Seguidors

divendres, 30 de gener de 2015

LITERATURA MEDIEVAL VI: EL CONCEPTE D'AMOR EN EL "ROMAN" (Nota 3)



En relació als tipus d’amor que es distingeix en el roman, voldria remarcar un tret que considero que és comú.


Tot i la rel adúltera, l’amor en l’ètica cavalleresca sempre es contempla com una força positiva, de superació i perfeccionament individuals. S’entén com la font de tot bé: un estímul benèfic, educatiu, ja que requereix de l’enamorat un sobreesforç moral, un creixement espiritual, que atesti els seus mèrits humans i els acrediti com a mereixedors de l’amor sol·licitat. Justament, la devoció difícil vers una senyora feudal de jerarquia superior concedia al vassall l’oportunitat d’exhibir la seva condició d’enamorat cortès: la passió extraconjugal significava una via purgativa, per mitjà de la qual s’esborraven tares personals. Cal afegir que, dins aquesta inèrcia de purificació i progrés individuals, per amor tempta el cavaller la proesa. I, atès que obeeix alhora el servei amorós i l’ideal de justícia, la seva activitat militar beneficia la comunitat.


Enfocada, per tant, des d’una òptica idealista, la literatura cortesa, si em permeteu la frase, no proscrivia les banyes, sinó que més aviat les recomanava. Amor, adulteri i aventura s’harmonitzen, en la cosmovisió cavalleresca, i se supediten a la sublimació d’uns valors de classe, la qual contribueixen a consolidar: el romanticisme humanitari en què qualla l’operació literària difon la ideologia feudal i, per virtut del seu atractiu, en fomenta l’acceptació i, consegüentment, la perpetuació.


Per altra banda, no en sabem res de l’amor dels camperols perquè tal com assenyala J.Flori: “...El amor al que se refiere el discurso cortés es un valor noble, y por tanto resevado a la sociedad aristocràtica. Sólo una dama puede ser amada y sólo un caballero puede amarla...” (Flori, 179). L’amor cortés és un amor de merits, ennoblidor, mitjatçant el festeig. Qui del poble ho pot fer?.

I és que la història sempre l’escriuen els vencedors.


Flori, J.: “Caballería y literatura caballeresca”, a: Caballeros y caballería en la Edad Media. Barcelona, Paidós, 2001. p. 235-263.
 

diumenge, 25 de gener de 2015

UNAMUNO, Miguel de



"LA TIA TULA"

LITERATURA ESPANYOLA / SEGLE XX
El País / Pàgines: 141 / ISBN: 84-9815-006-X / Edició: 2005.

Des de sempre he sentit una gran simpatia per la figura de Miguel de Unamuno. Potser per la lectura de joventut de molts fragments de la seva obra El sentimiento trágico de la vida; potser per ser un dels intel·lectuals més controvertits i contradictori del segle XX o potser per ser més filòsof que escriptor. 

Unamuno va néixer a Bilbao el 29 de setembre de 1864 i està considerat com el membre més influent de la Generació del 98. Llicenciat en filosofia i lletres, va començar a treballar com a professor a 1883 mentre col·laborava en diverses revistes. Les seves teories sobre la identitat basca van xocar amb les tesis nacionalistes de Sabino Arana. Després d'una temporada a Europa, Unamuno va tornar a Espanya, on va ser nomenat rector a la Universitat de Salamanca.

De tendències polítiques socialistes i republicanes, va patir repetidament el boicot de grups conservadors. Sota la dictadura de Primo de Rivera va ser desterrat a Fuerteventura per, posteriorment, exiliar-se a París fins a la caiguda del règim militar. Després de la proclamació de la II República, en la qual va jugar un paper important, decideix allunyar-se del món polític, visiblement decebut després de complir una primera legislatura com a diputat independent.

Durant la Guerra Civil espanyola va prendre partit pel bàndol colpista, però després de la seva primera defensa de l'alçament va arribar a una tremenda decepció i penediment en comprovar la purga política i els afusellaments del nou règim dictatorial. Després d'una coneguda discussió pública amb Millán Astray (veure l'apartat: "L'incident amb Millan Astray"), en què li va deixar anar el seu famós "Vencereu però no convencereu", Unamuno va acabar els seus dies reclòs a casa, sumit en una gran depressió i solitud.
En la seva obra s'aprecia clarament l'esperit de la Generació del 98 representat en el seu "Em dol Espanya", el lament més utilitzat pels intel·lectuals de final de segle per parlar de la maldestre evolució d'una Espanya a cavall entre velles glòries i noves misèries. Unamuno va tractar el tema des de l'assaig cervantí, usant el Quixot com a exemple i metàfora, fins a escrits de caràcter més filosòfics on s'aprecia la influència de Kierkegaard o Hegel.

L'eix de la seva obra, sobretot en el tram final, és la disjuntiva entre, per una banda, el seu  racionalisme i, per l'altra, la seva necessitat de creure en un Déu superior, en una bondat suprema, potser per donar un sentit últim a l'existència. Miguel d'Unamuno va morir a Salamanca el 31 desembre 1936.

La tia Tula és, sobretot, una novel·la que s'interroga per l'amor maternal, la castedat, la sexualitat,... No obstant això, la repressió sexual de l'època resultava contradictòria per a les dones, ja que havien de ignorar la seva pròpia satisfacció sempre en benefici del seu marit i, a la vegada, constituir una família. Aquest conflicte moral es troba representat en Gertrudis (o Tula), qui utilitza la seva influència, primer sobre la seva germana i posteriorment sobre Manuela, per formar la família que ella mai podrà tenir, per la seva obsessió per romandre absolutament pura.

No obstant, el que Unamuno pretenia, en realitat, era realitzar una crítica contra el cristianisme i la infravaloració de la dona en la religió, posant en evidència les unions matrimonials que consentien pràctiques com el sororat (és a dir, quan l'home quedava vidu, s'havia de casar amb una germana de la seva dona). Amb aquesta finalitat, l'autor construeix un personatge capaç d'oposar-se als convencionalismes de la religió cristiana sense importar-li el que puguin pensar d'ella a partir de les seves decisions.

Per aquest motiu Gertrudis opta per dedicar tota la seva existència a la família que havia format gràcies a altres dones, però sense corrompre el seu cos, com una forma de protestar contra aquesta imposició del matrimoni.

És més, resulta molt interessant el tractament del sexe. Tot i que també es troba present al llarg de tota novel·la, sempre és tractat de forma indirecta. Cal advertir que la majoria dels mals que afligeixen Gertrudis tenen el seu origen en la unió carnal: l'embaràs que va acabar amb la vida de Rosa, el romanç entre Ramiro i Manuela, les pretensions de Don Juan,etc. Per tant, sempre es troba associada amb un esdeveniment negatiu per a la protagonista que justifica la seva actitud.

Cal assenyalar que, tot i que l'autor adopta el paper de narrador, la seva posició ideològica respecte a aquestes qüestions és perceptible en Gertrudis, qui fa gala d'un caràcter poc freqüent en les dones d'aquella època. De fet, resulta poc creïble que tot i ser-nos presentada com una dona forta i independent, acaba incorrent en una contradicció quan observem la seva necessitat de ser mare, encara que els fills no siguin seus. És a dir, l'autor no sap retratar el conflicte al qual ha d'enfrontar-se una dona, ja que està descrita des de la perspectiva d'un home. A més, no està correctament construït per representar aquesta posició a causa que, en realitat, té valors massa conservadors respecte a la família.

Tot i això, Unamuno desenvolupa la història de manera que sempre afavoreixi a Tula. Una bona prova d'això són la resta de personatges que intervenen en la trama, totes submises i infravalorades pels homes de la història, sinó també de la pròpia Gertrudis, qui les manipula en el seu propi benefici encara que elles no siguin conscients, encegades per la imatge beatífica que s'han format de la seva persona.

En el mateix sentit, tots els personatges masculins han estat retratats per justificar l'odi de Gertrudis cap al gènere masculí i, a la vegada, la posició de l'autor contra la repressió sexual que exercien en la dona.

Únicament aquells que es mostren sol·lícits als seus desitjos i la obeeixen sense qüestionar adquireixen un major protagonisme, mentre que la resta són descrits de forma que resulten poc interessants per al lector o directament provoquen el seu rebuig. Per aquest motiu, els únics fills ressaltats per Unamuno són precisament aquells que obeeixen a la seva tia sense qüestionar-la en cap moment.

Malgrat els interessants debats teològics entre el pare Álvarez i Gertrudis, aquests fragments resulten insuficients per justificar l'actitud egoista de la protagonista. D'altra banda, el mateix fervor religiós de la protagonista representa una contradicció cap a la seva forma de pensar. La pròpia Tula acaba convertint-se en una tirana per aconseguir el seu propòsit de formar una família a qualsevol preu, imposant-se sempre sobre els altres. En conseqüència, el missatge principal de la novel·la es veu eclipsat per la veneració d'Unamuno cap a ella, arribant a convertir-la en una figura beatífica al final del llibre.

Arran de tots aquests factors, La tia Tula acaba convertint-se en una novel·la plena de convencionalismes i tòpics, en què la seva protagonista acaba convertint-se en una figura repressora de la seva "família", tal com l'església pretenia fer amb ella. Si bé alguns fragments són una magnífica crítica contra l'opressió de la religió cristiana contra la dona, resulten insuficients per a canalitzar la història. Per tant, el missatge que Unamuno pretenia transmetre a fi de despertar consciències, queda eclipsat davant l'actitud megalòmana de Gertrudis que ve a demostrar que "...Es perd la virginitat de la fe per adquirir la maternitat de la raó...".


El director de cine Miguel Picazo va fer una adaptació cinematogràfica de la novel·la l'any 1964. Els personatges principals, Gertrudis i Ramiro, van ser representats per Aurora Bautista i Carlos Estrada. La pel·lícula, situada en els anys 60 en una ciutat de províncies espanyola, es va convertir en un referent del que s'anomenà nou cinema espanyol, per la censura que va patir.

dissabte, 17 de gener de 2015

BAROJA, Pío



"EL ARBOL DE LA CIENCIA"

LITERATURA ESPANYOLA / SEGLE XX
El País / Pàgines: 285 / ISBN: 84-9815-00-9 / Edició: 2004.

Pío Baroja (1872-1956), va ser un dels màxims representants de l'anomenada Generació del 98. La seva obra literària  es va concentrà en la prosa i va agrupà les seves novel·les en nou trilogies i en una tetralogia.

Precisament, El árbol de la ciencia (1911) pertany a la trilogia La raza, formada també per La dama errante (1908) y La ciudad de la niebla (1909). Tanmateix, és considerada una de les seves millors obres. Presenta una visió aspra i hostil de la societat espanyola de finals del segle XIX. El pessimisme del protagonista es correspon amb el del mateix autor i amb l'ambient dominant en la societat espanyola de l'època, enormement afectada per l'anomenada crisi del 98.

La vida del protagonista, d'Andrés Hurtado, com a estudiant de Medicina al Madrid de finals del segle XIX, és, en gran part, la vida del novel·lista, que, en general, no conservava molt bons records dels seus professors. Els retrats que apareixen al principi d'alguns d'ells, poden comparar-se amb els que, molt després, va traçar en les seves memòries. Les  inquietuds i dubtes del protagonista, els contrastos entre les realitats i les pretensions de la gent de l'època donen a la novel·la un to intel·lectual d'amargor. 

A la segona part, a través de l'estada d'Hurtado a Alcolea, un poble manxec, Baroja ens expressa la seva disconformitat per les tradicions típiques de l'Espanya rural del segle XIX. També aquí hi ha ressons de la breu època en què Baroja va exercir com metge rural al País Basc. Al camp, la situació no és millor que a Madrid: pobresa, caciquisme, ignorància, resignació etc. Després d'una breu estada a Alcolea, Hurtado torna a Madrid, on després d'experiències duríssimes exercint la seva professió, troba un parèntesi de pau en casar-se amb Lulú, intermedi que acaba amb la mort d'aquesta, del fill que esperaven i amb el suïcidi del protagonista. Els morts corresponen al final de les il·lusions, de la lluita, la derrota dels ideals i la resignació cap a un món sense esperança, un món destinat a la fatalitat.


Un resum de les idees filosòfiques de El libro de la ciencia el podeu trobar a Aula de Filosofia de Eugenio Sánchez Bravo.

Més informació a: 

divendres, 9 de gener de 2015

VALLE-INCLÁN, Ramón Maria del



"SONATA DE PRIMAVERA"

LITERATURA ESPANYOLA / SEGLE XX

El País / Pàgines: 123 / ISBN: 84-9815-021-3 / Edició: 2003.




Ramón María del Valle-Inclán (1866-1936), va ser un dels membres de la corrent literària modernista a Espanya i en les seves darreres obres se l'ha considerat com a proper a la Generació del 98. Tanmateix se'l considera com el creador de l'estil literari denominat esperpent.

Valle-Inclán és un dels autors més Importants de la literatura espanyola i un exemple clar de que la distinció entre modernistes i la Generació del 98 és més aviat borrosa. La seva obra abasta tant, en la seva primera època, les obres de caràcter més esteticista i d'evasió, com les més compromeses, que cerquen la denúncia de l'estafa amb la deformació grotesca de la realitat la qual va suposar la creació del seu personalíssim esperpent.

Les Sonatas de Valle-Inclán estan formades per quatre novel·les curtes les quals narren les memòries fictícies del Marquès de Bradomín, alter ego del mateix Valle-Inclán, que és defineix amb els famosos epítets de: "...lleig, catòlic i sentimental...". Les quatre novel·les s'ambienten en quatre moments de la vida del marquès.
Sonata de Primavera té lloc a Itàlia i ens presenta a un jove protagonista que serveix com a missatger del Vaticà i que és enviat al Palau Gaetani. Aquí intentarà conquerir a la filla gran de la Princesa Gaetani que està a punt de prendre els hàbits de monja.

A Sonata de Verano ens traslladem a Mèxic on viurem l'apassionada i tempestuosa relació del marquès amb la Niña Chole, que és filla i amant d'un bandoler. A Sonata de Otoño, la trama succeeix a Galicia que és el marc d'una nova aventura amorosa entre el protagonista i un dels seus nostàlgics i antics amors. I, finalment, Sonata de Invierno ens porta al crepuscle de la vida del marquès, quan, ferit després en les guerres carlines, es recupera en un convent i sorgeix una història d'amor prohibit amb la joveníssima Maximina.

Valle-Inclán va donar suport a la Segona República Espanyola.