Seguidors

dimecres, 18 de maig de 2011

FACTORS DE L’APARICIÓ DEL PENSAMENT RACIONAL A L’ANTIGA GRÈCIA

Amb els grans fenòmens d’ordre estrictament cultural és difícil d’esbrinar les causes exactes del seu adveniment. Tanmateix, l’establiment del lloc i l’hora (l’espai i el temps), on s’inicia i en quin moment precís, tampoc és fàcil. I pel que fa al que s’ha anomenat tradicionalment com  “el pas del mite al logos” (W.Nestle),  tampoc hi ha una interpretació de causa única. Ho palesa, a més, la polèmica, ja superada, que existí entre els historiadors Burnet i Cornford. Segons Burnet, el logos havia estat una invenció exclusiva dels grecs, un veritable “miracle” sense més explicació possible que un especial do de l’esperit grec: “el geni grec”. Cornford, per la seva banda, pensava que l’aparició del pensament racional sorgí com a producte d’una lenta evolució de les circumstàncies, en el sentit d’una reinterpretació i prolongació dels mites cosmogònics i teogònics grecs. És a dir, d’una racionalització dels mites.
Amb tot, més enllà de la causa única i pel que fa a l’aparició del pensament racional, és a dir, la superació de les formes mítiques i religioses del pensament, podem constatar la conjunció de factors que contribuïren al desenvolupament d’aquest fenomen.
D’entrada cal tenir present el factor geogràfic. La Grècia antiga continental era una àrea muntanyosa, tot i que amb grans valls de conreu, aquestes estaven aïllades entre muntanyes de difícil trànsit i terres pobres. Per altra banda, també era una península amb una costa molt retallada, amb bons ports naturals en molts llocs, i amb una dispersió d’illes que l’envoltaven. Fet i fet, la separació de cada illa, vall i plana separava les comunitats veïnes per aigua o muntanyes. Fou així, doncs, com el marc geogràfic contribuí al desenvolupament de la navegació.
Cal destacar, també, el factor social i polític i la seva evolució. Les ciutats gregues eren, originalment, monarquies, encara que molts d’elles eren massa petites i el terme rei (basileus) dels seus governants tenia un caràcter molt simbòlic. Essent una regió amb escassesa de terra per a llaurar, eren els terratinents els que tenien el poder i els que formaven una aristocràcia guerrera involucrant-se en petites guerres internes i així, van eliminar ràpidament la monarquia. Al mateix temps el naixement d’una classe comerciant o mercantil va produir un conflicte de classes a les grans ciutats. Des del 650 aC les aristocràcies tenien que lluitar per no ser enderrocades i reemplaçades per líders populars aleshores anomenats tirans (tyranoi), una paraula sense el significat actual d’opressió dictatorial. Per al segle VI aC diverses ciutats ja havien emergint com a centres dominants dels afers grecs: Atenes, Esparta, Corint i Tebes. Cadascuna d’aquestes havia controlat les àrees rurals que les envoltaven; Atenes i Corint esdevindrien potències marítimes i comercials. Atenes i Esparta van tenir una rivalitat tal que dominaria la política grega per generacions.
També hi influí el factor econòmic. De fet, la pròpia pobresa del territori amb les limitades possibilitats de l’agricultura i l’experiència adquirida en el desenvolupament de la navegació, conduí al conjunt de les incipients polis gregues al comerç. Des del 750 aC, va començar un període de 250 anys d’expansió, en què els grecs van establir colònies en totes direccions. A l’est, la costa egea d'Àsia Menor va ser la primera a ser colonitzada; després seria Xipre i les costes de Tràcia, el mar de Màrmara i la costa sud del mar Negre. Gradualment, la colonització grega a l’est va arribar al territori de la Ucraïna actual. A l’oest les costes d'Albània, Sicília i el sud de la península itàlica van ser colonitzades, així com les costes de França, Còrsega, i el nord-est de la península ibèrica. Al sud es van fundar colònies a Egipte i Líbia. Durant aquest període, doncs, es va produir un desenvolupament important a tot el món grec, acompanyat del creixement del comerç i l’artesania. Així, al segle VI aC el món grec s’havia convertit en una àrea cultural i lingüística molt més gran que no pas l’àrea geogràfica de la Grècia actual. Les colònies gregues, encara que no estaven unides políticament, mantenien llaços culturals, religiosos i comercials entre elles. Els grecs, a casa seva i a les colònies s’organitzaven com a comunitats independents i les ciutats, les polis, es van convertir en la unitat bàsica de govern grec.
El factor mental també fou determinant. Per una banda, el contacte dels grecs amb altres civilitzacions comportà que poguessin contrastar i discutir altres maneres d’entendre el món i s’anés obrint camí la relativització de creences i mites. Fins i tot, la introducció del ús de la moneda el 680 aC, significà la utilització d’una certa abstracció en el propis intercanvis comercials i en la vida quotidiana. Per altra banda,  cal constatar que Grècia no era un imperi, si no un conjunt de ciutats-estat cadascuna de les quals era independent. Per tant, els ciutadans tenien molt a prop el poder polític, coneixien els seus governants i els podien criticar. Això, tot i els sentit de pertinença a la polis, feu aparèixer una consciencia individualista que fe emergir una tendència a cercar la igualtat de tothom davant la llei (la isonomia). Aquest fenomen evolucionà cap a una certa idea d’humanisme en el sentit de tenir la confiança en el valor de l’home com a individu capaç de regir racionalment la ciutat i de governar-se també racionalment a sí mateix, sense la necessitat d’una religió que li indiqués com havia de comportar-se. El corol·lari d’aquesta forma de pensar quedaria sintetitzada en l’expressió segons la qual “l’home és la mesura de totes les coses”, intuïda per Homer i desenvolupada per Protàgores.
Els contactes que es realitzen amb l’activitat comercial i amb l’establiment de les colònies també generaren l’adquisició de nous coneixements, especialment tècnics.  Així, s’incorporaren la física i la geometria dels egipcis però prescindint dels aspectes religiosos. El cosmos agafà un ordre que es podia explicar a través de formules matemàtiques i geomètriques i es desenvolupà una concepció sistemàtica i organitzada de l' espai. En el cas de l’organització de l’espai i de les ciutats cal destacar Hipòdam de Milet i el que s’ha anomenat l’urbanisme hipodàmic.  Paral·lelament, la convicció en la raó  també s’anà manifestant en d’altres activitats on la crítica al mite obria el pas a la ciència. Així, la medicina grega, amb Hipòcrates de Cos al capdavant, constituí un seriós esforç per criticar la superstició i cercar causes racionals. En el terreny de la història, també es començar a albirar una nova concepció del temps. Heròdot i desprès Tucídides, suposen l’aparició del gènere històric, del temps lineal, inexistent, per definició, en cultures anteriors.
També podem remarcar la influència del factor religiós. Cada ciutat grega tenia la seva pròpia i diferent manera d’organitzar els cultes religiosos i els mites es podien interpretar també de manera diferent en cada lloc. Generalment, els sacrificis rituals els oferia un basileus (cap aristocràtic o rei) amb funcions purament simbòliques i en nom de la ciutat. No hi havia confraries religioses organitzades que tinguessin el poder per sobre de les polis i tampoc hi havia una casta sacerdotal que impedís el debat sobre els mites i que obligués a una ortodòxia.