Seguidors

dilluns, 23 de maig de 2016

POST 15: GEORGE LAKOFF I ELS MARCS DE REFERÈNCIA



George Lakoff va escriure el llibre No pienses en un elefante sobre el llenguatge polític. La frustració política que li causava l'estratègia del partit demòcrata als EUA el va portar a teoritzar sobre el per què de la situació sempre guanyadora dels republicans.
  
Com a especialista de lingüística cognitiva observa i analitza la forma de pensar de la gent. Així, la lingüística cognitiva ha establert que pensem en termes de marc mentals i metàfores. Per Lakoff: “...los marcos son estructuras mentales que conforman nuestro modo de ver el mundo; todas las palabras se definen en relación a marcos conceptuales. Puesto que el lenguaje activa los marcos, los nuevos requieren un nuevo lenguaje..” (pàg.4). Fet i fet, el marc de referència del “pare estricte’ i valors com autoritat , disciplina o identitat i la capacitat de mobilitzar emocions han afavorit les polítiques conservadores nord-americanes.

La idea de canviar els marcs de referència és molt interessant (em recorda a la influència subtil)  i penso que Internet hi està contribuint: “...Cambiar de marco es cambiar el modo que tiene la gente de ver el mundo. Es cambiar lo que se entiende por sentido común. Puesto que el lenguaje activa los marcos, los nuevos marcos requieren un nuevo lenguaje. Pensar de modo diferente requiere hablar de modo diferente...” (pàg 4)

Per a Lakoff els marcs estan a la sinapsi del nostre cervell en forma de circuit neuronal. Com ell mateix diu: “...Cuando los hechos no encajan en los marcos, los marcos se mantienen y los hechos se ignoran....” (pàg. 59)


Més informació a:


  

dissabte, 21 de maig de 2016

POST 14: LITERATURA HIPERTEXTUAL: ALGUNS EXEMPLES



La literatura hipertextual és molt jove. Efectivament, només té una vida i experimentació de 30 anys si la comparem amb la història del llibre imprès que té un bagatge de més de 500 anys, tal com ha comentat Joan Campàs. Tanmateix, ja parlàvem en el post anterior de la dificultat d’encabir la literatura hipertextual en els conceptes tradicionals de gènere i cànon. Però potser podríem parlar de tipologies i experimentacions diverses, diferents, a voltes polifòniques, i on, sovint, intervenen altres elements com la música, la imatge,...

Un parell d’exemples poden ser les obres de Heath Bunting (1966) i Jody Zellen (1961).

En concret, del primer, la seva obra Readme.html (1998), recorda al “Homer del hipertext” (en paraules de  R. Koskimaa), de Michael Joyce (1945), Afternoon, a story. I és que tenen en comú el fet d’estar conformats per una gran quantitat de vincles, aspecte que comporta l’existència de múltiples camins de lectura. De fet, tots dos, compleixen amb les característiques de la definició d’hipertext de  Theodore Ted Nelson que comentàvem amb el post anterior, I, tanmateix, en tots dos és impossible establir una divisió entre el que, en teoria literària, es coneix com a història i trama. Segons R. Koskimaa, “...la historia es la secuencia de ciertos acontecimientos en el orden causal-tempral en que presumiblemente han ocurrido...”[1] i la trama seria “...el orden en que esos acontecimientos  son narrados. [...] difiere de la historia porque reordena los acontecimientos...”[2]

En el cas de Jody Zellen, la seva obra Ghost City (1997) és més un conjunt multimèdia on predominen les imatges visuals i que no té text escrit sinó només algunes paraules. Amb tot, l’obra i el seu conjunt d’imatges, que en alguns casos en mouen per a tota la pantalla, ens transporta a una ciutat que no coneixem, a una ciutat fantasma o al seu esperit i, per tant, a la seva sordidesa.



[1] Koskimaa, R.: Textualidades electrónicas: nuevos escenarios para la literatura. Pàg. 185. Material en PDF.
[2] Ibidem. Pàg.185

dijous, 19 de maig de 2016

POST 13: LITERATURA HIPERTEXTUAL: ALGUNS TRETS GENÈRICS



La literatura hipertextual, como la realitat que ens envolta, és polièdrica. Encaixa amb el concepte, genèric, d’hipertext que hem anat comentant en aquest seguit de posts i que Theodore Ted Nelson ja va definir l’any 1993 com a: “...por hipertexto entiendo la escritura no-secuencial, un texto que se ramifica y que permite elecciones al lector, y que es mejor que se lea en una pantalla interactiva. Tal como se conoce popularmente, ésta es una serie de fragmentos de texto conectados por enlaces que ofrecen al lector diferentes posibilidades...” (Citat per R. Koskimaa a Textualidades electrónicas: nuevos escenarios para la literatura. Pàg. 179).

De fet, només cal observar la quantitat d’obres que hi ha en línia per constatar la ingent diversitat d’obres. Tanmateix és impossible entendre-les ni encabir-les en el sentit tradicional de la historia de la literatura. I per història tradicional de la literatura, Carlos Moreno Hernández (a Literatura e Hipertexto. De la cultura manuscrita a la cultura electrónica), cita a Roger Chartier que la defineix com “...una historia de las diferentes modalidades de apropiación de los textos, [...] , una historia al nivel de los anales y las crónicas biográficas impuesta en la educación de la nueva clase media, la de aquellos que no leen las obras, [...] y enmarcado en el casillero de los géneros...” (pàg. 44). A més, la literatura hipertextual tampoc pot emmarcar-se en el concepte tradicional de cànon i d’obres i autors modèlics.  

dissabte, 14 de maig de 2016

POST 12: L’IMPACTA DE LA IMPREMTA



Isidro Moreno Sánchez, a Escritura hipermedia y lectoautores, explica que “...cuando muere un anciano en Africa es como si se quemase una biblioteca...” (pag. 121). I és que, certament, la mort roba la memòria. Però el món occidental, que creu que va inventar la impremta durant la dècada de 1440, ignorant les aportacions de l’Extrem Orient i de Bi Sheng uns centenars d’anys abans, va desenvolupar-la i va democratitzar l’escriptura per pal·liar la pèrdua de la memòria. De fet, l’impremta també va significar l’aparició d’una nova tecnologia.

Una nova tecnologia que ha tingut i té un impacte transcendental en la seva vessant anterior, l’oralitat, i en l’actual, en relació a la hipertextualitat.

Tot seguint a Carlos Moreno Hernández (Literatura e Hipertexto. De la cultura manuscrita a la cultura electrónica), la impremta ha anat, poc a poc, acabant amb la difusió dels trets hipermèdia que tenien els textos de la cultura manuscrita (pàg. 30) i els ha reduït simplement a la categoria d’obres.  Aquest procés va tardar en imposar-se i no va ser fins el segle XVIII que, en aquest sentit, va transformar  a la societat europea. 

De fet, la impremta va anar desenvolupant el sentit de la propietat i la idea d’originalitat d’allò escrit. Tanmateix, va anar desprestigiant la idea de col·laboració, en quan a comunitat cultural o grup que treballa amb textos comuns, fins que a finals del segle XVIII, el terme col·laboració adquireix un sentit pejoratiu, més associat a la idea de plagi i d’exaltació de la idea d’originalitat i d’esforç personal. 

Fet i fet, podem afirmar que el desenvolupament de la impremta va lligat al liberalisme econòmic i a l’ètica protestant, amb el seu sentit sacralitzat de la propietat i el treball individual. A més, l’aparició de la propietat intel·lectual i els drets d’autor, també ajudaren a promoure el que Kernan (Moreno Hernándes, C., pàg. 30) anomenà com “la idealització del text literari”, l’aïllament dels texts i la atribució a autors individuals.

Comptat i debatut, doncs, la tecnologia de la impremta comportà grans canvis. Una altra tecnologia, l’ordinador/la xarxa, també generarà grans canvis?

El libro con fecha de impresión explícita más antiguo que se conserva es la Sutra del Diamante encontrado en la cueva de Dunhuang. Es un texto budista cuya impresión fue encargada por un devoto. Fue impreso el 11 de mayo del año 868. Pero se conservan textos impresos sin fechar que posiblemente tengan una antigüedad mucho mayor.

Extret de: Coll, Juan Carlos M.:La invención y evolución del dinero en China