Seguidors

dimarts, 28 de juny de 2011

Post –- CIÈNCIES SOCIALS / HUMANES (II)

Em comença a cansar se considerat un estudiant de “segona divisió” perquè faig “Humanitats”, perquè estudio ciències socials…Què quines són?, us preguntareu… Si, aquelles que no es poden demostrar empíricament, aquelles que no és poden demostrar de forma irrefutable. Tinc la impressió, per tant subjectiva i no demostrable, que un nou fantasma circula pel món: el del neopositivisme, o altrament dit positivisme o empirisme lògic. Alguns manuals diuen que:

És un corrent, també conegut amb el nom de cercle de Viena, que afirma la substitució de la filosofia per la lògica de la ciència, entesa segons el model de la física i de forma unitària, de manera que tot allò que no es pot expressar en termes logicofísics no és científic. Els positivistes lògics afirmen que l'observació empírica és la base del coneixement, però també accepten l'existència de termes teòrics que es defineixin per mitjà d'una manifestació observable. Les teories –en aquest cas les de la física– són plenes de termes teòrics que es relacionen entre ells per mitjà d'axiomes, en els quals ningú no observa directament aquests conceptes, tot i que sí que se'n poden experimentar les conseqüències; en altres paraules, són mesurables. A més, l'axioma permet predir el resultat d'un experiment científic, de manera que si coneixem el valor de dues variables, en aplicar la fórmula obtindrem el tercer valor, que si coincideix amb allò observable fa que es mantingui l'axioma i la teoria que l'ha produït.

Tot amb tot, en la segona meitat del XIX, els nous sabers humans es van constituir amb la clara consciència de la seva dificultat per a satisfer les exigències de les ciències naturals com: la matematització, la rigorosa experimentació, l'estricta reducció a termes fisicalistes o l'anàlisi neutral dels seus objectes. Com matematitzar l'espiritual, el cultural, el psicològic o l'històric? On –en el millor dels casos– es poden introduir anàlisis estadístiques en les dimensions socials?  I en els comportaments observables?

Va ser en la segona meitat del segle XIX quan es va introduir la distinció entre explicació i comprensió per a distingir dues maneres que es consideraven diverses –sovint fins i tot oposades– de conèixer.

• El que s'entenia per explicació era el tipus de coneixement que havia triomfat des de la revolució científica, que caracteritzava les ciències naturals i l'exigent model físic, matemàtic i experimental.
• En canvi, comprensió era el tipus de coneixement que cercaven i que podien oferir les noves ciències que s'estaven constituint a partir de camps pertanyents a les humanitats o a la filosofia més especulativa.

Les noves propostes de ciències, sabers o disciplines s'anomenaran –segons els diversos corrents– de l'esperit, històriques, humanes o, més tard, socials.

I la Psicologia? M’atreviria a dir que la Psicologia es tan antiga com la història de la humanitat. Però durant segles ha viscut submergida dins de la Filosofia i només a finals del segle XIX ha iniciat el seu caminar científic. De fet, tot seguit Khun, caldria considerar la psicologia com a preparadigmàtica.

Tanmateix, la psicologia ens parla de la conducta i dels processos mentals. La conducte és observable i canvia a causa de l’experiència i l’aprenentatge, dels canvis fisiològics, a les variacions de l’entorn...Així, a partir d’aquesta conducta es realitzen inferències sobre els processos mentals, s’aplica el mètode hipotetico-deductiu i utilitza diverses tècniques metodològiques com l’experimental, la correlacional, etc.

I per altra banda, te diverses branques d’estudi: psicobiologia, psicologia evolutiva, psicologia social, psicologia de l’aprenentatge, etc.  I per tant, potse també, no la podem reduir a un únic paradigma.

dissabte, 25 de juny de 2011

CAPOTE, Truman


"DESAYUNO EN TIFFANY’S

NOVEL·LA NORD-AMERICANA SEGLE XX

Editorial Anagrama, S.A. / Pàgines: 153 / Volum 13 / ISBN: 84-339-2017-0 / Edició: 2006.


El nom de Truman Capote està associat en general al periodisme nord-americà de la postguerra. L'escriptor va cobrar fama a tot el món a partir de la seva novel·la de no-ficció “A sang freda”. No obstant això, hi ha altres llibres destacables del mateix autor, i la novel·la curta de 1959, “Esmorzar a Tiffany 's”, és un dels més coneguts, probablement per la seva adaptació al cinema de 1961 -de vegades traduïda com “Esmorzar amb diamants”-. La pel·lícula va comptar amb Audrey Hepburn com a protagonista femenina (en un paper per al qual Capote havia demanat a Marilyn Monroe), i la inoblidable cançó “Moon River” a la banda sonora. Sigui dit de passada, l'esmentada cançó va ser composta per Henry Mancini especialment per a l'actriu, a la qual no se li donava bé el cant. Podríem dir que en aquest cas el mite de la pel·lícula ha sobrepassat en fama a la novel·la.

L'argument del llibre gira al voltant de les memòries d'un jove escriptor que viu a Nova York i estableix relació amb una excèntrica jove, Holly Golightly. El narrador roman anònim, només Holly li dóna el nom fictici de Fred (que és com es diu el seu germà), i la relació entre ambdós és d'amistat i afecte. Holly és una noia provinciana extravagant, que somia amb caçar un marit ric i mentrestant fa vida nocturna i es delecta davant dels aparadors de “Tiffany 's”, la famosa joieria novaiorquesa. Per a l'adaptació a la pel·lícula es va suavitzar la trama, eliminant mencions a les drogues i a l'ambient nocturn, així com també es van eliminar alguns trets del personatge de Holly (com el seu coqueteig amb la bisexualitat) per fer-la més càndida, i per això, més apropiada a la dolça Audrey Hepburn.

Així, doncs, “Esmorzar a Tiffany 's” és un retrat de la Nova York de mitjans del segle XX, i del somni americà frustrat una i altra vegada. S'ha dit que molts personatges populars de la societat americana de mitjans dels 50 estan reflectits amb un altre nom en aquest llibre. D'altra banda, hi ha una ferotge crítica als cercles socials relacionats amb el cinema i l'art.

Però no vull fer paral·lelismes. Per descobrir algunes claus del llibre vull destacar els següents punts:

a) Truman Capote sempre va pensar en la seva amiga Marilyn Monroe com la perfecta protagonista de l'assumpte, i no en Audrey Hepburn (a la qual va agafar tírria per ser la triada), dues models de dona totalment oposats.
b) El narrador i protagonista del conte rarament podria enamorar-se d'una dona (Marilyn, Audrey, o la que vostès s'imaginin), quan els crítics han coincidit en veure en ell una mena de segon Truman Capote, homosexual reconegut per als que no ho sàpiguen.
c) La pel·lícula i el llibre no acaben igual. Assaboreixin ambdós per descobrir ...
d) “Moon River”, la mítica cançó que canta Audrey al film, no apareix per res en el llibre.

Per altra banda, “Esmorzar a Tiffany’s” reuneix quatre relats de Truman Capote, l'irrepetible escriptor de Nova Orleans. La seva vida (va ser abandonat per la seva mare, una reina de la bellesa del sud, i criat per les seves tres ties solteres) bé podria ser la trama d'una de les seves històries, on els seus herois (o antiherois, més ben dit) són persones d'origen incert, tumultuosa infància i dolorosa maduresa, però no per això poc sagaços: tots ells tenen les agalles suficients per lluitar contra la seva destinació i trobar el seu lloc al món malgrat que ,des que tinguessin ús de raó, les facilitats i l'afecte fossin envejables tresors que se'ls resistien.

Esmorzar a Tiffany's”, el primer dels relats, presenta a un dels personatges femenins més carismàtics de la literatura americana de postguerra: l’ aparentment amoral i esbojarrada Holly Golightly, estrella de cinema en potència de passat tempestuós i vergonyant, que ofega en el glamour més impostat les seves debilitats. Holly és una mena de Violeta Gautier amb ulleres de sol i monyos alts, una noia de vint anys que quan està deprimida es menja el croissant davant Tiffany 's, la botiga de joies més exquisida del món. Ella és la "amiga de tots", l'objecte de desig dels homes rics i fàcilment impressionables de Nova York (inclosos mafiosos empresonats, el que serà determinant per al desenllaç del relat), que la ronden en les múltiples festes en què es deixa veure, malgrat la seva misteriosa ascendència. Un veí / amic aspirant a escriptor del bloc on viu serà el narrador de la vida d'aquesta noia, a la qual es pot arribar a avorrir tot i que es conegui, finalment, la seva trista història.

Els altres tres relats són “Una casa de flors”, on es narra la història d'amor que viuen una jove exprostituta enamorada i el seu encantador marit, entorpida per la molesta presència d'una vella bruixa (literalment), la mare del noi, que li farà la vida impossible a la jove fins i tot una vegada morta. “Una guitarra de diamants”, el tercer, aconseguirà arrencar llàgrimes al lector mitjanament sensible explicant la història d'amistat i fuga entre dos tipus empresonats, un dels quals posseeix una guitarra coberta, precisament, de diamants.

Però el relat que va aconseguir deixar-me amb un nus a l'estómac i els ulls negats de llàgrimes, va ser l'últim, “Un record nadalenc”, on els protagonistes són una pobra dona madura amb cert retard que es comporta com una nena fantasiosa i el seu "amiguet", el xaval orfe que ella i altres familiars s'han encarregat de criar. En una paraula: commovedor. I no cal ser molt sagaç per deduir que Truman Capote parla, una vegada més, del que ell va conèixer de nen.

Capote és un dels abanderats de l'anomenat gòtic meridional, gènere conreat, així mateix, per altres escriptors com Carson McCullers, Flannery O'Connor o el terrible Faulkner, tots ells crescuts i alletats en les peculiars terres situades als voltants del riu Mississippi, on la humitat, els costums atrabiliaris i una impagable barreja de costumisme negre, crioll i afrancesat han fet que sorgís aquesta apassionant corrent literari, violenta, mítica, i sense precedent a la vista.

El final de Truman Capote va ser trist. Va cremar els seus últims dies, amb una  llengua extremadament mordaç, esgotant les seves nits entre alcohol , drogues i amants joves al ritme de la música dance del mític Studio 54 novaiorquès.

dimarts, 21 de juny de 2011

Post –- CLARENCE CLEMONS

El passat 18 de juny va morir Clarence Clemons: The Big Man. En els concerts que he pogut assistir d’en Bruce, sempre va impressionar-me el  so d’en Clemons, el seu saxo, la seva força, ...
El podeu recordar a:

Clarence Clemons "Jungleland" solo (Milwaukee 3/17/08)

Born To Run Bruce Springsteen with THE BIG MAN Clarence Clemons June 24 1993

Clarence Clemons The sun aint' gonna shine anymore

dissabte, 11 de juny de 2011

LA MODERNITAT (I): UNA DEFINICIÓ EN UN SENTIT AMPLI I GENERAL


            Definida en relació amb l’Antiguitat, la Modernitat, en un sentit ampli i general, sorgeix, per alguns historiadors, amb el Renaixement, en el segle XV – El Princep de Maquiavel configurà una nova concepció de la moralitat, que s'exemplificà en un nou concebiment de la política, amoral i pragmàtica -, comportant una progressiva desaparició de l’ordre feudal i una consolidació de l’ordre capitalista, que significà una progressiva racionalització i diferenciació econòmica i administrativa del món social, que va culminà en l’estat modern capitalista industrial. D’acord amb pensadors com Marx i Weber, el procés de modernització social es caracteritzà  pel sorgiment de l’economia capitalista i l’estat modern, el que significa dir que el mode de producció capitalista es constitueix amb l’aspecte diferenciador de la modernitat.
                Si bé el terme de modernitat ha estat encunyat en el segle XIX, tal com expressa D.Harvey en el text Modernidad i Modernismo[1], atribuint-se a Baudelaire la seva autoria, la idea de ruptura que es relaciona amb ell ja estava present des de l’ inici de la instauració de la societat burgesa en el segle XIX. En l’esfera del pensament, aquesta ruptura suposà la substitució d’una visió cosmocèntrica, en la qual l’home era vist com una part de l’ordre natural de l’univers, per una visió antropocèntrica, en la que la consciencia intencional de l’home passa a ser la mesura i el sentit de totes les coses.
Des d'un punt de vista filosòfic la nova visió del món es fonamentà en el predomini del subjectivisme, atès que les matemàtiques són, abans que tot, una llei purament mental. Aquí rau el que filosòficament és potser el tret més característic de la modernitat. Com a conseqüència del seu predomini, s'anirà produint un canvi en la concepció de la filosofia que deixarà d'ésser primordialment ontologia per passar a ésser epistemologia. Hegel definí precisament aquest predomini de la subjectivitat com allò específicament modern i ho considerà com a fruit de la reforma protestant.
La modernitat pot ser definida, doncs, per una discontinuïtat temporal i una ruptura respecte a la tradició. La visió teocèntrica del món es substituïda pel triomf de la racionalitat instrumental, de manera que se instaurarà una visió antropocèntrica del món en la que Déu perd la seva centralitat, donant pas a l’Home i al coneixement científic del món.
Entre les principals característiques de la modernitat podem destacar les següents:

  • Secularització i desencantament del món. Podem entendre la modernitat com la gradual  desaparició dels sabers mítics, religiosos i filosòfics tradicionals, així com la ruptura amb l’ordre escolàstic medieval i la seva substitució pel saber científic. 
  • Dissociació entre l’home i la naturalesa. L’home perd la seva antiga simbiosis amb l’univers i la naturalesa. Aquesta ruptura amb allò sagrat passarà a ser objecta d’investigació per un subjecta lliure i racional.
  • Intel·lectualització, racionalitat i instrumentació. El finalisme de l’esperit religiós anterior es trenca en nom de la raó, instrumentalitzada pel saber científic i bolcada en els mitjans a partir dels quals l’home pot sotmetre la naturalesa i posar-la al seu servei. 
  • Instauració del mètode científic. Es passa a concebre el món com un ordre sotmès a les lleis. El mètode científic, com a forma de coneixement i domini de la naturalesa, es converteix en el medi principal per mitjà del qual l’home pot exercí el seu poder, alliberant-se, d’aquesta forma, d’un món d’escassetat i del jou de la natura.
  • Separació entre medis i mitjans. Són excloses del pensament científic totes les consideracions que invoquen el valor, la bellesa, la perfecció o els fins. 
  • Creixent diferenciació dels diversos àmbits de la vida social. La ciència, la moral i l’art ja no depenen de la religió i es converteixen en pràctiques independents i autònomes. 
  • Creació de l’Estat Modern. Administració burocràtica racional, sistema tributari centralitzat, poder militar permanent i monopoli de la violència són les característiques sobre les que es forneix la creació de l’Estat Modern. L’empresa capitalista pressuposa una força de treball formalment lliure i una organització racional de la producció basada en el càlcul i en el us tècnic del coneixement científic.
  • Establiment de principis universals. Universalitat, individualitat, racionalitat.


[1] Harvey, D. (1998 [1990]) La condición de la posmodernidad. Investigación sobre los orígenes del cambio cultural, Amorrortu Editores: Buenos Aires: p. 25-84 (capítols “Modernidad y modernismo” i Posmodernismo”, pàg. 25).