En el context de la França del segle
XI conflueixen i es juxtaposen elements de llarga durada que podríem constatar
com, per una banda, la lluita per l’afirmació de diversos poders (monàrquic,
nobiliari, eclesiàstic) i, per l’altra, la fixació d’un moment emblemàtic en
què el present trobava el seu començament. Tanmateix, també hi influïa la
reflexió per la guerra i la seva legalitat, la guerra justa, la qual anava
configurant un nou concepte de guerra santa i de croada contra els enemics de
la fe. En un moment, doncs, de crisi i de canvis en la societat europea, tal
com afirma S. Cingolani: “...La Cançó
de Rotllan dóna la seva peculiar interpretació a aquesta realitat mítica
i històrica i, […] als nous valors socials que es debatien al final del segle
XI…”[1].
LES ANTICIPACIONS
Però,
com es basteix aquesta interpretació? Com s’explica i com es configura? De fet,
tot seguint Cingolari: “... Com la poesia grega arcaica, tampoc la poesia
medieval no sap crear o descriure una situació complexa de manera orgànica. La
fragmentació dels detalls, de cada part, per a formar un grup que no deixa
sentir una unitat col·lectiva en moviment és una característica d'aquesta
poesia, […]. L'efecte poètic, la suggestió, s'aconsegueix seguint uns
paràmetres expressius diferents dels clàssics als quals estem acostumats…”.[2]
Així, la narració es construeix, des
d’un vessant de tècnica literària, d’estil i de forma, en constant moviment, entre diferents plans:
la realitat i la seva expressió per mitjà de metàfores; el present, tot sovint
entreteixit de relats del passat, i amb anticipacions de futures tragèdies. Tanmateix,
es crea un espai escènic visual i fixat per on es desenvolupa l’acció i per on
ens fan moure els personatges.
Un element típic de la tècnica de la cançó és l'efecte
d'anar endavant i enrere en el temps causat per la utilització de les tirades paral·leles,
acompanyat per les freqüents anticipacions narratives. Amb la tècnica de
l'anticipació, el poeta potencia l’element tràgic; la inevitabilitat del destí
és un element constitutiu del poema, justament anticipant-lo. D'aquesta
manera, tal com explica Cingolani: “... la
tensió narrativa no es construeix sobre la sorpresa o l'inesperat, sinó sobre
la conclusió inevitable del drama, el qual projecta la seva ombra obscura
damunt tots els successos...”[3]. Un exemple d’anticipació
el podem trobar en el moment que se’ns anticipa la traïció de Ganeló:
"Guenes
i vint, ki la traïsun fist.
Des ore cumencet le cunseill que mal prist." [4]
Un altre exemple és el somni de
l’emperador, abans de la designació de Rotllan cop a cap de la rereguarda, que
li anuncia allò que passarà.
“Tresvait
le jur, la noit est aserie.
Carles se dort, li
empereres riches.
Sunjat qu'il eret
al greignurs porz de Sizer,
Entre ses poinz
teneit sa hanste fraisnine.
Guenes li quens
l'ad sur lui saisie;
Par tel air l'at
estrussee e brandie,
Qu'envers le cel en
volent les escicles.
Carles se dort,
qu'il ne s'esveillet mie.
Apres
iceste altre avisiun sunjat:
Qu'il en France
ert, a sa capele, ad Ais,
El destre braz li
morst uns vers si mals.
Devers Ardene vit
venir uns leuparz,
Sun cors demenie
mult fierement asalt.
D'enz de la sale
uns veltres avalat,
Que vint a Carles
le galops e les salz,
La destre oreille
al premer uer trenchat,
Ireement se cumbat
al lepart.
Dient Franceis, que
grant bataille i ad;
Il
ne sevent, liquels d'els la veintrat.
Carles se dort, mie ne s'esveillat.”
[5]
LLUITA DE PODERS I DE VALORS
Però la conclusió inevitable del drama respon
a la situació de lluita de poders i de crisi que comentàvem anteriorment. La Cançó de Rotllan reflecteix l’enfrontament
entre els partidaris de la guerra, al capdavant dels quals hi ha Rotllan i la
major part dels joves, i els partidaris de la pau, representats per l’emperador
Carles, Turpí, Ganeló i els savis ancians. És, de fet, la lluita entre el poder
del rei de França i l’emergència dels
grans nobles del regne. I, tanmateix, és l’enfrontament entre dos sistemes de
valors.
Els partidaris de la pau, amb l’emperador
Carles al davant, estan cansats de tanta mort i destrucció de tants anys de
lluites. Les seves terres necessiten govern, política, i no més guerres. Però
els joves, l’exponent dels quals és Rotllan, defensa el sentiment d’honor i el
valor personal, a voltes amb supèrbia, oblidant que les batalles es guanyen
gràcies a la solidaritat i disciplina de les tropes, al sentit col·lectiu, i no
per iniciativa personal. Emergeixen, doncs, certs ideals d’honor
individualista, de proesa personal, els quals comencen a penetrar en la
societat. Fet i fet, Rotllan té el coratge de l’emperador Carles però li manca
la seva saviesa i això significa un perill per a tots.
En aquesta dinàmica, apareix el sentiment
tràgic germànic del destí de l’heroi. Rotllan ha de morir: el seu sacrifici és
necessari per al restabliment de l’equilibri i la pau. En l’ètica germànica, el
fet que la mort sigui inevitable i predestinada, a més de ser l’única mort
digna per a un guerrer, ajuda a acceptar-la. També hi ajuda la concepció de la
vida ultraterrena: tots els guerrers valerosos tornaran a trobar-se al costat
de les seves divinitats en espera de la lluita final amb el mal i el caos.
Però tal com assenyala Cingolani: “...Al contrari, en la Cançó de Rotllan no hi ha
catarsi, perquè el martiri encara no té un valor suficient per si mateix i no
té el poder emocional i racional del destí. La religió és, al capdavall, una
cosa que es queda en la superfície, no és interioritzada; la seva funció
autèntica és la de diferenciar els francs, que es troben en la justícia, dels
pagans sarraïns, que són en l'error...”[6].
I l’Església també malda per les seves
parcel·les de poder. Aquesta es troba tot just al començament de la seva obra
de cristianització de l'ètica de la noblesa i de la cavalleria. La concepció
que en tenen els cavallers encara és molt diferent de la de l'Església. Per a
la major part de l'aristocràcia de finals del segle XI la religió és, certament,
una part fonamental de la vida, i ho demostra l'àmplia acollida de la Primera
Croada entre la petita noblesa. Aquests aristòcrates, encara no ortodoxament
cristians, ja fa segles que no són germànics i pagans, i han perdut el
sentiment íntim del destí. El martiri és una consolació del cel per a una
tragèdia totalment terrena. Un cop desapareguda la concepció del destí, la qual
les hauria lligat, les dues esferes de la vida (la terrena amb la ultraterrenal,
sempre dins una òptica guerrera) es queden sense cap relació entre elles.
Ras i curt, doncs, estem davant d’una tragèdia
terrena, humana. Els odis i les dolentes relacions entre Rotllan i Ganeló, el
primer fill incestuós de l’emperador Carles i fillastre més tard del mateix
Ganeló, configuren un triangle que, tal com assenyala Ch. Gellinek, “...només es sosté gràcies els lligams del
feudalisme...”[7].
Tanmateix, les preses de decisions de cadascun d’ells, a voltes incomprensibles
i a vegades inoperants, configuren comportaments més propers a les lluites de
poder que a elevats desafiaments morals. Fet i fet, no deixen de ser
l’expressió del seu temps.
[1] CINGOLANI, S.M.: MATERIAL
UOC. INTRODUCCIÓ A LA LITERATURA EUROPEA. (2011). La tradició èpica a l’edat mitjana europea. Pàg. 34.
[2] Ibidem. Pàg 28
[3] Ibidem. Pàg 50
[4] BIBLIOTHECA AUGUSTANA: La Chanson de Roland. AOI (v. 178-179).
[Consulta en data 30 d’octubre de 2012]
[5] BIBLIOTHECA AUGUSTANA: La Chanson de Roland. AOI (v. 720-735).
[Consulta en data 30 d’octubre de 2012]
[6] Ibidem. Pàg 62.
[7] Gellinek, Ch. (1985).
"A propósito del sistema de poder en el Cantar de Roldán". A: Epopeya
e Historia (pàg. 147-156). Barcelona: Argot.