“La Declaració dels Drets
de l’Home i del Ciutadà” és un dels
esdeveniments més importants de la Revolució Francesa.
En concret, és una declaració de principis de l’Assemblea Nacional francesa,
realitzat el 26 d’agost de 1789,
a Paris, i el prefaci de la Constitució de 1791.
És, per tant, una font històrica de primer ordre, un text jurídic i de caràcter
públic i universalista. Però, per damunt de tot, és un dels documents
fonamentals de la història de la Revolució
Francesa i un text essencial per la història del
constitucionalisme contemporani.
D’entrada, però, per tal de
situar la cronologia, l’espai i la temàtica de la Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà, cal
preguntar-se: en quin context és produeix? Quins són els esdeveniments què
l’envolten ? Qui són i què representen els seus autors? Quines influencies
reben i què pretenen?. Crec que la respostes no poden ser, només, un relat dels
esdeveniments previs a la mateixa “Declaració” sinó que cal establir la
conjuntura de la França
de l’època i, a més, tenir molt present determinats aspectes del pensament
social, polític i filosòfic de segles anteriors. Dit d’un altre manera, cal
combinar, tot i que de forma breu, esdeveniments i conjuntura.
CONJUNTURA I
ESDEVENIMENTS
Anem a pams ¡ En les darreres
dècades del segle XVIII, França seguia vivint sota l’Antic Règim, tot i que
començava a sentir les tensions i inquietuds de les transformacions que es produïen
en el si de la societat. L’estructura d’aquesta societat seguia essent essencialment aristocràtica i tenia com a
fonaments el privilegi i la propietat territorial. Així, el règim continuava
essent feudal en la seva base, amb oneroses condicions pels pagesos, mentre que
els estaments privilegiats (noblesa i clergat) gaudien de totes les avantatges.
Aquesta estructura tradicional estava essent minada per l’evolució de
l’economia, amb el desenvolupament de nous sistemes de producció industrial i
el comerç, amb els quals es basava el nou poder econòmic, palesat en la
creixent importància de la riquesa mobiliària i en l’auge de la burgesia. Però
l’organització social i política de la monarquia absoluta de l’Antic Règim, la
qual afavoria els privilegis de l’aristocràcia, obstaculitzava l’accés de la
burgesia al poder. Tanmateix, els progressos del incipient capitalisme, la
reivindicació de la llibertat econòmica i el desenvolupament de la burgesia com
a nova classe social provocaven una ferotge resistència entre les classes
privilegiades. En aquest sentit, per a la burgesia era necessari el canvi de
les estructures d’acord amb les noves realitats socioeconòmiqes i amb les
renovadores teories del liberalisme, que exposaven pensadors i filòsofs il·lustrats
i racionalistes, les quals coincidien amb els seus interessos socioeconòmics i
polítics, i que amb la seva difusió estaven debilitant els fonaments ideològics
de l’Antic Règim. La càrrega de la tensa situació pesava fonamentalment sobre
les classes populars i els pagesos les quals desitjaven el moment de sortir
d’aquesta injusta situació de dependència i submissió. Fet i fet, en aquest
marc de tensió i inquietud es manifesta una crisis, en un procés entrelligat,
que s’inicia en l’aspecte financer i econòmic, que continua en el ideològic i
social i conclou en el institucional i polític.
La crisi inicial es manifestà el
1787 davant el problema financer i la crítica situació de la hisenda pública a
la que havia de fer front la monarquia de Lluís XVI i els seus successius
governs, els quals intentaren arranjar la situació per mitjà d’impostos. Però
davant d’aquests intents d’arranjament d’aquest tipus, unit a les prudents
reformes econòmiques i fiscals, s’alçaren els privilegiats i, així, a la incapacitat
financera i política del govern, s’uniren la inflexibilitat social de
l’aristocràcia, que portarà al enfonsament institucional i a la crisi final de
la monarquia. Així, l’any 1787 el ministre Calonne xoca amb l’Assemblea de
Notables, on els privilegiats s’oposen als impostos i a les reformes, essent destituït pel rei; a
finals de 1788, el nou ministre Necker convoca, per maig de 1789, els Estats Generals, en el context
de la claudicació del rei i de la rebel·lió de l’aristocràcia.
La convocatòria dels Estats
Generals, institució representativa en forma d’assemblea a la que hi anaven els
representants dels tres estaments de la societat, i la seva reunió al maig de 1789 comportà la
separació del Tercer Estat respecte de l’aristocràcia, així com els seu
enfrontament tant amb aquest estament privilegiat com amb la monarquia, i
l’inici del procés revolucionari que portarà al poder a la burgesia. Així, el
Tercer Estat es preparà per la reunió
dels Estats Generals amb l’objectiu de fer les reformes que li interessaven com
a estament, tant econòmiques com polítiques. En aquest sentit, com a expressió
de la consciencia y realitat d’aquest grup social, pren importància la
publicació, “Què és el Tercer Estat?”
d’en Emmanuel-Joseph Sieyès, quan
respon: “Tot. Què ha estat fins a ara en l’ordre polític? Res. Que és el que
desitja? Ser quelcom”.
Fet i fet, reunits els Estats
Generals a Versalles a primers de maig, el Tercer Estat considerà que no eren
ateses les seves peticions en relació al vot per individuo i no per estament i
trencà amb els altres dos estaments i es constituí, conjuntament amb alguns
membres del clergat i de la noblesa il·lustrada, com Assemblea Nacional Constituent,
el 20 de juny, comprometent-se, en el jurament
del Joc de la Pilota,
a no separar-se fins haver donat a França una Constitució.
El fet de la constitució suposà
una revolució jurídica, al substituir-se el concepte d’absolutisme reial pel de
sobirania nacional. I a l’hora que es produïa aquesta, s’iniciava la revolució
popular a París i en d’altres ciutats: són els fets del 14 de juliol de 1789 i
la pressa de la Bastilla;
del 4 d’agost amb l’abolició dels delmes i privilegis fiscals i dels drets
senyorials sobre les persones i del 26 d’agost amb la proclamació de “La Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà”.
“PRINCIPIS”
I “DRETS”
Fins aquí la conjuntura i els
esdeveniments. I a la vista del que s’ha exposat, pot determinar-se que La Declaració
es produí en una primera fase de la pròpia revolució i que, d’entrada, pretenia afirmar els principis del nou ordre,
del nou estat. Aquests principis eren, essencialment, el domini de la llei, la
igualtat entre la ciutadania individual i la sobirania col·lectiva del poble,
és a dir, un conjunt de drets que fins aquell moment no s’havien establert o
realitzat per “la ignorància, l’oblit o el menyspreu”, tal com es manifesta en
la introducció de la pròpia “Declaració”
.
Quins eren, però, els orígens
polítics, socials i filosòfics d’aquests “drets”? Quines foren les influències
que reberen els homes que van escriure “La
Declaració”?
Per alguns, com G. Jellinek, foren l’influx directa de les constitucions de les
13 colònies nord-americanes de 1776. Per d’altres, com M. Boutmy, fou el pes
específic dels textos anglesos anteriors i del pensament general que hi havia a
partir de Locke, Montesquieu, Voltaire i Rousseau. Però, més enllà dels debats
establerts com el de G. Jellinek i M. Boutmy, a principis del segle XX, i de
defensar una postura o l’altra, amb plantejaments més o menys propers a òptiques
històriques, jurídiques o polítiques, cal constatar la complementarietat de
molts dels seus arguments. És evident que les constitucions americanes
precedien a la declaració francesa, que la influència dels filòsofs del dret
natural i dels fundadors del liberalisme tingueren una gran influència. Però
aquesta no va ser ni una còpia dels models americans ni una transcripció de les
idees filosòfiques. Fou una obra humana que tenia molt en compte les
circumstàncies històriques en que havia nascut.
I les circumstàncies d’aquell
moment determinaren que “...els
representats del poble francès, constituïts en Assemblea Nacional...”, tal
com s’indica en el principi de “La Declaració”, substituïren el concepte
d’absolutisme reial pel de sobirania nacional, també palesat en l’article 3: “el principi de tota sobirania resideix essencialment en la nació”. A banda del canvi jurídic que representava,
s’introduïen els conceptes de sobirania
nacional i nació. Així, la
sobirania nacional, concepte ideològic de la teoria política liberal que pot
remuntar-se a Locke i Montesquieu, s’entenia com a exercici de l’autoritat
sobirana (“...cap cos ni individu pot
exercir autoritat que no emani expressament d’ella ...”, ens diu la segona
frase de l’article 3) i residia en la
nació (el poble), la qual es configurava
com una entitat abstracte i única, vinculada a un espai físic (la pàtria) a la
qual pertanyien tots els ciutadans, i es definia com un ens superior als
individus que la conformaven.
Però fou, també, l’obra humana de
la burgesia. A aquesta, el principi que més la preocupava era el de llibertat. Sens dubte, es tenien molt
presents i es sentien molt a prop les servituds de l’Antic Règim i del mode de
producció feudal.. Per tant, en els articles 1, 2, i 3 de La
Declaració es manifestava que els homes “neixen i romanen lliures i iguals en drets”,
que aquests es caracteritzaven per ser “drets
naturals i imprescriptibles” i que eren “la
llibertat, la propietat, la seguretat i la resistència a l’opressió”. Així,
la llibertat esdevenia quelcom inherent a l’home i el permetia decidir
individualment, per ell mateix, amb la única limitació de la llibertat al
proïsme (article 4) i per les accions nocives que prohibís expressament la llei
(article 5). Al mateix temps, es remarcava la llibertat individual, la de la
persona, i es garantitzava contra les acusacions i detencions arbitràries
(article 7) i per la presumpció d’innocència (article 9). I, finalment, també
s’incidia en la llibertat d’opinió i de pensament (articles 10 i 11), sempre que
no s’alterés l’ordre públic establert per la llei. Paradoxalment, però, no es
feia cap referència a la llibertat econòmica. Només en l’article 17 es
declarava que la propietat era un dret inviolable i sagrat, derivada de
l’abolició del feudalisme.
Un altre concepte, molt associat
al de llibertat, expressat en “La Declaració” és el de la igualtat. I el dret a la igualtat estava estretament lligada al
concepte de llei. “La llei és l’expressió de la voluntat general”, amb una clara referència i influència
de Rousseau i de la seva obra El
contracte social, havia estat abastament reclamada per la burgesia contra
l’aristocràcia i pels pagesos enfront els seus senyors. Així, la igualtat i la
llei eren idèntiques i iguals per a tots (article 6), les distincions socials
només podien estar basades en la utilitat comuna (article 1) i els impostos
també havien de ser repartits de forma igualitària entre els ciutadans (article
13). Al mateix temps, en els articles 7 i 8, es posaven els fonaments bàsics
d’un sistema penal més “democràtic” i, en conjunt, es creava un àmbit totalment
laic de seguretat jurídica on podia desenvolupar-se la llibertat.
Fet i fet, la declaració de
principis i drets, com a bastiment del nou ordre, establia i definia un
corol·lari cabdal en el seu article 16: “...Tota
societat en la qual la garantia dels drets no està assegurada, ni la separació
de poders determinada, no té Constitució...”. Es determinava, doncs, molt
clarament, els preceptes bàsics d’un estat constitucional, com son: la divisió
de poders i la garantia dels drets.
Finalment, un altre tret que
caracteritza a “La Declaració” però que no s’explicita en el seu
contingut (potser es podria intuir en el mateix article 16) és la seva voluntat
d’universalitzar, d’internacionalitzar, els propis principis que declarava. Tanmateix,
la reacció de les monarquies europees de combatre a la jove República va
encendra la consciència universalista dels revolucionaris. Però en una societat
d’homes lliures i iguals s’imposava, també, prendre cura de l’altra i millorar
el seu destí. És probable que a partir d’aquí esdevingués el deure de la
fraternitat i que s’arribés a conjugar conjuntament amb el de llibertat i
igualtat, a partir de 1790 i com a lema de la revolució.
Igualtat, llibertat i fraternitat,
però, per a tothom? “La Declaració” no feia cap referència clara,
explícita i contundent sobre la dona. Quan es parlava de drets legals i de
responsabilitats és pensava en l’home i molt pocs defensaven la igualtat legal
entre sexes. Va ser Olympe de Gouges, el 1791, que va escriure “La
Declaració dels
Drets de la Dona
i la Ciutadana”,
qui va obrir el debat de l’oblit de les dones i dels seus drets en el si de la
revolució. Per altra banda, tampoc hi havia cap proposta d’abolició de
l’esclavatge. Tot i que s’abolí a la metròpoli, a les colònies es mantingué.
Ras i curt, “La Declaració”
fou un monument a la racionalitat il·lustrada, una concepció ideal convertida
en norma de conducta política, pràctica, i de valor jurídic. Però també fou “un
manifest contra la societat jeràrquica i els privilegis dels nobles, però no a
favor d’una societat democràtica i igualitària” [1],
tal com afirma Hobsbawm. Realitzada per un grup social, la burgesia, i
especialment, pels seus sectors moderats,
expressava els seus ideals i els seus interessos en l’inici de la
revolució: d’una banda, fer front a la jerarquia nobiliària i al absolutisme, i
de l’altra, establir una monarquia constitucional basada en una oligarquia de
propietaris, els quals s’expressaren per mitja d’una assemblea representativa,
no necessariament democràtica, amb llibertats civils i garanties per a la
iniciativa privada. Tanmateix, contenia les contradiccions que esclataren amb
el desenvolupament de la pròpia revolució.
El text de “La Declaració” el podeu trobar a Sapiens,
Ciències Socials en Xarxa, el blog de la Història, la Geografia i la Història
de l’Art.
[1] HOBSBAWM, E.: La
era de la Revolución.
1789-1848. Pàg. 67 (primerà edició, juny 2001, 340 pàgines). Crítica.
Barcelona.
Actualitzat: 06/11/2024