Seguidors

dissabte, 6 d’agost del 2011

SLOTERDIJK, Peter


 

"EL DESPRECIO DE LAS MASAS"

Ensayo sobre las luchas culturales de la sociedad moderna


FILOSOFIA CONTEMPORÀNEA SEGLE XX
Pre-Textos / Pàgines: 101 / Volum 547 / ISBN 978-84-8191-428-3 / Edició: juny 2011.


Peter Sloterdijk va néixer a Karlsruhe (Alemanya) l’any 1947. Filòsof i pensador amb interessos variats, va formar-se en el context dels seguidors de l’Escola de Frankfurt.  

En aquesta obra, publicada l’any 2002, realitza, com el seu títol indica, un assaig sobre les lluites culturals de la  societat moderna. Per Sloterdijk és el menyspreu, en totes les direccions, causa i conseqüència d'aquestes lluites. Per a això realitza una descripció dels elements que provoquen l'evolució de la societat moderna: la pretesa emancipació que acabarà col·lapsant el subjecte democràtic amb una desviació de l'igualitarisme, la transformació de massa tumultuosa en individualisme de masses, la transformació de la comunicació vertical en horitzontal, i com l'efecte igualitari acaba identificant identitat amb indiferència. Finalment apunta la situació de la cultura com a element d'excepció que permet trencar el efecte igualitari i ens fa reflexionar sobre la funció provocadora de la cultura en una societat de masses, que sense distincions, s'embranca en competir pels millors llocs.

El llibre es desenvolupa en els cinc capítols següents:

I El desenvolupament de la massa com a subjecte

En aquest capítol se'ns descriu com el procés d'emancipació pot arribar a ser decebedor per l'anul·lació del subjecte democràtic, com la desviació de l'igualitarisme transforma una massa tumultuosa en individualisme de masses i com aquest procés pot conduir als feixismes. Sloterdijk considera que la màxima que determina el contingut polític del possible projecte de la Modernitat és que la massa esdevingui subjecte i arribi a dotar-se d'una voluntat i d'una història. És dir, la legitimitat que el poder emani de la massa, una preocupació que ho ha estat tant per al passat com per al present. No obstant això, el gran tema de l'edat moderna, l'emancipació precisament entesa com l'ascens de la gran majoria a l'estat de sobirania, pot ser percebut com un projecte incomplet, inacabat i fins i tot ofensiu, en poder suposar el col·lapse del subjecte democràtic conscient dels seus desitjos, ja que en el si de la massa es formen homes sense perfils. 

Recorre a Canetti per descriure la transformació de la massa tumultuosa en individualisme de masses. Canetti fa referència a una fase de la modernització social en què el nou subjecte massificat encara es podia congregar davant una determinada situació d'interès, es configuraven com a masses congregades i conscients de la seva presència i es percebien com una magnitud capaç de reunir-se. No obstant això, Sloterdijk considera que actualment les masses han deixat de ser masses capaces de reunir-se en tumults, i s'ha entrat en un règim en què la seva propietat de massa ja no s'expressa de manera adequada en l'assemblea física, sinó en la participació en programes relacionats amb mitjans de comunicació massius. Ara s'és massa sense veure els altres. L'individualisme de masses es configura en el si de la societat postmoderna quan la massa, que ja no es reuneix o congrega davant de res, que no té un espai propi i s'allunya cada vegada més de la possibilitat de transformar les seves inerts rutines pràctiques en intensitat revolucionària, perd la capacitat de reunir-se i la consciència de la seva potència política. Així, la massa postmoderna es configura com una massa sense potencial algun, una suma de microanarquismes i soledats que pot projectar de manera imaginària en els seus líders la seva pròpia subjectivitat. El procés de subjectivització a través de l'exaltació dels altres es presenta com una interrupció de l'autèntica comprensió de un mateix produint l'efecte de narcisisme de masses. L'autoengany encaminat a aconseguir la satisfacció s'arribarà a convertir en violència política i farà que les masses es lliurin a la idea de que el seu jo ideal es presentava encarnat en el Fuhrer. La idolatria no era més que una forma de desviament del desig de reconeixement qualificat per Sloterdijk com "salt mortal al primitivisme", "aliança entre xusma i elit " i "desemparament organitzat". Hitler va adoptar el mandat imperatiu de la vulgaritat i encarnar el desig de reconeixement que s'havia convertit en malaltís.

II. El menyspreu com a concepte.

Sloterdijk explica en aquest capítol com apareixen les tensions lligades al respecte i al menyspreu i com seran el causant de lluites culturals. Parteix  de que el que vol desenvolupar-se menysprea a qui no s'ha desenvolupat, en comptes de deixar en pau a la massa i no exigir el seu desenvolupament. Així, en l'alternativa de desenvolupar i ofendre la majoria o mimar, adular i seduir-la van a moure’s els discursos moderns, en la disputa entre els que ofenen i els que adulen. En realitat entre la comunicació vertical (ofensa) i la comunicació horitzontal (adulació) està en competició un problema objectiu de reconeixement i negar el reconeixement significa menysprear. La comunicació vertical apareix personalitzada en Thomas Hobbes que es va proposar la tasca de convertir la massa en súbdita, en una multitud homogènia de sotmesos voluntàriament sota l'autoritat d'un sobirà. El súbdit ideal seria aquell que hauria acabat entenent que només ha d'existir un únic sobirà, la figura del príncep, el Super-jo dels sotmesos. Hobbes partia de la suposició que tots els individus estan obsessionats per un inextingible desig d'autoconservació, tendència defensiva, i és en la por a la mort on ha de buscar el fonament universal de la submissió entès com a cura racional d'un mateix. El potencial més significatiu del poder modern resideix en la capacitat de ser creïble a l'hora d'amenaçar. Així la modernitat s'assenta entre raó, por i autoconservació. En definitiva, Sloterdijk assegura que la història de l'edat moderna representa una sèrie de revoltes de grups contra el menyspreu i va encaminada a la institucionalització de l'autoestima, exigències de reconeixement. Nietzsche descriurà el menyspreu com una escasetat de mires que busca l'autosatisfacció i com un ressentiment, entès com a refugi dels febles al menyspreu moralitzador dels forts. 

III Ferides dobles

En aquest capítol Sloterdijk se centra en el que ell qualifica com el problema inherent a la societat moderna: el conflicte que existeix entre horitzontalitat i verticalitat, lluita al voltant de necessitats de legitimació i a les aspiracions a assolir el ple reconeixement. La complexa estructura del menyspreu modern, com a tal, realitza complicades i perilloses aproximacions al narcisisme insegur de les masses i les ambicions ferides de les elits. Descriu com Fitche, fundador de la teoria de l'alienació, funda en ella una sacrílega aliança entre auto cosificació i auto baixesa. En el pensament de l'alienació cobra sentit la idea que en els homes tota activitat i tota virtut hi ha d'un doble manera: bé en verticalitat ascendent, o bé a través d'una execució horitzontal; bé de manera autèntica, o bé corrupte.

IV Sobre la indiferència antropològica

Sloterdijk aborda el fenomen de deslegitimació de la noblesa com a conseqüència de l'efecte igualitari que elimina les diferències preestablertes. En l'efecte igualitari es canalitza un postulat d’època que ha de comprendre tota mena de diferència antropològica com exempta de legitimitat. Apareix un intent de democratització de la noblesa. La burgesia s'afanya a oferir un discurs sobre la igualtat de bressol i dels drets connaturals de tots. El món burgès comença a convertir la nació en lloc de llars de part i en lloc on es configura la genialitat (lloc on neixen els grans homes que no necessiten arbre genealògic) Els entrecreuaments entre aquestes instàncies engendraran la societat moderna. El procés d'emancipació comporta la idea que ser home equival a trencar amb tot servei i, juntament amb aquest servei, tota diferència preestablerta. Arran de l'eliminació de les diferències preexistents, els contemporanis van començar a "viure la seva desigualtat d'una altra manera". El que des sempre s'havia revelat com quelcom donat i trobat en la naturalesa ara ja només són constructes socials. No hi ha senyors, només processos de submissió, no hi ha talent natural, només processos de aprenentatge, no hi ha geni, només processos de producció. Així, totes les figures tradicionals de la diferència antropològica queden eliminades i Sloterdijk les enumera:

 1. Entre homes divins i homes a seques. Es neguen les diferències amb els ídols teocràtics.
2. Entre multitud santa i profana. Amb la democràcia cristiana la bona massa s'entén com un conjunt d'individus obedients.
3. Entre el savi i la multitud. El primer cop el infligeix ​​l'igualitarisme científic amb la teoria de l'evolució. L'altre cop serà infligit per la moderna crítica cultural, en substituir la figura del savi per la del intel·lectual.
4. Entre individus dotats i no dotats. Representa un atemptat contra el seu propi mite fundacional que consistia en la deslegitimació de la noblesa feudal en tant que aquesta es recolzava en el talent i geni natural inherents a l'aristocràcia. Prioritat de la democràcia enfront de l'art! El drama de l'art modern està íntimament marcat de tensions d'aquest fet.

Pel que fa a les lluites culturals, Sloterdijk apunta que aquestes no poden ser reduïdes a una guerra civil universal entre partisans defensors de la idea de llibertat i els de la idea d'igualtat sinó que el fenomen de la lluita cultural com a tal és una disputa que es lliura al voltant de la legitimitat i procedència de les distincions en general.

V. Identitat en la massa: la indiferència.

Sloterdijk explica com després de la revolució constructivista totes les distincions que eren considerades naturals han de ser transformades en distincions fabricades i la massa no realitzarà o donarà com a vàlides distincions que puguin fer-la caure en desavantatge. La seva màxima és ara la transformació de tota diferència vertical en diferència horitzontal i concebre totes les distincions sobre la base de la igualtat. Així, les diferències horitzontals són les que tenen dret en tant constitueixen diferències febles, provisionals i construïdes. La diferència que no fa distincions, he aquí el títol que defineix a la massa. A partir d'ara identitat i indiferència s'entenen necessàriament com a sinònims. Ser massa significa diferenciar sense fer cap distinció. Només ens podem distingir dels altres sota la condició que les nostres maneres de distingir-nos suposin cap distinció real. Massa obliga. Indiferència com a primer i únic principi de massa. 

D'aquesta manera, es bloqueja la moderna aspiració al reconeixement d'un mateix i la declarada societat de la competència ha de distribuir els seus espais des de premisses igualitàries. La massa es s'embranca en la incessant tasca de competir per assolir els llocs privilegiats, pel que si no existís un esforç constant cap a la compensació aquesta massa es faria trossos a causa dels seves tensions envejoses endògenes. L'esport, la Borsa i les galeries d'art generen distincions que ajuden a reduir l'odi en provocar la mobilitat vertical dels sistemes socials estratificats. 

Finalment Sloterdijk reflexiona sobre la situació de la cultura en la democràcia i afirma que pressuposa la disposició del ciutadà a reconèixer de manera voluntària tant un potencial superior com la temptativa reeixida i la perseverança en l'esforç. L'art ha passat a ser l'asil de les excepcions subsistents, evoca el regne perdut de la gràcia. Així, la cultura constituirà el conjunt de temptatives encaminades a provocar la massa que està dins nostre i a prendre partit contra ella. Ella tanca una diferència cap al millor, que com totes les distincions rellevants, només existeix cada vegada que -i mentre- es fa.

D’altres ressenyes i visions d’aquesta obra es poden trobar a:
·         El lector perdido.
·         Letras Libres.
·         Zoologia política.
·         El cultural
Si voleu més informació sobre Peter Sloterdijk la podeu trobar a la web del professor Ramon Alcoberro: Filosofia i Pensament