dissabte, 20 de març de 2010

QUÈ ESTEM CONSTRUINT?


"Som una nació; tenim història, llengua i cultura pròpies. Com qualsevol poble del món, tenim dret a l'autodeterminació". Darrerament aquestes dues frases sonen cada dia més en la nostra quotidianitat. De fet, són l'expressió d'una manera de pensar que cada cop pren més força en el si de la nostra societat. Les consultes populars sobre la independència, l'aparició de noves plataformes pel si, i el posicionament de determinats partits i organitzacions polítiques palesen un creixement del moviment independentista.

Però aquest article no vol qüestionar les consultes populars, altrament licites del tot, ni el seu caràcter d’exercici de llibertat. Ni el dret a l'autodeterminació, concepte tanmateix amb una multiplicitat de significats en tots els àmbits. No se’ns entengui malament. Només pretén esbossar alguns elements de reflexió, plantejar alguns dubtes i moltes preguntes davant de postures que tendeixen a estar en possessió de la veritat, a interpretar la història d'una determinada manera, a caure en conviccions que no es discuteixen... De fet, i molt sovint, també cal constatar que les fermes conviccions son també una presó. Altrament, escriure sobre la independència, o sobre les pròpies consultes populars, impliquen prendre postura, comporten definir-se. I potser no s'estan aportant tots els elements per un debat transparent i no parcial, a banda del que pot significar socialment si, potser, no si està del tot d'acord.

Per altra banda, quan les postures (les que defensen la independència de Catalunya i les que postulen el centralisme espanyol) semblen cada cop més enrocades, més intransigents, quan no hi han matisos i quan tot és blanc o negre, quan uns són els bons i els altres els dolents, i a l'inrevés també, hom te la percepció que ens endinsem en viaranys poc dialogants, en camins de conseqüències imprevistes i, potser, sense sortida. Per això també aquest article. Per què, amb els plantejaments i actituds actuals, cal preguntar-nos, cap a on anem? què estem construint? O, potser és que aquestes postures no són tant diferents i formen part d'un mateix tot (el nacionalisme)?. Anem, doncs, a pams, repassem alguns conceptes i fem una mica de síntesi històrica.

L'independentisme. És evident que és un moviment polític que cerca la independència d'un país, d'un poble, d'una nació. És també una de les expressions radicals del nacionalisme. Tanmateix l'ONU reconeix el dret a independitzar-se a partir del principi d'autodeterminació. Però les lectures i interpretacions d'aquests principi poden ser diverses. Segons algunes lectures, només els pobles internacionalment considerats amb el status de colonitzats (per cert, ho estem nosaltres de colonitzats?) s'hi poden acollir. A la pràctica però, en el segle XX nombroses nacions europees han assolit la independència sense trobar-se en aquesta situació i per diverses circumstàncies, com és el cas de Noruega (el 1905), les repúbliques bàltiques d'Estònia, Letònia i Lituània (el 1992, arran de l'ensorrament de l'URSS) o Eslovàquia (arran de la Revolució de Vellut del 1989, Txecoslovàquia va deixar de ser una república socialista i, uns anys més tard, el 1993, els seus pobles van decidir, per mutu acord, dissoldre's en dos estats, la República Txeca i la República Eslovaca), entre d'altres. Així, doncs, cal analitzar les circumstàncies que han conduit a la independència en cada cas perquè són determinants.

L'autodeterminació. En política va ser formulada per primer cop, el gener de 1918, pel president dels Estats Units Woodrow Wilson dins dels seus Catorze Punts, com a elements necessaris per aconseguir la pau, desprès de la Gran Guerra o Primera Guerra Mundial. També va ésser un principi important en el Tractat de Versalles per dibuixar les fronteres de l'Europa Oriental. Ras i curt, s'utilitzà el concepte d'autodeterminació, per primer cop, per intentar resoldre la problemàtica de les fronteres i les ubicacions de poblacions senceres d'una bona part de l'Europa de l'est, al final de la Primera Guerra Mundial i de la caiguda dels 3 grans imperis del XIX. Tot amb tot, molts dels conceptes resumits en l'ideal d'autodeterminació poden trobar-se en documents anteriors com ara la Declaració d'Independència dels Estats Units d'Amèrica. I, fet i fet, el dret a l'autodeterminació ha estat reclamat en decennis recents per pobles d'arreu del món en un procés que històricament s'ha anomenat com descolonització, és a dir, la independència de colònies que pertanyien als “imperis” europeus. Tanmateix, l’autodeterminació també, i en la majoria dels casos, és proposada per una minoria ètnica o religiosa que persegueix la independència d'una majoria per evitar la seva discriminació, persecució i opressió. (Per cert, és també aquest el nostre cas?).

La nació. El concepte de nació és un fenomen modern, originat a Europa i que es desenvolupa amb dues concepcions ben diferents. Una d'elles neix del món de la  Il·lustració i del Liberalisme i l'altra del món del Romanticisme.

Pel que fa a la primera, el Liberalisme, que enfonsa les seves arrels en el segle XVII amb autors com John Locke, serà l'àmplia corrent filosòfica i política de la qual es nodriran les primeres teories sistemàtiques de la nació i les seves realitzacions polítiques. Com una oposició als principis teòrics de l'Antic Règim, els liberals del XVIII van qüestionar els fonaments de les monarquies absolutes, i això afectava especialment al concepte de sobirania. Enfront de la noció de súbdit va introduir el de ciutadà, així el subjecte de sobirania deixava de ser el rei per ser la nació. Els seus criteris estaven basats en el racionalisme, la llibertat individual i la igualtat davant la llei, al marge de consideracions ètniques o culturals. Es tractava, per tant, d’una concepció de nació estrictament política.

La Revolució Americana marca una fita en aquest sentit i influirà notablement en la Francesa. La Declaració d'Independència dels Estats Units en el primer cas i la Declaració dels Drets de l'Home i del Ciutadà en el segon, són textos molt representatius de l'esperit que animava la nova mentalitat. Com demostra explícitament la segona declaració esmentada, hi havia en l'ambient intel•lectual de l'època una concepció universalista dels nous valors liberals i democràtics. I això es traduïa en que els requisits considerats per a la formació de nacions eren iguals per a tothom. N'hi havia prou amb la voluntat dels individus de constituir-se en comunitat política. L'autodeterminació s'entenia llavors, i aquests és un dels seus significats més cabdals, com el pas de la condició de súbdits (serfs d'un rei) a la de ciutadans (homes lliures i iguals davant la llei), o dit d'una altra manera, com la instauració de la democràcia i l’adveniment de la modernitat.

Pel que fa a la segona, l'expansió militar napoleònica per Europa, que en teoria pretenia estendre els valors heretats de la Revolució Francesa, va propiciar l'aparició de reaccions nacionalistes contra l'invasor. Destaca el nacionalisme germànic, ja que les seves característiques són justament les oposades al liberal nord-americà i francès, configurant així un concepte diferent de nació: la nació cultural en sentit contemporani, és a dir, amb un component ètico-polític.

Els principals inspiradors del nacionalisme germànic van ser  intel·lectuals i literats adscrits als corrents idealistes i romàntics com Herder, impulsor del moviment Sturm und Drang (tempesta i impuls) o Fichte. Aquesta concepció es pot definir en essència per la seva contraposició als valors de l'anterior: enfront del canvi racional cap al progrés i la justícia es proposa el pes de la història i les tradicions; enfront del cosmopolitisme es defensa les particularitats dels pobles; enfront de la raó es planteja l’instin. D’aquí la importància dels símbols (les banderes, els himnes, la recuperació de personatges mítico-històrics, etc) Per als esmentats teòrics, la nació definida per ells té un dret inalienable a dotar-se d'una organització política pròpia. És a dir, a constituir-se en Estat. Però a diferència del model liberal franc-nord-americà, aquesta nació, com a subjecte polític, no s'entén simplement com una suma d'individus que exerceixen la seva voluntat, sinó com una entelèquia superior. Tot poble, segons ells, té uns trets propis que el defineixen, distingint-se així de tots els altres; s’hi estableixen, doncs, tot un seguit de trets diferencials. És aquesta personalitat cultural diferenciada o essència pròpia, la Volkgeist que definia Herder i que ve a significar "l'esperit del poble", el "caràcter nacional, és la que permet singularitzar el poble amb vista a determinar qui és el subjecte polític (és a dir, la nació tal com l'entenien ells) amb autèntica legitimitat per constituir-se en Estat. Però aquesta identitat no es fa visible per la mera expressió de la voluntat d'un conjunt d'individus en un moment donat. És una cosa més transcendent, ja que el poble que és la base de la nació romàntica seria com un organisme viu i perdurable, i una entitat moral d'ordre superior a la simple suma de les seves parts. Per als nacionalistes romàntics alemanys la Volkgeist, permanent i supraindividual, és objectiu, mentre que el sufragi és subjectiu. És a dir, invertien les categories dels liberals. El nacionalisme que s'entronca amb aquesta concepció romàntica de la nació és, doncs, un conjunt d'elements (ideologia, sentiment, cultura, moviment social, etc) que té com a eix vertebrador i causa final la nació o, dit d'altre manera, la deïficació de la nació.

Aquestes dues concepcions han esdevingut antagòniques i a partir del nacionalisme s'han produït grans enfrontaments en el segle XX. Així, els nacionalismes de l'època imperialista forçaren la Primera Guerra Mundial i el feixisme i el nazisme, la expressió més brutal i dretana del nacionalisme d'entreguerres, encengueren la flama de la Segona Guerra Mundial. Tanmateix, el patriotisme totalitari del "socialisme en un sol país", esdevingué en stalinisme. Tot amb tot, la concepció liberal de la nació i la democràcia, hereva de 1789 i de 1848, ha perviscut amb els seus defectes i virtuts, amb certes reformes positives del capitalisme, desprès de la Segona Guerra Mundial, amb l'estat del benestar, o negatives, com la voluntat del mercat com a única llei (tatcherisme i neocons).

Recentment, i a partir de la crisis dels vuitanta i de la transnacionalització de l'economia, han anat ressorgint diverses formes de nacionalisme, diferent del de finals del XIX i de la primera meitat del XX, per la combinació de tres elements: a) la resistència dels estats-nació a la seva degradació els a conduit cap al nacionalisme per mantenir la seva autonomia regional davant de la globalització, b) l'egoisme col·lectiu per la riquesa, a partir del noranta, que ha generat encara més diferències econòmiques entre rics i pobres ha conduit al desig d'una segregació per part dels rics, c) com a resposta de la revolució cultural dels anys 1950-1970, molts ciutadans i sectors de població s'han sentit orfes i desposseïts, han cercat i fomentat l'aparició i formació de grups identitaris conduint a processos de desintegració i fragmentació. Fet i fet, hi ha un constant nacionalisme banal, tal com a constatat Michael Billig, que impregna la quotidianitat en els mitjans de comunicació i els hàbits rutinaris (les celebracions pel triomf de seleccions de futbol o basquet i pel títols aconseguits repetidament per un determinat equip de futbol ho palesen).

Tot amb tot, però, que no se’ns confongui. No discutim si som una nació, concepte absolutament abstracta, per altra banda. El que volem saber és quina de les dues concepcions estem albirant. O dit d'altra forma, quin és el model que es vol adoptar.

Per altra banda, les relacions entre Espanya i Catalunya han estat de tots colors. El denominador comú, però, que les ha marcat ha estat el grau e intensitat del nacionalisme existent a les dues bandes. I als interessos, econòmics i polítics, que al cap i a la fi són els que marquen diferències, de les elits, classes dominants, grups socials preeminents, partits i empreses destacats que en cada moment i circumstància històrica les han determinat. Cal recordar, doncs, que el poble, la ciutadania, sempre ha anat a remolc.

Ras i curt, doncs, s'obren més dubtes. I tot el ventall de grups, moviments, partits i persones que demanen la independència no defineixen un projecta clar i nitit. En aquest sentit, per exemple, se’ns plategen diversos interrogants:

a) A nivell social. La població catalana, realment té una problema amb la seva relació amb Espanya?. La preocupació de la gent del carrer és aquesta? Les nostres avies i avis i el conjunt de la gent que viu a Catalunya ens sentim oprimits?. Els 600.000 aturats que viuen a Catalunya tenen aquestes preocupacions?. I a Espanya? O estem confonent el tot amb determinats sectors polítics i periodístics? Perquè a Espanya també hi ha altres pobles, no? O és que els obviem?

b) A nivell econòmic. Quines empreses volen la independència? Quins sectors estratègics industrials tenim nosaltres? Quines són les grans empreses, que un cop siguem independents, seran exportadores i crearan riquesa i llocs de treball?. Per altra banda, quins són els nostres recursos naturals? I la nostra capacitat de I+D+I?. Tanmateix, farem més centrals nuclears per tenir llum i energia? I els cementiris nuclears, on els posarem?. Com farem front als sectors financers especuladors?. Hem de confiar amb determinades entitats financeres “catalanes”? O cal tornar a recordar que el capital no té pàtria ni bandera?

c) A nivell polític. És probable que es configuri una república i que demanem el ingrés a la CEE. Però, i a l'OTAN?. Crearem un exercit català, també? I a nivell intern, donarem la independència a la Vall d'Aran?. I amb València i les Illes Balears, què farem?. Demanarem el Rosselló, el Conflent, el Vallespir, mitja Cerdanya i el Capcir a França?.

d) A nivell filosòfic. La necessitat de pertinença a un "som" obliga a marcar diferències en front de qualsevol altra. Es defineix una ratlla que convida poc al diàleg. Potser haurem de recordar les paraules d'Hipàtia a la pel·lícula Àgora:

“...Hipàtia: Quina és la primera regla d'Euclides?
Silèsia: Si dues coses són iguals a una tercera, totes són iguals.
Hipàtia: Bé. I no sou tots dos semblants a mi? [...] Vull dir-vos això a tots els que esteu en aquesta habitació (hi ha cristians, pagans, jueus, negres, esclaus) És més el que ens uneix que el que ens separa. I passi el que passi al carrer, som germans. Som germans..."

Tanmateix, les tensions entre Espanya i Catalunya, i d'altres pobles de la península (que a vegades des d'aquí oblidem perquè la nostra asimetria es fixa massa en només nosaltres mateixos), reflecteixen la manca de trobar un model de relació i de vertebració, un paradigma de convivència, d'encaix a tots els nivells. Cal seguir treballant però en la línia del diàleg, d’allò que ens uneix, del que podem compartir. Tenim eines i instruments que cal seguir desenvolupant i perfeccionant (ja no ens recordem del nou finançament?). I també caldria deixa el passat en el seu lloc i deslliurar-nos d’essències pàtries perquè, tal com afirmava John Elliot, en la celebració del 50e aniversari de la mort de Jaume Vicens Vices: “...Una societat massa limitada pel seu passat no està equipada per a les exigències del futur, i la Catalunya d'avui no és aliena a aquesta regla...”. Què estem, doncs, construït?

Jaume Munné Orensanz
20 FEBRER 2010

5 comentaris:

  1. Unes matisacions (1)

    He llegit amb interès el teu comentari i voldria donar uns punts de vista.

    Per no jugar amb cartes marcades vull deixar constància que penso que el poble català hauria de tenir el dret de pronunciar-se sobre el seu status de pertinença a l’estat espanyol i per tant jo entraria dins del conjunt anomenat d’independentistes. També voldria fer una mica “d’advocat del diable”.
    En el teu comentari hi ha un primer tros d’anàlisi històric absolutament argumentat i difícil de contradir, però penso que parteix d’un apriorisme que potser s’hauria de matisar. Al meu entendre aquest apriorisme és fàcil: si els catalans seguim afirmant-nos com a poble podem anar derivant cap a la Volkgeist alemanya amb tot el que va significar.
    No es pot negar la deriva, sempre és possible. Però la història ha de servir per escrutar el present i, ha poder ser, no reproduir-la. És cert que es donen a Catalunya uns populismes encara per analitzar, per escrutar i sobretot per valorar en dependència del suport electoral que tinguin, però no són menys dels que existeixen a França, Holanda, Itàlia, Alemanya, USA, Xina, etc., que, encara que uns amb vots i d’altres no, es troben arraconats socialment en el sentit de Volkgeist. Tot és reproduïble, però la II Guerra Mundial i la nostra dictadura ens donen un pòsit per a no caure, a nivell democràtic, en la cerca d’un enemic culpable de tots el mals i per tant d’una afirmació nostra en contra d’ell.

    Fas referència a la crisi dels anys 80 i a la entrada en el sistema mediàtic de la globalització per tal de resumir uns tres punts que penso poden ser matisats:

    a) es pot parlar d’un creixent nacionalisme regional quan en 50 anys els països europeus han creat la UE que precisament els hi fet perdre poder particular? La unió monetària dins la mateixa UE, no els hi fet perdre encara molt més poder als estats-nació sorgits del segle XIX quan és un banc central els que els hi marca els límits de la seva pròpia economia? El procés de l’ASEAN dels països del sud-est asiàtic per establir bases de lliure comerç, no és una pèrdua de poder de les mateixes nacions? Els intents, de moment infructuosos, de crear una àrea de lliure comerç a Llatinoamèrica no els portarà a tenir que cedir poders nacionals en la recerca d’un entramat econòmic més beneficiós? No seria pas tot el contrari del que planteges? Sempre sorgiran veus de sirena reclamant un alçament patriòtic en una regió però el cert és que moltes nacions del planeta estan fent un lliurament dels seus propis poders per tal d’agrupar-se i comerciar cosa que, en teoria, ens acostaria una mica més al concepte de “governanza”.

    b) L’egoisme és innat. Algú ho negarà? Des de que Plató va plantejar el seu govern de les elits (i per tant d’un tros de la societat) ha passat molt de temps i aquestes sempre han estat en la recerca de la segregació (nobles, aristòcrates, banquers, milionaris) que els hi proporcionés una diferència d’allò anomenat classe mitja, baixa o popular. Sempre ha existit la discriminació i l’intent de separar-se d’aquells més afavorits, ha estat sempre una constant. Tot i això el paradigma “d’un home, un vot” ens ha portat a un sistema més equitatiu i que depenent de qui guanya les eleccions es pot decantar més cap un costat que cap a un altra, però no ha de permetre la segregació de classes. Per tant penso que el procés liberal-democràtic sorgit a Europa després de la II Guerra Mundial amb un clar component social-demòcrata ha deixat unes bases difícils (encara que mai es pot dir impossibles) d’enfonsar.


    Peter Ross

    ResponElimina
  2. Unes matisacions (2)


    c) Entenc que la revolució cultural dels 50-70 ens va fer més lliures i no orfes i desposseïts. Va donar valor al pensament individual en contra d’aquell ja establert. Els valors patriarcals del segle XIX que encara existien es van enfonsar. La part femenina de la societat va adquirir el rang de persona al mateix nivell que la part masculina. Les creences en un déu totpoderós van entrar absolutament en dubte (si no hi eren ja) i va donar pas a una societat descreguda i agnòstica. Una societat que sí, és cert, evidentment, dubta: el model clàssic s’ha enfonsat, que vindrà ara? Els canvis socials costen d’assentar-se i és cert que alguns moviments socials sembla que busquin una regressió donada la incertesa de qualsevol època de canvi (de valors, d’ordre, social, religiosa). Tot i això les llibertats aconseguides i el lliure pensament adquirit haurien d’enfortir més a la societat per tal de frenar qualsevol tipus de retrocessió possible.


    Tal i com dius és certa l’existència d’un nacionalisme banal basat en un sentiment de pertinença i que pot derivar a una recerca de “l’enemic”. S’ha de tenir en compte. Els moviments exclusius a Vic amb el partit Plataforma per Catalunya o els de Badalona amb el regidor Garcia Albiol es troben als dos extrems del nacionalisme (català un, espanyol l’altre?) i ens poden acostar a Le Pen o a Pym Fortuny. El component nacionalista s’omple quan hi ha greuges que no s’arrangen, quan el poder polític instaurat no troba comprensió en instàncies més altes, quan el dret a participar en la creació d’un estat i en la inserció d’aquest en entitats supranacionals es veuen coartades, tallades i moltes vegades menystingudes.

    Ens podem preguntar quina de les dues concepcions de nacionalisme estem albirant. Si la del romanticisme germànic (Volkgeist) o si la liberal del model de les revolucions americana i francesa. És evident que la primera ens porta a la creació d’un sentiment supraindividual difícil de definir i coneguda la història és absolutament inassolible. La segona ens remet a creure en les formes democràtiques per tal de saber que vol el conjunt de la gent. És ha dir, no crec que hi hagi altra manera que seguir el procés democràtic: plantejament clar dels partits en les eleccions, constitució del parlament, elecció de president, plantejament de la independència pel parlament i negociació amb els estats implicats. Tot el que no sigui aquest procés porta a l’enfrontament encara que, històricament, hem de tenir en compte que la revolució demòcrata-liberal americana va començar amb la protesta pels aranzels del te a Boston i després els terratinents van afegir-hi les seves reclamacions per la falta de representació política de les colònies en el parlament de Westminster. Dos greuges, econòmic i polític, que van portar a una guerra per la independència amb totes les conseqüències de morts i desastres.

    Peter Ross

    ResponElimina
  3. Unes matisacions (3)

    Voldria entrar en els teus interrogants només per matisar l’apriorisme del que he parlat al començament:

    a) A nivell social no crec que la població catalana tingui cap problema amb la seva relació amb Espanya. Mentre no canviï res seguirà relacionant-se exactament igual com ara. La diferència es troba en si els moviments socials que existeixen a Catalunya posen com a centre els greuges que els hi pot fer el seu encabiment dins Espanya. Podria canviar la percepció?. Els processos d’independència es produeixen per motius econòmics i polítics. Si el dèficit fiscal es cert, no podem decidir a on van a parar els nostres diners? A Espanya, a la UE? Els 600.000 aturats no tenen que plantejar-se aquest dilema però els nostres governants si. Qui pot gestionar millor la crisi actual en el territori, el govern espanyol o el govern català sempre que compti amb els recursos generats fiscalment per la població? La pregunta que fas amb els sectors periodístics és el gran problema amb l’arbre que no ens deixa veure el bosc. Les difamacions periodístiques en la tramitació de l’estatut han superat amb escreix qualsevol punt. Ells sí que han aplicat la Volksgeist germànica per tal de crear un sentiment supraindividual.

    b) A nivell econòmic no se quines empreses estan per la independència però entenc que no són elles que han de decidir res. La democràcia liberal dona al conjunt de la població el dret a triar i no a unes elits que poden manipular el procés en el seu benefici. Quant a sectors estratègics, existeixen grans empreses amb la capacitat d’I+d+i que fan palès que Catalunya és de regions més dinàmiques del conjunt europeu (deixo per una altra matisació donar dades de PIB, exportació, innovació, I+D, etc.) i que, si valoréssim la creació de riquesa per regions (o sigui autonomies en l’estat espanyol, regions en l’estat francès o lands a l’estat alemany) Catalunya estaria (PIB 2006) la núm. 4 per darrera de Ile de France, Lombardia i Inner London. Això per suposat, ens faria pagar a la UE pel nostre PIB i per tant deixo els càlculs per tal de saber si hi guanyaríem o no. Faríem centrals nuclears? No ho se. Però el problema no és si les faríem o no, sinó la capacitat de raó de nosaltres mateixos de si les necessitem o si no les volem. Si les fem podem vendre capacitat productiva a d’altres i per tant serà una font d’ingressos exteriors els que ens portaria, en aquests sector energètic, a una balança exterior positiva. Si decidim no fer-les es clar que haurem de comprar energia, i per això, tindrem un cost sobre la nostra balança de pagaments exterior, cosa que ens portarà a carregar sobre els nostres impostos la compra de l’energia. Res és fàcil. Si la globalització ha donat alguna cosa de positiu ha estat la imbricació entre els diferents estats, regions, lands, autonomies, etc. que han fet que sigui més important l’intercanvi de serveis i fluxos econòmics que qualsevol intent de guanyar un pam de territori mitjançant una guerra. Tot i això, es cert, no tenim cap certesa que algú pensi que enviar un exercit és millor que assentar-se en una taula.

    Peter Ross

    ResponElimina
  4. Unes matisacions (4)

    c) Demanar l’entrada a la UE? Per descomptat. És la nostra més gran garantia que cap estat no voldrà envair-nos. Voldria deixar de banda la clàssica invasió per un exèrcit, donat que en el 2010 i dins d’unes lleis supranacionals com són les de la UE, l’acceptació d’una invasió militar seria inacceptable (encara que possible). Penso més en altres invasions com serien les d'un dèficit de l’estat català fora de les normes de la UE (el que ens posaria en mans d’inversors forans), a invasions en els mercats de valors per tal de forçar la ratio de creixement d’interès dels bons de l’estat català, a possibles desinversions que el nou estat no pogués assumir, etc. Quant a l’expansionisme català cap allò que anomenem Països Catalans penso que s’ha de centrar en allò que coneixem i no en allò podria ser. El Conflent no són els Sudets d’Alemanya, ni el País Valencià és la Polònia de l’any 39. Tampoc la Franja és el passadís de Gdanks. Fora d’algun populisme català que ha arribat a la franja mediàtica i vol expandir unes situacions al meu entendre irreals, no veig cap gran problema amb seguir mantenint contactes culturals i polítics (com més clars millor) per tal de conservar una cosa tan normal com és la llengua, sense menystenyir la pertinença de cadascú al seu territori polític forjat segles enrera.

    d) A nivell filosòfic és cert que qualsevol ratlla convida a parlar poc amb els altres. La pertinença a un “som” es podria enfrontar a un “no som”. Si entrem amb una dialèctica semblant, qui tindria raó? Els del “som” o els del “no som”? Un dels dos té més punts dialècticament que l’altre? El “soc” sempre ens ha donat una referència: “Som” allò que pensem, “Som” allò que vivim, “Som” allò que sentim. En canvi la negació sempre ens porta a un rebuig del contrari. “No som catalans”. “No som demòcrates”. “No som ... “etc. La negació és un rebuig i comporta enfrontament donat que no deixes que l’altre s’expressi. L’afirmació del “som” també és complexa donat que es pot expressar contra un altre i d’aquí anar a crear una violència personal o social difícil de controlar. Però qui som els que “som”?. En la referència a la pel·lícula d’Amenàbar, Hypàtia fa un gran cant a la igualtat entre tots sempre i quan siguin elegits, no esclaus. Penso que el que es diu no és el que es dona en el segle XXI per més que seria desitjable. La igualtat té uns altres paràmetres i no només en qüestió de races sinó també en qüestió de realitat diària. Es segueix contractant a immigrants per sota el salari mínim? Els catalans o els castellans ens en aprofitem d’ells? Els que “som” (catalans o castellans) hem adquirit un status per sobre dels nous “altres”? No els discriminem a les escoles quan el servei públic acull el 90% mentre les concertades o privades el 10%? S’està segregant a si mateixa una part de la població autòctona per tal de no trobar-se influenciada per aquests nous “altres”?.

    Jo tampoc tinc totes les respostes i tot i essent un fill ja gran de la nostra societat segueixo dubtant de tota realitat.

    Per finalitzar voldria plantejar-te dues coses:
    1- per a mi la teva pregunta del que estem construint és clara: una societat democràtica on la majoria decidirà que vol. La Volkgeist es present però entre tots està que no es produeixi.
    2- La independència produeix por, donat que s’associa directament a una guerra. La meva proposta (m’atreveixo a dir que de la majoria) és la d’aconseguir una massa crítica de convençuts i votants per tal de poder-la proclamar. O sigui: programes clars, eleccions, majoria, proclamació i converses amb l’estat espanyol per fer efectiva la separació.


    Peter Ross

    ResponElimina
  5. Gràcies per les teves matisacions. La contraposició d'idees sempre és una forma de coneixement.

    Tant de bó que no tendim cap a la Volkgeist...

    Jaume Munné

    ResponElimina