La literatura hipertextual, com la realitat que ens envolta, és
polièdrica. Encaixa amb el concepte, genèric, d’hipertext que hem anat
comentant en aquest seguit de posts i que Theodore Ted Nelson ja va
definir l’any 1993 com a: “...por hipertexto entiendo la escritura
no-secuencial, un texto que se ramifica y que permite elecciones al lector, y
que es mejor que se lea en una pantalla interactiva. Tal como se conoce
popularmente, ésta es una serie de fragmentos de texto conectados por enlaces
que ofrecen al lector diferentes posibilidades...” (Citat per R. Koskimaa a Textualidades
electrónicas: nuevos escenarios para la literatura. Pàg. 179).
De fet, només cal observar la quantitat d’obres que hi ha en línia per
constatar la ingent diversitat d’obres. Tanmateix, és impossible entendre-les ni
encabir-les en el sentit tradicional de la història de la literatura. I per història
tradicional de la literatura, Carlos Moreno
Hernández (a Literatura e Hipertexto. De la cultura manuscrita a la
cultura electrónica), cita a Roger Chartier
que la defineix com “...una historia de las diferentes modalidades de
apropiación de los textos, [...] , una historia al nivel de los anales y las crónicas
biográficas impuesta en la educación de la nueva clase media, la de aquellos
que no leen las obras, [...] y enmarcado en el casillero de los géneros...”
(pàg. 44). A més, la literatura hipertextual tampoc pot emmarcar-se en el
concepte tradicional de cànon i d’obres i autors modèlics.