Seguidors

dissabte, 28 de maig del 2011

Post -- CIÈNCIES SOCIALS / HUMANES (I)

Cada historiador (o filòsof, o sociòleg,…o intel·lectual) escriu el seu discurs, la seva historia, en funció de les seves filies i fòbies. Però també del moment en el qual viu, de les seves circumstancies e interessos. I això comporta que en historia i en les ciències socials tinguem un munt d’interpretacions diferents i controvertides. Tanmateix crec que és positiu que existeixin, doncs, si més no, pot ser enriquidor. 


Ara bé, des de la història o en les ciències socials també hi ha mètode, fonts, evidencies, rigor, unes “regles de joc” que han de permetre eliminar les arbitrarietats i les interpretacions interessades del passant. Cal treballar, perfilar i perfeccionar aquestes “regles” i, en definitiva, poder saber diferenciar el blat de la palla.

dimecres, 18 de maig del 2011

FACTORS DE L’APARICIÓ DEL PENSAMENT RACIONAL A L’ANTIGA GRÈCIA

Amb els grans fenòmens d’ordre estrictament cultural és difícil d’esbrinar les causes exactes del seu adveniment. Tanmateix, l’establiment del lloc i l’hora (l’espai i el temps), on s’inicia i en quin moment precís, tampoc és fàcil. I pel que fa al que s’ha anomenat tradicionalment com “el pas del mite al logos” (W.Nestle), tampoc hi ha una interpretació de causa única. Ho palesa, a més, la polèmica, ja superada, que existí entre els historiadors Burnet i Cornford. Segons Burnet, el logos havia estat una invenció exclusiva dels grecs, un veritable “miracle” sense més explicació possible que un especial do de l’esperit grec: “el geni grec”. Cornford, per la seva banda, pensava que l’aparició del pensament racional sorgí com a producte d’una lenta evolució de les circumstàncies, en el sentit d’una reinterpretació i prolongació dels mites cosmogònics i teogònics grecs. És a dir, d’una racionalització dels mites.
Amb tot, més enllà de la causa única i pel que fa a l’aparició del pensament racional, és a dir, la superació de les formes mítiques i religioses del pensament, podem constatar la conjunció de factors que contribuïren al desenvolupament d’aquest fenomen.
D’entrada cal tenir present el factor geogràfic. La Grècia antiga continental era una àrea muntanyosa, tot i que amb grans valls de conreu, aquestes estaven aïllades entre muntanyes de difícil trànsit i terres pobres. Per altra banda, també era una península amb una costa molt retallada, amb bons ports naturals en molts llocs, i amb una dispersió d’illes que l’envoltaven. Fet i fet, la separació de cada illa, vall i plana separava les comunitats veïnes per aigua o muntanyes. Fou així, doncs, com el marc geogràfic contribuí al desenvolupament de la navegació.
Cal destacar, també, el factor social i polític i la seva evolució. Les ciutats gregues eren, originalment, monarquies, encara que molts d’elles eren massa petites i el terme rei (basileus) dels seus governants tenia un caràcter molt simbòlic. Essent una regió amb escassesa de terra per a llaurar, eren els terratinents els que tenien el poder i els que formaven una aristocràcia guerrera involucrant-se en petites guerres internes i així, van eliminar ràpidament la monarquia. Al mateix temps el naixement d’una classe comerciant o mercantil va produir un conflicte de classes a les grans ciutats. Des del 650 aC les aristocràcies havien de lluitar per no ser enderrocades i reemplaçades per líders populars aleshores anomenats tirans (tyranoi), una paraula sense el significat actual d’opressió dictatorial. Per al segle VI aC diverses ciutats ja havien emergit com a centres dominants dels afers grecs: Atenes, Esparta, Corint i Tebes. Cadascuna d’aquestes havia controlat les àrees rurals que les envoltaven; Atenes i Corint esdevindrien potències marítimes i comercials. Atenes i Esparta van tenir una rivalitat tal que dominaria la política grega per generacions.
També hi influí el factor econòmic. De fet, la mateixa pobresa del territori amb les limitades possibilitats de l’agricultura i l’experiència adquirida en el desenvolupament de la navegació, conduí al conjunt de les incipients polis gregues al comerç. Des del 750 aC, va començar un període de 250 anys d’expansió, en què els grecs van establir colònies en totes direccions. A l’est, la costa egea d'Àsia Menor va ser la primera a ser colonitzada; després seria Xipre i les costes de Tràcia, el mar de Màrmara i la costa sud del mar Negre. Gradualment, la colonització grega a l’est va arribar al territori de la Ucraïna actual. A l’oest les costes d'Albània, Sicília i el sud de la península Itàlica van ser colonitzades, així com les costes de França, Còrsega, i el nord-est de la península Ibèrica. Al sud es van fundar colònies a Egipte i Líbia. Durant aquest període, doncs, es va produir un desenvolupament important a tot el món grec, acompanyat del creixement del comerç i l’artesania. Així, al segle VI aC el món grec s’havia convertit en una àrea cultural i lingüística molt més gran que no pas l’àrea geogràfica de la Grècia actual. Les colònies gregues, encara que no estaven unides políticament, mantenien llaços culturals, religiosos i comercials entre elles. Els grecs, a casa seva i a les colònies s’organitzaven com a comunitats independents i les ciutats, les polis, es van convertir en la unitat bàsica de govern grec.
El factor mental també fou determinant. Per una banda, el contacte dels grecs amb altres civilitzacions comportà que poguessin contrastar i discutir altres maneres d’entendre el món i s’anés obrint camí la relativització de creences i mites. Fins i tot, la introducció de l'ús de la moneda el 680 aC, significà la utilització d’una certa abstracció en els mateixos intercanvis comercials i en la vida quotidiana. Per altra banda, cal constatar que Grècia no era un imperi, sinó un conjunt de ciutats-estat cadascuna de les quals era independent. Per tant, els ciutadans tenien molt a prop el poder polític, coneixien els seus governants i els podien criticar. Això, tot i el sentit de pertinença a la polis, feu aparèixer una consciència individualista que fer emergir una tendència a cercar la igualtat de tothom davant la llei (la isonomia). Aquest fenomen evolucionà cap a una certa idea d’humanisme en el sentit de tenir la confiança en el valor de l’home com a individu capaç de regir racionalment la ciutat i de governar-se també racionalment a si mateix, sense la necessitat d’una religió que li indiqués com havia de comportar-se. El corol·lari d’aquesta forma de pensar quedaria sintetitzada en l’expressió segons la qual “l’home és la mesura de totes les coses”, intuïda per Homer i desenvolupada per Protàgores.
Els contactes que es realitzen amb l’activitat comercial i amb l’establiment de les colònies també generaren l’adquisició de nous coneixements, especialment tècnics.  Així, s’incorporaren la física i la geometria dels egipcis però prescindint dels aspectes religiosos. El cosmos agafà un ordre que es podia explicar a través de fórmules matemàtiques i geomètriques i es desenvolupà una concepció sistemàtica i organitzada de l'espai. En el cas de l’organització de l’espai i de les ciutats cal destacar Hipòdam de Milet i el que s’ha anomenat l’urbanisme hipodàmic.  Paral·lelament, la convicció en la raó també s’anà manifestant en altres activitats on la crítica al mite obria el pas a la ciència. Així, la medicina grega, amb Hipòcrates de Cos al capdavant, constituí un seriós esforç per criticar la superstició i cercar causes racionals. En el terreny de la història, també es començar a albirar una nova concepció del temps. Heròdot i després Tucídides, suposen l’aparició del gènere històric, del temps lineal, inexistent, per definició, en cultures anteriors.
També podem remarcar la influència del factor religiós. Cada ciutat grega tenia la seva pròpia i diferent manera d’organitzar els cultes religiosos i els mites es podien interpretar també de manera diferent en cada lloc. Generalment, els sacrificis rituals els oferia un basileus (cap aristocràtic o rei) amb funcions purament simbòliques i en nom de la ciutat. No hi havia confraries religioses organitzades que tinguessin el poder per sobre de les polis i tampoc hi havia una casta sacerdotal que impedís el debat sobre els mites i que obligués a una ortodòxia.

divendres, 6 de maig del 2011

Post -- DEMÒCRATA PASSAT DE MODA

Vull compartir amb vosaltres un post d’Ignacio Escolar a propòsit de l’assassinat de Bin Laden (si, he dit assassinat) i que subscric de dalt a baix. El podeu trobar a: "Un demócrata trasnochado"
 
Reprodueixo textualment:



UN DEMÓCRATA TRANSNOCHADO.

"...Debo de ser un demócrata trasnochado, pero prefiero los juicios a los asesinatos de Estado. Debo de ser un blando, pero no creo en la pena de muerte ni mucho menos en las ejecuciones extrajudiciales. Debe de ser sospechoso esto que digo, porque antes de seguir voy a tener que dejar muy claro, para que nadie manipule mis palabras, que detesto la violencia, que detesto el terrorismo, que detesto a Al Qaeda y que no creo en el infierno, pero si existe tal cosa se inventó para asesinos como el difunto Osama Bin Laden.
Debo de ser un pacifista peligroso, pero aún soy de los que defienden que el fin no justifica los medios; que la Justicia no tiene nada que ver con un tiro en la cabeza y un cadáver lanzado por la borda hasta el fondo del océano. Debo de ser un antiguo, o tal vez alguien demasiado moderno, porque ojalá que la ley del Talión se hubiese quedado enterrada en la tumba del rey Hammurabi, hace más de tres mil años. Debo de ser un pesimista, porque creo que este mundo retrocede y vivimos una contrarreforma en lo económico pero también en lo político; porque me temo que las democracias que ayer felicitaban al Nobel de la Paz Obama hoy no firmarían la Convención de Ginebra o la Declaración Universal de los Derechos Humanos.
Debo de ser un utópico, porque defiendo que ni siquiera si se demuestra que la pista para cazar a Bin Laden salió de un prisionero de Guantánamo, como ya se ha filtrado, quedaría justificada la tortura o el limbo jurídico de esos “enemigos” que ni siquiera saben de qué están acusados. Debo de ser un aguafiestas inoportuno, por afirmar que la venganza no es Justicia; por recordar que hasta los nazis tuvieron un juicio en Núremberg que hoy negamos a los terroristas de Al Qaeda..."

diumenge, 1 de maig del 2011

Post -- BLADE RUNNER

Blade Runner és una pel·lícula que té una infinitat de lectures. Una d'elles és que reflecteix una societat postmoderna, en el sentit que ja ha traspassat el límits de la modernitat.

Potser per aquest mateix darrer motiu, hi veig (o hi perviuen), i fent una lectura ampla de la pròpia pel·lícula, elements que reflecteixen els conceptes constatats pels pares de la sociologia. Així, podríem constatar que alguns d’aquests elements són:


El desencantament del món (Weber). La societat que reflexa és asfixiant, amb una immensa massificació urbanística i amb una hiper presencia quotidiana de la tecnologia. Tant els humans com els replicants viuen en un món on la ciència i la tecnologia té una presència diària, constant, potser també nociva.

Consciència col·lectiva (Durkheim) i consciència de classe (Marx). Els replicants tenen necessitat de conèixer-se a si mateixos, de saber d’on venen i, alhora, tenen el desig d’alliberar-se, de trencar amb els humans.

Lluita de classe i alienació (Marx). El control que tenen  els humans vers els replicants i que la pròpia societat estableix, fan que aquests se sentin  absolutament alienats (fins i tot estan programats per morí en una hora determinada¡). La pel·lícula, doncs, reflexa aquesta conflictivitat, aquesta lluita de classes.

Un extens i complert estudi sobre la pel·lícula el podeu trobar a Anàlisi Narratiu Blade Runner d'Albert Lozano.

Podeu trobar més informació sobre la Postmodernitat, en aquest mateix bloc, a:
LA POSTMODERNITAT (I): ALGUNES NOTES.
LA POSTMODERNITAT (II): ART I MULTICULTURALITAT.