"LA TIA TULA"
LITERATURA ESPANYOLA / SEGLE XX
El País / Pàgines: 141 / ISBN: 84-9815-006-X
/ Edició: 2005.
Des de sempre he sentit una gran
simpatia per la figura de Miguel de Unamuno.
Potser per la lectura de joventut de molts fragments de la seva obra El
sentimiento trágico de la vida; potser per ser un dels intel·lectuals més
controvertits i contradictori del segle XX o potser per ser més filòsof que
escriptor.
Unamuno va néixer a Bilbao el 29 de
setembre de 1864 i és considerat com el membre més influent de la Generació del 98.
Llicenciat en filosofia i lletres, va començar a treballar com a professor a
1883 mentre col·laborava en diverses revistes. Les seves teories sobre la
identitat basca van xocar amb les tesis nacionalistes de Sabino Arana. Després
d'una temporada a Europa, Unamuno va tornar a Espanya, on va ser nomenat rector
a la Universitat de Salamanca.
De tendències polítiques socialistes i
republicanes, va patir repetidament el boicot de grups conservadors. Sota la
dictadura de Primo de Rivera va ser desterrat a Fuerteventura per, posteriorment,
exiliar-se a París fins a la caiguda del règim militar. Després de la
proclamació de la II República, en la qual va jugar un paper important,
decideix allunyar-se del món polític, visiblement decebut després de complir
una primera legislatura com a diputat independent.
Durant la Guerra Civil Espanyola va prendre
partit pel bàndol colpista, però després de la seva primera defensa de
l'alçament va arribar a una tremenda decepció i penediment en comprovar la
purga política i els afusellaments del nou règim dictatorial. Després d'una
coneguda discussió pública amb Millán Astray (veure l'apartat: "L'incident amb
Millan Astray"), en què li va deixar anar el seu famós "Vencereu
però no convencereu", Unamuno va acabar els seus dies reclòs a casa,
sumit en una gran depressió i solitud.
En la seva obra s'aprecia clarament
l'esperit de la Generació del 98 representat en el seu "Em dol Espanya",
el lament més utilitzat pels intel·lectuals de final de segle per parlar de la maldestra evolució d'una Espanya a cavall entre velles glòries i noves
misèries. Unamuno va tractar el tema des de l'assaig cervantí, usant el Quixot
com a exemple i metàfora, fins a escrits de caràcter més filosòfics on
s'aprecia la influència de Kierkegaard o Hegel.
L'eix de la seva obra, sobretot en el
tram final, és la disjuntiva entre, per una banda, el seu racionalisme i, per l'altra, la seva
necessitat de creure en un Déu superior, en una bondat suprema, potser per
donar un sentit últim a l'existència. Miguel d'Unamuno va morir a Salamanca el
31 desembre 1936.
La tia Tula és, sobretot, una novel·la
que s'interroga per l'amor maternal, la castedat, la sexualitat... No obstant
això, la repressió sexual de l'època resultava contradictòria per a les dones,
ja que havien d'ignorar la seva pròpia satisfacció sempre en benefici del seu
marit i, a la vegada, constituir una família. Aquest conflicte moral es troba
representat en Gertrudis (o Tula), qui utilitza la seva influència, primer
sobre la seva germana i posteriorment sobre Manuela, per formar la família que
ella mai podrà tenir, per la seva obsessió per romandre absolutament pura.
Tanmateix, el que Unamuno pretenia,
en realitat, era realitzar una crítica contra el cristianisme i la
infravaloració de la dona en la religió, posant en evidència les unions
matrimonials que consentien pràctiques com el sororat (és a dir, quan l'home
quedava vidu, s'havia de casar amb una germana de la seva dona). Amb aquesta
finalitat, l'autor construeix un personatge capaç d'oposar-se als
convencionalismes de la religió cristiana sense importar-li el que puguin
pensar d'ella a partir de les seves decisions.
Per aquest motiu Gertrudis opta per
dedicar tota la seva existència a la família que havia format gràcies a altres
dones, però sense corrompre el seu cos, com una forma de protestar contra
aquesta imposició del matrimoni.
És més, resulta molt interessant el
tractament del sexe. Tot i que també es troba present al llarg de tota novel·la,
sempre és tractat de forma indirecta. Cal advertir que la majoria dels mals que
afligeixen Gertrudis tenen el seu origen en la unió carnal: l'embaràs que va posar fi a la vida de Rosa, el romanç entre Ramiro i Manuela, les pretensions
de Don Juan, etc. Per tant, sempre es troba associada amb un esdeveniment
negatiu per a la protagonista que justifica la seva actitud.
Cal assenyalar que, tot i que l'autor
adopta el paper de narrador, la seva posició ideològica respecte a aquestes
qüestions és perceptible en Gertrudis, qui fa gala d'un caràcter poc freqüent
en les dones d'aquella època. De fet, resulta poc creïble que tot i ser-nos
presentada com una dona forta i independent, acaba incorrent en una
contradicció quan observem la seva necessitat de ser mare, encara que els fills
no siguin seus. És a dir, l'autor no sap retratar el conflicte al qual ha
d'enfrontar-se una dona, ja que està descrita des de la perspectiva d'un home.
A més, no està correctament construït per representar aquesta posició a causa
que, en realitat, té valors massa conservadors respecte a la família.
Tot i això, Unamuno desenvolupa la
història de manera que sempre afavoreixi a Tula. Una bona prova d'això són la
resta de personatges que intervenen en la trama, totes submises i infravalorades
pels homes de la història. També per la mateixa Gertrudis, qui les manipula
en el seu propi benefici encara que elles no siguin conscients, encegades per
la imatge beatífica que s'han format de la seva persona.
En el mateix sentit, tots els
personatges masculins han estat retratats per justificar l'odi de Gertrudis cap
al gènere masculí i, a la vegada, la posició de l'autor contra la repressió
sexual que exercien en la dona.
Únicament aquells que es mostren
sol·lícits als seus desitjos i l'obeeixen sense qüestionar adquireixen un
major protagonisme, mentre que la resta són descrits de forma que resulten poc
interessants per al lector o directament provoquen el seu rebuig. Per aquest
motiu, els únics fills ressaltats per Unamuno són precisament aquells que
obeeixen a la seva tia sense qüestionar-la en cap moment.
Malgrat els rics debats
teològics entre el pare Álvarez i Gertrudis, aquests fragments resulten
insuficients per justificar l'actitud egoista de la protagonista. D'altra
banda, el mateix fervor religiós de la protagonista representa una contradicció
cap a la seva forma de pensar. La mateixa Tula acaba convertint-se en una tirana
per aconseguir el seu propòsit de formar una família a qualsevol preu, imposant-se
sempre sobre els altres. En conseqüència, el missatge principal de la novel·la
es veu eclipsat per la veneració d'Unamuno cap a ella, arribant a convertir-la
en una figura beatífica al final del llibre.
Arran de tots aquests factors, La
tia Tula acaba convertint-se en una novel·la plena de convencionalismes i
tòpics, en què la seva protagonista acaba convertint-se en una figura
repressora de la seva "família", tal com l'església pretenia fer amb
ella. Si bé alguns fragments són una magnífica crítica contra l'opressió de la
religió cristiana contra la dona, resulten insuficients per a canalitzar la
història. Per tant, el missatge que Unamuno pretenia transmetre a fi de
despertar consciències, queda eclipsat davant l'actitud megalòmana de Gertrudis
que ve a demostrar que "...Es perd la virginitat de la fe per adquirir
la maternitat de la raó...".
Actualitzat: 17/11/2022
