Seguidors

dissabte, 25 de febrer de 2012

EL RENAIXEMENT: UNA NOVA COSMOLOGIA

El CONTEXT
    Els segles XV, XVI i XVII van representar una època de reforma a tots els nivells. En ells es va produir un canvi de mentalitat que va afectar tots els àmbits de la vida i que, de forma tradicional, s’ha apreciat més clarament en el camp de les arts i la literatura. És el que es coneix com a Renaixement

Amb el Renaixement s’assoleix un nou mode d’enfrontar-se amb el món i d’entendre les relacions de l’home amb la natura, produint un capgirament dels valors que fins llavors havien restat immutables. Els humanistes sentien que recuperant la cultura de l´Antiguitat, els seus textos, llengua, etc, aconseguirien posar les bases per a perfeccionar la cultura de la seva època. Amb tot, el Renaixement no fou un simple moviment de copia o imitació, ja que va partir de l’estudi de l’estètica grecollatina caracteritzada per l’ordre i l’equilibri, sinó que pensaven en modificar-la segons la seva conveniència. Bona mostra n’és el cas de Leonardo da Vinci. Cal dir però, que tampoc es pretenia una atac a la ciència medieval, si més no, es criticava la manera de concebre-la.
     
Així, creien que s’havia de crear un nou mètode per estudiar la ciència. Una de les tasques del humanistes va ser la reflexió sobre la naturalesa, investigant els seus fenòmens i descobrint les seves lleis, actitud primordial del saber científic. I aquesta contemplació es manifestarà molt clarament en la representació artística: es retornarà al naturalisme i a la relació harmònica entre l’home i la natura a partir del concepte de proporció. La representació de l’home va ser el fet primordial en l’art del Renaixement, ja que l’home era el centre de totes les creacions. Tanmateix, també es pren consciencia de què la seva època és diferent i per ell el Cosmos deixa de ser fix i immutable, arrelat a veritats universals, per a convertir-se en un món que evoluciona i canvia, en el que descobreix infinites possibilitats d’acció i se sent lliure. Amb el Renaixement el cos humà renuncia a ser considerat una closca insignificant que recloïa una ànima immortal per ser vista com l’obra més perfecta i digna de Déu. El cos va començar a definir-se com un microcosmos equivalent al macrocosmos de l’univers i, com que en aquest regnava un ordre absolut, es dedueix que al cos també deu haver-hi un ordre. Conseqüentment neix aleshores l´interés per una ciència que faciliti un mètode rigorós. L’home esdevé llavors el centre de l’activitat humana i també de l’univers; la concepció teocèntrica del món que havia regnat a l´Edat Mitjana, es substituïda per una d’antropocèntrica, tal i com ho expressa la teoria astronòmica copernicana.

LA PERIODIFICACIÓ
    El canvi més important de tots els ocorreguts al Renaixement no es donà en la política o en la religió, per molt importants que aquests pogueren semblar, sinó en les idees científiques. Aquest canvi dugué a l’anomenada revolució científica per la qual s’esfondrà tot l’edifici dels pressupòsits intel·lectuals heretat dels grecs i santificat pels teòlegs musulmans i cristians, a la vegada que un sistema radicalment nou venia a ocupar el seu lloc. 

Amb tot, cal periodificar la revolució científica en un període de temps el qual abraça des de finals del segle XV i principis del segle XVI fins a finals del segle XVIII, i que es produeix a Europa, especialment a Itàlia, França, Alemanya i Anglaterra. Hom a dividit en tres etapes aquest període: la primera, 1440-1540, on destaca l’aportació de Copèrnic amb el seu model astronòmic, alternatiu al ptolemaic; una segona, 1540-1650, on es manifesta el reforçament del model copernicà per part de Galileu i Kepler i l’aparició de nous mètodes experimentals. Dins d’aquesta segona etapa, apareixen filòsofs com Bacon, a Anglaterra, i Descartes, a França. A la tercera fase, 1650-1690, apareixen les societats científiques i científics com Boyle, Hooke, Huygens, Leibniz o Newton. En la revolució científica del segle XVII, es desenvolupen sobretot els camps de la mecànica i l’astronomia, camps que es fusionaran en el model astronòmic i natural newtonià, que es basava en l’acceptació d’una llei del moviment dels cossos aplicable tant en l’àmbit terrenal com en el celestial: la llei de la gravetat. La matemàtica experimenta també un gran desenvolupament, especialment perquè apareix un nou esperit, explicitat per Galileu, que demana una correspondència entre teoria i experiència i que permetrà l’elaboració d’una nova imatge del món quantitativa, secular i infinita, contra una d’antiga que prové de la tradició aristotèlico-ptolomeica qualitativa, teològica i limitada. 

Fet i fet, en aquesta síntesi ens cenyim a la primera i segona fases de la revolució científica, o al que també s’ha anomenat com a revolució copernicana, per concretar més aquesta etapa. 

ELS CANVIS
    Fou en el camp de l’astronomia, doncs, on es produí la primera i, tal vegada, la més important ruptura del sistema d’idees heretat dels antics. Abans d’aquest fet estem encara en el món de l'Antiguitat, que conserva les idees dels grecs clàssics: hi ha un món celestial i un món sublunar; la terra és el centre de l'Univers, els seus materials són impurs i obeeixen a regles capricioses. Els cossos celestials, en canvi, són purs i els seus moviments són perfectes i eterns. Això no vol dir que tots els astrònoms medievals fossin platònics o aristotèlics. La major part de savis seriosos de l’època sabien que la gran quantitat d’hipòtesis ad hoc necessàries per salvar el geocentrisme era poc elegant i massa complexa. Hi ha discussions inacabables, però s’oblida interrogar la Naturalesa. I no es disposava tampoc d’un mètode matemàtic prou treballat.

    Copèrnic, Kepler, Galileu i Newton són considerats els fundadors de l’astronomia moderna. Però l’abast de la seva obra sobrepassa de molt l’àmbit de la nova física per tal d’influir decisivament en la imatge que els humans tenen no tan sols del món sinó d’ells mateixos. Entre el llibre de Copèrnic (1543) i el de Newton (1687) transcorren menys de cent cinquanta anys, però la ciència i la comprensió de l’home i del món passen per una profunda mutació que en bona part cal atribuir a aquests quatre pioners. Però després de Copèrnic, Kepler, Galileu i Newton ha triomfat una nova visió del món, matematitzada i poc relacionada amb l’aparença. Com s’acostuma a dir: el Cosmos (finit, tancat) se substitueix per l'Univers (infinit, però mesurable, científicament comprensible). La imatge que els humans tenen del món físic queda esberlada. La Terra ha perdut la seva centralitat, però els materials de la terra i del cel han trobat la seva unitat: la matèria i les seves lleis són universals. La ciència reposa ara sobre principis mecànics sòlids, té un mètode fecund -alhora experimental i racional- i totes les ciències que neixin d’ara endavant prendran com a model la Mecànica Celeste de Newton. Es posa en marxa la civilització moderna.

Tot seguint a R.Alcoberro, el següent esquema[1] ens pot ajudar a comprendre el canvis, sense voler ser mecànic ni lineal, que van produir-se entre la ciència, que podríem generalitzar com a medieval, i la que podríem establir com a moderna. 

CIÈNCIA MEDIEVAL
CIÈNCIA MODERNA
Cosmos tancat.
Univers obert
Geocentrisme
Heliocentrisme
Religió
Autonomia davant la religió
Autoritat
Observació i experiència
Qualitativa
Quantitativa
Cosmos finalista
Estructura mecànica del món

LES APORTACIONS
    Nicolau Copèrnic (1473-1542) va néixer a Polònia. Va estudiar dialèctica i filosofia a la Universitat de Cracòvia, i dret, medicina, grec i astronomia a Bolonya i Pàdua. Les seves obres principals són el Commentariolus (1512), obra en la qual s’esbossen ja les seves idees fonamentals, però que fou d’abast limitat exclusivament al seu cercle d’amics i col·laboradors i el De Revolutionibus orbium coelestium libri sex (1543), on ja apareix el seu nou model astronòmic completament exposat i desenvolupat. 

El De Revolutionibus se suposa que arribà en mans del seu autor poc abans de morir. Copèrnic, ja fos pel temor al rebuig, a la crítica o a la censura, no va fer pública la seva gran obra fins al cap de 40 anys d’haver ideat llur teoria. No fou fins que finalment, instat per amics i coneguts i especialment pel seu deixeble Rheticus (1514-1574), que es va decidir a editar-lo. Cal dir però que anteriorment, Rheticus havia editat Narratio prima (1540), obra on exposava a grans trets el sistema del seu mestre i que havia tingut un èxit considerable. No obstant, la publicació del De Revolutionibus va ser confiada a un clergue luterà anomenat Andreas Ossiander, el qual, mig escandalitzat, mig temorós de la resposta repressiva de la Inquisició, va escriure un pròleg al llibre explicant que les teories exposades eren tan sols un artifici matemàtic per tal de facilitar els càlculs astronòmics, però que en cap cas s’havia intentat reproduir el real model cosmològic. Ja fos per aquest pròleg, pels interessos de l’Església en els càlculs astronòmics i possiblement relacionats amb la reforma del calendari, o fos per la pròpia complexitat de l’obra, que li dóna un caire críptic, l’Església no va prohibir les seves teories fins el 1616.

    Copèrnic presenta un univers que té com a centre a un sol immòbil, al voltant del qual giren les orbes circularment i aguantant els planetes errants. 

Primer de tot ocupem-nos del sol: l’heliocentrisme (hauríem de precisar que Copèrnic no va situar el centre exactament al sol, sinó que el moviment dels astres es troba referit al centre de l’òrbita de la Terra que a la seva vegada gira al voltant del sol) o potser millor helioestatisme, ja que l’astrònom concep l’astre com a immòbil, xoca amb la tradició ptolemaica i aristotèlica, i alhora s’enfronta amb els principis bíblics. Rebutjada també per la impossibilitat d’explicar les variacions de la lluminositat del planeta Mart des d’una perspectiva geocèntrica, Copèrnic va haver de buscar un nou centre, i va escollir el Sol, ja fos perquè una òrbita planetària centrada en el sol permetia explicar les retrogradacions dels planetes, o bé per raons de tipus estètic: Copèrnic tenia una profunda inspiració pitagòrica, segons la qual el lloc central l’hauria d’ocupar allò més bonic i més honrat, oposant-se a la aristotèlica que considera allò central com allò més baix i indigne. 

Passem ara a un altre aspecte important: el moviment de la Terra. Copèrnic exposarà, superant l’absurditat i l’atac al sentit comú,  que la Terra, com a esfera i planeta que és, al igual que tots els altres, té moviment. Tampoc s’avergonyeix d’expressar que ha dirigit la seva mirada cap a l’Antiguitat on alguns autors ja ho havien expressat, com ara Heràclides (388 aC-315 aC) i Filolau (470 aC-inicis s.IV aC). No obstant, Copèrnic és innovador en un aspecte: és el primer, exceptuant a Aristarc (310 aC-230 aC), que va veure el moviment terrestre com a resposta a un problema científic. Va concebre un triple i simultani moviment de la Terra. La Terra, segons Copèrnic, doncs, realitza: una òrbita circular anual al voltant del sol, i a la vegada gira al voltant del seu eix. El tercer moviment sorgí degut a la necessitat d’explicar perquè la Terra assenyalava sempre un mateix punt de l’esfera celest tot i el seu moviment orbital anual. Es tracta d’ un moviment cònic i anual de l’eix. Tot i això, l’astrònom, sense cap motiu aparent, no es mostra molt clar en la seva argumentació, i posa èmfasis tan sols en destacar les avantatges qualitatives que aporta el seu sistema.

Per últim parlarem dels planetes. Per a Copèrnic, el moviment dels cossos celests, al igual que el de la Terra, és circular uniforme, o bé una combinació d’ambdós. De la mateixa manera, un cop acceptat el triple moviment terrestre, també quedaran justificats tant la variació del temps utilitzat en recórrer l’el·líptica dels diferents planetes com el seu moviment retrògrad, el qual serà tan sols un moviment aparent produït per l’òrbita de la Terra. Aconsegueix, doncs, explicar les dues grans irregularitats del moviment planetari sense la necessitat de recórrer als epicicles majors. D’altra banda Copèrnic tan sols necessitarà set cercles (un per cada planeta conegut i un altre per a la lluna). Semblava doncs que els sistema copernicà era molt més simple i econòmic que el del seu antecessor Ptolomeu. Però el problema apareix quan s’intenten obtenir dades quantitatives i no tan sols qualitatives: aleshores el model del polonès es complica, i s’han d’afegir més de vint cercles als set inicials. Aquest fet juntament amb la poca millora de la precisió dels càlculs provoquen que amb Copèrnic, ni el problema dels planetes es resolgui, ni el paradigma cosmològic es simplifiqui.

Johannes Kepler (1571- 1630), va néixer a Alemanya i va estudiar astronomia i matemàtiques. La seva aportació fonamentalment és el descobriment de les lleis sobre el moviment dels planetes que va plasmar en les seves obres Astronomia Nova i Harmonices Mundi. Va ser ajudant del també astrònom Tycho Brahe i matemàtic de la cort de l’emperador Rodolf II. També va realitzar contribucions importants en el camp de la òptica i va ajudar a legitimar els descobriments astronòmics del seu contemporani Galileu Galilei. Copernicà convençut, va desenvolupar un sistema matemàtic que demostrés coherentment el sistema heliocèntric: va intentar extreure totes les conseqüències del nou model i va plantejar-se la qüestió de la dinàmica celest. 

No obstant, el pensament de Kepler es debatia entre la matemàtica, la física i el misticisme pitagòric i neoplatònic. Així ho demostra en el seu primer llibre important, el Mysterium cosmographicum on exposa, tot intentant demostrar un ordre matemàtic a l’Univers, que els cinc cossos sòlids platònics (cub, icosàedre, octàedre, tetràedre i dodecàedre) separaven les esferes dels sis planetes existents. Aquesta teoria però, la va rebutjar posteriorment.

Kepler, com a deixeble de Brahe i a la mort d’aquest (1601) va heretar-ne tot el seu corpus d’observacions. Al igual que el seu mestre, no creia en l’existència de les esferes cristal·lines, i influït pel neoplatonisme va desenvolupar la idea d’una anima motrix. Aquesta teoria que es relacionava en certs punts amb el contemporani magnetisme de Gilbert, fou fonamental per al desenvolupament de les seves lleis. Aquestes tres lleis planetàries van permetre a Kepler acabar amb el problema dels planetes després d’anys d’investigació centrats en el moviment de Mart i agafant com a base els càlculs i observacions de Brahe. Les dues primeres lleis astronòmiques apareixen en Astronomia Nova, (Praga 1609). La primera deia que la trajectòria orbital dels planetes era el·líptica i no circular com s’havia cregut fins al moment, i que un dels focus de dita el·lipsis estava ocupada pel sol. La segona és l’anomenada llei de les àrees que deriva de l’errònia llei de les velocitats i postula que el temps recorregut és igual a l’àrea recorreguda. El sistema cosmològic s’ha simplificat: ja no seran necessaris epicicles, ni excèntriques ni equants...La seva tercera llei, recollida en Harmonices Mundi (1619), ja no descriu el moviment planetari, sinó que és d’un gènere diferent i concorda perfectament amb les seves ànsies de buscar les harmonies regulars que regien el món. Els últims anys de la seva vida els va dedicar a completar les taules astronòmiques de Tycho, encara que és va basar en el seu propi sistema. Seran les Taules Rudolfines, publicades l’any 1627 i caracteritzades per la seva gran precisió.

Galileu Galilei (1564-1642), nascut a Itàlia, va estudiar a les universitats de Pisa, Pàdua i Venècia. Buscava una interpretació matemàtica del cosmos, va dirigir el telescopi cap al cel i va quedar sorprès de la visió: l’Univers presentava gran quantitat d’estrelles desconegudes. De la mateixa manera, al enfocar la lluna, va poder observar les irregularitats que presentava la seva superfície (cràters, muntanyes...), i que el Sol, presentava unes taques que apareixien i desapareixien: la immutabilitat de  l’Univers i la superioritat del món supralunar quedaven totalment descartats. De la mateixa manera, la sorpresa en observar que Júpiter tenia quatre llunes que es movien al seu voltant a l’igual que segons Copèrnic es movia la Lluna al voltant de la Terra fou considerable, però arribà al seu grau màxim en observar les fases de Venus, que demostraven clarament la teoria heliocèntrica. El telescopi fou doncs una bona arma per enfrontar-se amb els que negaven el sistema copernicà, però no era una prova definitiva. Tot i això amb el telescopi va generalitzar l’observació del cosmos, tant en astrònoms i experts com en aficionats i curiosos. De totes maneres, el sistema copernicà no fou totalment acceptat pels astrònoms fins el segle XVIII.

Les noves observacions que Galileu realitzà les publicà en el Sidereus Nuncius (1610), juntament amb una clara defensa del sistema copernicà. La Inquisició va començar a  reaccionar davant aquestes “desobediències teològiques” i va prohibir el De Revolutionibus el 1616. El 1632 Galileu va ser jutjat i obligat a desmentir públicament tot allò referent a l’esquema copernicà i en especial la seva última obra: Diálogo sobre los dos sistemas principales del mundo (1632). En el fons, Galileu hagué d’afrontar la polèmica teològica per demostrar que el sistema copernicà podia ser compatible amb el cristianisme: l’any 1615, va fer seva una frase del cardenal Baronius que resumeix molt bé la relació entre ciència i fe: “...La Bíblia ens diu com anar al cel; però no pas com va el cel...

Galileu també va dur a terme un interessant estudi sobre la ciència del moviment, en especial sobre les lleis de cinemàtica i dinàmica, i es va acostar força al concepte modern d’inèrcia. Totes aquestes formulacions matemàtiques serviran de base per al desenvolupament de la mecànica, encapçalada pel físic anglès Isaac Newton (1642-1727). Però això ja pertany a una altra síntesi.

LES REPERCUSSIONS
 Les repercussions d’aquestes aportacions forniren tot un conjunt de canvis i conseqüències, tant en l’àmbit metodològic com en el filosòfic i religiós. Sense volgué caure en un simple detallisme, ens assembla adient enumerar els següents punts:

 Conseqüències metodològiques:
  • Desconfiança davant les “intuïcions”, ingènues, del sentit comú com a intèrpret de la realitat.
  • S’incrementa el valor de l’observació i de l’experiència i la necessitat de la verificació empírica.
  • Apareix un nou criteri de veritat.
  • La deducció, que havia regnat des de Parmènides, cedeix el tron a la inducció. Galileu la practica i Bacon realitza la tasca de justificar-la teòricament i d’elaborar la seva metodologia.
  • L’expressió de la realitat es matematitza.
  • Cada branca de la ciència s’independitza de les altres.
Conseqüències filosòfiques:
  • S’ensorra l’autoritat d’Aristòtil. Es demostra que s’equivocà amb l’establiment dels sistema geocèntric i amb la defensa del mètode deductiu i de l’especulació pura.
  • Canvia el concepte de ciència: ja no interessa allò que és ontològic, sinó el que és fenomènic; la realitat subjacent, sinó el comportament aparent.
Conseqüències religioses:
  • S’inicia l’autonomia de la ciència davant de qualsevol autoritat.
  • L’autoritat de les Sagrades Escriptures comença a perdre valor, tant en el terreny científic com en el religiós.
  • L’home deixarà de ser el centre del cosmos.
 A nivell polític, les repercussions concretes seran el procés que el Sant Ofici obre a Galileu i la seva abjuració. Però la derrota de Galileu és ressonant i mai cap derrota no ha estat tan fructífera. El maltractament infringit a Galileu desperta indignació i encara avui desacredita els seus enemics. Però així la ciència conquereix la seva independència i el sistema proposat per Copèrnic només trobarà objeccions purament formals. Tanmateix, per primer cop una construcció científica fa posar en crisi -i desplaça- la imatge que una societat té de si mateixa. Per primer cop també un savi es veu obligat a definir públicament l’estatut de la seva tasca, davant la resistència que provoquen les seves hipòtesis. Hi ha, doncs, una doble problemàtica. Epistemologia i física es reconsideren globalment. I això marca una crisi de consciència i una crisi de civilització.



[1] ALCOVERRO, R. (2008): Galileu Galilei: ciència, mètode i fe. Els fundadors de l’astronomia moderna.  A “Filosofia i Pensament”, en data 23 de desembre de 2008.

Cap comentari:

Publica un comentari