Seguidors

divendres, 11 de setembre de 2009

DURRELL, Lawrence

"JUSTINE"

LITERATURA ANGLESA / SEGLE XX

Diario El Pais, S.L. / Pàgines: 312 / ISBN 84-89669-72-4 



"Justine", publicada el 1957, és el primer volum del Quartet d'Alexandria de Lawrence Durrell. És la primera de les quatre novel·les que expliquen una història complexa de passió i decepció en l'Alexandria dels anys 30 i 40.

La novel·la comença en una solitària illa grega. El narrador, un escriptor el nom i nacionalitat del qual ens és desconegut viu en un retir rural. La seva única companya és una nena de dos anys, de la qual no és el pare. És la filla de Melissa. Aquí comença el seu record dels anys viscuts a Alexandria al costat de Justine, Nessim, Melissa, Georges Pombal, Pursewarden ... són els personatges que viuen en un cercle en aquesta ciutat mediterrània. Sempre de rerefons el poeta Constantí Kavafis:
"... La ciutat és una gabia. 
No hi ha cap lloc, sempre és el mateix 
port terreny, i no hi ha vaixell 
que et arrencada de tu mateix.! Ah! No comprens 
que en arruïnar la vida sencera en aquest lloc, l'has malmès
en qualsevol part d'aquest món?..."

"...Quan de sobte, a mitjanit, sentis
passar el tropell invisible, les veus cristal·lines,
la música embriagadora dels seus cors,
sabràs que la Fortuna t'abandona, que l'esperança
cau, que tota una vida de desitjos
es desfà en fum. Ah, no pateixis
per alguna cosa que ja excedeix el desengany!
..."

BEARDSLEY, Monroe C.; HOSPERS, John

"ESTETICA. HISTORIA Y FUNDAMENTOS"

HISTÒRIA DE L'ART / ESTÈTICA

Ediciones Cátedra, S.A. / Pàgines: 170 / ISBN 84-376-0085-5 / Edició: 1981




Manual i síntesi sobre l'estètica que recull tant la vessant històrica com sistemàtica. El llibre està dividit en dos apartats:
     - sota el títol d'"Historia", escrit per Monroe C. Beardsley, fa un recorregut per les diferents concepcions estètiques des dels grecs fins el món contemporani.

     - sota el títol de "Fundamentos", escrit per John Hospers, es constatan els diversos elements que fonamenten l'estètica.
    Curiosament (o potser no), els materials (en PDF) de l'assignatura d'Història de les Idees Estètiques, de la llicenciatura d'Humanitats de la UOC, segueixen fill per randa, el contingut d'aquest llibre. A banda de les fotos i d'algún element nou que incorporan els materials, el text és el mateix. Tanmateix, és també curiós que en els materials es citi aquest llibre en la bibliografia general de l'assignatura però que no s'expliciti  clarament  que es segueix. L'edició d'aquests materials de la UOC és de 1999.

    diumenge, 6 de setembre de 2009

    MATUTE, Ana María

    Afegeix la llegenda

    "PRIMERA MEMORIA"


    LITERATURA CASTELLANA

    Ediciones Destino, S.A. / Pàgines: 245 / ISBN 84-233-0726-3 / Edició: desembre 1984


    A través de la visió particularíssima de la jove protagonista, Matia, - sense mare i amb el pare desaparegut - assistim al despertar a l'adolescència, quan, trencada la closca de la infantesa, cega i sorprèn, i com no, amb dolor a vegades , destella el fort resplendor de la realitat.

    CARPENTIER, Alejo

    "EL SIGLO DE LAS LUCES"

    LITERATURA LLATINOAMERICANA / NOVEL·LA HISTÒRICA

    Seix Barral / Pàgines: 365 / ISBN 84-322-1874-X / Edició: gener 1979



    "El Segle de les Llums", és una novel·la històrica, situada a les Antilles, durant la Revolució Francesa. S'ha de destacar: l'evolució ideològica dels seus personatges -narrada des del punt de vista de Sofia i Esteban, el personatge principal és Victor Hugues, un comerciant portador d'idees revolucionàries a les illes- i l'alt contingut literari i de ficció barrejat amb fets històrics i verídics.

    CASONA, Alejandro

    "LA DAMA DEL ALBA"

    LITERATURA CASTELLANA / TEATRE 

    Ediciones Vicens Vives / Pàgines: 107 / ISBN 84-316-3721-8 / Edició: 1996


    "La dama del alba" és la gran obra teatral del dramaturg asturià Alejandro Casona, publicada a Buenos Aires l'any 1944.
    És l'obra més representativa del teatre de Casona, ja que en recull tots els trets característics. Així, es caracteritza per la presència del paisatge asturià, per l'aparició de fets sobrenaturals i misteriosos, per l'aparició de personatges típics del seu teatre com són la Mort, encarnada en una dona misteriosa anomenada Peregrina, i personatges propis de l ' àmbit rural. A més, l'autor també recull en aquesta obra un seguit de llegendes de caire popular com les relacionades amb la nit de Sant Joan.

    CAMUS, Albert

    "EL EXTRANJERO"

    LITERATURA FRANCESA / EXISTENCIALISME

    Diario El Pais, S.L. / Pàgines: 142 / ISBN 84-89669-45-7 / Edició: 2002



    L'estranger és un dels més famosos al.legats contra la violència i la pena de mort. El personatge de l'obra és un ésser indiferent a la realitat per resultar absurda i inabordable. El progrés tecnològic l'ha privat de la participació en les decisions col·lectives i l'ha convertit en "estranger" dins del que hauria de ser el seu propi entorn.
    El protagonista, el senyor Meursault, comet un absurd crim i, malgrat sentir-se innocent, mai es manifestarà contra el seu ajusticiament ni mostrarà sentiment algun d'injustícia, penediment o llàstima. La passivitat i l'escepticisme davant de tot i tots recorre el comportament del protagonista: un sentit avorrit de l'existència i fins i tot de la pròpia mort.

    divendres, 4 de setembre de 2009

    GRIMAL, Pierre



    "LA MITOLOGIA GREGA"

    HISTÒRIA ANTIGA / MITOLOGIA

    Edicions de 1984, S.L. / Pàgines: 143 / ISBN 84-86540-73-9 / Edició: segona, octubre 2006


    Tal com s'explica en la contraportada del llibre: "...en algun moment de la seva història, tots els pobles han sentit la necessitat d'explicar el món...".

    "...Així comença Pierre Grimal el seu capítol sobre els mites. La gran aportació de Pierre Grimal consisteix a acostar-nos-hi d'una manera ordenada, classificant-los i al mateix temps explicant-nos els més populars...".

    Una gran pàgina que resum tot el ventall de déus es pot trobar a: XTEC, Els déus olímpics. En ella també hi han enllaços molt interessants.

    diumenge, 30 d’agost de 2009

    ALCOBERRO, R. / MENSA, J. / LURI, G. / PORTA, J.Mª / COSTA, M. / MAYOS, G. / DEFEZ, A.

    "HISTÒRIES DE LA FILOSOFIA"

    FILOSOFIA

    La Busca edicions / Pàgines: 180 / ISBN 978-84-96987-03-6 / Edició: 2007


     


    En aquest llibre es recullen les conferències pronunciades a l'Ateneu Barcelonès al llarg del curs 2006-2007. El títol de les conferències i els seus autors són:

    Jaume MENSA: "Sòcrates i la maièutica platònica".
    Exposa i determina fins a quin punt el mètode maièutic, descrit pel personatge Sòcrates, pot correspondre amb el mètode socràtic.

    Gregorio LURI MEDRANO: "El platonisme com a parricidi".
    Des de la constatació que hi ha més d'un Plató possible, s'argumenta la filosofia de Plató com a parricidi. Gregori Luri es basa: "...en dos textos que considero complementaris: Sofista i Fedó. Si el primer text es proclama el parricidi, en el segon es desenvolupa aquesta proclama en un exercici filosòfic parricida. El pare, en tots dos casos és, evidenment, Parmènides. (...) El que pretèn [Plató] es fer saltar els límits de les categories parmenídees, forçant-les, amb la intenció d'arribar a conclusions que Parmènides no podria compartir..." (pàg. 28 i 29).

    Josep Maria PORTA FABREGAT: "Els tres cims del pensament cartesià".
    Per l'autor, els tres eixos fonamentals del pensament cartesià es troben en les reflexions sobre el mètode, la metafísica i la moral.

    Miquel COSTA: "Actualitat de Hume".
    Es fa una síntesi de dos de les tesis més paradigmàtiques de l'empirisme humeà, que són: la naturalesa de la nostra ment, que per ell consisteix en un simple << manat de percepcions que se succeeixen >>, i la denuncia de la transició del "ser" al "deure". A la vegada, partint  d'aquestes tesis, Miquel Costa constata com el pensador contemporani, John Searle, les ha reprès i aprofundit.

    Miquel COSTA: "Lectura de John Stuart Mill".
    Aborda dos temes: l'utilitarisme moral i la llibertat, que John Stuart Mill (1806-1873) exposà en les seves dues obres potser més famoses: L'utilitarisme (1861) i Sobre la llibertat (1859).

    Gonçal MAYOS: "Nietzsche contra el seu temps, d'antimodern a antinihilista".
    Excel·lent síntesi de l'evolució del pensament de Nietzsche en la qual s'estableixen les següents etapes:
    • Des que neix el 1844 fins el 1872. Publica El naixement de la tragèdia i s'el pot considerar com antimodern.
    • Des de 1872 fins 1879. Abandona la docència i el món acadèmic.
    • De 1880 a 1883. Creu que pot trobar una aliança en la ciència com a destructora de supersticions, màscares, trampes i fal·làcies de la tradició occidental.
    • De 1883 a 1886. Redacta Així va parlar Zaratustra. Conscient de la radicalitat en la seva crítica i sospita, intenta explicar-se d'una manera més metafòrica i seguint el model dels llibres inspirats en les grans religions.
    • De 1886 a 1890. Publica Més enllà del bé i del mal, preludi d'una filosofia de futur. La via simbòlica i mística és substituïda per una encara més radical aplicació de la sospita com a recerca genealògica.
    Finalment, en Gonçal Mayos, constata les manipulacions i instrumentalitzacions que ha sofert el pensament  de Nietzsche.

    Ramon ALCOBERRO: "Apunts per a un debat sobre l'irracionalisme".
    S'apunten algunes consideracions sobre el debat Racionalitat/Irracionalitat.

    Antoni DEFEZ MARTIN: << Que quedin els pensaments en calma >> " Sobre el sentit de la filosofia en Wittgenstein".
    Tal com s'xplicita en el títol, s'porten algunes consideracions sobre el sentit de la filosofia de Wittgenstein.

    dissabte, 29 d’agost de 2009

    ELIADE, Mircea

    "EL MITO DEL ETERNO RETORNO"

    HISTÒRIA ANTIGA / FILOSOFIA DE LA HISTÒRIA

    Alianza Editorial / Pàgines: 156 / ISBN 84-206-3607-X / Edició: 2006


    Per a Mircea Eliade, la mentalitat arcaica es mou per arquetips i no accepta la història. Els pobles feliços no tenen història. És un constant cicle de l'etern retorn que es renova cada any com el dels déus de la vegetació. En el moment que es tanca el cicle el caos torna i poden tornar els morts, com la lluna, que és el primer mort que ressuscita periòdicament. El mal es comprèn com unes ascesi per millorar el següent cicle. Uns determinats dies al començament de l'any ens indiquen com serà aquest. També a començaments de l'any hi ha la cerimònia d'expiació, en la qual es llança fora del poble al boc expiatori o es expulsa els dimonis. Això provoca el mite de l'Edat d'Or i de les successives edats separades per cataclismes o diluvis. Plató és un exponent de aquesta concepció arcaica.

    Els jueus estableixen la Història com un reflex de la personalitat de Jahvè que castiga amb el mal als que s'aparten d'Ell, però al final la història acabarà i el Messies establirà el regne etern de l'Edat d'Or.

    L'home antic es defensava de la Història abolint periòdicament gràcies a la repetició de les cosmogonies o donant-li un significat metahistòric: convertint el personatge històric en un heroi mític i l'esdeveniment històric en categoria mítica. Es arribarà a dir que Gengis Khan era el nou David que anava a realitzar les profecies d'Ezequiel.

    Per als cristians, la Història és lineal, una línia que va des de la caiguda a la Redempció que és un fet únic que es dóna una vegada per totes i per a tots. No obstant això la idea lineal de la Creació, caiguda, Redempció i fi del món està travessada per fenòmens cíclics com la influència dels astres en la vida.

    A l'Edat Moderna i a la Il·lustració, la teoria de la Història és la d'un procés infinit, encara que en l'actualitat i en economia es torna un altre vegade a l'idea dels cicles. Per al marxisme, l'Edat d'Or està al final, no al principi de la història.

    Finalment, Eliade ens dóna una explicació dels horrors històrics. Aquests es van suportar com a càstigs de Déu i com anuncis d'una nova era. Per superar el terror a la història hi ha la fe que fa a l'home totpoderós i li permet participar en la creació d'una manera ontològica (Si teniu fe podeu dir a la muntanya que es faci a la mar). L'home té llibertat que li concedeix autonomia en un món regit per lleis i la certesa que les tragèdies històriques tenen un sentit, encara que no sigui evident per als homes.

    divendres, 28 d’agost de 2009

    GRAN CABDILL SEATTLE

    "NOSALTRES SOM UNA PART DE LA TERRA"

    HISTÒRIA CONTEMPORÀNIA / Hª dels ESTATS UNITS

    J.J. de Olañeta / Pàgines: 45 / ISBN 84-9716-055-X / Edició: 2002


    "...L'estat de Washington, al nord-oest dels Estats Units, fou la pàtria dels duwamish, un poble que -com tots els indis- es considerava part de la Naturalesa, la respectava i la venerava, i, des de feia moltes generacions, vivia amb ella en harmonia.
    L'any 1855, el catorzè president dels Estats Units, el demòcrata Franklin Pierce, proposà als duwamish que venguessin les seves terres als colons blancs i que ells se n'anessin a una reserva. Els indis, això, no ho entengueren. Com es podia comprar i vendre la terra?. Per a ells, l'home no pot posseir la terra, com tampoc pot ser amo del cel, de la frescor de l'aire o de la luïssor de l'aigua.
    El Cabdill Seattle, el gran cap dels duwamish, donà la resposta, a petició del Gran Cabdill dels blancs, amb un discurs la saviesa, crítica i prudent esperança del qual encara avui, 140 anys desprès, ens sorprèn i admira.
    "...Les meves paraules són com les estrelles, mai no s'extingeixen...", va dir el Gran Cabdill Seattle..."
    Aquest va ser el seu missatge. El seu poble no ha sobreviscut, les seves paraules no foren escoltades.

    BOWRA, C. M.

    "INTRODUCCION A LA LITERATURA GRIEGA"

    HISTÒRIA ANTIGA / Hª LITERATURA GREGA

    Editorial Gredos / Pàgines: 357 / ISBN 978-84-249-2877-3 / Edició: 2008



    Síntesi sobre la literatura grega clàssica, organitzada per estils literaris, de l'especialista i  professor sir Cecil Maurice Bowra.

    BOSCH, Aurora

    "HISTORIA DE LOS ESTADOS UNIDOS. 1776-1945"

    HISTÒRIA CONTEMPORÀNIA / Hª dels ESTATS UNITS


    Crítica / Pàgines: 551 / ISBN 84-8432-623-3 / Edició: 2005



    Recent síntesi sobre la història dels Estats Units, fins 1945, amb especials èmfasi sobre els moviments, grups, minories, partits que conflueixen al llarg del període analitzat.

    NEL·LO, Oriol

    "AQUÍ, NO¡ Els conflictes territorials a Catalunya"


    GEOGRAFIA HUMANA / CONFLICTES TERRITORIALS

    Editorial Empúries / Pàgines: 457 / ISBN 84-7596-380-3 / Edició: juliol 2003


    El llibre fa un recorregut pels principals (setze) conflictes territorials de Catalunya a càrrec  d'un grup d'experts universitaris. Com a nexa d'unió entre el mateixos, el propi professor Nel·lo confegeix una Introducció en la que determina orígens, dinàmiques i alternatives a aquests conflictes.

    Entre d'altres, els conflictes analitzats són: el parc eòlic de les serres de Pàndols i Cavalls, l'abocador de Cardona, el camp de golf de Torrebonica, la línea elèctrica de les Gavarres, l'estació d'esquí de Vaquèira, el traçat de la línia del TGV, la contaminació per purins a L'Urgell i el Segrià, etc.

    El denominador comú de tots aquests conflictes és l'us i gestió del territori. Tanmateix també cal destacar el seu caràcter reactiu i local, que cal contextualitzar en els moviments anomenats amb l'àcrònim NIMBY ("Not In My Back Yard").

    Una excel·lent però, alhora, àcida síntesi la podem trobar a la web de la Societat Catalana de Geografia
     

    dijous, 27 d’agost de 2009

    MONTSERRAT TORRENTS, José

    "LA SINAGOGA CRISTIANA"


    Hª DEL CRISTIANISME / JUDAISME

    Editorial Trotta / Pàgines: 348 / ISBN 84-8164-754-3 / Edició 2005


    L'objecta històric que contempla el professor Montserrat és la secta judeucristiana des dels seus orígens fins la seva transformació en una nova religió. I l'arc cronològic cubert d'aquest estudi s'exté grosso modo entre els anys trenta i el 135, és a dir, des de la mort de Jesús fins la segona guerra jueva.

    En la contraportada interior hi trobem un breu resum que he traduït al català: "...Les primeres generacions de cristians pertanyien plenament a la religió jueva, i en el llibre sagrat, la Bíblia, trobaven inspiració. La proclamació del messies Jesús no els estranyava de les sinagogues, ans al contrari, els presentava com fidels fills de la promesa de Déu a Abraham. Convençuts de la imminència de la fi del món, alguns cristians van sostenir que els pagans, molts dels quals freqüentaven les sinagogues com simpatitzants, havien de ser admesos en el si del poble elegit sense passar per la circumcisió. Pau de Tars va ser el capdavanter d'aquest judaisme renovat, que va ser rebut amb entusiasme en els cercles d'Israel més sensibles a les profecies universalistes. La proposta innovadora va ser rebutjada pel judaisme més ortodox, en particular pel de Palestina, i també per alguns grups de seguidors del messies Jesús. Tots els escrits cristians primitius, el Nou Testament, són obres redactades des de l'interior de la religió jueva. Entre finals del segle I i principis del II la secta cristiana es va separar de la sinagoga i es va constituir en església, conservant, però, el llibre sagrat d'Israel..."

    Una síntesi més complerta és la del antropòleg Josep Sellarès i que podem trobar a Espai de Llibertat

    BERGER, Peter L.

    "INVITACIÓ A LA SOCIOLOGIA. 
    Una perspectiva humanística"

    SOCIOLOGIA

    Herder Editorial / Pàgines: 222 / ISBN 978-84-254-1530-2 / Edició 2007


    Una idea general d'aquest llibre la podem trobar en la mateixa contraportada:"...Aquesta introducció a la sociologia és una invitació a un tipus de passió molt particular.  La sociologia és una forma de consciència característica de la modernitat. És una forma  de consciència que  implica la capacitat de mirar-se una situació, i de comprendre-la, des dels punts de vista respectius d'uns sistemes contradictoris d'interpretació. Implica igualment la voluntat de desenmascarar les pretensions i la propaganda per les quals els homes es camuflen llurs accions els uns als altres. I és, d'altra banda, el reflex de la consciència d'un món en el qual els valors han quedat radicalment relativitzats..."



    dimecres, 26 d’agost de 2009

    MAYOS, Gonçal

    "LA IL·LUSTRACIÓ"

    HISTORIA MODERNA. Hª DEL PENSAMENT

    Editorial UOC / Pàgines: 102 / ISBN 84-9788-518-X / Edició: octubre 2007



    El llibre és una síntesi sobre la Il·lustració. En el mateix es destaquen:
    • Quines són les idees i els pensadors bàsics de la Il·lustració.
    • Quin és el context històric, social i polític en què es va desenvolupar.
    • En quins períodes i moments es pot distingir el seu desenvolupament.
    • Quines interpretacions més importants s’han donat
    • Quin paper ha tingut la Il·lustració en la història humana i quin ha estat el seu llegat.
    Es constata la Il·lustració com un “...procés de llarga duració en evolució interna i que es relaciona amb d’altres processos superposats (alguns dels quals el poden contenir en ser més llargs, globals i bàsica, com la mateixa Modernitat)...” (pàg.17), que no només “...s’inscriu en l’alta cultura sinó en el marc més decisiu i fonamental de la mentalitat i de les formes de vida social...” (pàg.17). També cal remarcar que “...les idees i la societat il·lustrada no apareixen arreu igual i en el mateix moment...” (pàg. 17).

    La periodificació que s’estableix és la següent:
    a) ELS INICIS (1688-1723)
    b) LA CONSOLIDACIÓ (1723-1750)
    c) TRIOMF I AUTOCRÍTIQUES (1750-1774)
    d) L’INICI DE LES REVOLUCIONS (1774-1789)
    e) REVOLUCIÓ FRANCESA: ENTUSIASME I POR (1789-1806)

    Per més informació es pot consultar: La web d'en Gonçal Mayos

    dimarts, 25 d’agost de 2009

    GROSSMAN, Vasili

    "VIDA Y DESTINO"
     
    HISTORIA CONTEMPORÀNIA. SEGLE XX / NARRATIVA RUSA

    Galaxia Gutenberg / Pàgines: 1104 / ISBN 978-84-8109-703-0 / Edició 2007


    "...Vida i destino és una novel·la escrita l'any 1959 per Vasili Grossman, i està considerada l'obra mestra del seu autor. Tècnicament, és la segona meitat del llibre en dues parts concebut per l'autor amb el mateix títol, però mentre la primera meitat (la novel·la Per una causa justa), escrita durant el domini de Stalin i publicada per primera vegada el 1952, expressa lleialtat al règim, Vida i destí critica amb duresa l'estalinisme. Le Monde l'ha descrit com "la més gran novel russa del segle XX." o "la Guerra i pau del segle XX.

    És una novel amb múltiples facetes, sent una de les seves idees que la Gran Guerra Pàtria va ser la lluita entre dos estats totalitaris semblants. La tragèdia de la gent corrent és que ells han de lluitar a la vegada contra els invasors i el totalitarisme del seu propi estat. Nacionalsocialisme i comunisme eren el mateix concepte..."
    Obtingut i traduït al català de WIKIPEDIA: "Vida y destino" (en data 25 d'agost de 2009.)

    És molt aclaridor, tant pel que fa a l'aportació de dades sobre l'autor, de la novel·la i del propi context històric, l'article de Robert Chandler, Vasili Grossman. En nombre de los que yacen en la tierra

    És una novel·la cabdal.

    dimarts, 4 d’agost de 2009

    BREY, A.; INNERARITY, D.; MAYOS, G.

    "LA SOCIETAT DE LA IGNORÀNCIA"

    HISTORIA CONTEMPORÀNEA. SEGLE XXI

    Infonomia / Pàgines: 62 /



    Es tracta d'una interessant reflexió sobre la influència que les noves formes de comunicació tenen sobre l'individu i sobre el funcionament i la distribució del poder en les societats democràtiques. El text repassa l'altra cara de la Societat del Coneixement, en la qual els ciutadans,  "infoxificats", s'enfronten a una dificultat creixent per interpretar la realitat d'un món que és cada dia més complex i impredictible.

    Els assaigs de l'Antoni Brey, Daniel Innerarity i Gonçal Mayos constitueixen una síntesi lúcida del nostre comportament social com a espècie. L'evolució exponencial de la tecnologia, l'aclaparadora pressió sobre els recursos no renovables, així com el creixement demogràfic estan produint una situació d'incertesa sobre el nostre futur al planeta.

    La hiperconexió que es produeix com a conseqüència de la socialització de la revolució cientificotècnica ens fa incrementar la complexitat en els processos de relació social de la nostra espècie, com mai abans s'havia produït. Segons s'argumenta, la complexitat que ha emergit és un producte evolutiu i no es pot gestionar, en contra del que alguns espècimens humans pensen; segons s'afirma, l'únic que podem fer com a Homo sapiens, per enfrontar-nos al futur, és treballar per poder manejar la incertesa plantejant escenaris hipotètics i aplicant models que, en qualsevol cas, s'haurien de tenir en compte empíricament.

    La tecnologia i la seva socialització generen tensions i divisions en les nostres estructures etològiques i culturals. No s'ha produït, doncs, una socialització efectiva del coneixement i això impedeix que caminem cap a la societat del pensament, tal com hauríem de fer. Per tant, les dicotomies històriques continuen en ple progrés i ni els experts ni els erudits ni tampoc els savis tenen prou capacitat per integrar la informació de què disposem.

    L'individualisme ha de deixar pas a la individualitat, és a dir, les persones hem d'actuar no com espècimens, si no com constructors socials, aportant de forma crítica els nostres coneixements a l'organització de l'espècie. Això, per ara, no és així, malgrat la socialització de la cultura i de l'educació. Ara, com diu Antoni Brey en el seu opuscle, ens envaeix la societat de la ignorància.

    Ara bé, per poder realment superar aquest punt, hauríem de treballar en la perspectiva de generar una nova consciència crítica d'espècie. Només amb una evolució responsable, construïda a través del progrés conscient, podrem convertir coneixement en pensament, allunyant d'aquesta manera de la societat de la ignorància.

    Som els protagonistes involuntaris i accidentals d'un moment singular de la trajectòria de la humanitat, un temps de canvis profunds que justifiquen la proposta d'inaugurar una nova etapa en la cronologia de la història: la Segona Edat Contemporània.

    La Societat de la Ignorància es pot descarregar gratuïtament a Infonomia.


    dilluns, 3 d’agost de 2009

    HOBSBAWM, Eric J.

     
     
    "LA ERA DE LA REVOLUCIÓN. 1789-1848"
     

    HISTORIA CONTEMPORÀNIA / SEGLE XIX

    Editorial Crítica, S.L. / Pàgines: 311 / ISBN 84-8432-250-5


    "L'era de la revolució. 1789-1848" ofereix una visió global de les transformacions que van tenir lloc entre 1789 i 1848, des de la Revolució francesa i l'enlairament de la industrialització britànica fins a la revolució de 1848 i el Manifest Comunista. Una visió que no es limita als esdeveniments polítics i als avenços econòmics, sinó que abasta temes tan diversos com els nacionalismes, les lluites camperoles, el moviment obrer, les idees religioses, la ciència o les arts. "L'era de la revolució. 1789-1848" és un llibre aclaridor sobre els orígens i els fonaments del món contemporani.



    Es poden llegir alguns dels recents articles d'en Hobsbawm a Rebelión

    ------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
     
    "EL MUNDO NECESITA RECUPERAR LOS VALORES DE LA ILUSTRACION."

    HISTORIA CONTEMPORÀNIA / SEGLE XX

    Publicat a La Vanguardia el 2 de desembre de 2007.


    En aquesta entrevista, analitza les grans qüestions contemporànies, des del futur d'Europa a les grans migracions passant per la persistència del model dialèctic entre esquerres i dretes.

    A continuació reproduïm integrament l'article:


    El historiador británico Eric Hobsbawm es una referencia tanto para los estudiosos del siglo XX como para los analistas del presente. Sus tesis marxistas no dejan a nadie indiferente y consiguen el efecto de una tormenta de ideas. En esta entrevista, analiza las grandes cuestiones contemporáneas, desde el futuro de Europa a las grandes migraciones pasando por la persistencia del modelo dialéctico entre izquierdas y derechas.


    Eric J. Hobsbawm, nacido en Alejandría en 1917, es el historiador vivo más leído del mundo. A sus 90 años, sus libros siguen despertando un interés masivo entre un público interesado por el siglo XX y por el presente. Recientemente estuvo en Barcelona, donde de la mano de la editorial Crítica, pronunció una conferencia (12 de noviembre, en el CCCB) y el amplísimo sótano de la institución se quedó pequeño por la gran afluencia de personas, que superó, de largo, los siete centenares. Esta capacidad de convocatoria de Hobsbawm se explica porque, además de ser miembro del grupo de historiadores marxistas británicos, es un analista muy influyente entre la izquierda en el mundo.

    El autor de las eras históricas contemporáneas, que concreta en la de la revolución (1789-1848), la del capital (1848-1875), la del imperio (1875-1914) y la de los contrastes, convertida ésta en una canónica Historia del siglo XX, es un referente intelectual por su claridad teórica, capacidad generalizadora y perspicacia por los detalles. Sus argumentos, basados en el saber crítico y en documentados razonamientos, convierten su lectura en una sugestiva tormenta de ideas sobre el presente y las perspectivas de futuro. Todo ello al margen de que se esté o no de acuerdo, por ejemplo, con respecto a su posición euroescéptica, por citar una de las cuestiones. Aprovechando su estancia entre nosotros, hemos recabado su opinión acerca de ocho grandes temas del presente: la hegemonía mundial, la guerra del siglo XXI, la dualidad entre derecha e izquierda, el futuro de Europa, la tendencia fundamentalista en las grandes religiones, las grandes migraciones, la complejidad del presente y la receta para entender el mundo actual.


    ¿Qué sustituirá al viejo sistema de hegemonías que regía el mundo?
    Estamos en un momento de declive de la hegemonía mundial. Estados Unidos sigue siendo el país más potente y hegemónico, pero a raíz de lo acontecido en la guerra de Iraq, no está en condiciones de desempeñar el papel que ha tenido hasta ahora y el que pretendía el presidente George W. Bush seguir desempeñando. Nos encontramos, pues, al final de un periodo de la historia occidental que se ha distinguido por un gran crecimiento económico y tecnológico que ha traído como consecuencia una gran acumulación de riqueza. Sin embargo, y a pesar de este declive, la hegemonía occidental está en disposición de proyectar su enorme influencia por el gran capital acumulado en la educación y en las instituciones científicas.

    Por otra parte, China está adquiriendo fuerza para convertirse en una primera potencia mundial, aunque los dirigentes chinos no han demostrado hasta el momento tener las aspiraciones hegemónicas que en el pasado tuvieron Gran Bretaña y, más tarde, Estados Unidos. Por tanto, la cuestión es en la actualidad la caída de poderes hegemónicos y la emergencia de otros países, fundamentalmente China.

    ¿Vamos, pues, hacia un nuevo equilibrio mundial?
    Según mi opinión, el principal cambio que se está produciendo es de orden político y tiene dos vertientes. Por una parte, el mundo se encuentra en un proceso de balcanización, de emergencia de pequeños poderes. Piense en Europa, por ejemplo. En 1913 había apenas 20 países. Todavía no ha transcurrido un siglo y ya son el doble. Paralelamente a este proceso, los países grandes se vuelven más poderosos, y no sólo las grandes potencias industriales tradicionales, sino los países con economías emergentes, como son la citada China, India, Brasil y otros. Esto obliga a los primeros a negociar con los segundos en condiciones de igualdad en plataformas como la Organización Mundial del Comercio o instancias similares. Por tanto, el nuevo equilibrio tendrá que producirse entre las antiguas potencias y las emergentes.

    Hay quien piensa que el nuevo equilibrio se dará entre Estados Unidos y la Unión Europea. No es seguro, entre otras razones porque las políticas europeas han estado alineadas con las estadounidenses. Si ha habido un cierto enfrentamiento ha sido únicamente en el aspecto económico. Por otra parte, hay problemas de equilibrio que no son globales sino regionales. Y la mayoría de estos problemas surgen en Oriente Medio y en el Sudeste Asiático. Allí es donde aparece hoy el principal peligro para el equilibrio mundial, porque, junto con África, son las áreas donde surgen las grandes guerras y las catástrofes sociales.

    ¿Cómo será la guerra del siglo XXI?
    Grandes guerras como las de la primera mitad del siglo XX, que conforman el siglo más sangriento de la historia, son posibles pero no probables. Las grandes guerras entre países creo que están prácticamente excluidas. De hecho, ya han estado ausentes en el siglo XX en las Américas (con la salvedad de la guerra del Chaco, entre 1932 y 1935, entre Bolivia y Paraguay) y es muy difícil imaginarlas, ahora, en la Europa occidental y central. En Asia sigue siendo una posibilidad, pero creo que el equilibrio entre China, India y Pakistán la hacen menos probable.

    En cambio, lo que es más corriente en la actualidad son los conflictos bélicos dentro de un estado con la intervención militar desde otros estados, desde fuera. Esta es la situación en Oriente Medio y en Afganistán. Y la característica principal de estos conflictos es que la actividad militar es relativamente pequeña, pero sus efectos sobre la población civil es desproporcionadamente grande. En la actualidad, la proporción de víctimas civiles de cualquier guerra se sitúa entre el 80 y el 90%, cuando en la Primera Guerra Mundial la cifra sólo fue del 5%. En cambio, el personal militar y el número de soldados que interviene en los conflictos es relativamente pequeño.

    (En Guerra y paz en el siglo XXI, Eric Hobsbawm esboza la siguiente previsión: “En el siglo XXI, la guerra no será tan sangrienta como lo fue en el siglo XX, pero la violencia armada, que dará lugar a un grado de sufrimiento y a unas pérdidas desproporcionadas, continuará omnipresente y será un mal endémico, y epidémico por momentos, en gran parte del mundo. Queda lejos la idea de un siglo de paz”).

    ¿Está vigente la dualidad derecha-izquierda?
    Sí. Aunque ha cambiado su naturaleza, tanto que apenas es reconocible. Esto se debe en gran parte al declive de las ideologías de progreso que arrancan de los procesos revolucionarios de Francia y de Estados Unidos, en el XVIII, en los que sustentó la izquierda. Uno de los hitos de ese cambio es la revolución iraní de 1979. Una revolución social en toda regla, pero no realizada según la ideología tradicional. Es en gran parte uno de los grandes problemas del presente y es que las revoluciones que antes eran consecuencia del descontento social, ahora se mueven por otras ideologías, por otros problemas. Sin embargo, la dualidad derecha-izquierda sigue presente en los países ricos de Occidente porque está profundamente arraigada. En otras partes del mundo, cuando se produce un movimiento revolucionario, la bandera que se levanta es todavía una reminiscencia de aquella ideología liberadora, especialmente en algunos movimientos populares de América Latina, donde sigue existiendo una izquierda histórica. Hay otros ejemplos, donde se observan diversos elementos en mezcla. Por ejemplo, en India ha aparecido un movimiento emergente de clase media, religiosa y de derechas, al mismo tiempo que está en declive el movimiento nacionalista, el del Partido del Congreso, que lideró la independencia, todo ello conviviendo con la presencia de un partido comunista muy potente. En general, por tanto, mientras existan ricos y pobres habrá diferencias ideológicas en forma de derechas e izquierdas. Incluso, aunque los pobres no sean muy pobres, los ricos son cada vez más ricos, de forma que la dualidad por la que me pregunta seguirá existiendo.

    ¿Existe una regresión fundamentalista en las grandes religiones?
    Sí, en la mayoría. Incluso en el budismo. Pero no son regresivos. Se trata, en muchos casos, de fenómenos nuevos que nada tienen que ver con la tradición. Por ejemplo, me remito de nuevo a la revolución iraní de 1979. La propuesta del ayatolá Jomeini no tiene nada que ver con el islam tradicional. De hecho, lo que propone es un Estado moderno, con una base territorial. Otro ejemplo es el fundamentalismo judío, que en el pasado estuvo claramente enfrentado con el Estado sionista y que, desde 1967, no sólo es sionista sino que es imperialista. Otro ejemplo es el fundamentalismo protestante norteamericano, que se ha vuelto profundamente republicano, y no siempre fue así. Otro caso es el del fundamentalismo evangelista en Brasil, que no está alineado con la extrema derecha sino que apoya al Partido de los Trabajadores de Lula. Por tanto, es preciso analizar estos movimientos fundamentalistas a fondo para saber hasta qué punto son o no regresivos.

    ¿Es el futuro de Europa más Europa?
    La situación de la Unión Europea se ha complicado a partir de la ampliación hacia el este. Y se complica en la medida en que Europa se ha convertido en parte de la política local, un factor que se ha comprobado en los referendos sobre la Constitución. La conclusión es que si democratizas las decisiones sobre Europa, los europeos pueden votar en contra y eso genera muchas dudas. El tratado de Lisboa se aprobará con el refrendo de los votantes de un solo país, Irlanda. En los demás países serán los parlamentos los que lo ratificarán. La idea original del tratado de Roma de crear una federación o un bloque ya no es realista. Es imposible crear una política exterior y una fuerza militar única. De hecho se viene a dar la razón a la vieja idea del general De Gaulle de la Europa de las patrias, con una excepción, junto con la creación de un Tribunal Supremo, que es la económica mediante la implantación del euro y no en todos los países de la Unión. Según mi opinión, la Unión Europea ha fracasado en el ámbito legislativo, en el ejecutivo y sólo ha logrado cierto éxito en el judicial. El origen de ese fracaso, según mi opinión, es que la Unión Europea se basa en una reacción pasajera a las grandes guerras de la primera mitad del siglo XX y es su pluralidad la que la identifica, una pluralidad que viene desde el imperio romano. La conciencia de Europa como entidad geográfica es muy moderna. De hecho, nace de una pequeña comunidad elitista en Francia, Gran Bretaña y Rusia, que se relaciona a través de las fronteras a finales del XVII, y que les une, además de una lengua que es el francés, las ideas de racionalidad, progreso y mejora de la condición humana. Por tanto, la idea de que la identidad de Europa tiene una base cristiana tampoco es válida. Estas elites acabarán conformando las naciones estado, en movimientos contradictorios entre la unión y la división. A medida que se pierde el miedo a la guerra, aparece la balcanización, que es el proceso en el que nos encontramos, y movimientos xenófobos por un sentimiento de diferencia. Y con culturas locales, globalizadas. Por tanto, la tendencia histórica va contra la Unión Europea.

    ¿Cuál será el impacto de las migraciones en los países desarrollados?
    Creo que se puede afirmar que el principal impacto es desproporcionado con respecto al número de personas que emigran, que es relativamente pequeño. Este impacto en los países que reciben inmigrantes es que crea problemas sociales y políticos. Especialmente, políticos. La fuerza de este factor se puede ver reflejada en el siguiente hecho. La mayoría de los gobiernos, bajo una fuerte influencia del neoliberalismo, han asumido las consecuencias de los movimientos de capitales y de los factores de producción. Pero ni uno solo de ellos ha logrado hacerlo con el movimiento de las fuerzas de trabajo. En Europa era relativamente sencillo controlar estos movimientos migratorios cuando eran pequeños, pero ahora se complica porque cuando uno ha entrado en Europa, se puede mover libremente dentro de ella. Por otra parte, es difícil imaginar cómo debe crecer Europa sin renovar su fuerza de trabajo.

    ¿El futuro europeo es un melting pot como ocurre, por ejemplo, en Brasil?
    El futuro no es tanto Brasil como el modelo estadounidense, porque no es tanto un problema de color de la piel como la existencia de grandes núcleos urbanos de integración relativamente fácil, como ocurre en Londres y en Barcelona y Madrid, donde hay pocos problemas de fricción. En cambio, el problema es cultural. Volviendo al caso de Londres, hay población procedente de India, Pakistán o Bangladesh, con unas diferencias culturales y religiosas que causan problemas especialmente a partir de las segundas generaciones porque insiste en mantenerse diferenciada y separada culturalmente. Una de las cosas que me deja perplejo es que este problema no haya surgido en Latinoamérica. Ha habido, sí, grandes movimientos migratorios entre países sin que haya habido problemas de fricción, ni provocado reacciones nacionalistas.

    ¿Es ahora el mundo más complejo, o nos lo parece?
    Claro que es más complejo. En casi todo, por la mezcla de lo viejo y lo nuevo, que coexisten. Esto nos hace vivir en la incertidumbre de no saber hacia dónde vamos. Las reglas antiguas ya no funcionan o se están debilitando. Mientras que no están claras las nuevas, hay un vacío en el que intentamos ubicarnos. Y esto es especialmente verdad en los países desarrollados y en las viejas instituciones. Se ve en la debilidad de la Iglesia católica en países como Irlanda o España. Sí, definitivamente, el mundo es más complejo.

    Ante este horror vacui , ¿cuál es la receta?
    En mi opinión, el mundo necesita recuperar los valores de la ilustración, para afrontar el futuro. Aquellos que creen en el progreso humano, de toda la humanidad, a través de la razón, la educación y la acción colectiva.


    dimecres, 22 de juliol de 2009

    CITES


    A continuació us presento algunes frases, cites, texts que he descobert en les meves lectures. Si les he retingudes i desprès les he exposades en aquest espai, és perquè d’alguna manera m’ha fet reflexionar. Espero que provoquin el mateix efecte en vosaltres.

    "... No se si déu existeix, però si existeix, se que no li molestarà la meva dubte..."
    BENEDETTI, Mario

    "...Poc l'endevinen els qui diuen que cada societat té la mena d'homes que es mereix; fora molt més encertat adonar-se que cada societat produeix la mena d'homes que necessita..."
    BERGER, Peter L.: "Invitació a la sociologia". Pàg. 135 
     

    “...Hay una creencia que es, más que ninguna otra, responsable de la masacre de individuos en los altares de los grandes ideales históricos –justicia, progreso, la felicidad de las generaciones futuras, la sagrada misión de la emancipación de la nación, una raza o una clase, o hasta la libertad misma, que exige el sacrificio de los individuos por la libertad de la sociedad–. Esta creencia es la de que en alguna parte, en el pasado o en el futuro, en la revelación divina o en la mente del pensador, en los pronunciamientos de la historia o de la ciencia o en el corazón simple de un buen hombre no corrompido, hay una solución definitiva. Esta fe antigua se apoya en la convicción de que todos los valores positivos en que han creído los hombres tienen que ser, en último término, compatibles, e incluso implicarse unos a otros…”
    BERLIN, Isaiah: Sobre la libertad. Dos conceptos de libertad. Pàg. 250. PDF

    “...Observa Coleridge que todos los hombres nacen aristotélicos o platónicos. Los últimos intuyen que las ideas son realidades; los primeros, que son generalizaciones; para éstos, el lenguaje no es otra cosa que un sistema de símbolos arbitrarios; para aquéllos, es el mapa del universo. El platónico sabe que el universo es de algún modo un cosmos, un orden; ese orden, para el aristotélico, puede ser un error o una ficción de nuestro conocimiento parcial. A través de las latitudes y de las épocas, los dos antagonistas inmortales cambian de dialecto y de nombre: uno es Parménides, Platón, Spinoza, Kant, Francis Bradley; el otro, Heráclito, Aristóteles, Locke, Hume, William James. En las arduas escuelas de la Edad Media todos invocan a Aristóteles, maestro de la humana razón (Convivio, IV, 2), pero los nominalistas son Aristóteles; los realistas, Platón. George Henry Lewes ha opinado que el único debate medieval que tiene algún valor filosófico es el de nominalismo y realismo; el juicio es temerario, pero destaca la importancia de esa controversia tenaz que una sentencia de Porfirio, vertida y comentada por Boecio, provocó a principios del siglo IX, que Anselmo y Roscelino mantuvieron a fines del siglo XI y que Guillermo de Occam reanimó en el siglo XIV.
    Como es de suponer, tantos años multiplicaron hacia lo infinito las posiciones intermedias y los distingos; cabe, sin embargo, afirmar que para el realismo lo primordial eran los universales (Platón diría las ideas, las formas; nosotros, los conceptos abstractos), y para el nominalismo, los individuos. La historia de la filosofía, no es un vano museo de distracciones y de juegos verbales; verosímilmente, las dos tesis corresponden a dos maneras de intuir la realidad. Maurice de Wulf escribe: “El ultrarrealismo recogió las primeras adhesiones. El cronista Heriman (siglo XI) denomina antiqui doctores a los que enseñan la dialéctica in re; Abelardo habla de ella como de una antigua doctrina, y hasta el fin del siglo XII se aplica a sus adversarios el nombre de moderni”. Una tesis ahora inconcebible pareció evidente en el siglo IX, y de algún modo perduró hasta el siglo XIV. El nominalismo, antes la novedad de unos po-cos, hoy abarca a toda la gente; su victoria es tan vasta y fundamental que su nombre es inútil. Nadie se declara nominalista porque no hay quien sea otra cosa. Tratemos de entender, sin embargo, que para los hombres de la Edad Media lo sustantivo no eran los hombres sino la humanidad, no los individuos sino la especie, no las especies sino el género, no los géneros sino Dios...”
    BORGES, Jorge Luis: De las alegorías a las novelas, 1949. Article assagístic comprès en la sèrie Otras inquisiciones (1952). Pàg. 91- 92

    "...Si la filosofia és la història feta conceptes, l'art és la història feta imatges..."
    CAMPÀS, Joan 

    "El conocimiento no sigue el circuito observación-inducción-verificación, sino que arranca de la confrontación de nuestras creencias con algunas observaciones que las problematizan; tal proceso origina la necesidad de reorganizar nuestros esquemas mentales y, consecuentemente, de elaborar conjeturas y creencias nuevas. Tales conjeturas o hipótesis caen en el seno de la comunidad científica, la cual las acepta en la medida en que, mientras asuman las nuevas observaciones, no frustren sus expectativas en este sentido. De este modo, las teoría científicas se convierten, fundamentalmente, en unas complejas conjeturas regularizadoras de nuestro mundo, y en el ámbito de la ciencia lo único que goza de certeza es la teoría falsa, mientras que la teorías no falsadas no son, por eso, teorías verdaderas, sino teorías cuya creencia se hace tanto más sólida y consistente cuanto más resistentes se muestran ante los envites de los nuevos hechos y de los experimentos diseñados para falsarla. De ahí que el criterio de cientificidad –en contraposición al ámbito metafísico– sea el de falsabilidad."
    CAPARRÓS, A: “Introducción histórica a la psicología contemporánea” (1979, pàg. 15).

    "... no juzgamos a Aquiles por la justicia o la injusticia de la causa por la que murió, sino por la nobleza de sus actos, por la decencia y por la valentía y la generosidad con que se comportó. ¿No deberíamos hacer lo mismo con Manuel mena?..."
    CERCAS, Javier: "El monarca de las sombras". Pàg. 129.

    "... acaso la sociedad ha cubierto con falsos problemas materiales los verdaderos problemas del hombre, para evitarle que reconozca la melancolía de su destino o la desesperación de su impotencia..."
    CERNUDA, Luis: "Ocnos". Pàg. 80.

    "... Más un libro debe ser cosa viva, y su lectura revelación maravillada tras de la cual quien leyó ya no es el mismo, o lo es más de como lo era..."
    CERNUDA, Luis: "Ocnos". Pàg. 119.

    "... Pero ya no hay dioses que nos devuelvan compasivos lo que perdimos, sino un azar ciego que va trazando torcidamente, con paso de borracho, el rumbo estúpido de nuestra vida..."
    CERNUDA, Luis: "Ocnos". Pàg. 150.

    "...Alliberar-se de la tirania del present..."
    CICERO. Segle I a.C.

    "... Qué extraña es la vida -ese misterioso acuerdo, de una lógica cruel, y con un propósito inútil-. Lo más que se puede esperar de ella es alcanzar cierto conocimiento de uno mismo -cosa que sucede demasiado tarde- y una cosecha de interminables reproches..."
    CONRAD, Joseph: "El corazon de las tinieblas". Pàg. 156 i 157.

    "...Els déus ja no hi eren, i Crist encara no hi era, i entre Ciceró i Marc Aureli hi va haver un moment únic en què l'home estigué sol...".
    FLAUBERT, Gustave

    "... La vida no es la que uno vivió, sino la que uno recuerda y cómo la recuerda para contarla..."
    GARCIA MARQUEZ, Gabriel.

    "...Sense home no hi ha cultura, certament; però igualment, i de manera més significativa, sense cultura no hi ha home..."
    GEERTZ, C: "La interpretación de las culturas".

    "...El viejo mundo se muere. El nuevo tarda en aparecer. Y en este claroscuro surgen los monstruos..."
    GRAMSCI, Antonio

    "... Per tal que respectin la Terra,
    expliqueu-los que la Terra conté
    les ànimes dels nostres avantpassats.
    Ensenyeu als vostres fills allò que
    nosaltres ensenyem als nostres:
    que la Terra és la nostra mare..."

    GRAN CABDILL SEATTLE: "Nosaltres som una part de la Terra". Pàg. 31.

    "... Me he dado cuenta de que la esperanza casi nunca va ligada a la razón; está privada de sensatez, creo que nace del instinto..."
    GROSSMAN, Vasili: "Vida y destino". Pàg. 103.

    "... la humanidad debe su creación a su talento, no a su genio..."
    GROSSMAN, Vasili: "Vida y destino". Pàg. 812.

    “…Toda pregunta es un buscar. Todo buscar tiene su dirección previa que le viene de lo buscado. Preguntar es conocer “qué es” y “cómo es” un ente. El buscar ese conocer puede volverse un “investigar” o poner en libertad y determinar aquello por lo que se pregunta.
    La pregunta por el olvido del ser es la que hay que hacer (...) como un buscar que se ha de menester el preguntar de una dirección previa que el venga de lo buscado. Es, por ende, necesario que el sentido del ser esté ya de cierto modo a nuestra disposición….”
    HEIDEGGER, Martin: “Ser y tiempo” (Introducción, cap. I, 2.).

    "... Nunca es prudente desdeñar las razones del corazón de las que la razón nada sabe..."
    HOBSBAWM, Eric: "La era de la revolución.1789-1848". Pàg. 267.

    "... Para aquellos de nosotros que vivimos los años de la Gran Depresión todavía resulta imcomprensible que la ortodoxia del mercado libre, tan patentemente desacreditada, haya podido presidir nuevamente un período general de depresión a finales de los años ochenta y comienzos de los noventa, en el que se ha mostrado igualmente incapaz de aportar soluciones. Este extraño fenómeno debe servir para recordarnos un gran hecho històrico que ilustra: la increible falta de memoria de los teóricos y prácticos de la economía. Es también una clara ilustración de la necesidad que la sociedad tiene de los historiadores, que son los recordadores profesionales de lo que sus conciudadanos desean olvidar..."
    HOBSBAWM, Eric: "Historia del siglo XX.1789-1848". Pàg. 110.

    "... El segle XX curt ha estat una era de guerres de religió, encara que les més militants i sanguinàries de les seves religions, com el nacionalisme i el socialisme, fossin ideologies laiques nascudes en el segle XIX, els déus de les quals eren abstraccions o polítics venerats com divinitats..."
    HOBSBAWM, Eric: "Historia del siglo XX.1789-1848". Pàg. 555-556.

    "...Si los dioses, cada uno a su hora, salen del templo y se hacen profanos, en cambio vemos que lo relativo a la propia sociedad humana -la patria, la propiedad, el trabajo, la persona humana...- entran en el templo progresivamente...”
    HUBERT, Henri i MAUSS, Marcel 

    "...Els pensaments sense intuicions són buits, les intuicions sense conceptes són cecs..."
    KANT, I. : "Crítica de la raó pura"

    “...Tots vosaltres coneixeu la ferotge malenconia amb què ens envaeix el record de temps benaurats. S’han esvaït de manera tan irreparable que cap altra llunyania no ens en separaria de forma més despietada. En llur darrera esplendor àdhuc les imatges se’ns apareixen més seductores; les tornem a pensar com si penséssim en el cos inert d’una estimada que reposa en les profunditats de la terra i ens fa estremir, talment un miratge, amb suprema i espiritual magnificència. I ens els nostres somnis assedegats escorcollem el passat un i altre cop, en cada detall i en cada replec. Desprès tot fa presumir que la copa de la vida i de l’amor no era ben curulla i, tanmateix, cap penediment no ens retornarà aquella pèrdua. Oh, que tals sentiments ens siguin guiatge en cada un dels nostres moments de joia!
    I molt més dolç és encara el record de tots els anys xifrats en llunes i sols, si un esglai precipitat va posar-hi fi. Només llavors comprenem com som d’afortunats els homes de poder viure la vida en petites comunitats, sota un sostre tranquil, entre converses beneficioses i amoroses salutacions de bon dia i bona nit. Ai, massa tard ens adonem sempre de la profusió amb què se’ns havia ofert el corn de l’abundància!
    JÜNGER, Ernst: “ En els espadats de marbre”. Pàg. 11

    "... Els viaranys de la política, aquest viatge per un terreny pantanós en què la veritat i la mentida bescanvien l'aparença fins que, a la fi, s'acaben confonent..."
    MANKELL, Henning: "L'home inquiet". Pàg. 97

    "... La victoria no es más que un espejismo de estúpidos enfreídos..."
    MARSÉ, Juan: "Rabos de lagartija". Pàg. 308

    "... Cadascun sentim que hi ha un bé superior que volem atènyer. Aquest és el nostre Greal. I n'es la cerca el que dona sentit a la nostra vida..."
    MOLIST, Jordi: "La reina oculta". Pàg. 519

    "... Tota convicció és una presó..."
    NIETZSCHE, F.

    "... l'home s'assembla més a la seva època que a la dels seus pares..."
    PROVERBI ÀRAB

    "...Y así dábase rienda a una de las mayores aficiones de los españoles, que es vaciar la hiel amargada por los malos gobiernos mostrándose bellacos en la impunidad del tumulto. Pues de todos es sabido que Caín, naturalmente, fue hidalgo, cristiano viejo y nacido en España..."
    PEREZ-REVERTE, Arturo: "El caballero del jubón amarillo". Pàg. 18

    "...la amistad se nutre de rondas de vino, estocadas hombro con hombro y silencios oportunos..."
    PEREZ-REVERTE, Arturo: "El caballero del jubón amarillo". Pàg. 19

    "...Aprendre no és altra cosa que recordar..."
    PLATÓ: "Fedó"

    "...les coses que tan sols entenem, les oblidem. Les coses que, a més d'entendre, les sentim, les recordem sempre..."
    RAMON-CORTES, Ferran: "L'illa dels 5 fars". Pàg. 138

    "...Què importen les opinions dels altres? El que és decisiu és allò que trobem tu i jo de comú en el nostre raonament..."
    SÒCRATES

    "...El tiempo, que todo lo puede, arrasa todas las demás cosas. Se consume el vigor de la tierra, se consume el del cuerpo, perece la confianza, se origina la desconfianza y no permanece el mismo espíritu ni entre los hombres amigos ni entre una ciudad y otra...".
    SÒFOCLES: "Edipo en Colono" Pàg.293


    "...Nada extraordinario llega a la vida de los mortales separado de la desgracia..."
    SÒFOCLES: "Antígona


    "...puede que antes, la física y la química bastaran para la comprensión del mundo. Ahora se necesita, además , la hermenéutica..."
    WELSCH, W.: "Hombre y mundo" Pàg.205

    "...Els límits del meu llenguatge signifiquen els límits del meu món..."
    WITTGENSTEIN, L: "Tractatus logico-philosophicus"




     Actualitzat a 29 de novembre de 2020