Les formes d’organització
del poder polític no han estat, evidentment, sempre iguals i han anat
evolucionant en el sí de la història i amb la mateixa societat. A grans trets,
potser podríem constatar que a mesura que la societat ha anat canviant també s’han
produït canvis en les formes d’organització política. De fet, “...les primeres formes d’un poder polític estructurat i permanent és una
característica pròpia de les societats sedentàries...”[1].
Així, l’home neolític amb el seu nomadisme i la revolució agrària
transformaren, a poc a poc, la societat
i anaren creant comunitats on s’anà confegint un poder polític amb identitat
pròpia i amb unes estructures reconeixibles i estables. Els seus objectius
elementals i bàsics foren la fixació d’uns objectius compartits. De fet,
l’existència d’aquest mateix poder polític permeté integrar i cohesionar
aquesta mateixa societat i s’abandonaren progressivament els criteris
d’identificació a partir del llinatge.
Fet i fet, des d’aquestes primeres formes
d’organització política fins a l’actualitat, on l’estat és la forma dominant,
pot constatar-se que l’evolució ha estat constant i diversa. Tanmateix, des de
la ciència política hom a establert una classificació, més o menys acceptada,
entre les formes d’abans de l’aparició de l’estat, anomenades preestatals, i la
pròpia evolució del mateix estat. La diferència fonamental entre aquestes dos
grans caracteritzacions cal cercar-la en que en les formes preestatals no
existeix una diferència entre l’esfera pública i privada. Els ésser humans
viuen plegats i identificats amb el seu esdevenidor col·lectiu. En canvi, amb
l’aparició de l’estat modern, aquest s’identifica amb l’esfera pública. Per
altra banda, una altra diferència, la podem trobar en que en l’estat modern
l’àmbit conceptual de la política s’estableix en relació amb l’existència del
poder.
Tot amb tot, les formes preestatals del poder
polític van ser els imperis hidràulics,
les formes antigues (la polis de la Grècia Clàssica i la República de Roma), el
model esclavista i el model feudal.
Els imperis hidràulics, que
d’altres han anomenat “societats segmentades” i Marx “societats de mode de
producció asiàtic”, foren les primeres societats sedentàries caracteritzades
per desenvolupar activitats agràries però amb una idea gairebé inexistent de la
propietat i un poder polític sense delimitar. No existia un poder polític
delimitat i diferenciat d’altres funcions o poders socials. Però si que existia
un identificació simultània de les elits entre les funcions polítiques i
religioses. És l’inici de l’aparició del lideratge polític.
Les formes antigues, eren
les formes d'organització política de la Grècia Clàssica (polis) i de la Roma republicana.
En aquestes societats ja es combinaven formes de comerç amb activitats
agràries. I on l’esclavisme tenia un paper destacat. Tanmateix, són societats
amb grans possibilitats de participació política dels homes ciutadans (no de
les dones i els esclaus), on hi ha una gran rotació en les tasques de direcció.
Això comportà una igualtat política fortament arrelada i una identificació de
l’individu amb la comunitat, és a dir, una consciència col·lectiva on no hi ha
separació entre l’àmbit públic i el privat.
El model esclavista es caracteritza
per la construcció d'una organització de poder extraordinàriament
burocratitzada, amb un emperador en el vèrtex superior que legitima el seu
poder d'acord amb un origen diví. Aquest fet trenca el principi d’igualtat
política de les societats antigues i, així, la idea de ciutadà es substituïda
per la de súbdit. Tanmateix, amb el creixement de les fronteres i l’augment
dels esclaus desapareix el concepte de “democràcia”.
El model feudal és
l'antítesi de la idea de l'existència d'un estat o d'un poder polític central.
És caracteritza per la multiplicitat de poders locals vertebrats entorn a un
senyor feudal i amb relacions de vassallatge. Aquestes es configuren a través
de relacions de adscripció i lleialtat. No existeix, doncs, una separació
d’esferes que permetin identificar un poder polític. En definitiva, aquest és
múltiple i divers.
La transició cap a l'estat
es comença a produir cap al segle XVI. Les crisis dels parlaments medievals,
l'aparició de la classe burgesa i l'enfrontament entre governants i Església van
contribuir a l'aparició de l'Estat. Val a dir, també, que les contribucions
teòriques d’autors del segle XV i XVI com Maquiavel(1469-1527) i Bodin (1530-1596), amb conceptes com
l’estat com a associació autònoma amb moral pròpia i raó particular (de
Maquiavel) i el concepte de sobirania com a justificació de la monarquia
absoluta (de Bodin), ajudaren a fornir l’edifici del concepte de l’estat
modern.
Així, les característiques
d'aquesta nova idea d'estat són la unificació del poder, l’especialització amb
la professionalització de l'activitat política i la territorialització del
poder, és a dir, l’estat estableix relacions d'acord amb un territori i no
segons uns vincles personals com en el model feudal.
Fet i fet, l’estat, des de
la seva aparició, ha passat per diverses etapes prou diferenciades entre elles,
tot i haver mantingut les característiques que acabem de definir com a pròpies
de l’organització estatal. Així, podem constatar que sota el denominador comú
de l’estat s’han produït i evolucionat un seguit de formes de dominació
estatal.
Les formes de dominació
estatal van ser les monarquies absolutes,
després va sorgir l'Estat liberal
gràcies a l'aparició de la burgesia i al naixement del capitalisme i finalment,
l'estat del benestar; l'estructura d'estat
actual de la majoria de països democràtics contemporanis, que es caracteritza
pel creixement de la despesa pública a un ritme més que proporcional en
referència al creixement de l'economia, la transformació qualitativa de l'actuació
pública mitjançant la creació de noves institucions amb formes innovadores
d'intervenció estatal i la previsió referent al fet que les noves necessitats
financeres de l'estat es cobriran mitjançant un impost progressiu sobre la
renda.
Segon Esping-Andersen,
sociòleg amb molt treballs sobre l’estat del benestar, n’hi ha de diversos
tipus, depenent de la relació que s'estableix entre l'estat i el mercat, del
grau de desmercantilització, i de l'estructuració social que la intervenció
pública provoca. Així està l'Estat de
benestar liberal, que es caracteritza per l'ajuda cap a aquells que no
tenen recursos, l'Estat de benestar
corporativista, mitjançant la intervenció pública es persegueix el
manteniment i la consolidació dels estatus socials ja existents, l'Estat de benestar socialdemòcrata,
que pretén ampliar la universalització i la desmercantilització plena de la
classe mitjana. A aquesta classificació, Peter Abrahamson hi afegeix un model definit com a catòlic. Aquest
model es caracteritza per posar èmfasi en la societat civil, per una institució
familiar molt fort i per un nivell de compensació del benestar baix. En aquest
model d'estat es trobaria Espanya.
Tot amb tot, hom està
d’acord que l’estat de benestar ha passat per diferents etapes. La primera
d’elles seria l’anomenada d'experimentació,
que va de 1870 a 1925, em la que l’aspecte més cabdal seria les relacions entre
responsabilitat social i democràtica (un fet importantíssim va ser la seguretat
social). La segona etapa és la de
consolidació, que es va produir entre els anys 1919 i 1940. En aquesta
etapa es consolida la política econòmica keynesiana, una confiança política i
social més àmplia sobre la intervenció de l'estat i la legitimació de les
garanties socials com a drets de la ciutadania. I la tercera etapa, anomenada d'expansió que comprèn els anys des de
1950 fins a 1973. El fet important d’aquesta etapa rau en la relació que
s'estableix entre la despesa social i l'expansió econòmica. A grans trets,
aquesta època de expansió es podria relacionar amb l'inici de la fi de les
ideologies. Però l'estat de benestar no està lliure de crítiques, i en aquest
sentit es caracteritza per ser pragmàtic, societarisme i de modernització.
En l’actualitat, hom
comença a plantejar-se una redefinició de l’estat del benestar en el que, molt
probablement, en sorgirà una nova etapa històrica.
[1]
SANCHEZ
i PICANYOL, Jordi:
UOC - TEORÍES I SISTEMES POLÍTICS. Política
i poder. L’organització social de la política . Mòdul 1. 2004. Pàg. 24