem posar al mateix sac (permeteu-me el reduccionisme) a les “ciències naturals” i a les “ciències socials”?

Cada ciència, i encara cada investigació concreta, genera el seu propi mètode d'investigació. En general, es defineix com a mètode el procés mitjançant el qual una teoria científica és validada o bé descartada. La forma clàssica del mètode de la ciència ha estat
la inducció (formalitzada per Francis Bacon en la ciència moderna ), però que ha estat fortament qüestionada com el mètode de la ciència, especialment per Karl Popper, qui va sostenir que el mètode de la ciència és l'hipotètic-deductiu.

En tot cas, crec que podem estar d’acord que en qualsevol dels mètodes científics utilitzats requereix els següents criteris:
 • La reproductibilitat, és a dir, la capacitat de repetir un determinat experiment en qualsevol lloc i per qualsevol persona. Això es basa, essencialment, en la comunicació dels resultats obtinguts. En l'actualitat aquests es publiquen generalment en revistes científiques i revisades per parells.

 •
La falsabilitat, és a dir, la capacitat d'una teoria de ser sotmesa a potencials proves que la contradiguin. Segons aquest criteri, es distingeix l'àmbit del que &ea cute;s ciència de qualsevol altre coneixement que no ho sigui: és el denominat criteri de demarcació de Karl Popper.

En les ciències empíriques no és possible la verificació: no existeix el "coneixement perfecte", és a dir, "provat". En les ciències formals les deduccions lògiques o demostracions matemàtiques generen proves únicament dins el marc del sistema definit per certs axiomes i certes regles d'inferència.

L'experimentació no és aplicable a totes les branques de la ciència, la seva exigència no és necessària en general en àrees del coneixement com la vulcanologia, l'astronomia, la física teòrica, etc. No obstant això, la repetibilitat de l'observació dels fenòmens naturals és un requisit fonamental de tota ciència que estableix les condicions que, de produir, farien falsa la teoria o hipòtesi investigada.

D'altra banda, hi ha ciències, especialment en el cas de les ciències humanes i socials, on els fenòmens no només no es poden repetir controlada i artificialment (que és en el que consisteix un experiment), sinó que són, per la seva essència, irrepetibles , per exemple, la història. De manera que el concepte de mètode científic aplicat a aquestes ciències hauria de ser repensat.

No serà que unes
expliquen i les altres comprenen (o interpreten) ?

dimarts, 12 de juliol de 2011

KANT, Immanuel


"SOBRE LA PAZ PERPETUA”

ÈTICA SEGLE XVIII

Alianza Editorial / Pàgines: 107 / ISBN: 978-84-206-7338-7 / Edició: 2009.

Al llarg de la història nombrosos personatges s'han qüestionat si és possible aconseguir un estat de pau permanent, i si així és, com arribar-hi. Tots s’han acabant plantejant una pregunta: com poden els països assolir un estat de pau?.

Aquesta és precisament la qüestió sobre la qual Kant reflexionà davant del paper tan important que va tenir la guerra en el desenvolupament de la societat i la política en el període que li va tocar viure.

Fou el 1795 quan el filòsof va escriure l'obra Sobre la pau perpètua, un tractat en el que analitzà alguns dels aspectes més importants que s'han de donar per poder parlar realment de pau, una pau afavorida per una nova estructura mundial i una perspectiva de govern, diferent de la que havia tingut lloc fins a aquell moment, per a cadascun dels estats.

Sobre a la pau perpètua es divideix en una "Introducció" que presenta el tema; una "Primera Secció", que conté sis "articles preliminars"; una "Segona Secció”, amb tres "articles definitius"; dues "Clàusules addicionals de garantia" i dos "Apèndixs".

En els articles preliminars l’objectiu de Kant és eliminar les condicions que faciliten la guerra. No fan referència a la instauració de la pau en ella mateixa, sinó a les seves condicions de possibilitat indirectes. Es refereixen al que ha de ser absolutament evitat si es pretén tenir la possibilitat d'establir una pau perpètua; pertanyen, doncs, al nivell de "l'haver de ser" i es dedueixen de la mateixa idea de pau. El seu examen permet comprendre aquesta idea abans d'analitzar concretament la seva instauració.

En el Primer article definitiu Kant defineix la manera de govern que millor garanteix la pau: per ell és la constitució republicana. Kant pren de Hobbes la descripció de la humanitat en estat de naturalesa: llei del més fort i guerra de tots contra tots. Hobbes creia que els homes decidien sortir de l'estat de naturalesa per escapar de la misèria de la guerra mentre que Kant entén que és un deure moral el que empeny l'home a sortir d'aquest estat de barbàrie. El contracte social pel qual els homes abandonen l'estat de naturalesa implica en Kant, d'una banda, el respecte a la llibertat de l'individu ja que aquest és un dret natural tant en Kant com en Rousseau (l'individu es converteix en colegislador) i, d'altra banda, la submissió a l'autoritat del sobirà encarregat de fer complir les lleis perquè sense aquest sotmetiment a l'autoritat l'estat es desintegraria. Kant coincideix en això amb Hobbes doncs segons ambdós la naturalesa de l'home és radicalment dolenta i necessita d'un poder coactiu absolut per al compliment de la llei. Per altra banda, la constitució republicana està influenciada per Locke i està mediatitzada pel principi de representativitat i de la separació de poders. El principi de representativitat allunya Kant de la proposta de democràcia directa o assembleària de Rousseau que per Kant és el pitjor dels despotismes. En canvi, aquest principi de representativitat allunya Kant de l'absolutisme de Hobbes. A més, Kant defensa la separació de poders de Montesquieu ja que el seu no compliment faria degenerar el sistema en despotisme. Aquesta proposta kantiana s'acosta a les modernes democràcies representatives. Malgrat això Kant, potser per por a la censura, opta per la monarquia en lloc de la democràcia com el sistema més apropiat per a introduir les reformes adequades per a progressar cap a la constitució republicana. Finalment, si per a Rousseau tots els individus són ciutadans amb dret a legislar, per a Kant hi ha ciutadans passius (sense dret a vot) i ciutadans actius (amb dret a vot). En aquest aspecte Kant s'allunya de l’igualitarisme il·lustrat i està més proper al liberalisme censatari de Locke.

En el Segon article definitiu Kant parla de la formació d'una federació d'Estats republicans, en la línia de Rousseau. La proposta del pensador, per aconseguir la pau perpètua, es basa en la creació d'una federació d'Estats independents, en què cada un d'aquests, alhora, ha d'oferir les garanties d'un Estat de Dret i sostenir-se en una constitució republicana per poder garantir la llibertat dels ciutadans, que per Kant és un dret originari i personal, la dependència de tots respecte a una mateixa legislació, i la defensa de la igualtat davant la llei, exceptuant al sobirà que és el qui ha de fer-la complir i sense el qual no seria possible el govern.

En el Tercer article definitiu, defensa un ordre cosmopolita molt d'acord amb els ideals universalistes de la Il·lustració. Kant considera que els éssers humans han de tenir llibertat de visita i comerç però no de conquesta. Kant és absolutament contrari als teòrics de la guerra justa que van legitimar, per exemple, la conquesta d'Amèrica.

En el primer suplement, havent demostrat fins ara que la pau és un deure i -a més- una exigència de la raó, Kant dóna encara una altra volta al problema. Cal demostrar que la pau no és un desig pietós i que està inscrita en la naturalesa com a principi regulador.

En el segon suplement, l'article secret, ens obliga a considerar la relació entre el paper del filòsof i el Sobirà en l'ordre polític. Per Plató el bon ordre polític només arribaria quan els filòsofs es transformessin en reis o quan els reis estudiessin filosofia. No obstant això, Kant està ja molt lluny d'aquesta utopia. El filòsof, segons Kant, ha d'estar sotmès també al Sobirà, no pot fer ús de la desobediència civil, i només li està permès aconsellar al governant. El governant, per la seva banda, està obligat a garantir la llibertat d'expressió.

Finalment en l’'Apèndix,  tracta de les relacions entre ètica i política respecte a la pau perpètua. La tesi bàsica de Kant és que no val el plantejament de Maquiavel de sotmetre l'ètica a la política (el fi justifica els mitjans) sinó que cal reconciliar ètica i política. Per a Kant el polític ha de ser "astut com la serp" però "sense engany, com els coloms". 

Comptat i debatut, segons el meu parer, després de més de dos-cents anys, els éssers humans no hem aconseguit arribar a la pau, i és que fins que els països, les societats i, sobretot, les persones, no siguem capaços de respectar-nos unes a altres no aconseguirem un estat de pau total, en el qual poder viure sense conflictes. És, doncs, “la pau perpètua”, una realitat o una utopia ?

dissabte, 2 de juliol de 2011

LA MODERNITAT (II): ELS SEUS INICIS EN L’ART

Què és la modernitat en l’art? Què representa? Què significa? “... per “art modern” entenem un període de la història de l’art […]: no tothom, tanmateix, està d’acord a establir els límits cronològics de la modernitat: quan comença? Ja ha acabat? […] i des de la crítica de l’art, “art modern” no vol dir necessàriament el mateix que “art del període modern”, ja que no tot l’art que s’ha fet en aquest període s’ha de qualificar de “modern”...” (pàg.1. Estudis sobre la modernitat 2 - Francis Francina: La modernidad y lo moderno, pàgs. 11-14 Resum/adaptació Joan Campàs)[i]

                Cal, també, entendre que la major part dels mites sobre l’art modern tenen el seu origen en la pintura francesa de finals del XIX i cal intentar prescindir d’ells i ser conscients de fins quin punt aquests estereotips poden condicionar la nostra anàlisi.

                Tot amb tot, si comparem les obres realitzades entre 1870 i 1880 per Bouguereau (pintura acadèmica) i les de Manet, Monet i Morisot (pintura impressionista) poden establir-se diferencies en el tema, la tècnica, i l’ambientació. Per tant, allò modern és, en si mateix, “...una forma de diferenciació: la pintura moderna s’ha desenvolupat a partir d’una consciència clara de diferència...” (pàg.4. Estudis sobre la modernitat 2 - Francis Francina: La modernidad y lo moderno, pàgs. 11-14 Resum/adaptació Joan Campàs).

                Així, pel poeta i crític d’art Baudelaire, el conjunt d’interessos i plantejaments comuns a Manet, MonetMorisot és el que s’anomena modernitat. Baudelaire a El pintor de la vida moderna, publicat a Le Figaro el 1863, va utilitzar el terme modernité per a definir un sentiment de diferència amb el passat i per a descriure una peculiar identitat moderna. Per ell, allò modern no significa només el present, sinó que defineix una actitud  determinada envers el present. Aquesta actitud està relacionada, segons Baudelaire, amb una experiència concreta de modernitat, que és característica i distintiva del període modern: I concretava: “Jo entenc per ‘modernitat’ el que és efímer, fugisser, contingent, allò en el que la meitat és art i l’altra meitat és etern i immutable”. Transitori i fugisser per una banda, i etern per l’altra: són les dues cares del que és modern.

                Fet i fet, doncs, a la dècade de 1870, “...el concepte d’art com “impressió” es trobava associat a un reconeixement ”modern” de la condició subjectiva de la percepció o de l’experiència. També es trobava associat amb un estil que recollís un tipus de mirada personal i espontània. En aquest sentit, “impressionista” era qualsevol artista que utilitzés una tècnica no convencional que reflectís una visió del món que fos al mateix temps instantània i individual. El nom d’impressionista es va acabar identificant amb aquest moviment concret quan es va aplicar a un grup d’artistes que, el 1874, varen participar en una exposició “independent”, és a dir, al marge del Saló oficial. Tot i l’existència d’alguns crítics que varen utilitzar el terme de forma pejorativa (concretament destaca Louis Leroy en la crítica que es va publicar a Le Charivari el 25 d’abril de 1874)…” (pàg. 32. Els impressionistes Recopilació Joan Campàs)

Un públic modern, una nova mirada.

                Què aporten els impressionistes a l’art modern? L’ impressionisme neix com a evolució del Realisme i de l’escola paisatgística francesa de finals del segle XIX, que era ja un art estancat i sense originalitat. L’ impressionisme es correspon a una transformació social, econòmica i política cabdal: el creixement de la burgesia comença a introduir els seus costums a la societat. Hi ha canvis importants: durant l'hegemonia de l'academicisme, el jurat del Saló i el públic que hi anava, eren els jutges que atorgaven la qualitat d'una obra, en funció si aquesta s'adaptava o no als criteris oficials establerts. La Cort i l'Església deixaren de ser les principals consumidores d'art. Els artistes es varen veure en la necessitat de crear un mercat per a les seves obres i, per tant, d'adaptar-se al "gust" dels qui tenien diners i ganes de comprar obres d'art. Davant d'aquest nou públic, va ser necessària l'existència de marxants i galeries, de premsa i publicitat, que fessin d'intermediaris entre l'artista i el públic. La pintura “moderna” necessitava d’un públic “modern”. Baudelaire, per exemple, va proposar un tipus d’espectador bastant diferent: el dandi o el flâneur (derivat de flanêr, passejar). El perfecte flâneur era l’”espectador apassionat”, l’home modern que es trobava com peix a l’aigua passejant sense rumb entre les masses urbanes i la possessió més preuada del qual era l’anonimat que només la vida de la gran ciutat feia possible.

                La nova mirada d’aquest públic era "educava" per intel·lectuals (Zola, Baudelaire...), la premsa (amb les seves notes sobre les exposicions), les associacions dels propis artistes... però, en definitiva era el públic el qui comprava o no, les obres. Així els artistes hagueren de diferenciar-se de l'art tradicional, per la tècnica, els temes... (i sabem que la tècnica i el contingut estan sempre interrelacionats). Feien servir la tècnica que millor anava per connectar amb el nou públic burgès. Durant la dècada de 1870, els impressionistes es van esforçar per demostrar que el contorn de les coses no existia i que la llum era superior a la matèria. Eliminaren el color negre de la seva paleta, observaren que les ombres mai són negres, i que el blanc pur no existeix, sinó que la llum el carrega de matisos innumerables. Utilitzaren el color pur, i a vegades, el barrejaren sobre la superfície del quadre. I el camp passa de ser un lloc de treball a ser un espai d’oci, es comencen a fer excursions al camp, és el món que retrata Monet i Renoir

                També, es produeixen canvis a les ciutats, pren rellevància la vida nocturna: les cantants de cabaret, el ballet, els cafès i les seves tertúlies, un món del qual els pintors impressionistes extrauen els temes de les seves obres. Tanmateix als pintors impressionistes no els deixaven exposar en els llocs habituals, els tractaven de revolucionaris i d’anar en contra de les normes de la pintura. La primera exposició impressionista va ser al 1874, a l'estudi de Félix Nadar al Boulevard des Capucines. Tanmateix també es constata un canvi de l’ideal de bellesa pel de llibertat.

Alhora, es produeix l’ impacte del ferrocarril, és la primera vegada que s’experimenta el concepte de velocitat, la retina capta una realitat distorsionada. Apareix la fotografia i aquesta demostrar que el que determina la visió és el color i no el dibuix. I la pintura a l’oli en tub, els pintors ja no han d’elaborar amb cura les seves pintures, així, poden sortir del taller: "a plain air". El contacte amb la natura els hi proporciona una realitat plena de llum, gràcies a ella, de color. Fet i fet, és l’era dels rellotges, el temps obsessiona als homes, els nous pintors necessiten una pinzellada ràpida i hàbil.

                Els impressionistes eren de fet individualistes que estaven mancats de les ambicions pel que fa a la història universal, el fervor romàntic i les conviccions avantguardistes de les dues generacions anteriors d’artistes francesos i europeus. Nascuts al voltant del 1840, eren massa joves per pertànyer a la generació del 48, però massa vells per observar amb commoció i horror (la majoria des d’una distància segura) el desmembrament prussià de França el 1870-71 i la massacra francesa dels seus propis ciutadans durant la subsegüent repressió de la Comuna. Varen assistir a la industrialització de l’agricultura a províncies i a la haussmannització de l’espai urbà a París, i varen entendre que la vella França de l’autarquia agrària i els barris urbans separats havia deixat d’existir. A tots aquests esdeveniments i transformacions varen respondre majoritàriament amb la barreja oficialment aprovada de nostàlgia per l’antic i complaença amb el nou. D’aquesta manera els impressionistes foren testimonis passius o propagandistes actius de les naixents i modernes “formes d’esbarjo burgès” del seu temps, però el que varen aconseguir fou precipitar una crisi de la representació que va acabar amb la ruptura de la relació prèviament existent entre l’art i el seu públic.
                A principis de 1900, Europa es troba guanyada per la concepció impressionista de la pintura i dels seus principis teòrics. Però, la personalitat d'alguns dels seguidors inicials, que acceptaren l' impressionisme com a manifestació d'un antiacademicisme alliberador, adoptaren canvis divergents degut precisament a la multiplicitat de possibilitats que la ruptura de l' impressionisme amb les imposicions anteriors havia facilitat.

                Tots els artistes englobats sota el terme postimpressionisme van conèixer i van practicar en algun moment els postulats impressionistes. L' impressionisme va trencar els supòsits acadèmics, socials i econòmics vigents en l'art i, en el seu moment, va suposar una revolució i les seves obres van rebre fortes crítiques. En ser rebutjats en els circuits oficials, el grup dels pintors impressionistes va organitzar les seves pròpies exposicions i va mantenir una cohesió que va durar fins i tot quan, dècades després, alguns d'ells van assolir cert reconeixement. De la disgregació d'aquest moviment va néixer el Postimpressionisme en part com a evolució i en part com a ruptura.

                Un nou moviment artístic sorgirà com a reacció als postulats de l'objectivisme visual, defensats per l’ impressionisme. La tendència a prescindir de l'obra i de l'objecte en la seva realitat objectiva, per a utilitzar ambdós com a expressió dels sentiments i emocions de l'artista, dóna lloc a l'expressionisme, el sintetisme i abstencionisme, i al realisme d'un Toulouse-Lautrec, que reben, plegats, el nom de postimpressionistes.

El postimpressionisme: l’inici de la modernitat.

Tot i les innovacions i els canvis, l’ impressionisme no es primer moviment, el primer isme de la modernitat sinó el darrer de l’art clàssic. El primer serà el post-impressionisme. El terme s'aplica als estils pictòrics de finals del segle XIX i principis del XX, que apareixen després de l’ Impressionisme. Roger Fry, un crític britànic, el 1910, va inventar el nom de "post-impressionisme", quan es va fer a Londres una exposició de pintures de: Paul Cézanne, Paul Gauguin i Vincent Van Gogh. Aquests seran els artistes més representatius i les seves obres es caracteritzen per l’ús expressiu del color.

                El Post-impressionisme va ser tant una extensió de l’ impressionisme com un rebuig a les seves limitacions. S'agrupen les més diverses tendències, moltes de les quals són difícils de classificar cronològicament, ja que es corresponen amb artistes concrets i les seves inquietuds. Treballen en àrees geogràfiques distants entre si: Van Gogh a Arlés, Cézanne a Aix-en-Provence. Les seves formes més exagerades i l'ús del color, estructura i línies van obrir nous camins a la pintura del segle XX. Encara que els postimpressionistes van basar la seva obra en l'ús del color experimentat pels impressionistes,  “...van reaccionar contra el desig de reflectir fidelment la naturalesa i van presentar una visió més subjectiva del món...” (pàg. 4. Apunts sobre el post-impressionisme. Recopilació/adaptació Joan Campàs).

                Cézanne va influir al cubisme, Van Gogh, a l’expressionisme, i Gauguin, al fauvisme. Però també cal citar a Harry Lachman, Henri Rousseau, Georges Seurat, i Henri de Toulouse-Lautrec. Des d'un punt de vista artístic, el nou moviment propugnava la síntesi en lloc de l'anàlisi del color, la perfecció en lloc de la sensació òptica, l'expressió del tema per damunt de qualsevol altre efecte, un allunyament de l'objectivitat per tal de donar a l'autor i a l'espectador una més gran participació en l'anàlisi psicològica i emocional dels esdeveniments. Els postimpressionistes van continuar utilitzant colors vius, una aplicació compacta de la pintura, pinzellades distingibles i temes de la vida real, però van intentar dur més emoció i expressió a la seva pintura. Encara que sovint exposaven junts, no es tractava d'un moviment cohesionat. Experimenten amb diferents formes d’aplicar la pintura, des de les pinzellades puntillistes (es refereix a la tècnica de petits punts de color que es fonen a la retina) a les grans àrees de color.  Tanmateix, altres característiques genèriques, foren:

  • Importància de les teories del color i el seu efecte a l’espectador, pintura amb contingut comunicatiu.
  • Comença a aparèixer la visió personal de l’artista
  • Interès per la construcció de la forma, el dibuix i l'expressivitat dels objectes i figures humanes.
  • Temes de la vida real.
  • El gust purament estètic (Cézanne).
  • Concepció del quadre a força de cossos rigorosament geomètrics (Cézanne).
  • Utilització de colors purs amb gran càrrega emotiva (Van Gogh).
  • Creacions imaginatives a força de pinzellades cursives que intenten expressar l'angoixa i el desconsol interior (Van Gogh).
  • Interès per l'exòtic (Gauguin).
  • Creació de composicions simplificades i estàtiques, buscant l'harmonia de les masses cromàtiques tancades (Gauguin).


[i] Aquest material i els següents són en PDF. Els trobareu cercant-los en Google.