Seguidors

divendres, 29 de juliol de 2011

LA MODERNITAT (III): LES PRIMERES AVANTGUARDES EN L'ART

            La transició del segle XIX al XX comportà nombrosos canvis polítics, socials i culturals: per una banda, el fracàs de la Comuna de París suposà l'auge polític i econòmic de la burgesia, que visqué a les últimes dècades del segle XIX un moment de gran esplendor, reflectit en el modernisme, moviment artístic posat al servei del luxe i l'ostentació desplegats per la nova classe dirigent. Amb tot, els processos revolucionaris efectuats des de la Revolució Francesa i el temor a que es tornessin a repetir van portar a les classes polítiques a fer una sèrie de concessions, com les reformes laborals, les assegurances socials i l'ensenyament bàsic obligatori. Així, el descens de l'analfabetisme comportà un augment dels mitjans de comunicació i una major difusió dels fenòmens culturals, que adquireixen major abast i rapidesa de difusió, sorgint la “cultura de masses”.

                Per altra banda, els avenços tècnics, especialment en el terreny de l'art, l'aparició de la fotografia i el cinema, van portar a l'artista a plantejar-se la funció de la seva feina, que ja no  consistia a imitar la realitat, ja que les noves tècniques ho feien de forma més objectiva, fàcil i reproduïble. Igualment, les noves teories científiques portaren als artistes a qüestionar-se l'objectivitat del món que percebiem: la teoria de la relativitat d'Einstein, la psicoanàlisi de Freud i la subjectivitat del temps de Bergson provocaren que l'artista s'allunyés cada cop més de la realitat. Així, la recerca de nous llenguatges artístics i noves formes d'expressió comportà l'aparició dels moviments d'avantguarda, que suposaren una nova relació de l'artista amb l'espectador: els artistes avantguardistes cercaven integrar l'art amb la vida, amb la societat, fer de la seva obra una expressió de l'inconscient col·lectiu de la societat que representa. Alhora, la interacció amb l'espectador provoca que aquest s'involucri en la percepció i comprensió de l'obra, així com en la seva difusió i mercantilització, factor que portarà a un augment de les galeries d'art i dels museus.

                Fet i fet, l'avantguarda està íntimament lligada al concepte de modernitat, caracteritzat per la fi del determinisme i de la supremacia de la religió, substituïts per la raó i la ciència, l'objectivisme i l' individualisme, la confiança en la tecnologia i el progrés, en les pròpies capacitats de l'ésser humà. Així, els artistes intentaren posar-se al front del progrés social i expressar, mitjançant la seva obra, l'evolució de l'ésser humà contemporani.

                Així, durant el període que va des de començaments del segle XX fins a l' inici de la segona guerra mundial (1945) es desenvolupen a Europa diversos moviments artístics que tindran una gran importància en l'evolució posterior de l'art.

                El fauvisme, l'expressionisme i el cubisme són els primers moviments innovadors que obren el pas a totes les renovacions posteriors. Els seus nous plantejaments revisen els conceptes, no tant acadèmics, sinó sensorialistes, i desenvolupen un nou sentit de la idea plàstica, valorant per sobre de tot el subjectivisme, en relació amb el món objectual i la llibertat expressiva.

                En els anys transcorreguts entre les dues guerres mundials (1918-1945) sorgeixen nous moviments com el dadaisme i el surrealisme, que donaren al concepte d’avantguarda un nou sentit, més enllà de la mera idea d'innovació, a l'intentar trencar el status burgès de l'obra d'art autònoma i intentar la unificació de l'art i la vida, concepció aquesta que arribarà a exercir una influència decisiva en artistes posteriors.

                També, es desenvolupen altres moviments artístics ja insinuats en els anys precedents com el neoplasticisme i l'orfisme, en els quals s'adverteix el triomf d'un estil concebut sobre la comprensió de la bellesa intrínseca de les formes pures, esquemàtiques i geomètriques.

                Per altra banda, les avantguardes van veure en l'art "primitiu" una alternativa a l'art europeu, al que trobaven desvitalitzat i incapaç d'innovar.

                Tanmateix una de les característiques del segle XX és la importància de l'aparició i difusió de la fotografia, com a mitjà de reproducció; l’art perd part d’aquesta funció, els artistes no necessiten mostrar la realitat tal com és.

Fauvisme, expressionisme i cubisme


                El Fauvisme, sorgí a principis del segle XX a París durant un breu període (1904-1907), entorn dels artistes Henri Matisse, André Derain i Maurice Vlamink. El nom va ser imposat per Louis Vauxcelles en la crítica que va fer del Saló de Tardor de 1905, a causa dels violents mètodes de pintura utilitzats per aquests artistes, fins a tal punt que els hi van dir el grup dels Fauves, que en català significa "les feres".

                Va aparèixer cronològicament amb l'expressionisme alemany, amb una base de protesta oposat al naturalisme, a l’ impressionisme i a les rígides maneres del postimpressionisme de Seurat i Signac.

                Les seves principals influències vénen de Paul Gauguin i de les idees de Zola, Nietzsche, Stirner i Huysmans.  El fauvisme va estar liderat per Henri Matisse (1869-1954), i es va convertir en el grup més experimental de París al proclamar la llibertat d'expressió a través de la utilització dels colors purs, l'exageració del dibuix i les perspectives forçades.

                El mestre del grup va ser Gustave Moreau, en l'escola del qual van estudiar Matisse i Rouault, Marquet, Manguin, Camoin i Puy. Moureau no ensenyava cap doctrina sinó que forçava als seus alumnes a pintar amb independència i amb la tècnica que fos més adequada al seu temperament. De l'obra de Gauguin van aprendre la llibertat en l'ús del color, que van dur a l'extrem (els colors com cartutxos de dinamita, que diria Derain), així com l'alliberament del temperament i l' instint personal. També admiraven la capacitat de síntesi i el sentit decoratiu de l'obra de Gauguin.

                Una de les característiques del fauvisme és el gust per l'art africà negre i la influència que aquest va exercir en les obres. Se sap com Maurice Vlaminck admirava profundament les màscares procedents de la Costa d'Ivori. Aquest gust per "allò altre" es generalitza en un ambient que cada vegada camina més cap a l'avantguarda. L'art dels pobles primitius no és per imitar, sinó que planteja un evident allunyament de les formes naturalistes per a tendir a l’esquematització.

                En 1904, Matisse va pintar “Luxe, Quietud i Voluptuositat”, considerada com l'obra síntesi del postimpressionisme. La utilització subjectiva del color i la simplificació del dibuix van sorprendre a tots quan va ser exposat en el Saló dels Independents en 1905. En el Saló de Tardor de 1906, va ser exposat el “Retrat de la Sra. Matisse” també de Matisse, que va ser interpretat com una caricatura de la feminitat i com una excentricitat. La repulsa de la crítica va convertir als fauvistes en el grup més avançat de París.

                                El grup va entrar en crisi en 1907, amb l'aparició de “Les Senyoretes del carrer Avinyó” de Picasso. El fet de no haver format un grup coherent, a pesar dels seus èxits, va influir en què en 1908 el grup es dissolgués, seguint cadascú dels seus membres camins diferents.

                Pel que fa al Cubisme, va transcórrer entre 1907 i 1914, tenint com principals fundadors a Pablo Picasso, considerat el líder del moviment, i Georges Braque. El cubisme tractava les formes de la naturalesa per mitjà de figures geomètriques, representant totes les parts d'un objecte en un mateix pla. La representació del món passava a no tenir cap compromís amb l'aparença real de les coses.

                Comparteixen determinats aspectes com l'admiració, en l'obra de Seurat i, sobretot, de Cézanne (aquest pensava que la natura està formada a partir d’esferes, cons i altres figures geomètriques). A més segueixen a Matisse en la nova admiració per l'art dels pobles no europeus, l'escultura africana i oceànica, sobretot de les escultures i màscares africanes.

                El cubisme comença en 1907, amb l’obra “Les senyoretes del carrer Avinyó”, de Pablo Picasso (aquest és el nom original de Les senyoretes de Avignon). “Quan vàrem començar a pintar cubista, no teníem la més mínima intenció de descobrir el cubisme sinó d’expressar les nostres inquietuds”, va dir Picasso.

                Es poden distingir dues fases en el desenvolupament del cubisme:

  • Fase analítica (1907-1912) Els elements de les figures es descomponen en formes geomètriques cada vegada més petites: la figura i fons es barregen. Utilitzaven multiplicitat de vistes, creant una nova forma de l'objecte real.
  • Fase sintètica (1912-1921) Utilització del collage. Es fa servir parts de la realitat en el quadre, es reprèn el color, com a recurs plàstic, i en aquest tipus d'obres la multiplicitat de vistes de la imatge disminueix

L'Expressionisme sorgeix a Alemanya a principis del segle XX, en el mateix moment que el fauvisme francès. Va rebre el seu nom en 1911 en ocasió de l'exposició de la Secessió berlinesa, en la qual es van exposar els quadres fauvistes de Matisse i els seus companys francesos, a més d'algunes de les obres precubistes de Pablo Picasso. L'expressionisme s'entén com una accentuació o deformació de la realitat per a aconseguir expressar adequadament els valors que es pretén posar en evidència, i es va manifestar com una reacció parcial a l’ impressionisme. Per l’expressionisme és més important el contingut que la forma. L'objectiu és expressar l’interior de l’ésser humà. No es requereix una bona tècnica pictòrica ni un resultat estèticament correcte. L'important és transmetre el sentiment i la subjectivitat. La fi és que l'espectador que contempla, se senti atabalat, espantat o deprimit, segons l'estat que es vulgui transmetre. Potencien l' impacte emocional a l'espectador a través del color, les formes retorçades, la composició agressiva, etc. Intentaven modelar la realitat per a potenciar l'emoció interior.

En 1914, van ser també etiquetats com expressionistes el grup dels pintors alemanys de Dresden, Die Brücke (El Pont), i de Berlín a partir de 1911; i Der Blaue Reiter (El Genet Blau), format en 1912 en Munic, al voltant d'un almanac, dirigit per Kandinsky.

Aparició d’altres ismes: la importància del context.


L’ inici de la primera guerra mundial coincidí amb un  moment de gran expansió i força de les avantguardes. Al final de les hostilitats Europa estava molt  a prop de la revolució. Els soldats, que havien patit la barbàrie de les trinxeres, havien tornat a casa convertits en revolucionaris. La revolta russa era el model a seguir. Europa va viure una forta onada revolucionària que va ser reprimida arreu sense contemplacions.   La reacció conservadora, l’ascens del feixisme i la deriva sagnant cap al stalinisme definien i marcaven la situació posterior, davant la qual no es podia, ni tampoc es volia, ser neutral. Però els espais de llibertat, de trobada i d’experimentació es van anar tancant. Les avantguardes van viure un temps de politització accentuada: els dadaistes estaven a favor de la revolució i els seus successors surrealistes es van alinear amb el trotskisme. Mentre, els expressionistes alemanys de la “nova objectivitat es comprometien socialment, però alguns futuristes italians es deixaven seduir pel feixisme. La Bauhaus va tenir moltes dificultats amb el nazisme fins que al 1933 va ser tancada. El cert és que ni l’avantguardisme  rus i ni l’alemany no van poder resistir  Hitler i Stalin

A París, el retorn a un cert art figuratiu de tall academicista era el resultat de les crides a l’ordre conservador. És també el temps d’un cert inici d’institucionalització de les avantguardes, a través del tractament de temes més planers i de la  presència pública més freqüent,  quotidiana i oberta a un públic més ampli.

El govern dels Estats Units patrocinà una aposta anti-moderna a través del Federal Art Project en el marc de la política intervencionista dels anys trenta.  L’estat pretenia ajudar els artistes nord-americans per tal que fessin un art genuïnament nord-americà, allunyat dels paràmetres de la modernitat artística europea, considerada massa esquerrana i elitista. No obstant, les aportacions de Jackson Pollock, de Rothko o de Kooning  mostraven una ideologia ben diferent a la demandada per les autoritats. En aquells temps, cal considerar també les aportacions d’una important immigració política i cultural europea que fugia del nazisme.


Cap comentari:

Publica un comentari