Seguidors

diumenge, 30 de gener de 2011

ORTEGA Y GASSET, José

"EL ESPECTADOR


FILOSOFIA ESPANYOLA CONTEMPORÀNEA

Salvat Editores, S.A. y Alianza Editorial, S.A. / Pàgines: 188 / Volum 4 / M. 9612 / Edició: 1969.

     “El Espectador” és una obra que està constituïda per un conjunt d’articles i reflexions en un total de 8 volums publicats entre 1916 y 1934. L’edició de Salvat Editores y Alianza Editorial és una selecció de 16 comentaris i articles que també es mouen en els límits temporals de l’obra completa.

     Va ser un singular projecte unipersonal de l'autor el qual es proposava publicar periòdicament, en una espècie de revista amb forma de llibre que donà acollida a diversos gèneres periodístics, amb la excepció deliberada de l'articulisme polític. A la primera pàgina del primer volum, a l’article titulat ''Verdad y Perspectiva” se'ns explica que no és que l'autor refusi la política com a instrument d’intervenció en la vida social d’Espanya. El que passa és que ha arribat un moment en què Ortega necessita una mica més que acció política; intel·lectualment precisa d'un espai on abocar els fruits d'una acció contemplativa del món allunyada del utilitarisme polític, utilitarisme perjudicial per a la acció pensant del intel·lectual.

Més informació a:
Biografia d’Ortega y Gasset a Filosofia.org

divendres, 28 de gener de 2011

STEINBECK, John




"LAS UVAS DE LA IRA


NOVEL·LA NORD-AMERICANA

Diario El Pais, S.L. / Pàgines: 651 / Volum 26 / ISBN: 84-89669-46-5 / Edició: 2002.

John Steinbeck va publicar "Las uvas de la ira” (The Grapes of Wrath), el seu llibre més popular, i potser la seva novel·la més aconseguida, el 1939, quan el país portava deu anys sent devastat pels efectes de la Gran Depressió. Moltes vegades, al cinema i en la literatura, les referències que tenim d'aquest període són parcials, ja que donen la impressió d'un complicat daltabaix financer amb algunes grans fortunes arruïnades, cridaners suïcidis d'executius a Nova York, i el subsegüent augment de l’atur. No obstant, el fenomen va ser molt més ampli en el temps que aquells anys de 1929-1930, i en l'espai, més enllà dels cercles financers nord-americans. A més d'afectar a tot aquell país, va acabar estenent-se a altres continents. Potser tot això va ser motivat per l'esclat de la bombolla en què s'havia convertit l'activitat econòmica capitalista desenfrenada, sense regulació, assentada en un concepte artificial de la creació de riquesa. Una cosa que tampoc ens és estrany avui dia.

Al final de l'escala, la successió de puntades econòmiques van acabar afectant els de sempre, als que ja abans tenien molt poc, o gairebé res. En el nostre cas als grangers d'Oklahoma. Com les desgràcies mai vénen soles, en la segona meitat dels anys trenta del passat segle va haver una successió d'anys de sequera i violents vents, que pràcticament anul·laren les possibilitats agrícoles d'àmplies zones de la vall del Mississippi, que va acabar convertit en el "Dust Bowl ", el bol de pols. Cal dir que aquell sòl tampoc estava preparat per sostenir una agricultura mínimament intensiva i, de fet, des de sempre havia estat la llar de tribus nòmades d'indis caçadors. Grans extensions d'Oklahoma no van ser arrabassades als indis fins a la dècada de 1880. La nostra família protagonista, els Joad, com tants altres, es veuen empesos per la sequera a la ruïna i la fam, i han de hipotecar les seves terres. En no poder fer front al pagament de les seves hipoteques, milers de petits agricultors van ser expulsats de les seves terres pels bancs, per la força en molts casos, en el que va ser una gran operació especulativa: Les terres es van dedicar al cultiu extensiu de cotó fins quedar esgotades en un parell de collites i després es van vendre a altres emigrants que fugien de la misèria dels tancaments empresarials de les grans ciutats, amb qui continuar el cicle de l'espoli. D'aquesta manera els Joad han de malvendre les seves escasses possessions i emprendre una fugida endavant a la recerca de suport a través de l'immens país; un èxode en què van participar en pocs anys més de tres-centes mil persones. Al llarg de la llegendària Ruta 66 es dirigeixen cap l'únic i fràgil somni al qual encara poden aferrar-se:  aconseguir treball com a jornalers en els camps de fruiters de Califòrnia. Un somni que, segons s'acosten al seu destí, es va tornant cada vegada més en malson. Com en tota fugida de la fam, els febles van morint. Els avis han de ser enterrats a la cuneta, els nens neixen morts després d'un part en un cobert quasi inundat. Malgrat tot sempre s’aconsegueixen sobreposar amb enginy i dignitat i, el que produeix certa tendresa, amb l'orgull dels que havien estat fins aleshores grangers i caçadors lliures. Fins i tot en els moments de major desolació segueixen guardant el seu rifle com la seva més preuada possessió.

Tot això per adonar-se de la seva sort així que arriben al seu destí. Engrossir el subproletariat de jornalers que es desplacen cíclicament per tot el territori seguint les collites, perquè només obtinguin treball uns pocs. Naturalment, aquesta sobreabundància de mà d'obra fa que els salaris puguin mantenir-se a nivells molt baixos. Això provoca que les grans companyies conserveres i altres latifundistes, que controlen tot el procés de recollida i producció, poden aconseguir l'enfonsament dels petits agricultors que, al seu torn, es veuran convertits en jornalers després de perdre les seves terres. Això no és tot, els emigrants pateixen tot tipus d'abusos, començant pel menyspreu de gran part de la població, els qui despectivament els anomenen "oakies" -al·ludint al seu estat de procedència-, i que només veu en ells a bruts i indesitjables arribats per enfonsar els salaris. Sempre són sospitosos de ser agitadors polítics; repetides vegades són titllats de "rojos", en una època en què la por a la revolució soviètica encara persistia. Malgrat aquest quadre tan desolador, aquest llibre constitueix un gran fresc de l'Amèrica del Nord agrícola de la Gran Depressió, amb moments veritablement poètics en fondre's el paisatge amb les vicissituds de la família Joad, el protagonisme de la qual es va diluint en una solidaritat universal dels desposseïts, remarcablement expressada a través del personatge Casy, predicador que deixa els hàbits per l'activisme sindical en una presa de consciència paral·lela a la gran migració.

Tant aquest llibre, una veritable epopeia popular, com la seva magnífica adaptació cinematogràfica de 1940 -dirigida per John Ford i amb Henry Fonda i John Carradine entre d'altres- (que, per cert, acaba d’una manera diferent al llibre) han estat menyspreats per certa crítica, que l'ha qualificat de demagògic, sentimental i lacrimogen. Res més lluny de la realitat. Sovint trobem aquests qualificatius despectius, més l'acusació d'irrealitat, aplicats a obres que retraten una presa de consciència, o bé la solidaritat dels pobres. Els mateixos adjectius podem trobar aplicats a les pel·lícules de Frank Capra que, en un registre molt diferent, també reflecteixen la misèria i la grandesa dels anys trenta del segle XX.

Fet i fet, el final d'aquest llibre no pot ser més obert. No obstant això, tot i l'actuació de les forces reaccionàries, i de certs poders fàctics, la situació d'aquests temporers, i de molts desposseïts, va tenir també els seus suports, fins i tot dins de l'Administració Demòcrata de Roosevelt. Recordem que la Gran Depressió va ser fortament aturada, en part, gràcies a polítiques decidides i intervencionistes en el terreny econòmic i social. Com diu un personatge del nostre llibre -cito lliurement- "Quan un pagès no necessita el seu bestiar per llaurar no els deixa morir de fam, sinó que en té cura per quan els torni a necessitar. Per què ens tracten pitjor que a cavalls?"

Ras i curt, tancant la porta en clau i deixant casa seva probablement per sempre; abandonant  un passat millor, una forma de vida arrelada i una terra que ja no és productiva; marxant sense diners i sense menjar cap allà on suposadament hi ha la feina, amb l'esperança d'un futur millor, ignorant quins seran el obstacles que es trobaran pel camí i sense cap seguretat de que el viatge els dugui al lloc adequat per poder sobreviure. Així partiren moltes famílies als Estats Units el 1929. I així, parteixen els inoblidables personatges d'aquesta novel·la: primer, tots units formant grups i comunitats socials, però al llarg dels dies i amb el pas dels mesos, empentejats  per la fam i la necessitat, tot es va desfent. Cadascú tira pel seu camí, pensa només en les seves conveniències, actua segons el seus instints més bàsics. La unió no fa la força quan no es té res per endur-se'n a la boca. En aquest llibre monumentalment humà i profundament intimista, Steinbeck ens ensenya i ens frega per la cara la crua realitat d'una Amèrica en crisi.
No us perdeu aquesta gran novel·la perquè ho és de principi a fi.

Més informació a:
Sobre la pel·lícula també podeu trobar informació en aquest mateix bloc a John Ford.

Una anècdota: Bruce Springsteen va fer aquest comentari sobre la pel·lícula:
Mi vida fuera de la música fue muy vulgar hasta que un día alguien me recomendó Las Uvas  de la ira, una película de John Ford que pasaban aquella noche por la tele. En América, cuando pasan una película en blanco y negro todo el mundo cambia automáticamente de canal. Yo mismo había cambiado de canal varias veces al principio de Las Uvas de la Ira, pero aquella noche la vi y esa película despertó mi curiosidad por enterarme de las cosas, por leer libros, ver películas. Comencé a ver todas las películas de John Ford, los westerns y todo eso, y me enseñaron mucho más sobre la historia de mi país que todos mis años de escuela juntos” B.S.

dissabte, 22 de gener de 2011

SEMÍRAMIS: REALITAT O MITE?


     Semíramis fou una llegendària reina, considerada junt amb Ninus com els mítics fundadors de l'Imperi Assiri de Ninus o Níniveh. La seva història es narrada per Diodor de Sicília (o Diodor Sícul, historiador grec de Sicília que va viure al segle I aC. i fou  contemporani de Juli Cèsar i August) que l'agafa de Ctèsies de Cnidos (metge i historiador de l'antiga Grècia, nascut a Cnidos, era fill de Ctesioc o Ctesiarc i membre de la família dels Asclepíades i va néixer en una data desconeguda abans del 425 aC.).
    
     Segons el relat de Diodor, Ninus era un gran guerrer que va construir la ciutat de Níniveh o Nínive vers el 2182 aC i va dominar bona part d'Àsia. Les restes de Nínive es van trobar a Kouyujik i Nabi Yunus, de les que només s'ha pogut excavar la primera perquè a la segona hi ha una capella musulmana. Les primeres excavacions les va fer el cònsol francès a Mosul, Botta, el 1843, el qual va trobar el palau reial de Sargon II. Les ruïnes foren explorades pel britànic Sir Austen Henry Layard el 1847, que va trobar el palau de Sennàquerib i la famosa llibreria d'Assurbanipal amb 22000 tauletes gravades. Altres exploradores foren George Smith i Hormuzd Rassam entre d'altres. Vers 1921 hi va fer excavacions el Museu Britànic (equip dirigit per L.W. King) a la zona del temple d'Habu. El 1927 hi va excavar Campbell Thompson; des el 1981 hi va excavar David Stronach de la Universitat de Berkeley. També s'han fet diverses excavacions per arqueòlegs iraquians. Es calcula que les seves ruïnes ocupen un àrea de 730 hectàrees (7.300.000 m²).


                                      
Localització de Níniveh a Mesopotàmia 
 (VIQUIPÈDIA. Nínive [En línia]. http://ca.wikipedia.org/wiki/N%C3%ADnive; [Consulta: en data 11 d’octubre de 2010]
     
     Semíramis fou la filla de la deessa peix Derceto d'Ascaló, nascuda dels seus amors amb un jove sirià, però va haver d'abandonar a la seva filla al desert per deixar-la morir; la nena fou salvada per uns coloms fins que fou descoberta pels pastor de la zona; el cap dels pastors reials, Simmes, la va criar, i li va donar el seu nom.

     La seva extraordinària bellesa va arribar a orelles d'Onnes, amic i general del rei Ninus que la va fer portar a la seva cort; els assiris estaven embarcats en el setge de Bactra que no podien conquerir i quan Semíramis va arribar va idear un pla que va reeixir i la ciutat fou conquerida. Ninus, atret per la seva intel·ligència i bellesa va decidir fer-la la seva dona. Amb Ninus la reina va tenir un fill de nom Nínies o Nino. Un altre relat diu que va matar a Ninus i va assolir tot el poder.
          
     La llegenda li va atribuir tota mena de fets, com la construcció d'edificis i jardins fabulosos i tot el que no tenia un constructor conegut li fou atribuït (fins i tot les piràmides d'Egipte). Se li atribueix la conquesta d'Egipte i Etiòpia però en canvi no va poder conquerir l'Índia.
           
     Després de 42 anys de regnat va abdicar i va desaparèixer agafant forma de coloma i el seu fill Nínies la va succeir.

   Heròdot esmenta a Semíramis com a reina de Babilònia. Probablement podria identificar-se amb Sammuramat, reina històrica d' Assíria, esposa de Shamshi-Adad V i regent del seu fill Adadnirari III.

  Si seguim  el relat de Diodor de Sicília, el qual data la construcció de la ciutat de Nínive vers el 2182 aC, ens adonem que la cronologia no és la mateixa quan Heròdot ens parla de Semíramis com esposa de Shamshi-Adad V. En efecte, Shamsi-Adad V va ser rei d'Assíria en el període comprès entre 823 aC. i 811 aC. Va ser fill i successor de Salmanasar III. Sota el seu regnat, Assíria no va aconseguir el poder aconseguit pels seus antecessors, però almenys va poder sobreposar-se a la greu crisi política que va travessar en rebre el tron. En el moment de la seva mort, el seu fill Adadnarari III era menor d'edat, de manera que la regència va ser exercida per la reina mare, la babilònia Sammuramat, que ha passat a la història amb el nom de Semíramis, a través dels historiadors grecs.


Assíria entre el 824 aC i el 671 aC
(VIQUIPÈDIA. Assíria [En línia].http://es.wikipedia.org/wiki/Asiria  [Consulta: en data 11 d’octubre de 2010])

      Tot amb tot, la llegenda i el mite ha arribat fins als nostres dies per mitjà del devenir d’una grapat de referències culturals. Algunes d’elles són les següents:
  • En el Llibre IV de Les metamorfosis d'Ovidi apareix com la gran constructora d'una muralla.
  • Semíramis apareix anomenada en la Divina comèdia com emperadriu de molta gent i desenfrenada en el vici de la luxúria. Segons Dante, va promulgar el plaer com lícit entre les seves lleis per lliurar-se de la infàmia a la qual havia caigut. D'ella es diu que va donar de mamar a Nino i va arribar a ser esposa seva.
  • L'escriptor valencià Cristóbal de Virués (segles XVI i XVII) va escriure una tragèdia anomenada La gran Semíramis.
  • Calderón de la Barca va escriure La filla de l'aire sobre el mite de Semíramis.
  • Durant la segona meitat del segle XX, l'escriptor espanyol Alejandro Núñez Alonso va  construir una ambiciosa sèrie de novel·les històriques al voltant del personatge.
  • En l'obra teatral Les cadires d'Eugène Ionesco, Semíramis és el nom d'una de les protagonistes, una dona de 94 anys d'edat.
  • En la tragèdia Tito Andrònic de William Shakespeare, diversos personatges es dirigeixen a Tamorer, emperadriu dels gots, com Semíramis, per assenyalar que és alhora poderosa i cruel o poderosa i luxuriosa, potser.
  • En la cançó “Illuminati” del grup musical Malice Mizer, apareix referit part del mite.
  • La pel·lícula de Primer Zeglio Duel de Reis (Semiramide), de 1962, està basada en la seva biografia.

dissabte, 15 de gener de 2011

GOMBRICH, Ernst H.

"BREVE HISTORIA DEL MUNDO


HISTÒRIA
Ediciones Península / Pàgines: 310 / Volum 38 / ISBN: 84-8307-232-7 / Edició: 1999.




     A Ernst Hans Josef Gombrich (1909-2001) se’l coneix especialment pel seu llibre “Història de l’Art”, publicat el 1950 i que ha tingut una difusió extraordinària fet que ho palesa el haver estat traduït a més de vint idiomes. Així, és un dels principals historiadors d’art del segle XX i també dels mes coneguts.

     Una de les característiques del llibres d’en Gombrich és l’amenitat, l'accessibilitat i simplicitat en les explicacions i argumentacions. En “Breve historia del mundo” aquest fet diferenciador és més profund perquè va escriure el llibre, l’any 1935, per la seva filla. No es tracta, doncs, d’un llibre acadèmic o pensat pel món universitari. De fet, es llegeix com una novel·la.

     Però si que és una autèntica reflexió sobre la història i la seva implicació en les nostres vides. A més, tot i ser escrit l’any 1935, Gombrich ja intueix la globalització de l’economia i la cultura de la societat de consum.

     Fet i fet, per la perspectiva i el gènere, hom considera “Breve historia del mundo” com l’antecessor modern de “El mundo de Sofia”, de Jostein Gaarder, o “Ética para Amador” de Fernando Savater.
Més informació a The Gombrich Archive

divendres, 14 de gener de 2011

LAWRENCE, David Herbert


"EL AMANTE DE LADY CHATTERLEY


LITERATURA ANGLESA / SEGLE XX
El Pais / Pàgines: 462 / Volum 11 / ISBN: 84-89669-73-2 / Edició: 2003.



     És bastant freqüent entre els crítics i historiadors de la  literatura, potser obligats per l'ampli camp que tracten d'abastar, resumir amb un qualificatiu l'obra d'alguns autors. Així, per exemple, es qualifica a Joyce de renovador, a Camus d’existencialista o a Jules Verne d’imaginatiu.

     Però això no deixa de ser una simplificació en el fons i en la forma, ja que la feina dels escriptors de qualitat sol ser abundant i variada i el contingut de les seves obres mostra una profunditat filosòfica i humana que arriba molt més enllà del que expressa un senzill adjectiu.

     En aquest sentit, s'ha qualificat a l'autor anglès David Herbert Lawrence (Nottinghamshire, 1885-1930) d'escriptor eròtic, quan no d’obertament sexual. Això és, una vegada més, una simplificació. En efecte, el sexe ocupa un paper fonamental en les seves obres però no de forma gratuïta, sinó com a mostra de la seva preocupació pels impulsos primitius de l'Home.

     Lawrence va ser, per tant, un autor polèmic. D'origen humil -s'ha dit que, amb ell, per primera vegada en la Literatura Anglesa, la classe obrera adquiria veu pròpia-, la seva personalitat resta molt allunyada de la que se sol identificar amb aquella, En efecte, l'escriptor posseïa una especial sensibilitat i una forta inquietud per tot el relacionat amb l'Art -recordem que també va ser poeta i pintor, a més de novel.lista-, així com per certes preocupacions existencials.

     Tot això és patent en les seves novel·les. Entre elles, encara que les dues més aconseguides siguin, potser, "El arco iris" i "Mujeres enamoradas", que giren al voltant d’Úrsula Brangwen i la seva família, la més coneguda és "La amante de lady Chatterley" (1928). La seva publicació va suscitar a Anglaterra un escàndol semblant al que va provocar a França la "Madame Bovary" de Flaubert. Possiblement, això es degués a que ambdues narren la història d'un adulteri femení.

     A "La amante de lady Chatterley" ens trobem amb el matrimoni de l'alta societat format per Clifford i Constance. Ell, a causa d'una ferida de guerra, ha quedat invàlid i impotent i la seva dona se sent atreta per Mellors, guardabosc del seu marit, en els braços del qual acabarà caient. Però l'impuls de Constance no és sentimental, sinó purament sexual, primitiu. I és que l'obra, encara que mostra un erotisme explícit, no és una novel·la eròtica. El que li interessa a Lawrence és explorar el paper que exerceixen els instints primitius sobre l'ésser humà. Aquesta indagació psicològica de pes i l'especial sensibilitat de Lawrence a l'hora de descriure les relacions entre la parella i els escenaris naturals fan de la novel·la una creació excel·lent.

     Tanmateix, "La amante de lady Chatterley" il·lustra l'oposició entre el vitalisme i el intel·lectualisme, dues formes antagòniques de veure la vida. El caràcter alliberador de les energies instintives en la relació sexual exerceix en la  novel·la  el paper catalitzador d'aquest conflicte.

Podeu llegir un article sobre la novel·la d’Octavio Paz a EL PAIS

diumenge, 9 de gener de 2011

L'ENEIDA, ENEES I VIRGILI: UNA APROXIMACIÓ




     Per a nosaltres la llegenda d'Enees està definitivament lligada a una epopeia. De la mateixa manera que Èdip és l'inoblidable heroi tràgic de l'Èdip rei de Sòfocles, Enees és -des de l'aparició del gran text virgilià- el protagonista de l'Eneida de Virgili. I és des d'aquest text clàssic com hem de rememorar la seva figura d'heroi piadós i polític. La genial reelaboració de la matèria mítica en aquesta epopeia, que és el millor exemple d'una èpica culta i no pas popular, una obra refinada i construïda d'encàrrec, mostra bé com un mite pot cobrar una nova dimensió en la literatura.

     L'Eneida cobra els seus perfils més definits en ser situada en el seu context històric. No només perquè, com en altres poemes èpics llatins, contingui referències ocasionals a un passat històric pròxim, sinó perquè Virgili ha adaptat el mite a un present modelat per la política d'August. De fet es constata el pas d’un discurs mític –el del món anterior a Roma- a un altre de lògic. Així, el seu poema projecta la intencions imperials d'aquest sobre un escenari mític, per donar a l'empresa imperial un caire fatídic. Intenta justificar el destí de Roma com a compliment d'un pla diví que comença amb l'actuació d'Enees, el pietós heroi fundador i complidor del Fatum, i que culmina sota l'ègida d'August. El poema el va començar Virgili l'any 29 a.C., quan es proclamava el triomf d'Octavi i s'accepta com a príncep de Roma el vencedor d'Accium, alhora que aquest restaurador manifesta el seu zel conservador i religiós i fa consagrar el gran temple d'Apolo al Palatí. El fundador del nou ordre, que pren el títol d'August, de fortes ressonàncies religioses, va instar llavors al seu poeta predilecte a consagrar a la mítica fundació de Roma un poema èpic, que celebrés la fundació de la ciutat per designi diví.

     Desviant l'atenció del mite de Ròmul i Rem (que no convenia evocar, ja que l'assassinat d'un germà per l'altre podia suscitar el record de la guerra fratricida recent en la qual Octavi havia acabat sagnantment amb el seu cunyat i camarada Marc Antoni), August havia escollit com un heroi emblemàtic i providencial a Enees, el fundador de la família Júlia, amb la qual entroncava seu propi llinatge. L'epopeia de Virgili no arrela en un mite romà o itàlic arcaic, com altres poemes del gènere, ni pressuposa una tradició oral popular. Sorgeix intencionadament com un relat docte, amb una estructura formal molt acurada i sobre l'estela dels poemes d'Homer. De seus dotze Cants, els sis primers formen una rèplica de l'Odissea -amb la fugida de Troia, arrasada pels aqueus i les aventures del errant príncep exiliat fins a la seva arribada al Laci-, mentre que els sis últims -batalles i setges a Itàlia fins el duel final en què Enees dóna mort a Torn- són un correlat llatí de la Ilíada


     Però a la Ilíada, tot hi ser el poema d’Aquil·les, hi ha una multiplicitat d’herois. I tots combaten per l’honor, tant en la seva expressió d’aconseguir riquesa i honor (Aquil·les), com per un sentiment de compromís vers els ciutadans de Troia (Hèctor). El fet, doncs, d’anar cap a la glòria els converteix en idèntics. A l’Odissea, però, hi ha un únic heroi: Ulisses. I, a més, és un heroi de molts viatges, de moltes cares, de moltes veritats, en el qual, a banda de les seves aventures de tipus guerrer, destaca pel seu art en la seducció, l’enginy i l’astúcia (metis) . És, també, un heroi més humà que els de la Ilíada. Ulisses esdevé un heroi-home, capaç d’expressar-se de forma natural i oberta, que enganya, que es presenta com si fos un altre, que creu que si donar la pròpia identitat li pot crear problemes no ho fa. És, alhora, solitari i aventurer i, en definitiva, un heroi de carn humana i amb una personalitat complexa.

      Les reminiscències homèriques són ecos cercats pel poeta, que no vol rivalitzar amb el patriarca Homer, sinó caminar a la seva ombra pel camí prestigiós dels seus hexàmetres. En els cants II i III compte Enees a la cort de Dido a Cartago les seves aventures, tal com ho havia fet Ulisses a la cort de Feacis (a Odissea, cants IX-XII). Al cant VI Enees baixa -amb la branca daurada i aconsellat per la sibil·la de Cumes -al món dels morts, com va fer Ulisses en el cant XI de l'Odissea. La imitació i el reflex del poema homèric serveix també per destacar en els seus contrastos el que Virgili vol ressaltar com a propi del seu heroi.

     Aquest doble rostre de l'Eneida, la seva atenció als models homèrics com a paradigmes emblemàtics, i la seva concepció profètica i simbòlica de la trama mítica, s'adverteix sobretot en aquesta visita d'Enees a l'Hades. És un tema tradicional que Virgili ha col·locat al centre del poema. Però mentre que Ulisses va a l'Hades a consultar Tirèsias sobre el camí de retorn a Ìtaca, aprofitant la breu estada per xerrar amb els seus antics companys en aquest ombrívol i nostàlgic àmbit, Enees té un propòsit molt més transcendent i més "nacional".

      Tot l'episodi està molt ben escenificat. L'entrada d'Enees en aquest món d'ultratomba és molt més solemne que la travessia d'Ulisses. El paisatge que envolta l'entrada a la caverna de la sibil·la la de Cumes és impressionant i lúgubre. Penetra Enees amb el ram daurat a la mà com un auri salconduit, com els iniciats en els misteris òrfics amb els seus àuries laminetes fúnebres. En aquest fantasmagòric àmbit es va a trobar no només amb figures del seu propi passat -els herois troians i l'amant Dido, ara desdenyosa- sinó també, quan avança amb el seu pare pels camps Elisis, amb les grans figures de la història de la futura Roma, fins August. La visita al món dels morts abasta no només el passat, sinó indicis futurs del gloriós destí de Roma, en un quadre profètic. Enees se sent compromès en aquest pla nacional que donarà al poble romà i els seus caps el domini del món. Així sap que el seu destí personal es transcendeix en aquesta missió de cabdillatge de tot un poble i surt com transfigurat de la visita al Hades. Una cosa que no té precedent ni paral·lel a l'Odissea. Ara l'heroi veu clar el seu destí, i acata piadosament aquest destí com un deure. L'heroi "piadós", pius Aeneas, assumeix, amb una lúcida submissió, el seu paper, amb un amor fati estoic i exemplar. Encarar la construcció de l'Imperi com una necessitat històrica, en què els cabdills successius es veiessin com a instruments de la voluntat divina, era el que August volia. Enees era un instrument diví, com ell mateix, heroi piadós, pius, així que complia amb el seu deure familiar, dux fatalis així que encarnava la decisió de la divinitat.

     No sabem perquè va voler Virgili, en els seus últims dies, cremar el manuscrit de la seva Eneida, quan en la seva composició portava treballant més de deu anys. L'explicació més habitual, encara que no la més versemblant, diu que estava insatisfet de la seva realització i preferia aniquilar el text que deixar-ho amb algunes petites imperfeccions. El cas és que mai sabrem quantes dubtes i recels van assaltar a Virgili en els seus últims moments. Sabem que va ser tímid, gelós de la seva intimitat, ambigu en les seves passions, de salut delicada i humor melancòlic. La seva sensibilitat i el seu sentit musical del vers li predisposava a ser un gran líric. El seu temperament l'allunyava dels exercicis de les armes i de la política activa. És estrany que aquest gran poeta, tan sensitiu, tan refinat en les seves lectures i les seves paraules, tan delicat en la composició dels seus versos, acabés celebrat com un poeta èpic, per un llarg relat d'heroics furors i de propaganda imperial, com un èmul romà d'Homer.

dissabte, 8 de gener de 2011

PLA, Josep


"MADRID. EL ADVENIMIENTO DE LA REPÚBLICA


HISTÒRIA CONTEMPORÀNIA

El Pais / Pàgines: 173 / Volum 22 / ISBN: 84-89669-84-8 / Edició: 2003.




A l'abril de 1931, el matí mateix de la proclamació de la Segona República Espanyola, Josep Pla és enviat a Madrid per Cambó com a corresponsal parlamentari de La Veu de Catalunya i es converteix en observador directe dels primers dies del nou règim. El dietari madrileny d'aquests mesos, de gran valor històric, és recollit en la seva obra Madrid. L'adveniment de la República. Va romandre a la capital d'Espanya durant gairebé tot el període republicà (1931-1936), exercint de cronista parlamentari, cosa que li va permetre relacionar-se amb les elits polítiques i culturals espanyoles. Pla, que no era ni antirepublicà ni antimonàrquic, sinó un pragmàtic que cercava la modernització de l'Estat, va manifestar en un primer moment certa simpatia per la República, creient que el nou sistema polític podia quallar a Espanya si es consolidava seguint el model de la República Francesa, encara que a poc a poc es va anar desencantant amb el curs que prenien els esdeveniments fins a considerar-la una completa "bogeria frenètica i destructora".
Al·legant raons de salut i amenaçat de mort, abandonà un Madrid convuls i molt perillós pocs mesos abans de començar la Guerra Civil Espanyola. Però tampoc Barcelona li semblà segur i fugí amb un vaixell de la Catalunya republicana en direcció a Marsella, el setembre de 1936, en companyia d'Adi Enberg, ciutadana noruega nascuda a Barcelona amb la qual tenia una relació formal d'anys ençà. A Marsella, Adi treballà per al SIFNE ("Servicio de Información de la Frontera Nordeste de España"), una organització d'espionatge franquista finançada per Francesc Cambó, tasques en les quals, segons algunes fonts, va col·laborar també Pla durant la seva estada a Marsella.
Continuà el seu exili a Roma, on escriu per encàrrec de Francesc Cambó bona part de la monumental Història de la Segona República Espanyola, publicada el 1939, i que Pla refusà a reeditar i incloure-la en les seves Obres Completes. La tardor de 1938, Adi Enberg i Pla es desplacen a Biarritz i d'allà estant arriben a atènyer Sant Sebastià i a entrar a l'Espanya franquista.
El gener de 1939 entra a Barcelona poc després que les primeres forces franquistes, al costat de Manuel Aznar (avi de Jose Mª Aznar)i d'altres periodistes, per a fer-se càrrec de la direcció del diari La Vanguardia. Entre febrer i abril d'aquell any esdevé sotsdirector del diari que queda sota la direcció d'Aznar.



Pla va escriure les notes i articles que componen el llibre des d'abril de 1931 a maig de 1932. No era un missioner sinó un cronista. Té amics en tots els sectors polítics i freqüenta les tertúlies, el parlament i les sales de redacció. El resultat és una imatge fascinant, i també íntima, d'aquest moment ja gairebé llegendari que va ser la instauració de la República a Espanya, només que en vena periodística i testimonial.

El diapasó ideològic espanyol que reflecteix Pla, era tan ampli com rígid. El repartiment, entre simfònic i d’opereta, anava des dels monàrquics fins als anarquistes, passant pels republicans d'esquerra i els republicans de dreta, els militars espanyolistes i els catalanistes d'esquerra, els capellans catòlics i els rics, les multituds i els intel·lectuals. Les cares, per cert, eren més homogènies que les idees. Tots els que miro, escriu, tenen cara de monàrquics. Fins a tal punt eren similars, que una de les maneres de subratllar la diferència eren els barrets, sobre el sentit polític Pla escriu una de les pàgines més incisives del dietari. Un barret podia costar un cap.

La seva imatge antiromàntica de Madrid ho és també de la política i potser de la vida. De Madrid li agraden el clima, les tertúlies, el Museu del Prado i la seva relativa obertura davant el foraster. Abomina de la resta: del menjar ("de monòtona vulgaritat"), de les cases "fredes i de mal gust", de la seva vida intel·lectual "buida i hiperbòlica", del seu gris burocràtic. La seva antipatia no és supèrbia ni rancor: Pla tracta a Madrid com a una antiga coneguda de la família, sense concessions però en confiança. No hi ha dubte que és ella, molesta però incitant, acomodatícia però decisiva, la protagonista d'aquest llibre. L'altra, plena de ganyotes i enigmàtica, és la història, ja llavors amb el nerviós vestit del present.

Madrid, ve a dir Pla, va ser republicana com uns dies abans va ser monàrquica i pocs anys després franquista. L'actualitat és també de qui té el poder i la ideologia és un maquillatge. Ningú ho va dir millor que aquella senyoreta del carrer en Sol, a qui Pla li sent brunzir: "Amb això de la República encara no m'he estrenat".

Uns dies després de la proclamació de la República, Pla assisteix a la crema d'un convent jesuïta a la Gran Via En lloc de persignar o editorialitzar, observa com s'agrupa una multitud per contemplar l'incendi. En aquest espectacle, els protagonistes són sempre uns altres. Diu: "Els terrats dels voltants estan plenes de gent. A la nostra, el fet és comentat amb volubilitat. Un núvol de venedors ambulants s'ha situat molt a prop de la vorera del convent preveient que un gran gentada anava a desfilar davant la popularíssima església envoltada en flames. D'aquesta manera, una gran part dels madrilenys ha pogut contemplar l'espectacle menjant xurros, bunyols i aquests gelats que aquí anomenen pols ". En aquest desaforament, entre jacobí i de sarsuela, Pla arriba a sentir per Madrid una pietat massa semblant a l’estupor.

Al contrari de la majoria dels intel·lectuals espanyols del moment, a Pla no li apassionaven les consideracions històriques ni filosòfiques. Més li interessava la interpretació dels detalls i de les notícies. Per alguna cosa el seu llibre està ple d'anècdotes. Hi ha una deliciosa amb Ortega i Gasset, a qui Pla admirava, que resumeix la seva idea de la volubilitat de les preses de partit intel·lectuals. Un dia el filòsof, envoltat per una cort de marqueses i comtesses, es va trobar amb el rei Alfons XIII a casa d'un amic basc. Interessat, el monarca va preguntar què ensenyava a la universitat. "Metafísica, senyor", li va respondre Ortega, reverent. "Això, va dir el Rei, deu ser molt complicat". Ortega no li va perdonar la rialleta "francesa, borbònica i madrilenya" i es va fer un "republicà inflamat". Pla no li va perdonar la relliscada.

Encara que mai parli per compte propi, el rei és una referència constant en les pàgines del dietari. A propòsit de la seva renúncia a utilitzar la força contra els republicans, escriu: "Resulta curiós constatar que, de vegades, els homes comencen a tornar-se sensats quan ho tenen tot perdut". Què millor epitafi per a un règim?

Madrid. L'adveniment de la República és l'oposat a un llibre de propaganda. Tot i haver apostat després pel bàndol franquista (una ganyota en un rostre rialler), Pla no té l'escriptor com a corifeu del poder. Aposta en canvi per l'observació subjectiva i sorneguera. La ironia és gairebé la seva única doctrina.

Moltes de les pàgines del llibre ocorren en restaurants. Encara que no li agradés el menjar local, Pla no va morir de fam a Madrid. Una taula pot ser un bon lloc per veure un país i un ciutadà és sobretot un comensal, moltes vegades descuidat. "El llagostí és mediterrani i li agrada molt a la gent ... Tots aquests estranys animalets serien magnífics si no deixessin tant rastre. La veritat és que deixen molts residus sota de les taules dels cafès, residus que solen -relativament- eternitzar. Després de sopar, trepitjar la cua d'un llagostí o d'una gamba li posa a un la pell de gallina i és un acte d'una tristesa irreparable ".

Més informació a: