Seguidors

dimarts, 28 de juny del 2011

Post –- CIÈNCIES SOCIALS / HUMANES (II)

Em comença a cansar se considerat un estudiant de “segona divisió” perquè faig “Humanitats”, perquè estudio ciències socials…Què quines són?, us preguntareu… Si, aquelles que no es poden demostrar empíricament, aquelles que no és poden demostrar de forma irrefutable. Tinc la impressió, per tant subjectiva i no demostrable, que un nou fantasma circula pel món: el del neopositivisme, o altrament dit positivisme o empirisme lògic. Alguns manuals diuen que:

És un corrent, també conegut amb el nom de cercle de Viena, que afirma la substitució de la filosofia per la lògica de la ciència, entesa segons el model de la física i de forma unitària, de manera que tot allò que no es pot expressar en termes logicofísics no és científic. Els positivistes lògics afirmen que l'observació empírica és la base del coneixement, però també accepten l'existència de termes teòrics que es defineixin per mitjà d'una manifestació observable. Les teories –en aquest cas les de la física– són plenes de termes teòrics que es relacionen entre ells per mitjà d'axiomes, en els quals ningú no observa directament aquests conceptes, tot i que sí que se'n poden experimentar les conseqüències; en altres paraules, són mesurables. A més, l'axioma permet predir el resultat d'un experiment científic, de manera que si coneixem el valor de dues variables, en aplicar la fórmula obtindrem el tercer valor, que si coincideix amb allò observable fa que es mantingui l'axioma i la teoria que l'ha produït.

Tot amb tot, en la segona meitat del XIX, els nous sabers humans es van constituir amb la clara consciència de la seva dificultat per a satisfer les exigències de les ciències naturals com: la matematització, la rigorosa experimentació, l'estricta reducció a termes fisicalistes o l'anàlisi neutral dels seus objectes. Com matematitzar l'espiritual, el cultural, el psicològic o l'històric? On –en el millor dels casos– es poden introduir anàlisis estadístiques en les dimensions socials?  I en els comportaments observables?

Va ser en la segona meitat del segle XIX quan es va introduir la distinció entre explicació i comprensió per a distingir dues maneres que es consideraven diverses –sovint fins i tot oposades– de conèixer.

• El que s'entenia per explicació era el tipus de coneixement que havia triomfat des de la revolució científica, que caracteritzava les ciències naturals i l'exigent model físic, matemàtic i experimental.
• En canvi, comprensió era el tipus de coneixement que cercaven i que podien oferir les noves ciències que s'estaven constituint a partir de camps pertanyents a les humanitats o a la filosofia més especulativa.

Les noves propostes de ciències, sabers o disciplines s'anomenaran –segons els diversos corrents– de l'esperit, històriques, humanes o, més tard, socials.

I la Psicologia? M’atreviria a dir que la Psicologia es tan antiga com la història de la humanitat. Però durant segles ha viscut submergida dins de la Filosofia i només a finals del segle XIX ha iniciat el seu caminar científic. De fet, tot seguit Khun, caldria considerar la psicologia com a preparadigmàtica.

Tanmateix, la psicologia ens parla de la conducta i dels processos mentals. La conducte és observable i canvia a causa de l’experiència i l’aprenentatge, dels canvis fisiològics, a les variacions de l’entorn...Així, a partir d’aquesta conducta es realitzen inferències sobre els processos mentals, s’aplica el mètode hipotetico-deductiu i utilitza diverses tècniques metodològiques com l’experimental, la correlacional, etc.

I per altra banda, te diverses branques d’estudi: psicobiologia, psicologia evolutiva, psicologia social, psicologia de l’aprenentatge, etc.  I per tant, potse també, no la podem reduir a un únic paradigma.