Seguidors

diumenge, 24 d’abril del 2016

POST 10: ORALITAT, PLATÓ I HAVELOCK


"...Así fueron muchas, según se dice, las observaciones en ambos sentidos (de censura o de elogio) que hizo Thamus a Theuth sobre cada una de las artes y sería muy largo exponerlas. Pero cuando llegó a los caracteres de la escritura: "este conocimiento, ¡oh rey! -dijo Theuth- hará más sabios a los egipcios y vigorizará su memoria: es el elixir de la memoria y de la sabiduría lo que en él se ha descubierto." Pero el rey respondió: "¡oh ingeniosísimo Theuth! Una cosa es ser capaz de engendrar un arte, y otra es ser capaz de comprender qué daño o provecho encierra para los que de él han de servirse, y así tu, que eres padre de los caracteres de la escritura, por benevolencia hacia ellos les has atribuido facultades contrarias a las que poseen. Esto, en efecto, producirá en el alma de los que lo aprendan el olvido, por el descuido de la memoria, ya que, fiándose en la escritura recordarán de un modo externo, valiéndose de caracteres ajenos. No es pues el elixir de la memoria lo que has encontrado. Es la apariencia de la sabiduría, no su verdad, lo que procuras a tus alumnos; porque, una vez que hayas hecho de ellos eruditos sin verdadera instrucción, parecerán jueces entendidos en muchas cosas, no entendiendo nada en la mayoría de los casos y su compañía se hará más difícil de soportar porque se habrán convertido en sabios en su propia opinión, en lugar de sabios..." (Plató: Fedre. Editorial Guadarrama. 1979. Pàg: 364-365)




Eric Havelock a La musa aprende a escribir: reflexiones sobre la oralidad desde la Antigüedad hasta el presente, posa de manifest com el pas gradual cap a l’escriptura, entre els grecs, va ser vist, en un primer moment, com una intrusió del text en un món oral. I aquesta intrusió, com també van saber veure, entre tants d'altres, Sòcrates o Plató, era, al mateix temps, una pèrdua: el de l’oblit per la pèrdua de la memòria. Sobretot perquè, siguin quines siguin les lleis d'una llengua parlada, es pot apostar en ferm, sosté Havelock, que el sistema d'escriptura, quan la llengua es posi per escrit, no donarà compte de l'oralitat més que de forma completament aproximativa.

Els recels davant la paraula escrita, que marquen el període de la il·lustració grega, seran, però, ràpidament superats. I, per això, a partir de llavors, la cultura occidental serà, en primera instància i de forma hegemònica, una cultura escrita. O per dir-ho de forma més precisa: una cultura que privilegiï l'escriptura per damunt de l'oralitat.

L'oralitat, així, serà l'origen gairebé mític, el punt de partida abandonat, el residu, allò del passat. Fins a cert punt, el precultural i el prehistòric, doncs, a partir del segle V a.C., l'escriptura definirà la cultura i, per descomptat, la història.

 En algun moment, potser, haurem de recuperar el prestigi de la veu.

dissabte, 16 d’abril del 2016

POST 9: INFLUÈNCIA SUBTIL



La teoria del caos no deixa de sorprendrem i, tanmateix, de fascinar-me. No només pel que planteja, sinó pel què té d’aplicació pràctica i visible en la nostra quotidianitat. Acceptar que vivim immersos en un caos que creiem ordenat pot esdevenir tranquil·litzador i alliberador. Pensar que, en qualsevol moment, en qualsevol lloc, podem patir un accident, una desgràcia és, a priori, un motiu d’angoixa per a tothom. Però si aconseguim interioritzar aquest sentiment, admetre que la incertesa forma part intrínseca de la vida, aconseguirem mitigar gran part de la desagradable sorpresa que suposen les manifestacions del caos en la nostra vida.

També em fa pensar. I em planteja preguntes. Ara que vivim en entorns cada cop més sota control, és la tecnologia una font de caos o de seguretat? És el llenguatge hipertextual, amb la seva xarxa interminable d’hipervincles i informació creuada, la manifestació d’un sistema caòtic o d’un model ordenat? Les nostres interaccions diàries personals emprant les noves eines de comunicació (mòbil, correu electrònic, xarxes socials,...) són més estructurades i ordenades que les tradicionals?

Com diu Joan Campàs als Estudis sobre la teoria del caos: “...L’obsessió pel poder ens envolta [...] La veritat és que la nostra obsessió pel poder pot ser simplement el símptoma del nostre propi sentit de la impotència...” (pàg. 10). Una impotència que creiem saldada amb l’ús de la tecnologia, però que deixa entreveure, en el rerefons, la nostra por ancestral a afrontar el caos que ens envolta i que, inesperadament, pot manifestar-se.

Més enllà dels huracans provocats pel batec de les ales d’una papallona, ens movem en un món cada cop més globalitzat i interconnectat, on petits daltabaixos locals tenen repercussions insospitades. Però no em de caure en el parany de la impotència. Curiosament, un dels postulats de la teoria del caos, la llei de la influència subtil, ens adverteix de que en els sistemes no lineals petites influències poden actuar d’una manera tal que transformin tot el sistema. Fora la impotència, doncs: “...el caos ens suggereix que, encara que no posseïm el poder del controlador en un sentit tradicional, tots posseïm l’”efecte papallona” de la influència subtil...” (pàg. 11).

La clau del canvi està, doncs, en la influència subtil. “...Cal exercir la nostra subtil influència, encara que no la veiem, ni tampoc sapiguem com ha contribuït a la creació de sistemes oberts (les conseqüències de l’efecte papallona en la societat a partir d’un sol acte individual són difícils de predir). I exercim la influència subtil quan manifestem el nostre coneixement de la veritat. I quan l’exercim, esdevenim un element impredible en una societat incontrolada, és a dir, esdevenim un dels transgressors de la societat...” (pàg. 13).

dilluns, 11 d’abril del 2016

POST 8: SOCIETAT DE LA IGNORÀNCIA I MALÈVITX



Post tal com raja. Penso en veu alta.

De la modernitat a la postmodernitat. Del paradigma racional al paradigma de la complexitat. De l’escriptura/lectura lineal a la hipertextual. Del llibre a l’hipertext. De la societat de la informació a la societat informacional. De l’estat-nació als fonamentalismes i al nacionalisme. Caos i complexitat. Veure i mirar. Obra i text : “...d'obra només n'hi ha una, de textos tants com lectors sàpiguen llegir...” (Roland Barthes). Coneixement acumulatiu i saber descentralitzar. Perspectives i mirades unívoques o polièdriques i polifòniques. Raó i emoció. Xarxa i nodes. Revolució tecnològica: “...La tecnologia no és bona ni dolenta, ni tampoc neutral..." (Melvin Kranzberg). Identitats primàries: religiosa, ètnica, territorial, nacional; bipolaritat entre la xarxa i el jo. Societat de la ignorància.

El que Antoni Brey anomena societat de la ignorància, Daniel Innerarity la defineix com societat del desconeixement, mentre que Gonçal Mayos parla de la societat de la incultura.

Em ve a la memòria el quadre de Malèvitx, Quadrat negre sobre fons blanc. Què en sabem d’aquest quadre i de Malèvitx?



Kasimir Malèvitx: Quadrat negre sobre fons blanc. 1913. Oli sobre tela. 106,2 x 106,5. Museu
de Sant Petersburg.

Tot amb tot, la ignorància no ha de perquè tenir o ser un estat amb una connotació negativa. Com el gust i la sensibilitat, potser pot educar-se?. Vaig a cercar explicacions, comprensions i interpretacions sobre Malèvitx i el seu Quadrat negre sobre fons blanc.


Més informació a:



  • Sobre Malèvitx i el Quadrat negre sobre fons blanc:

Blog d’Humanitats: Introducció a la història de l’art (Joan Campàs) 

Humanistes virtuals: L’adveniment de la modernitat en l’art (Ramón Casabosca)

divendres, 8 d’abril del 2016

POST 7: SOCIETAT INFORMACIONAL: ALGUNS TRETS CARACTERÍSTICS




Tot llegint els resums de J.Campàs sobre l’obra de Manuel Castells, L’era de la informació, podem concloure que ens trobem instal·lats en un nou tipus de societat, la societat informacional. Aquesta, lluny de ser compacta, homogènia o coherent, es troba tensionada entre dues forces que dominen els seus processos: d'una banda, la globalització reticular de l'economia, la tecnologia i la comunicació; de l'altra, el poder de la identitat. Aquesta tensió entre la xarxa global i el jo-nosaltres identitari és el resultat dels múltiples canvis esdevinguts en els darrers cinquanta anys en el nostre planeta i és la que en l'actualitat anima i condiciona els processos socials fonamentals que estan decidint el nostre destí en aquesta frontera entre mil·lennis.

Castells ve a dir-nos que el capitalisme ha vençut, però no és tal com era en l'època anterior de l'industrialisme perquè, en l'actualitat, és global, informacional i organitzat en la l'empresa xarxa. La seva expressió més alta és el capitalisme financer que, com a malla global informacional per la qual flueixen diàriament quantitats immenses de diners, domina la deriva econòmica del món actual. Però tampoc aquest resultat és el producte d'una dinàmica homogènia i lineal. Els processos de globalització, reorganització en xarxa de l'empresa i sorgiment de la nova tecnologia de la informació han estat i són, cada un en si mateix, complexos i, per descomptat, s'han desenvolupat de forma autònoma, amb independència que, a partir d'un determinat estadi, hagin confluït i posat en comú les seves energies per a configurar al capitalisme actual. No estem, doncs, davant un diagnòstic de suau evolució lineal, ni davant d'un retrat simple de situació. 

Estem, doncs, davant una nova era, la de la informació, a la qual correspon una nova societat, la societat informacional. La seva expressió estructural actual és la del capitalisme informacional, és a dir, global, basat en la generació, processament i transformació tecnològics de la informació, interconnectat en xarxa i que arrossega la doble crisi de l'Estat-nació i la família patriarcal. Però aquest diagnòstic és encara insuficient doncs, per Castells, la societat informacional és també la del poder de la identitat. I és justament la contraposició entre la xarxa informacional i l'emergència d'identitats estranyes a aquella la seva caracterització més plena. 

En aquest punt, Castells centra la seva atenció en els moviments socials de resistència que s'oposen a la deriva de l'informacionalisme global i la seva xarxa excloent. En ells emergeixen bàsicament identitats de resistència que oposen al nou món els codis culturals afermats en la tradició o en l'experiència local. Les seves manifestacions són molt variades i en algunes centra l'autor la seva atenció, com per exemple, el fonamentalismes islàmic i cristià, entre d’altres.