Seguidors

diumenge, 18 de setembre de 2011

Post--METARELATS


Els valors de la modernitat (racionalitat, cientificitat i progrés) ja van ser qüestionats pels filòsofs de la sospita (Darwin, Marx, Nietzsche, Freud), que hi van veure un engany que falsejava la realitat. No obstant això, aquests filòsofs compartien, a més del seu afany crític, el desig d’aconseguir una nova utopia: l’alliberament de l’ésser humà per la praxi (Marx), la restauració de la força anímica (Nietzsche), la curació espiritual a través de l’anàlisi de la psique (Freud). Els seus successors del segle XX van confirmar el fracàs del projecte il·lustrat.

Tanmateix, els filòsofs de la postmodernitat (Lyotard, Vattimo, etc..) van diagnosticar la malaltia i van manifestar que els “grans relats” o “metarelats” han deixat de ser creïbles.  No hi ha gran diferència entre el relat  il·lustrat de la independència de l’home per mitjà del coneixement i la igualtat, el relat capitalista de la redempció de la pobresa a través del desenvolupament tècnic i el relat marxista de l’emancipació del treballador per la transformació de les relacions productives. Fet i fet, aquests “metarelats” responen a un mateix esquema: són metàfores de la cerca incessant, terrible i exasperant, d’una raó que expliqui la totalitat.

dissabte, 17 de setembre de 2011

GENET, Jean



"QUERELLA DE BREST”.

LITERATURA FRANCESA
Editorial Debate / Pàgines: 352 / ISBN 84-7444-025-4 / Edició: març 1983.

Jean Genet (París, 1910-1986), abandonat per la seva mare als set mesos d'edat, es converteix en un nen tutelat per l'Assistència Pública, i la seva infància transcorre en tot tipus d'institucions: famílies d'acollida, reformatoris, clíniques i fins granges penitenciàries, de totes les quals acabarà fugint.

Prostitut, rodamón, lladre i bastard, Genet és un dels monstres sagrats de la literatura francesa de tots els temps, i un maleït vocacional. La seva condició homosexual marca tota la seva obra narrativa i dramàtica, en la qual desenvolupa una poderosa mitologia presidida per una perversió de tots els rols. Autor d'obres com “La nostra senyora de les flors”, “Diari d'un lladre”, “El miracle de la rosa”, “Les criades” o “Querella de Brest”, va abraçar durant els seus últims anys diverses causes polítiques, com la palestina o la dels Panteres Negres. Va morir en un petit hotel de París el 1986, i les seves restes reposen al cementiri espanyol de Larache, al Marroc.

Querella de Brest” és una novel·la d’amor, immoralitat i mort que té com a protagonista a George Querella, l'atractiu mariner que assassina per diners i per necessitat, per després expiar els seus crims en intenses sessions de submissió sexual. Al voltant de Querella es desplega un món de desig, passions i violència, emmarcat per la boira de Brest, i per un mar que, per Genet, evoca sovint la pura idea del crim i de l'amor entre homes.
Per cert, per què aquesta edició fa aquesta traducció i no deixa el seu original “Querelle de Brest”? Per què el nom del seu protagonista és traduït per Jorge Querella?

Querella, la pel·lícula.
La novel·la de Genet va ser portada al cinema el 1982 per un altre mite de la cultura homosexual, el director alemany Reiner Werner Fassbinder. Va ser la seva última pel·lícula abans de suïcidar-se i, igual que li va passar a Genet, va ser massacrada per la censura. Brad Davis ('L'exprés de mitjanit'), Franco Nero i Jeanne Moreau interpreten aquesta adaptació tan sòrdida com la novel·la però portada a imatges amb una distanciadora estètica camp.

Podeu trobar una crònica de la novel·la a Literaturas.com.

dimarts, 6 de setembre de 2011

“La Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà”: CRONOLOGIA, ESPAI I TEMÀTICA


“La Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà” és un dels esdeveniments més importants de la Revolució Francesa. En concret, és una declaració de principis de l’Assemblea Nacional francesa, realitzat el 26 d’agost de 1789, a Paris, i el prefaci de la Constitució de 1791. És, per tant, una font històrica de primer ordre, un text jurídic i de caràcter públic i universalista. Però, per damunt de tot, és un dels documents fonamentals de la història de la Revolució Francesa i un text essencial per la història del constitucionalisme contemporani. 

D’entrada, però, per tal de situar la cronologia, l’espai i la temàtica de la Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà, cal preguntar-se: en quin context és produeix? Quins són els esdeveniments què l’envolten ? Qui són i què representen els seus autors? Quines influencies reben i què pretenen?. Crec que la respostes no poden ser, només, un relat dels esdeveniments previs a la mateixa “Declaració” sinó que cal establir la conjuntura de la França de l’època i, a més, tenir molt present determinats aspectes del pensament social, polític i filosòfic de segles anteriors. Dit d’un altre manera, cal combinar, tot i que de forma breu, esdeveniments i conjuntura.

CONJUNTURA I ESDEVENIMENTS
Anem a pams ¡ En les darreres dècades del segle XVIII, França seguia vivint sota l’Antic Règim, tot i que començava a sentir les tensions i inquietuds de les transformacions que es produïen en el si de la societat. L’estructura d’aquesta societat seguia essent  essencialment aristocràtica i tenia com a fonaments el privilegi i la propietat territorial. Així, el règim continuava essent feudal en la seva base, amb oneroses condicions pels pagesos, mentre que els estaments privilegiats (noblesa i clergat) gaudien de totes les avantatges. Aquesta estructura tradicional estava essent minada per l’evolució de l’economia, amb el desenvolupament de nous sistemes de producció industrial i el comerç, amb els quals es basava el nou poder econòmic, palesat en la creixent importància de la riquesa mobiliària i en l’auge de la burgesia. Però l’organització social i política de la monarquia absoluta de l’Antic Règim, la qual afavoria els privilegis de l’aristocràcia, obstaculitzava l’accés de la burgesia al poder. Tanmateix, els progressos del incipient capitalisme, la reivindicació de la llibertat econòmica i el desenvolupament de la burgesia com a nova classe social provocaven una ferotge resistència entre les classes privilegiades. En aquest sentit, per a la burgesia era necessari el canvi de les estructures d’acord amb les noves realitats socioeconòmiqes i amb les renovadores teories del liberalisme, que exposaven pensadors i filòsofs il·lustrats i racionalistes, les quals coincidien amb els seus interessos socioeconòmics i polítics, i que amb la seva difusió estaven debilitant els fonaments ideològics de l’Antic Règim. La càrrega de la tensa situació pesava fonamentalment sobre les classes populars i els pagesos les quals desitjaven el moment de sortir d’aquesta injusta situació de dependència i submissió. Fet i fet, en aquest marc de tensió i inquietud es manifesta una crisis, en un procés entrelligat, que s’inicia en l’aspecte financer i econòmic, que continua en el ideològic i social i conclou en el institucional i polític.

La crisi inicial es manifestà el 1787 davant el problema financer i la crítica situació de la hisenda pública a la que havia de fer front la monarquia de Lluís XVI i els seus successius governs, els quals intentaren arranjar la situació per mitjà d’impostos. Però davant d’aquests intents d’arranjament d’aquest tipus, unit a les prudents reformes econòmiques i fiscals, s’alçaren els privilegiats i, així, a la incapacitat financera i política del govern, s’uniren la inflexibilitat social de l’aristocràcia, que portarà al enfonsament institucional i a la crisi final de la monarquia. Així, l’any 1787 el ministre Calonne xoca amb l’Assemblea de Notables, on els privilegiats s’oposen als impostos i  a les reformes, essent destituït pel rei; a finals de 1788, el nou ministre Necker convoca, per maig  de 1789, els Estats Generals, en el context de la claudicació del rei i de la rebel·lió de l’aristocràcia.

La convocatòria dels Estats Generals, institució representativa en forma d’assemblea a la que hi anaven els representants dels tres estaments de la societat,  i la seva reunió al maig de 1789 comportà la separació del Tercer Estat respecte de l’aristocràcia, així com els seu enfrontament tant amb aquest estament privilegiat com amb la monarquia, i l’inici del procés revolucionari que portarà al poder a la burgesia. Així, el Tercer Estat es preparà  per la reunió dels Estats Generals amb l’objectiu de fer les reformes que li interessaven com a estament, tant econòmiques com polítiques. En aquest sentit, com a expressió de la consciencia y realitat d’aquest grup social, pren importància la publicació, “Què és el Tercer Estat?” d’en Emmanuel-Joseph Sieyès, quan respon: Tot. Què ha estat fins a ara en l’ordre polític? Res. Que és el que desitja? Ser quelcom”.

Fet i fet, reunits els Estats Generals a Versalles a primers de maig, el Tercer Estat considerà que no eren ateses les seves peticions en relació al vot per individuo i no per estament i trencà amb els altres dos estaments i es constituí, conjuntament amb alguns membres del clergat i de la noblesa il·lustrada, com Assemblea Nacional Constituent, el 20 de juny, comprometent-se, en el jurament  del Joc de la Pilota, a no separar-se fins haver donat a França una Constitució.

El fet de la constitució suposà una revolució jurídica, al substituir-se el concepte d’absolutisme reial pel de sobirania nacional. I a l’hora que es produïa aquesta, s’iniciava la revolució popular a París i en d’altres ciutats: són els fets del 14 de juliol de 1789 i la pressa de la Bastilla; del 4 d’agost amb l’abolició dels delmes i privilegis fiscals i dels drets senyorials sobre les persones i del 26 d’agost amb la proclamació de “La  Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà”.

“PRINCIPIS” I “DRETS”
Fins aquí la conjuntura i els esdeveniments. I a la vista del que s’ha exposat, pot determinar-se  que La Declaració es produí en una primera fase de la pròpia revolució i que, d’entrada,  pretenia afirmar els principis del nou ordre, del nou estat. Aquests principis eren, essencialment, el domini de la llei, la igualtat entre la ciutadania individual i la sobirania col·lectiva del poble, és a dir, un conjunt de drets que fins aquell moment no s’havien establert o realitzat per “la ignorància, l’oblit o el menyspreu”, tal com es manifesta en la introducció de la pròpia “Declaració” .

Quins eren, però, els orígens polítics, socials i filosòfics d’aquests “drets”? Quines foren les influències que reberen els homes que  van escriure “La Declaració? Per alguns, com G. Jellinek, foren l’influx directa de les constitucions de les 13 colònies nord-americanes de 1776. Per d’altres, com M. Boutmy, fou el pes específic dels textos anglesos anteriors i del pensament general que hi havia a partir de Locke, Montesquieu, Voltaire i Rousseau. Però, més enllà dels debats establerts com el de G. Jellinek i M. Boutmy, a principis del segle XX, i de defensar una postura o l’altra, amb plantejaments més o menys propers a òptiques històriques, jurídiques o polítiques, cal constatar la complementarietat de molts dels seus arguments. És evident que les constitucions americanes precedien a la declaració francesa, que la influència dels filòsofs del dret natural i dels fundadors del liberalisme tingueren una gran influència. Però aquesta no va ser ni una còpia dels models americans ni una transcripció de les idees filosòfiques. Fou una obra humana que tenia molt en compte les circumstàncies històriques en que havia nascut.

I les circumstàncies d’aquell moment determinaren que “...els representats del poble francès, constituïts en Assemblea Nacional...”, tal com s’indica en el principi de “La Declaració, substituïren el concepte d’absolutisme reial pel de sobirania nacional, també palesat en l’article 3: “el principi de tota sobirania resideix essencialment en la nació”.  A banda del canvi jurídic que representava, s’introduïen els conceptes de sobirania nacional i nació. Així, la sobirania nacional, concepte ideològic de la teoria política liberal que pot remuntar-se a Locke i Montesquieu, s’entenia com a exercici de l’autoritat sobirana (“...cap cos ni individu pot exercir autoritat que no emani expressament d’ella ...”, ens diu la segona frase de l’article 3)  i residia en la nació (el poble), la qual es  configurava com una entitat abstracte i única, vinculada a un espai físic (la pàtria) a la qual pertanyien tots els ciutadans, i es definia com un ens superior als individus que la conformaven. 

Però fou, també, l’obra humana de la burgesia. A aquesta, el principi que més la preocupava era el de llibertat. Sens dubte, es tenien molt presents i es sentien molt a prop les servituds de l’Antic Règim i del mode de producció feudal.. Per tant, en els articles 1, 2, i 3 de La Declaració es manifestava que els homes “neixen i romanen lliures i iguals en drets”, que aquests es caracteritzaven per ser “drets naturals i imprescriptibles” i  que eren “la llibertat, la propietat, la seguretat i la resistència a l’opressió”. Així, la llibertat esdevenia quelcom inherent a l’home i el permetia decidir individualment, per ell mateix, amb la única limitació de la llibertat al proïsme (article 4) i per les accions nocives que prohibís expressament la llei (article 5). Al mateix temps, es remarcava la llibertat individual, la de la persona, i es garantitzava contra les acusacions i detencions arbitràries (article 7) i per la presumpció d’innocència (article 9). I, finalment, també s’incidia en la llibertat d’opinió i de pensament (articles 10 i 11), sempre que no s’alterés l’ordre públic establert per la llei. Paradoxalment, però, no es feia cap referència a la llibertat econòmica. Només en l’article 17 es declarava que la propietat era un dret inviolable i sagrat, derivada de l’abolició del feudalisme.

Un altre concepte, molt associat al de llibertat, expressat en “La Declaració és el de la igualtat. I el dret a la igualtat estava estretament lligada al concepte de llei. “La llei és l’expressió de la voluntat general”, amb una clara referència i influència de Rousseau i de la seva obra El contracte social, havia estat abastament reclamada per la burgesia contra l’aristocràcia i pels pagesos enfront els seus senyors. Així, la igualtat i la llei eren idèntiques i iguals per a tots (article 6), les distincions socials només podien estar basades en la utilitat comuna (article 1) i els impostos també havien de ser repartits de forma igualitària entre els ciutadans (article 13). Al mateix temps, en els articles 7 i 8, es posaven els fonaments bàsics d’un sistema penal més “democràtic” i, en conjunt, es creava un àmbit totalment laic de seguretat jurídica on podia desenvolupar-se la llibertat.

Fet i fet, la declaració de principis i drets, com a bastiment del nou ordre, establia i definia un corol·lari cabdal en el seu article 16: “...Tota societat en la qual la garantia dels drets no està assegurada, ni la separació de poders determinada, no té Constitució...”. Es determinava, doncs, molt clarament, els preceptes bàsics d’un estat constitucional, com son: la divisió de poders i la garantia dels drets.   

Finalment, un altre tret que caracteritza a “La Declaració però que no s’explicita en el seu contingut (potser es podria intuir en el mateix article 16) és la seva voluntat d’universalitzar, d’internacionalitzar, els propis principis que declarava. Tanmateix, la reacció de les monarquies europees de combatre a la jove República va encendra la consciència universalista dels revolucionaris. Però en una societat d’homes lliures i iguals s’imposava, també, prendre cura de l’altra i millorar el seu destí. És probable que a partir d’aquí esdevingués el deure de la fraternitat i que s’arribés a conjugar conjuntament amb el de llibertat i igualtat, a partir de 1790 i com a lema de la revolució.

Igualtat, llibertat i fraternitat, però, per a tothom? “La Declaració no feia cap referència clara, explícita i contundent sobre la dona. Quan es parlava de drets legals i de responsabilitats és pensava en l’home i molt pocs defensaven la igualtat legal entre sexes. Va ser Olympe de Gouges, el 1791, que va escriure “La Declaració dels Drets de la Dona i la Ciutadana”, qui va obrir el debat de l’oblit de les dones i dels seus drets en el si de la revolució. Per altra banda, tampoc hi havia cap proposta d’abolició de l’esclavatge. Tot i que s’abolí a la metròpoli, a les colònies es mantingué.

Ras i curt, “La Declaració” fou un monument a la racionalitat il·lustrada, una concepció ideal convertida en norma de conducta política, pràctica, i de valor jurídic. Però també fou  “un manifest contra la societat jeràrquica i els privilegis dels nobles, però no a favor d’una societat democràtica i igualitària” [1], tal com afirma Hobsbawm. Realitzada per un grup social, la burgesia, i especialment, pels seus sectors moderats,  expressava els seus ideals i els seus interessos en l’inici de la revolució: d’una banda, fer front a la jerarquia nobiliària i al absolutisme, i de l’altra, establir una monarquia constitucional basada en una oligarquia de propietaris, els quals s’expressaren per mitja d’una assemblea representativa, no necessariament democràtica, amb llibertats civils i garanties per a la iniciativa privada. Tanmateix, contenia les contradiccions que esclataren amb el desenvolupament de la pròpia revolució.
 
 




[1] HOBSBAWM, E.: La era de la Revolución. 1789-1848. Pàg. 67 (primerà edició, juny 2001, 340 pàgines). Crítica. Barcelona.