“Gott ist tot” (“Déu ha mort”). Aquesta frase central del
pensament nietzschià no és una vulgar qüestió d’ateisme, no és només la mort
d’un Déu religiós. Vol dir, tal com acertadament explica Ramon Alcoberro:
que arreu ens hem quedat sense
criteri i que, per tant, ens manca una primera veritat a partir de la qual
poder valorar les coses. Déu era només el nom que donàvem al predomini de les
Idees tristes sobre la vida; en conseqüència, la seva mort significa que ens
manca una primera veritat a partir de la qual valorar les coses, no hi ha
criteri d’ordre perquè Déu era model i imatge del suprasensible. Ara la mort de
Déu significa la subversió total i absoluta dels valors. Hem perdut no només el
Déu cristià sinó el criteri suprem que ens permetia valorar[1].
Dit d’una altra manera, Nietzsche no només anuncia la mort de Déu sinó la
de qualsevol divinitat o absolut que ocupi el seu lloc: Raó, Estat, Història,
Ciència, Progrés... Però en el fons, tenia un projecta: en el seu cas, la
instauració d’una voluntat de poder i la transvaloració de valors. Al igual que
els altres filòsofs de la sospita,
tot i qüestionar els valors (racionalitat, cientificitat i progrés) de la
Modernitat, tots manifestaven el desig
d’aconseguir una nova utopia.
Tanmateix, els filòsofs de la postmodernitat (Lyotard, Vattimo, etc..)
van diagnosticar la malaltia i van manifestar que els “grans relats” o
“metarelats” han deixat de ser creïbles. No hi ha gran diferència entre
el relat il·lustrat de la independència de l’home per mitjà del coneixement
i la igualtat, el relat capitalista de la redempció de la pobresa a través del
desenvolupament tècnic i el relat marxista de l’emancipació del treballador per
la transformació de les relacions productives. Fet i fet, aquests “metarelats”
responen a un mateix esquema: són metàfores de la cerca incessant, terrible i
exasperant, d’una raó que expliqui la totalitat.
Així, la postmodernitat ha
esdevingut un terme clau i que ha generat polèmica en el debat cultural
contemporani a partir dels anys 50 i 60, inicialment als USA, i comú en la
filosofies europea a partir dels 70. Literalment conté el sentit d'una posterioritat
respecte al que és modern, tot i que el seu significat no fa referència a una
determinació temporal (és important aclarir aquesta no temporalitat):
postmoderna no és l'època que ve després de la moderna; postmodern
indica més aviat una diversa manera de comparar-se amb el que és modern que no
és d'oposició (en el sentit anti-modern), ni de superació (en el sentit
d'ultra-modern).
Encara que no sigui el signe del
final del que és modern, el postmodern està lligat a l'experiència d'una
ruptura o d'una crisi, en particular als discursos apocalíptics, que
sovintejaven als anys 60, sobre la fi de l'art, de la filosofia, de la
història, de la política... Tanmateix, la dificultat de definir el que és
postmodern ve donada per la dificultat de definir el que és modern. Ni tan sols
els seus límits cronològics estan clars: es fa iniciar la modernitat amb
l'emergència de la burgesia del segle XV, amb la Reforma protestant, amb la
ciència de Galileu i Newton, amb la Il·lustració o amb la segona revolució
industrial de finals del XIX.
En aquest context ens preguntem si la postmodernitat: és una nova racionalitat?
És aquesta nova racionalitat, un nou metarelat?
Dels metarelats als microrelats.
Com ja hem assenyalat, la postmodernitat no és una època que es trobi
després de la modernitat com a etapa de la història. El "post" de la
postmodernitat, pot considerar-se espaial abans que temporal. La postmodernitat
no és un temps concret ni de la història ni del pensament, sinó que és una condició humana determinada, com
insinua Lyotard a La condició postmoderna.
Una condició humana que Lyotard i Welsch l’expliquen com la fi
dels grans projectes de la nostra cultura, com una ruptura amb la raó per la
influència exercida pels "grans relats", els quals, considerant-los
com a models de totalització i uniformadors, resultaven nocius per a l'ésser
humà perquè buscaven una homogeneïtzació que elimina tota diversitat i
pluralitat:
Las experiencias
de pluralización y fragmentación siempre se vivieron como un mal. El bien solo
podía hallarse en la unidad y la totalidad. Se trata de un prejuicio eterno,
que aún habita en la mayoría de nosotros. Pero el pensamiento postmoderno se ha
liberado de esa obsesión de unidad y totalidad. La postmodernidad comienza allí
donde el todo termina.
Per això, la postmodernitat es presenta com una reivindicació de
l'individual i local davant l'universal. La fragmentació, la babelització, no
és ja considerada un mal sinó un estat positiu perquè permet l'alliberament de
l'individu, que despullat de les il·lusions de les utopies centrades en la
lluita per un futur utòpic, pot viure lliurement i gaudir el present seguint
les seves inclinacions i els seus gustos. Així, la postmodernitat pot
considerar-se com una espècie d’edat de la cultura. És l'era del coneixement i
la informació, els quals es constitueixen en mitjans de poder; època de
desencís i declinació dels ideals moderns, és la fi, la mort anunciada de la
idea de progrés.
Amb la deslegitimació de la
racionalitat totalitzadora procedeix el que s'ha anomenat la fi de la història. La postmodernitat
revela que la raó ha estat només una
narrativa entre d'altres en la història, una gran narrativa, sens dubte,
però una de tantes. Estem en presència de la mort dels metarelats, en la qual
la raó i el seu subjecte (com a
posseïdors de la unitat i la totalitat) volen a trossos. Si es mira amb
més deteniment, es tracta d'un moviment de deconstrucció del cogito i de les utopies d'unitat. En
aquest sentit, la destotalització del món modern exigeix eliminar la
nostàlgia del tot i la unitat. Com a característiques dels “topoi” postmoderns podrien esmentar els següents: deconstrucció, descentració,
disseminació, discontinuïtat, dispersió. Aquests termes expressen el rebuig del cogito que s'havia convertit en una cosa
pròpia i característic de la filosofia occidental, de manera que sorgeix una
obsessió epistemològica pels fragments.
Com dèiem abans, la ruptura amb la
raó totalitzadora suposa l'abandó dels grans relats, és a dir, de les grans
narracions, del discurs amb pretensions d'universalitat i el retorn de les petites
històries o microrelats. Després de la fi dels grans projectes apareix una
diversitat de petits projectes que encoratgen modestes pretensions. Aquí
s'insisteix en el irreductible pluralisme dels jocs de llenguatge, accentuant
el caràcter local de tot discurs, i la impossibilitat d'un començament absolut
en la història de la raó. Ja no hi ha un llenguatge general, sinó multiplicitat
de discursos. I ha perdut credibilitat la idea d'un discurs, consens, història
o progrés en singular: en el seu lloc apareix una pluralitat d'àmbits de discurs
i narracions.
Las sociedades postmodernas ya no conocen una descripción única. Como dice
Lytard: “El lazo social no está hecho de una única fibra. Se trata de un tejido
donde se trazan un número indeterminado de juegos de lenguaje que obedecen a
reglas diferentes. Y nadie habla todos esos juegos porque carecen de un
metalenguaje universal”.
A més d'assenyalar que la desmitologització dels grans relats és el
característic de la postmodernitat, cal aclarir que aquests metarelats no són
pròpiament mites, en el sentit de rondalles. Certament tenen per fi legitimar
les institucions i pràctiques socials i polítiques, les legislacions, les
ètiques. Però, a diferència dels mites, no busquen aquesta legitimació en un
acte fundador original, sinó en un futur per aconseguir, en una idea per
realitzar. Per aquest motiu la modernitat és un projecte. Lyotard ho assenyala quan diu:
Los grandes
relatos que ella requiere no son mitos sino relatos de emancipación. Igual que
aquéllos, éstos cumplen una función de legitimación. Legitiman instituciones y
prácticas sociales y políticas, legislaciones, éticas, maneras de pensar,
simbolismos. A diferencia de los mitos, estos relatos no encuentran su
legitimada en actos originarios “fundantes”, sino en el futuro que se ha de promover,
o sea, en una Idea por realizar. Esta Idea (la de la libertad, la “luz”, el
socialismo, el enriquecimiento general) posee un valor de legitimación porque
es universal. Da a la modernidad su modo característico: el proyecto, esto es,
la voluntad orientada hacia un fin.
Fet i fet, el
món postmodern ha rebutjat els metarelats. Aquests són la justificació general
de tota la realitat, és a dir, la dotació de sentit a tota la realitat. Cap
justificació pot arribar a cobrir tota la realitat, ja que necessàriament caurà
en alguna paradoxa lògica o alguna insuficiència en la construcció. L'home
postmodern no creu ja en els metarelats, l'home postmodern no dirigeix la
totalitat de la seva vida d'acord amb un sol relat, perquè l'existència humana
s'ha tornat tan enormement complexa que cada regió existencial de l'ésser humà
ha de ser justificada per un relat propi , per això s’anomenen microrelats.
El microrelat té una diferència de dimensió respecte del metarelat, però
aquesta diferència és fonamental, ja que només pretén donar sentit a una part
delimitada de la realitat i de l'existència. Cada un de nosaltres té diferents
microrelats, probablement separats de metarelats, que entre ells poden ser
contradictoris, però l'ésser humà postmodern no viu aquesta contradicció perquè
ell mateix ha delimitat cadascuna d'aquesta esfera fins convertir-les en
fragments. L'home postmodern viu la vida com un conjunt de fragments
independents entre si, passant d'unes posicions a altres sense cap sentiment de
contradicció interna, ja que aquest entén que no té res a veure una cosa amb
una altra. Però això no vol dir que els microrelats no siguin canviables sense
major esforç, ja que els microrelats responen al criteri fonamental d'utilitat,
és a dir, són de tipus pragmàtics.
De l’esgotament de la raó moderna a la modernitat incompleta
Però el pensament postmodern, no
és sinònim de debilitat. El pensament feble, anomenat per Vattimo, és el
portaveu de la sospita, és un pensament
eminentment crític. No tolera cap
pretensió totalitària sobre la realitat ni pretén transcendir els límits del microrelat. Tal
com assenyala Welsch “...Los conceptos posmodernos contienen actualmente
mayor potencial crítico que las concepciones modernas…”
.
Tanmateix, darrere de cada intenció totalitària, de cada metarelats com a
pretensió d'interpretació última i definitiva sobre la realitat i el sentit del
món s'amaga un interès del poder, d'un poder manifest o ocult, que, a través
del llenguatge, vol sotmetre la realitat a una visió unívoca i normativa, anul·lant
i buidant la potencialitat humana de fer i crear mons.
Hem de situar el punt de partida d'aquest paradigma -de l'assalt a la
raó- en la filosofia de Nietzsche, encara que situat poc abans, contemporani al
Il·luminisme, hem de fer justícia al Romanticisme,
corrent continental que va iniciar la crítica de la Modernitat posant èmfasi,
ja no en la raó, sinó en la intuïció, l'emoció, l'aventura, un retorn al
primitiu, el culte a l'heroi, a la naturalesa i a la vida, i per sobre totes
les coses una volta al panteisme. Nietzsche s'encarregarà de revitalitzar
aquests motius gairebé un segle més tard, imprimint el seu segell propi, una
filosofia els trets essencials de la qual han de ser l'individualisme, un
relativisme gnoseològic i moral, vitalisme, nihilisme i ateisme, tot això sobre
un teló de fons irracionalista. Hom a considerat Nietzsche com l'origen dels filòsofs
postmoderns, doncs ell va ser el primer a mostrar l'esgotament de l'esperit modern. De manera més àmplia, Nietzsche
és qui millor representa l'obsessió filosòfica de l'ésser perdut, del nihilisme
triomfant després de la mort de Déu. Allò postmodern apareix, doncs, com a
resultat d'un gran moviment de deslegitimació dut a terme per la modernitat
europea, del qual la filosofia de Nietzsche seria un document d'hora i
fonamental. Així, amb la postmodernitat, es diu adéu a la idea d'un progrés
unilineal, sorgint una nova consideració de la simultaneïtat, es fa evident
també la impossibilitat de sintetitzar formes de vida diferents, corresponents
a diversos patrons de racionalitat.
Tot amb tot, i a l’altra banda
del debat, Habermas ha platejat la idea
que el projecte modern ha quedat
incomplet en el seu ideal il·lustrat d'emancipació i d'assoliment d'una
condició de vida integral, no dispersa entre la fragmentació i
l'especialització a les que constreny la societat industrial. Així, afirma que:
El proyecto
de la modernidad aún no se ha realizado, y la recepción del arte es solo un
ejemplo. El proyecto intenta volver a vincular diferencialmente a la cultura
moderna con la práctica cotidiana, que todavía depende de sus herencias
culturales pero que se empobrece si se limita a tradicionalismo. Ese nuevo
vínculo puede establecerse solo si la modernización de la sociedad se
desarrolla en una dirección diferente.
Habermas distingeix entre els elements propis de la modernitat, substancialment
divergents del seu projecte originari, de les reaccions postmodernes a la
cultura d'avantguarda. Per a ell, la
racionalitat il·lustrada era una racionalitat universal, encara que
referida a camps específics de l'activitat humana (el coneixement, la moral i
l'art), conreava un ideal de vida en la que aquests diversos àmbits trobessin
una integració, es feia portadora d'una expectativa d'emancipació i de millora,
de justícia social i de felicitat.
Per altra banda, el no compliment d'aquest projecte -que per a ell ha de
ser novament reprès- és deguda a la primacia unilateral de la racionalitat
tecno-instrumental. Habermas ho expressa així:
La
diferenciación de la ciencia, la moral y el arte ha desembocado en la autonomía
de segmentos manipulados por especialistas y escindidos de la hermenéutica de
la comunicación cotidiana. Esta escisión está en la base de los intentos,
opuestos a ella, de rechazar la cultura de la especialización
L'aporia de la
modernitat és, doncs, el perill d'una societat exclusivament tècnica.
Tot i així, des d’una altra vessant ideològica, Berman
ens recorda que Marx ja va donar algunes claus en la relació entre la cultura de la
modernitat i l'economia i la societat burgesa.
Una societat on les vides són controlades
per una classe dominant
amb interessos creats
en el canvi, però també en la crisi i
el caos, per a les que l'estabilitat
és sinònim de
mort. En aquesta autodestrucció
innovadora se situa el drama de l'home modern que ha apartar els econòmicament
ineficients i expandir-se
d’una manera cada vegada més enginyosa i innovadora.
I conduint
fins i tot a que els valors siguin convertits
en valors de canvi. Per Berman, Marx
sabia que havíem de començar on érem: psíquicament
nus, despullats de
tota aurèola religiosa, estètica, moral, i
de tot vel sentimental,
retornats a la nostra voluntat i energia
individual, obligats a explotar als altres i
a nosaltres mateixos per tal de sobreviure,
i malgrat tot agrupats per les mateixes
forces que ens separen.
La postmodernitat:
una nova racionalitat, un nou metarelat?
Postmodern, concepte multi-significatiu, que es presenta com un moviment
polièdric, en el que regeix el gust per les cites, la re-examinació irònica
dels estils i formes del passat, és un terme inadequat i, en ell mateix, irònic
(al·ludeix, amb el terme post, a una dimensió temporal i, alhora, impugna la
historicitat com a successió). El prefix post és el menys adequat per a
denominar una experiència que es sostrau a la lògica del que és modern, la de
la temporalitat lineal i progressiva. També el terme post-historicitat manté la
mateixa problemàtica: així mateix ens podríem demanar que pot significar un
"després" de la història.
Les interpretacions del postmodern se centren en les visions d'aquesta
"posterioritat", entesa com el final del mite: del progrés, de la
superació, del culte a la novetat, de la ruptura; sobre la que s'ha consumat
l'experiència de la modernitat. Més que una nova concepció de la història, el
postmodern és l'imposar-se d'una lògica no lineal, sinó més aviat cíclica; un
reprendre la imatge de l'etern retorn de Nietzsche que serveix per a il·lustrar
el nexe indissoluble entre "avanç" i "retrocés", “post” i “pre”,
futur i passat. Aquest caràcter cíclic desfà la funcionalitat de categories
oposades com tradició/ruptura, imitació/innovació, evolució/revolució,
conservadorisme/progrés.
Més significatiu és recórrer a la imatge del rizoma (un conjunt de
ramificacions, empelts, rels sense jerarquització ni unitat) proposada per
Deleuze i Guattari, o la del laberint, present a la literatura contemporània,
d'Eco a Borges, o a la de la xarxa sense centre: imatges que suggereixen la
condició de nomadisme teòric del pensament postmodern, comparat per Marshall
McLuhan amb el nomadisme paleolític. El nomadisme teòric és propi d'un
pensament que es mou lliurement i transversalment sobre un territori que ha
esdevingut accessible per la reducció de la distància com a conseqüència del
desenvolupament de les tecnologies de la comunicació, territori de coneixements
que s'hibriden, es contaminen, interactuen recíprocament, on tot és mediat i
mediatitzat. Per constatar-ho, en el camp de l’art només cal veure i analitzar les obres de
Cindy Sherman, Lorna Simpson, Jana Sterback o Esther Mahlangu; simptomàticament
i significativa, totes elles, dones.
En tot aquest procés hi ha tingut un paper important el desenvolupament
de la ciència i la consegüent reflexió epistemològica (particularment Thomas S.
Kuhn i Paul K. Feyerabend), la teoria de la relativitat d'Einstein, el principi
d'indeterminació de Heisenberg, el teorema de Gödel, que han anat minant, per
una banda, la idea cartesiana d'un món regit per les relacions deterministes
(lineals), i per altra, el projecte, sempre cartesià, de una mathesis universalis, com instrument de
la descripció totalitzadora de la realitat. També cal afegir-hi l'adveniment de
les TIC i la revolució digital, amb l'emergència del paradigma xarxa, que porta
la idea dels nous paradigmes científics (relativitat, indeterminació, no
totalitat) al nivell de l'experiència quotidiana.
Es tracta, doncs, d'un
tipus de pensament en el qual caben temàtiques disperses i, sovint, conjuntades
sense un fil teòric clar. La postmodernitat és, així, una reflexió sobre
aquest nou model de societat, sobre les seves bases materials i els seus
productes culturals. Com a procés de descobriment, suposa un gir de
la consciència, la qual ha d'adoptar una altra manera de veure, de sentir, de
constituir-se, ja no de ser, sinó de sentir, de fer. Descobrir la dimensió de
la pluralitat suposa descobrir també la pròpia immersió en el que és múltiple.
El nou metarelat de la postmodernitat, a més de ser una reflexió sobre la societat i sobre la cultura contemporània, és
també l'intent de definir una nova forma
de racionalitat: una racionalitat que, com en la teoria wittgensteiniana i
els jocs lingüístics, reprèn el llegat kantià amb la finitud (després de les
pretensions totalitzadores de l'idealisme), renuncia al principi d'identitat
com a principi suprem, i segueix itineraris transversals, no lineals,
discontinus. O com Rorty ens planteja en l’àmbit de la filosofia, on aquesta no
ha d’estar tancada en un departament professional, sinó que ha d’exercir-se en
la cruïlla interdisciplinar i en la “conversa” amb altres ciències
humanes. Una racionalitat no
monolítica sinó plural. Perquè, tal com assenyala H.R. Fischer: “...no hay una racionalidad definitivamente vàlida o legitimable, sino sólo
paradigmas locales,
válidos en sentido limitado...”
Welsch.
Topoi de la postmodernidad.
Welsch. Topoi de la postmodernida.
Lyotard. La deslegitimación del proyecto ilustrado y el escenario
de la posmodernidad.
FISCHER y otros (comp.) (1997): “Sobre el final de los grandes proyectos”. En: El final de los grandes proyectos.
Barcelona: Gedisa. (1997). ISBN 84-7432-582-X
Actualitzat:02/06/2023
