Entre els segles XI i XII apareixen tres gèneres
literaris que reflecteixen la societat feudal de l’època: l’èpica, la lírica i
el roman. Si en l’èpica es narren gestes de caràcter heroic protagonitzades per
reis i nobles, emmarcats en un fet històric tractat amb més o menys objectivitat
i en els que la presència de la dona era testimonial, en el món cortès
predominen dues formes literàries: la poesia lírica amorosa i la novel·la en
prosa o en vers, en les que la relació amorosa es converteix en el tema
principal.
Tanmateix, en el segle XII els ideals dels senyors feudals
pateixen una forta transformació, provocant el canvi de la societat i de les
formes de viure de l’època, i afavorint el naixement d’una nova literatura on
l’amor i la dona ocupen els primers llocs. El públic dels trobadors canvia. A diferència
de l’etapa anterior on van triomfar les narracions èpiques, l’aristocràcia és
cada cop menys guerrera i més refinada. Així, neix una nova concepció amorosa, l’amor cortès, entès com un vassallatge
feudal al servei d’una dama. Aquesta, noble i casada per imposició, es converteix
en el senyor, i el poeta en el seu vassall. En tant que aquest lloa en les
seves composicions a la seva estimada, expressant els seus sentiments i estat d’ànims,
la dama el recompensa amb una actitud distant i altiva, pròpia de la seva
superioritat. No és una relació d’igual a igual (la dama sempre és d’una
categoria social superior), sinó que es tracta, en la majoria dels casos, d’un
vincle d’interès mutu en el qual el trobador busca protecció econòmica i la dama
incrementar el seu ressò social.
Qualsevol que fos el paper de l’amor en aquestes
relacions, estava desproveït de tot romanticisme. De fet, l’amor com a motiu romàntic
no té entrada en la literatura fins a l’arribada de la cavalleria.
A finals de l’Edat Mitjana quan l’èpica deixa de
cultivar-se, la matèria cavalleresca perviu en forma de novel·la. Socialment, és
una època en la qual ja no hi ha grans batalles que donin renom als guerrers, i
aquests són substituïts en les narracions per cavallers solitaris sempre a la recerca d'aventures, ocupant les relacions amoroses un lloc destacat en un clar influx
de l’amor cortès trobadoresc. Així, sota la influència d’aquest, els cavallers
ja no lluiten per servir al seu rei o per la religió, sinó que busquen
conquistar l’amor de la seva dama i estar al seu servei.
Si els poemes èpics estaven destinats als homes,
la poesia amorosa provençal i les novel·les del cicle del rei Artús es dirigeixen, en primer lloc, a les dones. En aquest període, les dones intervenien en la vida
intel·lectual de la cort i contribuïen com a mecenes (cal recordar que El cavaller de la carreta és un encàrrec
de Maria
de Xampanya a Chrétien
de Troyes).
Ara l’home passa a un segon pla. Canvien l’espasa
per la llança de torneig o per al llaüt i el seu blasó per una peca de roba que
li hagi donat la seva estimada, com en el cas de Tristany que fa
lligar a la seva llança la màniga d’Isolda en el capítol de la justificació de
la innocència de la reina. És un vassall que no espera res a canvi de la total consagració
a la seva dama. En El cavaller de la carreta, la reina Ginebra no dubta a fer patir a Lancelot proves i humiliacions
per tal de donar-li el seu amor. De fet, Lancelot és el model d’amant perfecte
que se sotmet per pròpia voluntat als desitjos i capricis de la seva dama,
acceptant submisament la superioritat de la seva estimada, sense esperar cap
recompensa.
Així i tot, no es tracta d’un amor platònic. Vol
expressar la devoció que l’amant sent per la seva estimada, manifestant tota la
intensitat dels seus sentiments, però no només des d’un aspecte idealista, sinó
buscant i obtenint en molts casos, la relació carnal amb la seva dama. Tristany i Isolda està farcit de trobades clandestines en el
dormitori de la reina. I això no deixa de sobtar en una època en la qual
imperava una moral molt rígida i en el que l’adulteri podia condemnar a la dona
a la mort i a la seva família al rebuig social.