Seguidors

diumenge, 24 de febrer de 2013

LITERATURA MEDIEVAL IV: LA PREDESTINACIÓ I LES ANTICIPACIONS A LA CHANSON DE ROLAND


En el context de la França del segle XI conflueixen i es juxtaposen elements de llarga durada que podríem constatar com, per una banda, la lluita per l’afirmació de diversos poders (monàrquic, nobiliari, eclesiàstic) i, per l’altra, la fixació d’un moment emblemàtic en què el present trobava el seu començament. Tanmateix, també hi influïa la reflexió per la guerra i la seva legalitat, la guerra justa, la qual anava configurant un nou concepte de guerra santa i de croada contra els enemics de la fe. En un moment, doncs, de crisi i de canvis en la societat europea, tal com afirma S. Cingolani: “...La Cançó de Rotllan dóna la seva peculiar interpretació a aquesta realitat mítica i històrica i, […] als nous valors socials que es debatien al final del segle XI…”[1].
LES ANTICIPACIONS
Però, com es basteix aquesta interpretació? Com s’explica i com es configura? De fet, tot seguint Cingolari: “... Com la poesia grega arcaica, tampoc la poesia medieval no sap crear o descriure una situació complexa de manera orgànica. La fragmentació dels detalls, de cada part, per a formar un grup que no deixa sentir una unitat col·lectiva en moviment és una característica d'aquesta poesia, […]. L'efecte poètic, la suggestió, s'aconsegueix seguint uns paràmetres expressius diferents dels clàssics als quals estem acostumats…”.[2]

Així, la narració es construeix, des d’una vessant de tècnica literària, d’estil i de forma, en constant moviment, entre diferents plans: la realitat i la seva expressió per mitjà de metàfores; el present, tot sovint entreteixit de relats del passat, i amb anticipacions de futures tragèdies. Tanmateix, es crea un espai escènic visual i fixat per on es desenvolupa l’acció i per on ens fan moure els personatges.

Un element típic de la tècnica de la cançó és l'efecte d'anar endavant i enrere en el temps causat per la utilització de les tirades paral·leles, acompanyat per les freqüents anticipacions narratives. Amb la tècnica de l'anticipació, el poeta potencia l’element tràgic; la inevitabilitat del destí és un element constitutiu del poema, justament anticipant-lo. D'aquesta manera, tal com explica Cingolani: “... la tensió narrativa no es construeix sobre la sorpresa o l'inesperat, sinó sobre la conclusió inevitable del drama, el qual projecta la seva ombra obscura damunt tots els successos...”[3]. Un exemple d’anticipació el podem trobar en el moment que se’ns anticipa la traïció de Ganeló:

"Guenes i vint, ki la traïsun fist.
Des ore cumencet le cunseill que mal prist." [4]

Un altre exemple és el somni de l’emperador, abans de la designació de Rotllan cop a cap de la reraguarda, que li anuncia allò que passarà.

“Tresvait le jur, la noit est aserie.
Carles se dort, li empereres riches.
Sunjat qu'il eret al greignurs porz de Sizer,
Entre ses poinz teneit sa hanste fraisnine.
Guenes li quens l'ad sur lui saisie;
Par tel air l'at estrussee e brandie,
Qu'envers le cel en volent les escicles.
Carles se dort, qu'il ne s'esveillet mie.

Apres iceste altre avisiun sunjat:
Qu'il en France ert, a sa capele, ad Ais,
El destre braz li morst uns vers si mals.
Devers Ardene vit venir uns leuparz,
Sun cors demenie mult fierement asalt.

D'enz de la sale uns veltres avalat,
Que vint a Carles le galops e les salz,
La destre oreille al premer uer trenchat,
Ireement se cumbat al lepart.
Dient Franceis, que grant bataille i ad;

Il ne sevent, liquels d'els la veintrat.
Carles se dort, mie ne s'esveillat.” [5]


LLUITA DE PODERS I DE VALORS
Però la conclusió inevitable del drama respon a la situació de lluita de poders i de crisi que comentàvem anteriorment. La Cançó de Rotllan reflexa l’enfrontament entre els partidaris de la guerra, al capdavant dels quals hi ha Rotllan i la major part del joves, i els partidaris de la pau, representats per l’emperador Carles, Turpí, Ganeló i els savis ancians. És, de fet, la lluita entre el poder del rei de França  i l’emergència dels grans nobles del regne. I, tanmateix, és l’enfrontament entre dos sistemes de valors.

Els partidaris de la pau, amb l’emperador Carles al davant, estan cansats de tanta mort i destrucció de tants anys de lluites. Les seves terres necessiten govern, política, i no més guerres. Però els joves, l’exponent dels quals és Rotllan, defensa el sentiment d’honor i el valor personal, a voltes amb supèrbia, oblidant que les batalles es guanyen gràcies a la solidaritat i disciplina de les tropes, al sentit col·lectiu, i no per iniciativa personal. Emergeixen, doncs, certs ideals d’honor individualista, de proesa personal, els quals comencen a penetrar en la societat. Fet i fet, Rotllan té el coratge de l’emperador Carles però li manca la seva saviesa i això significa un perill per a tots.

En aquesta dinàmica, apareix el sentiment tràgic germànic del destí de l’heroi. Rotllan ha de morir: el seu sacrifici és necessari per al restabliment de l’equilibri i la pau. En l’ètica germànica, el fet que la mort sigui inevitable i predestinada, a més de ser l’única mort digna per a un guerrer, ajuda a acceptar-la. També hi ajuda la concepció de la vida ultraterrena: tots els guerrers valerosos tornaran a trobar-se al costat de les seves divinitats en espera de la lluita final amb el mal i el caos. Però  tal com assenyala Cingolani: “...Al contrari, en la Cançó de Rotllan no hi ha catarsi, perquè el martiri encara no té un valor suficient per si mateix i no té el poder emocional i racional del destí. La religió és, al capdavall, una cosa que es queda en la superfície, no és interioritzada; la seva funció autèntica és la de diferenciar els francs, que es troben en la justícia, dels pagans sarraïns, que són en l'error....”[6].

I l’Església també malda per les seves parcel·les de poder. Aquesta es troba tot just al començament de la seva obra de cristianització de l'ètica de la noblesa i de la cavalleria. La concepció que en tenen els cavallers encara és molt diferent de la de l'Església. Per a la major part de l'aristocràcia de finals del segle XI la religió és, certament, una part fonamental de la vida, i ho demostra l'àmplia acollida de la Primera Croada entre la petita noblesa. Aquests aristòcrates, encara no ortodoxament cristians, ja fa segles que no són germànics i pagans, i han perdut el sentiment íntim del destí. El martiri és una consolació del cel per a una tragèdia totalment terrena. Un cop desapareguda la concepció del destí, la qual les hauria lligat, les dues esferes de la vida (la terrena amb la ultraterrena, sempre dins una òptica guerrera) es queden sense cap relació entre elles.

Ras i curt, doncs, estem davant d’una tragèdia terrena, humana. Els odis i les dolentes relacions entre Rotllan i Ganeló, el primer fill incestuós de l’emperador Carles i fillastre més tard del mateix Ganeló, configuren un triangle que, tal com assenyala Ch. Gellinek, “...només es sosté gràcies els lligams del feudalisme...”[7]. Tanmateix, les preses de decisions de cadascun d’ells, a voltes incomprensibles i a vegades inoperants, configuren comportaments més propers a les lluites de poder que a elevats desafiaments morals. Fet i fet, no deixen de ser l’expressió del seu temps.        


[1] CINGOLANI, S.M.: MATERIAL UOC. INTRODUCCIÓ A LA LITERATURA EUROPEA. (2011). La tradició èpica a l’edat mitjana europea. Pàg. 34.
[2] Ibidem. Pàg 28
[3] Ibidem. Pàg 50
[4] BIBLIOTHECA AUGUSTANA: La Chanson de Roland. AOI (v. 178-179).
[Consulta en data 30 d’octubre de 2012]
[5] BIBLIOTHECA AUGUSTANA: La Chanson de Roland. AOI (v. 720-735).
[Consulta en data 30 d’octubre de 2012]
[6] Ibidem. Pàg 62.
[7] Gellinek, Ch. (1985). "A propósito del sistema de poder en el Cantar de Roldán". A: Epopeya e Historia (pàg. 147-156). Barcelona: Argot.