Seguidors

dijous, 30 d’agost de 2012

VICENS I VIVES, Jaume



"ELS TRASTÀMARES”

HISTÒRIA DE CATALUNYA / SEGLE XV
Editorial Vicens-Vives / Pàgines: 242 / ISBN: 84-316-1811-6 / Edició: 1983.

Els Trastàmares, publicat el 1956, analitza el segle XV, el de crisi i revolució catalana, en el marc del canvi de dinastia a la Corona d’Aragó (dels comptes del Casal de Barcelona als Trastàmares) mitjançant el Compromís de Casp, des de la perspectiva de les biografies d’aquests darrers.

Vicens Vives, doncs, glosa els fets, esdeveniments i circumstàncies en els quals van viure els Trastàmares de la Corona d’Aragó. I hi dedica un capítol a cadascun d’ells:

Aquest recorregut s’acaba, doncs, el 1516 quan es produeix la unió de la monarquia de la Corona d'Aragó i del Regne de Castella sota la dinastia dels Habsburg. Cal recordar que Ferran II, al morir el 22 de gener de 1516, conscient que el seu successor Carles trigaria en venir fins a acabar la seva formació, va nomenar al seu fill natural Alfons d'Aragó regent dels regnes de la Corona d'Aragó i al Cardenal Cisneros, regent de Castella, fins a l'arribada a la península de Carles que es produí el 19 de setembre de 1517. Durant l'interregne es produïren conflictes socials per la manca d'autoritat.

Una síntesi del recorregut pels Trastàmares pot ser la següent:

Ferran I (1412-1416).
El primer rei Trastàmara, anomenat també Ferran d’Antequera, entre el seu heretatge d'infant de Castella i el patrimoni que li aportà la seva muller Elionor d'Alburquerque, anomenada la Ricahembra, reuní uns dominis extensíssims, en els quals es fonamentà la seva força política i, després, la dels seu fills, coneguts com els Infants d'Aragó.

Com a infant de Castella, en morir el seu germà gran, el rei Enric III de Castella, el 1406, assumí la regència del seu nebot Joan II, juntament amb la mare d'aquest, Caterina de Lancaster. Des d'aleshores actuà de fet com el rei, encara que ja feia molt de temps que dirigia la política castellana a causa de les dolències del seu germà, que delegava sovint en ell les funcions de govern.

Les desavinences amb la reina vídua no trigaren a aparèixer i, després d'un pacte, els dos coregents es repartiren el territori de la regència. Ferran es reservà personalment la governació de la meitat meridional del regne castellà (Toledo, Extremadura, Múrcia i Andalusia).

Reprengué la guerra contra el regne de Granada, i a la frontera, s'apoderà de Zahara (1407), però fracassà al setge de Setenil i les corts l'obligaren a acceptar la treva que havia demanat el rei de Granada. Quan la treva acabà, tornà a atacar la frontera granadina i posà setge a l'estratègica vila d'Antequera, que se li va retre el 16 de setembre de 1410. Aquesta acció, celebrada amb gran ressò, també en la literatura, donà origen al seu sobrenom més conegut.

El compromís de Casp
El 1410, en morir el seu oncle, el rei d'Aragó Martí l'Humà, sense descendència directa, Ferran presentà la seva candidatura a la successió. El conflicte quedà reduït finalment a dues candidatures, la seva i la del comte Jaume d'Urgell. La seva força econòmica i militar i la seva intel·ligència política, unides als grans errors dels adversaris, el suport del bàndol dels Urrea a Aragó i dels Centelles a València, als quals envià tropes amb les quals derrotaren els urgellistes a la batalla de Morvedre, i el més decisiu encara del papa Benet XIII d'Avinyó i del seu confessor Vicent Ferrer, li garantiren el triomf.

Després de greus dissensions, a la concòrdia d'Alcanyís s'arribà a l'acord de resoldre la qüestió a través del vot de nou delegats estamentals dels tres estats (Aragó, València i Catalunya) en el que es coneix com a Compromís de Casp. La sentència final dels compromissaris dels regnes el proclamà rei d'Aragó i dels altres estats de la Corona d'Aragó el 28 de juny de 1412, i Benet XIII, ignorant els drets de Frederic de Luna, li donà la investidura de Sicília, que durant l'interregne havia teòricament revertit al papat. Fou coronat a Saragossa el 5 de setembre de 1414.

Ferran I va seguir una política d’acostament a la noblesa catalana (sobretot quan el seu rival en la successió Jaume d’Urgell es va revoltar contra ell) promulgant la constitució “Com a molts entenents”, en la qual acceptava les reivindicacions senyorials en contra dels remences.

Durant aquesta fase va cedir a la pressió de les Corts i va consolidar el sistema polític del pactisme, pel qual el poder reial quedava limitat per l’acció de les Corts i de la seva delegació permanent, la Generalitat.

No obstant això, un cop va haver derrotat a Jaume d’Urgell, la seva política interior va tendir a reforçar el poder de la monarquia, fet que va provocar l’aparició de conflictes com el que va mantenir amb el conseller de Barcelona Joan Fiveller, quan el rei va negar-se a pagar l’impost del vectigal. Aquest era un tribut que tothom, també el monarca, havia de pagar per la carn comprada a Barcelona i Ferran I no va tenir més remei que veure’s obligat a satisfer-lo.

La seva política exterior va ser favorable als interessos comercials de Catalunya. Va reforçar el domini català sobre Sardenya i Sicília, revoltades durant l’interregne, i va cercar acords diplomàtics amb Egipte i el nord d’Àfrica que van afavorir la penetració comercial catalana.

Alfons IV el Magnànim (1416-1458).
A la mort de Ferran d’Antequera va pujar al tron el seu fill Alfons el Magnànim. Amb ell Catalunya va assolir la seva màxima expansió mediterrània, amb la incorporació del Regne de Nàpols, mentre que a l’interior apareixien greus problemes econòmics i socials, exponents de l’esgotament al que s’estava arribant.

Alfons IV va realitzar una política imperialista al Mediterrani. Va pacificar Sardenya (on els sards s’havien revoltat novament), va intentar ocupar Còrsega (illa controlada per Gènova), va conquerir Nàpols (enfrontant-se a Venècia, Florència i el Papat) i va provar d’estendre la seva influència als Balcans i a Rodes i Xipre enfrontant-se a Egipte.

Aquest imperialisme va resultar, tanmateix, negatiu per als interessos catalans, ja que va suposar un gran esforç econòmic en un moment en el qual els recursos dels seus súbdits estaven força malmesos. A més, aquesta política no responia als interessos mercantils dels catalans sinó a la causa dinàstica dels Trastàmares.

A Catalunya el rei va topar amb la noblesa i amb l’oligarquia barcelonina per causes diverses:
  • La castellanització de la cort.
  • El seu suport als pagesos de remença, amb la intenció de debilitar la noblesa i així enfortir el poder monàrquic.
  • El seu suport als menestrals barcelonins (la Busca) en la lluita que els enfrontava a l’oligarquia barcelonina (la Biga) pel control del govern municipal.
Davant d’aquests problemes, Alfons el Magnànim va respondre abandonant Catalunya i traslladant-se a Nàpols, on va passar vint-i-vuit anys dels quaranta-dos que va durar el seu regnat, voltat d’una cort renaixentista. Aquest absentisme va agreujar la situació interna catalana i va preparar el camí cap a la guerra civil que va esclatar durant el regnat del seu germà Joan II.

Joan II i la Guerra Civil Catalana (1458-1479).
En morir Alfons el Magnànim sense descendència legítima, el seu germà Joan II, rei de Navarra, va succeir-lo en el tron de la Corona d’Aragó, i el seu fill il·legítim Ferran va succeir-lo en el regne de Nàpols.

Joan II era un rei impopular entre les capes dirigents de Catalunya, on ja havia estat actuant com a lloctinent des de 1454, per haver abonat la política filoremença del seu germà i haver ajudat la Busca en la seva lluita contra la Biga a la ciutat de Barcelona.

L’enemistat entre el monarca i l’oligarquia catalana va incrementar-se encara més amb motiu de la pugna que mantenien pel Regne de Navarra Joan II i el seu fill Carles de Viana. La rivalitat va anar tan lluny que, fins i tot, Joan II va empresonar el seu fill, fet que va ser considerat il·legítim per les autoritats catalanes, ja que Carles de Viana era considerat l’alternativa a l’autoritarisme del seu pare.

Per la concòrdia de Vilafranca de 1461, es confirmava el triomf del príncep Carles de Viana. Per l’acord, el monarca conservava en teoria la plenitud de la potestat reial, però sense intervenció efectiva, i no podia entrar a Catalunya sense el permís de la Diputació del General i es nomenava lloctinent reial del Principat a Carles de Viana.

La concòrdia establia de fet un règim constitucional, però la mort de Carles de Viana, el 1461, si bé va suposar un respir momentani per a Joan II, va precipitar els esdeveniments cap a una guerra civil contra el rei. Així, el 1462, esclatava una guerra que es perllongaria per un espai de deu anys.

Per a la historiografia romàntica catalana, la guerra va ser resultat de l’actitud dels Trastàmares, entossudits a imposar l’autoritarisme monàrquic a Catalunya. Però Vicens Vives assenyala les agitacions socials del camp català, del conflicte barceloní i, en general, de la greu crisi econòmica que envoltava el Principat com la conseqüència cabdal del conflicte.

Durant els deu anys que va allargar-se la guerra civil podem distingir les següents etapes:
Aliança entre Joan II i Lluís IX de França. Davant l’hostilitat de la Generalitat, Joan II va cercar l’ajuda militar del rei francès, el qual va acceptar l’oferiment per tal d’assolir els comtats del Rosselló i la Cerdanya.
La destitució de Joan II. L’aliança amb França va provocar que la Generalitat considerés Joan II enemic públic i el desposseís de la corona, la qual va ser oferta al rei castellà Enric IV, enemic de Joan II.
Durant 1462-1463, la guerra va inclinar-se a favor dels interessos de Joan II, amb èxits militars com la presa de Tarragona i Perpinyà, i diplomàtics com la sentència arbitral de Baiona, per la qual Enric IV renunciava al tron català a canvi d’algunes places a Navarra (Estella i la seva comarca) i la concessió d’un perdó general als catalans.
El regnat de Pere de Portugal (1464-1466). Després de la renúncia del rei castellà a Baiona, Pere de Portugal va ser proclamat com a nou monarca català, el qual no va arribar a entendre’s mai amb la noblesa catalana i va ser incapaç d’aturar els atacs de Joan II, que van suposar les conquestes de Lleida, Vilafranca del Penedès i Tortosa.
El regnat de Renat d’Anjou (1466-1472). En morir Pere de Portugal, el balanç de la guerra es presentava favorable als interessos de Joan II, el qual va oferir la pau a la Generalitat. Aquesta, però, va rebutjar l’oferta d’armistici i va proclamar nou rei a Renat d’Anjou, amb la intenció de trencar l’aliança entre Joan II i Lluís IX. Però aquest nou intent tampoc va ser positiu pels interessos bèl·lics dels catalans, tot i que alguns èxits inicials van aconseguir retardar el final de la guerra.
La capitulació de Pedralbes de 1472. Aquesta capitulació va posar fi a la guerra civil catalana. Joan II concedia un perdó general (alliberament de presoners, sobreseïment de causes judicials pendents, anul·lació de sentències) i, a canvi, les institucions catalanes reconeixien de nou a Joan II com a rei, amb el compromís d’aquest de respectar el pactisme.

Les conseqüències de la guerra van ser importants al Principat. Les despeses i les destruccions generalitzades pel conflicte van gravar encara més la malmesa economia catalana, i van aguditzar la crisi que ja patia el país. A més, els comtats de Rosselló i la Cerdanya van romandre en mans de França i el conflicte dels remences, revoltats durant la guerra a favor de Joan II, encara no va ser resolt.

A la mort de Joan II, el 19 de gener de 1479, el seu hereu, Ferran el Catòlic, es trobaria amb un regne econòmicament esgotat i amb importants qüestions encara per resoldre.

Ferran II (1479-1516).
Era fill del rei Joan II d'Aragó i de la seva segona esposa, Joana Enríquez, i per tant germanastre de l'infant Carles de Viana. Fou reconegut hereu l'any següent a la mort del seu germanastre, el 1461, rebent els títols de Príncep de Girona i Duc de Montblanc i va ser nomenat lloctinent de Catalunya l'any 1462 i, en 1468 rei de Sicilia.

El 1468 fou nomenat rei de Sicília pel seu pare, i al morir el seu cosí, l'infant Alfons de Castella (1468) i en ser reconeguda la infanta Isabel de Castella, la seva cosina i germanastra d'Enric IV de Castella, com hereva de Castella, Joan II d'Aragó va posar tota la seva habilitat per aconseguir el matrimoni de Ferran amb la princesa castellana, que es va realitzar 19 d'octubre de 1469 a Valladolid, Castilla. A la mort d'Enric IV el 1474 va provocar una Guerra civil a Castella entre els partidaris d'Isabel, neboda del rei, i els de Joana la Beltraneja, la seva filla. Ferran aconseguí els favors de la noblesa castellana i el proclamaren corregent de Castella amb tots els mateixos drets que Isabel gràcies a la Concòrdia de Segòvia (1475). Ferran va participar llavors d'una manera definitiva en la direcció militar de les tropes enfrontades a les de Joana la Beltraneja, que només tingueren el suport del seu marit, Alfons V de Portugal. El 1479, pel Tractat d'Alcaçovas, Joana va renunciar al tron en favor d'Isabel i es va recloure en un convent a Coïmbra. Aquest mateix any, Ferran va succeir el seu pare com a comte de Barcelona i rei d'Aragó.

La fi de la Guerra Civil Catalana.
El regnat de Joan II va estar marcat per les desavinences amb el seu fill Carles i les repercussions polítiques que en derivaren -com la divisió dels navarresos en beamontesos, partidaris de Carles i agramontesos, favorables a Joan II- que van fer esclatar la guerra civil navarresa que va acabar amb la derrota de Carles, que va ser apressat i desheretat. Els catalans es van sollevar i van obligar Joan II a alliberar a Carles, reconèixer-lo com hereu i lliurar-li el govern de Catalunya com a lloctinent. Però poc després, 1461, Carles va morir a Barcelona de mort natural, encara que no faltaren els rumors que apuntaven com a causa de la mort un verí que li hauria subministrat la seva madrastra. La mort del Príncep de Viana i les intrigues de la reina ocasionaren una nova guerra civil que va enfrontar el monarca amb Catalunya per espai de dotze anys i en la qual Joan II va cercar el recolzament del rei Lluís XI de França a canvi de entregar-li el Rosselló i la Cerdanya. Durant aquesta guerra, Ferran, que va participar activament, es va familiaritzar amb l'administració de l'Estat a instàncies de Joan II d'Aragó. Finalment el rei va poder arribar a un acord de pau i entrar a Barcelona, on va confirmar els privilegis de Catalunya i va jurar respectar-los.

Corts de Barcelona de 1480: La consolidació del Pactisme i la Constitució de l'Observança
En començar el seu regnat Ferran el Catòlic va consolidar el pactisme a través de la Constitució de l'Observança aprovada a les Corts de Barcelona de 1480-1481, que establia el principi de submissió del poder reial a les lleis de Catalunya i definia la Diputació del General (Generalitat de Catalunya) i la Reial Audiència de Catalunya com a organismes encarregats de vetllar per l'ordre constitucional del país. Aquest sistema polític, que hom a considerat com a modern, va ser la base del règim constitucional català vigent fins a la imposició de l'absolutisme borbònic amb els Decrets de Nova Planta (1716).

L'alliberament dels pagesos de remença
La Sentència Arbitral de Guadalupe fou una disposició adoptada per Ferran II al Monestir de Santa Maria de Guadalupe el 21 d'abril de 1486. El seu objectiu era donar solució als conflictes entre els pagesos de remença i els seus senyors, conflictes que havien motivat les dues Guerres dels remences. Les negociacions per la redacció de la Sentència foren molt dures i en alguns moments perillà que arribessin a bon terme. Sembla que el propi monarca tingué una intervenció directa i molt eficaç, almenys en el terreny econòmic. Finalment Ferran II d'Aragó ,el Catòlic, dicta la Sentència Arbitral de Guadalupe que possibilità la fi dels mals usos a canvi d'un pagament (no tant sols en el mal ús remença), i postergà el conflicte que havia durat més de quatre segles entre senyors i pagesos.

A canvi d'un pagament de 60 sous per mas s'abolia el dret a maltractar i molts altres abusos senyorials menors. Els pagesos van conservar el domini útil del mas, però havien de fer homenatge al senyor i pagar drets emfitèutics i feudals, tot i que de quantitats irrisòries, més per a marcar de qui era qui tenia el domini directe que no pas per a benefici econòmic. Així doncs, l'abolició del sistema feudal pel qual lluitaven els pagesos, es va transformar tant sols en la possibilitat de redimir-se dels mals usos, les "consuetuds iníqües", tal com la gent d'aleshores ho anomenava. Firmaren per la part remença, el noble Francesc de Verntallat i 18 síndics d'entre ells Llorenç Espígol de Sant Feliu de Pallerols. La política de Ferran II d'Aragó suposà l'inici d'una nova etapa pel camp català: la de la lliure contractació emfitèutica, que havia de produir la prosperitat del camp de Catalunya. Els pagesos catalans varen posseir ja al segle XV, una llibertat personal que a la resta de la Península Ibèrica i d'Europa, en molts casos, no aconseguirien fins al segle XVIII i XIX.

Recuperació dels comtats de Rosselló i Cerdanya
Durant la Guerra civil catalana Joan II, per tal d'aconseguir l'ajuda de Lluís XI de França, va signar el 1462 el Tractat de Baiona pel qual empenyorava al rei de França els comtats de Rosselló i Cerdanya a canvi de rebre'n armes i diners. El 1463 Lluís XI ocupà els comtats, on, a partir de 1472, quan la guerra s'havia acabat a la resta de Catalunya, començà a estendre's la revolta contra els francesos; l'1 de febrer de 1473, Joan II entrà amb un exèrcit a Perpinyà i s'hi tancà mentre la guarnició francesa es retirava al castell reial i un nou exèrcit de Lluís XI tornava a assetjar Perpinyà; després d'una treva acordada el 24 de juny, s'arribà al Tractat de Perpinyà, pel qual els comtats esdevenien un territori neutral; ara bé, Lluís XI incomplí el tractat i el 1474 ocupà Elna i féu executar el governador Bernat d'Oms i de Santapau al castell de Perpinyà. El 10 de maig de 1475, després de patir vuit mesos de setge, els perpinyanesos acceptaren l'ordre de Joan II de rendir-se als francesos; per haver resistit aquest llarg i penós setge, Joan II concedí a Perpinyà el títol de Fidelíssima Vila. La repressió francesa fou molt dura i hi hagué revoltes contra els ocupants com la de 1477.

Aquesta dominació francesa finalitzà amb el Tractat de Barcelona (1493) amb el qual Carles VIII de França acceptà restituir els comtats a Ferran II el Catòlic. Durant el segle XVI, els comtats de Rosselló i Cerdanya es veieren afectats per les contínues guerres entre la Monarquia Hispànica i França. El 1520, un exèrcit francès s'apoderà de la Tor de Querol i arribà a Puigcerdà; el 1542, Perpinyà fou defensada per Fernando Álvarez de Toledo y Pimentel, duc d'Alba, contra el setge dirigit per Enric, delfí de França. Els francesos feren un nou intent d'annexió el 1595. Arran d'aquesta inseguretat, Carles I i Felip II reforçaren les fortificacions de Perpinyà i convertiren l'antic Palau dels Reis de Mallorca en una ciutadella.

Corts de Barcelona de 1493: reforma de les institucions polítiques de Catalunya
A les Corts de Barcelona (1493) s'instaurà el sistema d'insaculació com a sistema d'elecció de les magistratures polítiques de Catalunya. El sistema es basava en el sorteig dels possibles candidats, els noms dels quals -establerts prèviament- eren ficats en un sac (insaculats) i eren trets a l'atzar, sovint per un infant de menys de 7 anys. El sistema instaurat en l'edat moderna venia a substituir l'antic sistema medieval de cooptació i fou l'utilitzat per a l'elecció de càrrecs en els governs municipals, en les confraries o gremis, en els consolats i en la Diputació del General del Principat de Catalunya. En el cas de la Generalitat de Catalunya, s'instaurà a les Corts de Barcelona (1493); la llista dels noms dels insaculats figurava registrada al Llibre de l'Ànima. El nombre d'insaculats que es va fixar va ser:
  • 66 membres del braç eclesiàstic.
  • 250 del braç militar organitzat per vegueries.
  • 206 del braç reial de les ciutats i viles de Barcelona, Lleida, Perpinyà, Girona, Tortosa, Vic, Puigcerdà, Cervera , Besalú i Torroella de Montgrí. El 1524 s'afegiren Manresa i Balaguer. El 1654, per un decret signat pel rei Felip III d'Aragó, els oficis de la Generalitat de Catalunya també passen a ser insaculats.
Redreç econòmic i recuperació demogràfica catalana.
La política econòmica de Ferran el Catòlic va afavorir el redreçament del Principat de Catalunya després de la greu crisi de la baixa edat mitjana i els efectes de la guerra civil catalana. En aquest sentit va dictaminar mesures proteccionistes per a facilitar la recuperació de les manufactures catalanes com per exemple la reserva del mercat sicilià destinada als productes tèxtils catalans i la limitació de l’exportació de la llana. Les reformes de Ferran el Catòlic acabaren amb la crisi social agrària, sanejaren la moneda, reduïren el dèficit públic de les institucions catalans, enfortiren el comerç, afavoriren la indústria manufacturera i enfortiren el comerç; tot plegat contribuí a que a finals segle XV l'economia catalana experimentés un notable recobrament que fou seguit per un augment de demogràfic.

La Monarquia Catòlica: una monarquia composta.
El matrimoni dels Reis Catòlics (Isabel I de Castella i Ferran II d'Aragó) va unir les seves corones després que Isabel hagués ascendit al tron per la victòria sobre Joana la Beltraneja a la guerra civil castellana. Tanmateix, cada regne va mantenir la seva pròpia administració. En competència amb Portugal, Castella havia intervingut a l'Atlàntic, en allò que seria el començament del seu imperi extra-peninsular, quan Enric III de Castella començà la colonització de les Illes Canàries el 1402 en enviar-hi l'explorador francès Jean de Béthencourt. Mentrestant, exploradors portuguesos com Gonçalo Velho Cabral havien colonitzat les Açores, Cap Verd i l'arxipèlag de Madeira. El tractat d'Alcaçovas de 1479, que va portar la pau a la guerra civil castellana, separà les zones d'influència de cada país a l'Àfrica i a l'Atlàntic. El text reservava per a Portugal les terres africanes situades per dessota del cap Verd, i concedia a Castella la sobirania de les Illes Canàries; el regne wattàssida es repartia. La butlla papal Aeterni Regis del 1481 garantiria a Portugal tota la costa africana al sud de les Canàries. Ferran va col·laborar activament amb Isabel en el govern de Castella, encarregant-se personalment de la política exterior, al temps que es reservava per a si mateix els assumptes relatius a la Corona d'Aragó. Així doncs va dictar les primeres mesures d'ordenament intern del regne gràcies a la figura del corregidor (1480); el 1481 es va reorganitzar la hisenda reial. Ferran II va introduir a Castella les institucions aragoneses, com el Consolat de Mar, i els gremis, i afavorí així el desenvolupament econòmic de Castella, sobretot en el comerç de la llana.

Sobre Jaume Vicens i Vives (1910-1960) podeu trobar informació a:
 



"NOTICIA DE CATALUNYA”

HISTÒRIA DE CATALUNYA
Edicions Destino / Pàgines: 203 / ISBN: 84-233-1310-7 / Edició: 1984.

Jaume Vicens i Vives (1910-1960) és una figura cabdal, que renovà totalment la historiografia catalana, deixà una obra immensa i exercí una gran influència. Deixeble de Bosch i Gimpera i d'Antoni de la Torre, la seva tesi doctoral tractava del segle XV, del qual esdevingué un reconegut especialista: Ferran II i la ciutat de Barcelona. La guerra el va apartar de l'ensenyament universitari, fins que el 1947 va guanyar una càtedra a Saragossa i el 1948 a Barcelona. A partir d'aquell moment va desplegar una immensa activitat pedagògica, i fou autor d'obres individuals i col·lectives. En són una mostra destacada Historia de los remensas en el siglo XV (1945), El gran sindicato remensa (1954), Aproximación a la Historia de España (1952), Industrials i polítics (1958), Manual de historia económica de España (1959)...

L'assaig Notícia de Catalunya, publicat el 1954 i ampliat el 1960, és una obra de gran interès, que va tenir una repercussió immediata, no exempta de polèmica. Segons l'autor, “...hem de saber qui hem estat i qui som si volem construir un edifici acceptable dins el gran marc de la societat occidental a la qual pertanyem per filiació directa des dels temps carolingis...”. Aquestes paraules escrites fa quasi seixanta anys enrere, quan el país patia la dictadura més ferotge de la seva història, són com una divisa, que es manté i es perpetua en el temps.

Tot amb tot, Notícia de Catalunya també és tot un cant a l’essencialisme nacional català que desenvolupa els grans valors narcisistes de Catalunya: el seny, la rauxa, el pactisme, la capacitat de treballar… Notícia de Catalunya ha acabat afaiçonant el discurs polític catalanista conservador, particularment el de Jordi Pujol, qui reconeix en Vicens un dels homes que més l’han influït, el seu “mestre malaguanyat”.

Ras i curt, però, Notícia de Catalunya està escrita en un estil àgil, eficaç i amè, i ha esdevingut en una obra de lectura imprescindible i un clàssic de la moderna historiografia catalana.